Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

La Roser té ‘Morbo’

Morbo, la
Roser. Sí, la Roser Amills Bibiloni ha publicat un nou
llibre de poesia que ha titulat Morbo
i ens en parla, com també parla de sexe, de plaer, de salut, de llibertat o de
gaudi amb uns versos tant descarats que no hi estem acostumats. Entrar-hi, vers
a vers, ha estat interessant, sobretot perquè m’ha descobert com des d’una veu
jove i femenina s’encara el discurs de la sexualitat, molt lluny ja de les
falses moralines que els de la meva
generació encara rebíem a l’escola i a doctrina. Llegint el llibre de la Roser Amills he comprovat que
alguna cosa devia passar en la dècada i escaig que ens separa, ja que ella –i jo
diria que per extensió la gent de la seva edat- no s’avergonyeixen del gaudi del
sexe ni, en el seu cas, d’expressar-ho públicament.

Aquest fet té, en
el cas del llibre de la Roser Amills,
un valor afegit, perquè si bé es tolera que els homes fem una certa publicitat
de la nostra sexualitat, en el cas de les dones encara no és gaire ben vist que
en parlin, i si ho fan encara hi ha qui les titlla de putes. La Roser Amills trenca també
aquest prejudici en el seu llibre quan s’estalvia subterfugis i utilitza les
paraules en cru perquè ningú no s’equivoqui i ens quedi clar de què és que
parla. Això fa que els versos de Morbo siguin plens d’olors, de tacte i gustos
i que es tracti, per tant, d’una poesia del tot carnal amb la qual l’autora s’afirma
i declara la seva existència a través del cos, potser perquè tot el que ens
passa només ho podem viure perquè és al cos que passa. Diu a Dona: “…que és un fet que sóc dona pell / que s’escorre
peu troballa al final de la cama / forat que compleix rigorosament / les fases
innecessàries: angoixa, / ganes d’ofegar-me en xocolata, / buidar-me de llàgrimes
i sang. / Que tinc glàndules mamàries, / un clítoris, una vagina i dos ovaris /
que avalen les ganes de parir / que es suposa que ho mouen tot / entre
nosaltres. Un tot complet./…”

D’alguna manera,
això és el que el llibre de la Roser Amills
reivindica, que la dona pugui ser un tot complet i no hagi de prescindir ni dels
plaers del cos ni del goig de reconèixer com a propis aquests plaers. I ho
fa  amb la mateixa llibertat i alegria
que ens aporta el desig acomplert de tocar i besar i ser en la pell de l’altre. Morbo és un llibre que cal llegir sense
prejudicis, ni sexuals ni literaris. Només així podrem veure quina és la visió del
món que ens ofereix la Roser Amills
després d’haver-se espolsat de sobre una pila de convencions, religioses i socials,
que no tenen altra finalitat que subjugar les dones.

Llegiu-lo i a veure
que us sembla. De moment, però, us en deixo una mostra:

La teva pell

La teva pell, amb sa fragància de terra
acabada de ploure transpira
com un gos abandonat
que juga entre la boira
i es brinda a paradisos contraris
i amb moltes ganes de tacte
solca el desig de tocar i besar
que tinc jo també com tu entre les cames
i desfà la flassada del meu cau
per abrigar-se ben abrigada.

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

Al poble on visc no s’estimen els rius

Al poble on visc no
s’estimen els rius, ni ara ni mai. Quan hi vaig arribar, fa trenta cinc anys
ben bons, l’aigua de l’Anoia baixava tenyida un dia d’un color, un dia d’un
altre, de manera que no era difícil veure el riu de color verd o vermellós. Llavors
eren les papereres i les adoberies de tota la conca que sense cap mena de
mirament hi abocaven els residus que generaven com si es tractés d’un pou mort
que tot ho pogués engolir.

Per sort, la
democràcia ens va portar també una certa consciència de què calia recuperar el
país i vam començar a entendre, amb l’ajut dels moviments naturalistes, com n’és
d’important no esgotar els recursos del medi en el qual vivim ni ofegar-lo. Però
al poble on visc, no tothom ho veu així, sinó que hi ha la convicció –també entre
els manaires de torn- que urbanitzar al preu que calgui és sinònim de progrés.

No es pas la
primera vegada
que ho dic, i em sembla que dissortadament tampoc no serà la
darrera. Si més no, això és el que em fa pensar la gens respectuosa intervenció
que aquests darrers dies s’està fent al darrer tram de la llera de l’Anoia. Si
bé l’ACA ha donat permís per fer feines de “Neteja del riu Anoia al seu pas
per un gual inundable, TM Martorell
”, el que s’hi ha fet ha estat entrar al
llit del riu amb màquines excavadores i arrencar de soca-rel tota la vegetació,
a més d’excavar i treure del riu tot el mantell de terra vegetal d’ambdues
ribes i eliminar, és clar,  tots els
microorganismes que vivien en aquest medi juntament amb les tortugues, polles d’aigua,
ànecs i diverses espècies d’amfibis que durant els darrers anys havien tornat a
poblar el tram de l’Anoia que travessa Martorell.

Ara, quan un s’ho
mira, només hi veu una gran canalització capaç d’engolir molts més metres cúbics
d’aigua per segon. “S’ha fet net”, sentirem a dir; i tant que s’ha fet net! Però
això ja no és un riu, és un desguàs, una claveguera o ves a saber què és. Però en
aquest tram el riu torna a ser mort, i haver-ho de dir així a la Catalunya del 2011 causa
una immensa tristor, perquè indica que ni administrats ni administradors no hem
aprés gairebé res des que les aigües del riu baixaven artificialment acolorides
els darrers anys del franquisme i els primers de la transició.

Fa quatre o cinc
anys, vaig tenir la sorpresa i la sort de veure un blauet just a la
desembocadura de l’Anoia, i em va causar molta alegria perquè la presencia d’aquest
petit ocell és un dels indicadors del bon estat dels rius. Però és difícil que
en torni a veure cap després de les desafortunades intervencions que s’hi fan
des de la prepotència de creure que tot ens pertany i en podem fer el que
vulguem. No ens pertany el món, com tampoc no ens pertany el riu ni la vida de
cap ésser, per menut que sigui, que hi visqui, i faríem bé de ser una mica més
humils a l’hora de pensar la relació entre la urbs i la natura.

Perquè, fet i fet,
el problema que de debò tenim no és que un aiguat s’endugui un parell de cotxes
riu avall, única cosa que se soluciona enviant les excavadores a mossegar les
ribes del riu per fer-lo més ample i més profund. El problema de debò és molt més
important i té a veure amb com encarem el fet d’haver-nos convertit en uns
depredadors sense mesura. No sé si aquest problema no l’encarem per incapacitat
o no ho fem per hipocresia; però la resposta, sigui quina sigui, és prou trista
i diu ben poca cosa a favor de l’home. Al poble on visc no s’estimen els rius,
i jo em pregunto que si ni tan sols som capaços d’estimar allò que la natura
ens dóna, quin llegat deixarem als nostres  fills i néts? Perquè a ells els estimem, oi?

Emprenedors de la paraula

En una entrevista, la Maria Aurèlia Capmany
explicava que quan va voler estudiar, el seu pare li va fer aprendre primer un
ofici –fusteria, si no me’n recordo malament- perquè, anessin com anessin les
coses, sempre es podria guanyar la vida amb les mans. El pare de la Capmany devia ser d’aquesta
mena d’homes que pensen que quan les coses es posen magres no s’hi val a lamentar-se’n
i que, per contra, tenir un ofici sempre ajuda a sortir-se’n.

En aquests temps de
dificultats econòmiques en el qual vivim, l’anècdota de la Capmany m’ha
vingut a la memòria quan he vist engegar dues iniciatives relacionades amb l’àmbit
de la paraula. Els seus impulsors són el Víctor Pàmies i el Jordi Llavina, que
no es planyen i tiren endavant amb la seguretat de qui té l’ofici ben après.

La primera d’aquestes
dues empreses, la del Víctor Pàmies, té l’objectiu de publicar un llibre
dedicat a la paremiologia, concretament un diccionari que es titularà Amb cara i ulls. Diccionari de dites i
refranys sobre l’ull
.
Per tirar endavant el seu projecte, en Pàmies ha
recorregut a un sistema innovador a través de la pàgina verkami, una plataforma
per a creadors dedicada a finançar projectes amb les microaportacions de petits
mecenes que després en rebran alguna compensació.

L’altra és l’empresa
que en Jordi Llavina ha posat en marxa fa uns mesos i que ha anomenat En negreta, nom prou encertat que
reivindica sense cap mena de vergonya el fet de fer de negre literari i el talent anònim de molts escriptors que han fet
aquesta feina. Aquesta iniciativa ofereix tant un servei de lectura i
assessorament literari sobre textos ja escrits, com la possibilitat d’escriure
per nosaltres
allò que voldríem escriure però que, ja sigui per manca de temps
o perquè no en sabem prou, no som capaços de fer. Perquè no hi hagi dubte de la qualitat de qui se’ns ofereix, a la pàgina web d’En
negreta
hi ha, també, una mostra molt interessant de textos d’en Jordi
Llavina que recomano a qui encara no en conegui la seva obra.

Ja veieu, doncs,
que en aquesta època en la qual la paraula no té gaire crèdit, Pàmies i Llavina tenen una manera
valenta d’encarar la crisi i es llencen a defensar els seus respectius
projectes amb la força que els dóna el bon ofici i el coneixement de la matèria
amb què  treballen. A tots dos, molta sort i bona feina!

Imprès a les genives


Perquè duc el gust de tu a la boca i el teu cos imprès a les genives. Per tu, perquè tot i tantes incerteses
que porto dins meu, amb tu he après que la memòria invisible d’Elles, el pas de
les hores, també la poesia, tenen la immensa força dels fets
incorporis i de la fragilitat, com la té el fet misteriós d’estimar-te a tu i aquest
aire que mous quan passes a prop i et respiro. No ho sé explicar, només sé aquesta barreja estranya de voluntat i desig que neix arran del teu coll, i
aquest gust de tu que duc imprès a les genives…

Un nen que juga

Calles i et mires les
cases i aquesta gent que et són tan estranys. Tip que no et deixin ser, no te’n
sents part, ja no, i deixes que la pluja t’esborri dels carrers. Des d’ara només
vols pertànyer, si de cas, al silenci de la pedra que travessa estoica els dies
mentre el sol i el fred i la pluja n’arrenquen, sense dramatisme, petites
engrunes.

Ja no enveges res
ni ningú. Admires només la mirada que sap llegir els senyals del temps i les
mans que desfan els terrossos amb el gest segur i escarben la terra com qui hi
enfonsa les arrels. Però tu no en tens d’arrels ni et sents prou d’enlloc. Per
això calles i escoltes només, mentre amb els ulls obsedits aprens a mirar sota
el pes gris d’un núvol que es tanca per ploure. Avui només ets uns ulls i
silenci, i un nen que juga amb la memòria confusa de qui vas ser.