Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Arxiu de la categoria: Cupressus sempervirens

Mudança

ricardgarcia.catBen aviat, el dia de la Mare de Déu d’Agost, farà 10 anys que corro pels verals de VilaWeb. Sense saber massa què era el que estava fent, vaig estrenar aquest blog amb un poema titulat Els contorns del xiprer que serviria per donar-li nom durant la seva primera etapa i també per titular el primer dels meus llibres. Després d’aquell primer apunt en vingueren més i més, vaig fer el Castells de cartes i en acabat vaig encetar una altra etapa amb l’actual Cupressus sempervirens. I fins avui…

Durant tots aquets anys, els blogs de VilaWeb m’han aportat moltes i bones coses: aprenentatges, visibilitat, reflexió sobre el fet d’escriure, etc., però sobretot m’ha donat la possibilitat de fer alguns bons amics als quals difícilment hauria conegut sense aquesta eina que ha demostrat la seva capacitat de traspassar fronteres i dur-nos a llocs que desconeixíem.

Ara, però, per raons mig professionals i mig personals que no venen al cas, estic a punt d’encetar un nou camí virtual. És per això que estic fent mudança. Encara correré per aquí uns mesos, però he començat a penjar tot d’enllaços i informacions relatives a la feina, a les meves activitats literàries i també el blog en una pàgina nova elaborada amb l’ajut, els coneixements i també amb la bondat i la paciència infinites del meu amic Jaume Blanc.

Ara que ja és activa, us convido a visitar-la anant a www.ricardgarcia.cat Aquesta, doncs, serà la meva nova casa virtual, però tot i la il·lusió d’estrenar-la no m’oblido d’aquests 10 anys que el Cupressus sempervirens ha estat allotjat a Can VilaWeb ni tampoc, sobretot, del seu fantàstic veïnat.

Desobediència


Qui em coneix sap que no aparco en un gual ni que s’ensorri el món, però ja fa dies que noto que les ganes de desobeir se m’estan apoderant amb una força sorprenent, sobretot d’ençà que m’he adonat que no surt a compte sacrificar allò que es pensa i el que se sent per no se sap quins ‘alts’ designis. No sé com posar-m’hi si em vull saltar els Manaments, però cada vegada més sembla que aquesta sigui l’única manera de sobreviure a moltes de les absurditats que estem presenciant.

Cada dia que passa és més clar que qui ens mana esgrimeix la Raó com una amenaça i l’alça per damunt de tot i de tothom en forma de Bíblia, Estatut o Constitució, tant és com s’hagi titulat el document… Que lletja que em resulta -penso, mentre l’escric- la paraula document, sobretot ara que es fa servir com una llosa per constrènyer voluntats i sentiments.

I és que la Raó, o qui presumeix de tenir-la, no només no escolta, sinó que escampa el tel de la por sobre la divergència tot recordant-nos que el futur és incert. La Raó, o qui diu tenir-la, s’ha atorgat el poder d’interpretar els textos ‘sagrats’ i dir-nos qui som, què hem de fer i com no ho podem fer. I així, dictant-nos què diuen els papers s’exerceix un poder orfe d’autoritat. Perquè el poder pot ser que s’hereti, o fins i tot hi ha qui se’l fa seu i el manté per la força física o la de les argúcies legals; però l’autoritat no. L’autoritat no es basa en la Raó pura i dura, ni en les escriptures ni en la força, l’autoritat només pot néixer del respecte que es guanya sent generós i escoltant com batega el carrer.

Per això, jo que sempre havia seguit les normes fil per randa, a dia d’avui i veient com s’esfuma allò que em van ensenyar els grans, veient que el que compta és encastellar-se perquè res no canviï, no em penso deixar ofegar per les contradiccions i començo a sentir que l’instint em diu que si m’estimo la dignitat de ser qui sóc, no tinc cap altre remei que desobeir-la aquesta Raó que ni escolta ni sembla que ho vulgui fer. Per mi i pel meu fill.

Poesia a l’Escala


Ahir mateix havent dinat, vaig llegir a l’Avui que a l’Escala s’hi feia la III Cala Poètica, i ja que èrem a prop vam decidir anar-hi. L’acte reuní els poetes Miquel Desclot, Rosa Font i Jordi Llavina que homenatjaren a Maria Àngels Anglada amb la lectura dels seus poemes.

Quan arribàrem a lloc, però, no hi havia ni una ànima. La tramuntana que s’havia ensenyorit de tots els racons de l’Empordà (la fotografia és d’ahir), va obligar els organitzadors a buscar un lloc a cobert. I així va ser que vam anar a parar a l’Alfolí de la Sal, un antic edifici que havia estat mercat de la sal, duana i pòsit.  Sorprenentment vam ser dels últims a poder-hi entrar, era ple a vessar i fins i tot va haver-hi qui es va quedar al carrer. I no m’estranya que així fos, perquè probablement la gent de l’Escala ja sabia què s’hi coïa  allà dins.

Durant una mica més d’una hora vam ser espectadors d’un recital de poesia que va ser modèlic, conjugant equilibri i elegància. La Cristina Cervià no només el presentà de manera magnífica, sinó que abans de donar entrada als poetes convidats va lligar les diferents parts del recital llegint textos de la Maria Àngels Anglada. A més, la Mireia Hernández amb el clavicèmbal i la Clara Hernández amb la viola de gamba van revestir la pedra tosca de les parets de l’Alfolí d’una musicalitat que predisposava el públic a escoltar les subtileses de la poesia. 

De fet, tot i les estretors no només vam passar un vespre molt agradable, sinó que durant una hora i mitja vam tenir la sensació de viure en un país amable i culte, un país en el qual la gent es capaç de desafiar la tramuntana per gaudir de la música i per escoltar la veu dels poetes.

Això no és sexe


No recordo qui ho va dir, si tu o jo. O si va ser un pensament que ens va recórrer fugaç i agut com una fiblada mentre gravitàvem sense remei l’un cap a l’altre. No sé qui va ser dels dos que ho va dir, però sí que amb les mans a vessar del que som i amb la mirada ancorada als ulls de l’altre, havíem vençut els límits del cos. I que després, paladejant encara l’amor, llavors sí una veu, la teva o la meva, ho va dir: això no és sexe… I des de llavors que no paro de dir-m’ho perquè se’m va clavar a la llengua, com un fibló.

Poma

Gastat per l’ús ha perdut la blancor,
però acull encara una poma nua
i l’òxid que desprenen els minuts,
esmunyedissos al final de la tarda
com una llum feta de groc d’oli.
Mal escampades sobre la taula,
s’assequen i es torcen les peles de la poma
que envelleix revestida d’or brut al plat.
Al terra de la cuina, fora del temps,
hi nia el tall escantellat d’un ganivet.
 

Naufragi


Boqueges, encès i encara gelós,
com el peix que la mar escup
i agònic es rebel·la, nàufrag en terra,
encara uns minuts. Com ell, també tu
sobrevius, aferrant-te als records
que duus al naixent de les ungles,
al tou dels dits amb què llegies
els miracles al seu cos. I amb delit
de tornar a tastar la sal de la seva pell,
de respirar-hi els minuts que el món
va ser vostre, per tot arreu la busques.
Però tot allò que va ser és ara
com el rastre del peix que un peu
ha empès, despietat, per la sorra.
Exhaust naufragues, buides les mans
i amb el cor d’estimar tant, encetat.
 

Mosquits

Inoportunes i molt sovint mancades de cortesia, a tota hora rebem trucades i correus brossa d’empreses amb les quals no volem tenir-hi tracte. Però si això és molest, encara resulta més desagradable quan aquests medis els utilitzen persones que atorgant-se unilateralment un rang o una amistat que no reconeixem, no saben discernir entre el temps i l’espai públics i els de la vida privada.

A la natura són diverses les espècies que han desenvolupat la capacitat de viure de l’energia que xuclen a les seves víctimes, no és res de nou. Però entre els éssers humans també hi ha individus que han desenvolupat l’habilitat de parasitar els altres i viure –no sé fins a quin punt se n’adonen- en funció de la molèstia que causen. Actualment, a més, amb les noves tecnologies de la comunicació, aquestes persones tenen armes cada dia més eficaces per trobar escletxes que els permetin escolar-se en la vida dels altres.

La seva actitud la disfressen de confiança unes vegades i de responsabilitat unes altres, i mentrestant practiquen una mena d’invasió gens subtil que consisteix a fer-se presents permanentment en el dia a dia de les seves víctimes encara que sigui per comunicar nimietats que o bé podrien esperar o fins i tot se’n podria prescindir.  No sé si l’encerto o m’equivoco, però em fa l’efecte que les d’aquests individus són personalitats molt dependents d’allò que els altres en puguem dir i que, aferrades a les seves  petites conquestes, fan el que fan convençudes que transmeten una imatge de triomf o de poder. A ulls de la resta de la gent, però, el que realment estant fent no és altra cosa que buscar una notorietat que els permeti no ser, al seu entendre, oblidades.

Aquestes maneres de fer causen cada dia més enuig, i pel que fa a mi potser és que amb l’edat se m’acusa la misantropia, però amb aquests personatges em passa com amb els mosquits els vespres d’estiu, que si no fos per la coïssor que provoquen les seves picades ni tan sols hi pensaria. I encara que pugui entendre el perquè i el com de les seves actituds invasives, això no treu que quan sento brunzir aquestes persones a prop meu, me’n defensi i me les espolsi com m’espolso els mosquits, tan impertinents ells.

D’Erasmus


Hem viatjat a Urbino, des de fa uns mesos hi tenim el fill d’Erasmus. La ciutat ens ha causat una impressió magnífica: cuidada, neta, respectuosa amb la seva pròpia història i d’unes proporcions, tot i les constants pujades i baixades, a la mida de les persones i no dels cotxes; no és d’estranyar, per tant, que al Palau Ducal s’hi exposi La ciutat ideal. Però més encara que l’urbanisme renaixentista (quina enveja!), ens ha sorprès el clima estudiantil que s’hi respira; tot i ser antiquíssima (els gals sènons s’hi van instal·lar el segle IV aC), és una ciutat jove que s’alimenta, també, dels nexes que es creen entre els estudiants que procedents de llocs del món ben diversos hi fan estada durant el curs acadèmic.

Allà, a Urbino, el nostre fill s’hi està fent gran. Hi viu sol i amb molts companys alhora, la qual cosa l’obliga primer a decidir Ell sense dependre ja de nosaltres i, segon, a crear amb els nous amics la seva pròpia xarxa de seguretat mentre s’enfronta a un curs acadèmic en unes condicions diferents a les de les universitats catalanes.

Haver marxat, conèixer i aprendre noves maneres de fer, establir lligams amb gent diferent a nosaltres i, sobretot, viure la responsabilitat de gestionar la pròpia vida tant pel que fa a les coses de cada dia com pel que fa a la seva projecció cap al futur, ha estat un encert de cap a peus del qual a casa n’estem contents i orgullosos.

I és per això, pel que estem veient, que ens sembla un disbarat de proporcions grandioses l’actual política mesquina de posar cada cop més i més impediments als joves que volen anar-se’n a l’estranger a estudiar o a treballar. Ben bé sembla que no ens puguem desfer d’aquella idea vella i casposa que diu que fora d’Espanya no s’hi viu tan bé com a dins (fins i tot n’hem vist algun anunci per Nadal), que a l’estranger ni saben menjar ni gaudir de res, que són uns tristos i quina mala sort que han tingut, pobrets!, de no haver nascut a les espanyes…

Gràcies a en Wert i a tota la rècula de neofranquistes que parasiten la política espanyola, torna a córrer sense vergonya la vella creença que som els millors i ningú no ens ha d’ensenyar res. No és estrany, doncs, trobar-se torbes d’adolescents i no tant adolescents cridant amb un orgull farcit de testosterona allò de ¡Soy español, español, español…!  o afirmant esperonats contra la diferència coses com Catalufos de mierda… o  Esos moros, que se vayan a su país… o, també, Primer els de casa

La por que es conegui per pròpia experiència que el món és gran i divers ens ha perjudicat sempre, també ara que els manaires de torn, hereus del franquisme alhora hereu del nacionalcatolicisme, miren de prendre als nostres fills el que creuen va ser un pecat de la incipient democràcia: deixar que després de la mort del dictador Franco els fills de les classes menys afavorides poguessin accedir a la Universitat i adquirissin coneixement i eines per assolir una vida millor que la dels seus pares i avis.

Per tot plegat i per poc  que es pugui, cal que donem als joves una visió molt més àmplia i crítica que la que els actuals governants pretenen amb les retallades econòmiques i amb els plans d’estudi. Siguem valents i anem més enllà, saltem-nos les fronteres que se’ns imposen, cal que sortim de casa i del país. Només des d’una higiènica distància podrem tenir un angle de visió prou ampli i una mirada prou nítida per valorar quines virtuts hem de mantenir i quins vicis cal extirpar. I això, aquesta capacitat crítica per triar on, com i amb qui volem viure, és el que espanta els antics feixistes de camisa blava i també els nous de clenxa i gomina, aquesta gent que una altra vegada volen decidir per nosaltres. Les actuals polítiques del ministre Wert (no oblidem, però, que ell és només la mà executora) estan restringint als nens i als joves l’accés al coneixement, perquè qui les impulsa sap molt bé que aprendre et dóna el poder de decidir què en fas de la teva vida. Així, doncs, desobeïm-la sense por aquesta gent que ens tracta més com a súbdits que com a ciutadans i per poc que puguem, enviem els nostres fills a córrer món i a conquerir-lo. No és d’aquells que es pretenen amos de la finca i de la llei, per molt que ens ho vulguin fer creure no en tenen el títol de propietat. Molts d’aquests joves que gràcies a l’esforç de les seves famílies –les beques fan plorar- són d’Erasmus, ja ho han descobert.

Demà és Nadal…


Si de cas un somriure una mica forçat i trist com aquesta tarda de plom que es fon sobre les teulades i els arbres, sobre l’horitzó, aquesta tarda que et tanca l’ànima i et pesa. Es fa fosc i els carrers són buits; hi has trobat només alguns homes que no anaven enlloc, esgarriats com tu i aquests guarniments tan lletjos que pengen dels fanals i els balcons… Persianes avall, al carrer Santacana resisteixen només dos o tres aparadors que com si volguessin vèncer amb un reflex d’il·lusió la gelor que s’acosta, escampen la seva llum sobre el fred humit de les rajoles.

I aturat al mig del carrer, en aquest entrellum de la tarda que s’acaba, com si tampoc tu no sabessis cap a on tirar, mires a un cap i a l’altre del carrer i et preguntes què fer… Penses en tot el que heu perdut i en el que heu guanyat, en com seguiu estimant aquells que ja no hi són i en com es projecten en els vostres fills, penses que estàs trist, sí, però també penses que estimar i voler ser qui vols sempre t’ha donat prou força per vèncer la desgana de viure. I penses que demà que és Nadal  seureu plegats per enyorar els absents i per conjurar-vos -tal com ells us ensenyaren-, a favor del futur.

Hi penses mentre mires el curs del riu en mig de la tarda grisa. Veus com l’aigua arrossega una fusta podrida, però també veus un home que aliè a tot, com si el futur depengués del seu gest desinteressat, dóna rosegons de pa als ànecs que viuen a les vores del riu. I de sobte, com si t’impulsés un ressort desconegut, ja no dubtes i enfiles amb pas decidit el pont que duu cap a casa i et dius, mentre el travesses, que demà és Nadal i seuràs a taula carregat de records amb tots, entre el teu pare i el teu fill. Potser sí que hauràs de forçar una mica el somriure i dissimular que estàs trist, però ho faràs carregat de voluntat mentre esperes que el sol esvaeixi aquestes tardes d’hivern que tant et pesen i desitjes un bon Nadal a tothom.

Des dels teus ulls…


Fa unes setmanes, la Marta Pérez Sierra em va convidar a participar en el Projecte Àgatha, que pretén cridar l’atenció sobre l’autisme. La proposta era participar-hi amb un poema que ha de formar part d’un llibre col·lectiu que publicarà Edicions Viena abans de Sant Jordi. Aquest que segueix i es titula Des dels teus ulls… és la meva aportació:

Amansir l’estridència dels silencis,
desbrossar les paraules esvaïdes
que s’interposen entre nosaltres,
pouar dels teus ulls tantes veritats
còmplices que tot i no ser dites
ens acosten a ser, tu i jo, qui som.

Celebrar desvergonyits que ens tenim
i que ja no ens calguin les preguntes
perquè duem les respostes a la pell,
que la llum de la mirada ens empenyi
a tenir cura del tresor més preuat
i a viure’l, minut a minut, sense pors.

Conquerir la vida des dels teus ulls,
resseguir plegats les gotes de pluja
als vidres, escoltar l’aigua que s’escola
pels baixants com si sentíssim la vida
que ens amara en silenci, plena
i insustituïble, com la teva mirada. 

Ernest Asensi (1928-2013), terra i arrel…


Ja fa dies que escriure se’m fa costerut. Hi ha coses que voldria dir però no me’n surto de lligar les paraules.  Tot i que visc en un magma de silencis que pugnen per rompre’s d’ençà que l’Ernest va morir, se’m fa feixuc pouar-hi les imatges i els sentiments que covo des que vaig veure la cara de la mort en el seu rostre, la lluita com peix que boqueja fora de l’aigua per empassar-se encara els darrers minuts de vida, els ulls que la por cegava i el desconsol que dóna la certesa que allò que s’està vivint no és altra cosa que l’agonia que donarà pas a la mort.

No sé com parlar-ne i ho voldria fer, si més no perquè el dolor dels darrers dies no enterboleixi la memòria plena de l’home que va ser, el record de tota la bondat amb què ens obsequiava cada vegada que en tenia ocasió i la dignitat amb què fins a l’últim segon de vida –en dono fe- va encarar-se amb tot allò a què s’hagué d’enfrontar.

Generós, discret i treballador, havia fet de tot. Havia treballat des dels 14 anys als FGC, a Ca l’Alegre amb els paraigües, havia fet assegurances, anava a vendre oli amb la Vespa i si calia, també rentava caps a la perruqueria de la Teresa. I feia fotografies, munts i munts de fotografies de la seva família, de trens, de flors, de Martorell…

Però si alguna virtut n’hem de destacar, és com s’estimava la Teresa de qui passats els anys seguia enamorat fins al moll dels ossos –també ho puc certificar-, i com ens estimava a nosaltres, els seus fills, la seva jove i jo mateix, a la Rosa, però per damunt de tot als seus tres nets, l’Adrià, el Martí i l’Anna. Quan en parlava se li disparava l’orgull d’avi. No és estrany, doncs, que aquests dies ells hagin manifestat una vegada i una altra l’orgull de ser-ne els néts i que ho hagin fet amb la mateixa dignitat que l’avi els hi ensenyava quan els deia que havien d’estudiar i tirar endavant, però que també havien de ser feliços i bones persones… Com ell ho va ser.

Ara mateix no se m’acut res millor per deixar prova escrita de qui va ser l’Ernest, que reproduir les experiències que en nom propi i en el dels seus cosins, el Martí descriu en aquest text que segueix:

Entrar a la cuina i que fes olor de torrades amb mantega i sucre mentre l’olor de cafè amb llet s’escampava pel menjador. Havies preparat la tauleta de la millor manera possible per tal que jo pogués veure els dibuixos de la tele mentre em menjava els crossanets de xocolata (que ben d’hora al matí havies anat a comprar expressament) i tu em vigilaves assegut al davant. Em preguntaves com m’havia anat l’escola i jo fent cas omís, jugava encantat amb el cotxe que m’havies comprat a l’antic quiosc de la plaça Pedró. M’ensenyaves les fotos que havies fet i jo, inquisitorialment, et preguntava què era cada detall de la foto.

Més gran, passejava per la Vila al teu costat i em trobava que les portes de cada casa, de cada comerç, de cada família eren sempre obertes per tu. La gent et saludava, somreia i es parava a parlar amb tu. Mai trigàvem menys d’una hora a fer el carrer de Santacana amunt i avall parant a cada passa, ara per saludar, ara per comprar.

Encara sento l’olor del cafè del Bar Manel quan asseguts a la barra, no fa tant, m’ensenyaves que el tallat que tant m’agradava es deia ‘machiato’ allà on aniria a estudiar. Recordo entrar de petit a cal Julio, el Miami, a comprar patates. Recordo l’amabilitat i afabilitat amb què et tractava tothom, sense excepció i a tot arreu. Així et recordo i així et recordarem. Com m’ensenyaves els patrons de paraigua que havies dissenyat per ca l’Alegre i com se t’il·luminaven els ulls al parlar dels teus viatges per feina. O l’anècdota tan repetida de la rasa de terra durant la mili i el regust de garnatxa de l’amanida…

Perquè avi, et sé, et sabem. I saber-te, avi, ens dóna terra i arrel. Saber-te és el record que ens ha fet i ens seguirà fent créixer estimant-te i aprenent a estimar com tu feies.

I això, saber que pels néts és terra i arrel i que és en ells, veure com el seu record els empeny a viure, és la darrera gran lliçó que ens ha donat. Visca!

El senglar


Sí, un senyor mascle de senglar, és mort uns metres més endarrere –confirma el mosso-, ja li hem fet fotos; ara en farem del cotxe. Han tingut sort, vostès, molta, cregui’m…

L’impacte ha estat violent, potser encara més per l’inesperat del fet mentre tornàvem a casa després d’un vespre plàcid a Callús. De sobte, a dos o tres metres davant del cotxe se’ns aparegué la bèstia, gran i poderosa, del mateix color que la nit. No vaig tenir temps de res, trepitjar amb força el fre, agafar fort el volant… i el cop, sord, sec, molt fort! La pressió dels cinturons al pit, l’explosió dels airbags, el gas dels coixins per tot el cotxe, la tos i uns instants de desconcert, de no veure-hi res…

Estàs bé? Estic bé! Surt, sortim… Salta la tanca i truca el Racc, jo truco els mossos… Què ha passat, què ha passat? Ho he vist, ho he vist, era un senglar, però no he tingut temps de res, era molt a prop… On és? No ho sé…

El morro del cotxe està molt fet malbé, el cap de l’animal ha quedat imprès a la planxa i encara es veu, entre el fang, la forma de l’ullal marcada a un costat. Sortia del riu, segur, en aquell tram el Llobregat transcorre paral·lel a la carretera. L’havia de travessar per tornar al bosc, però aquesta vegada no, aquesta vegada no se n’ha sortit, el cotxe s’ha precipitat a sobre seu abans no arribés a l’altre marge i la trompada ha estat  mortal.

Què t’han dit, ja venen? On deu ser el senglar, vigila… Fa fred, tens fred, tu? No. No surtis de la tanca… Què no ho veuen que som aquí, per què no s’atura ningú? Quin fred!

La nit s’ha tornat molt estranya, de sobte s’ha omplert d’una por i un desconcert que barrejats amb l’alegria de no haver-nos fet res no sabíem interpretar. Sentíem, això sí, la protecció de la Fortuna enmig de l’ombra fosca de la muntanya, sentíem que aquella nit començava alguna cosa nova mentre el senglar, innocent, restava mort a la cuneta. Poc després, algú en recolliria les restes i netejaria les taques de sang com si allà no hi hagués passat res de res.

Què rumies, tan encantat? En què penses? No, res, el senglar, allà, esventrat per culpa meva… Però què dius, t’has tornat ximple o què? No, però… Però què? Què li trobes ara a aquella bèstia? Mira que ets… A vegades no t’entenc pas…

[PS: La il·lustració del porc senglar pertany al recull d’imatges de bestiari medieval recollides al bloc Pedaç.]

L’enemic interior


El mal té moltes formes que se’ns escapen i sobre les quals encara no en tenim cap mena de control. De moltes -penso en les malalties, per exemple-, no en tenim la responsabilitat. En canvi, sí que tenim la responsabilitat de reconèixer el nostre enemic interior, fer-ho ens permetrà gaudir de cada una de les coses que ens passin: les primeres cireres, les amistats i els enamoraments, sí, i també les dissidències i les lluites, les victòries o el que aprenem en les derrotes… I ens ha de permetre, també, fer que la vida al voltant nostre sigui més amable.

El dolor que sentim és inherent a cadascú de nosaltres i ni tu ni jo no tenim cap dret d’assenyalar algú altre i culpabilitzar-lo del que portem dins: frustracions, enrabiades, odi… És per això que et dic prou! És llastimós cada vegada que com un nen malcriat aixeques l’índex per assenyalar aquest o l’altre mentre l’acuses somicant: “ha estat ell…” No dic que alguna vegada no sigui així, però la majoria de vegades no és ell el culpable dels teus mals. Tu i només tu ets el responsable de la teva rancúnia o, per contra, del teu benestar.

Només tu, si t’acares amb valentia a les circumstàncies i als pecats que has comès, pots fer que la teva sigui una vida més o menys plaent. Per tant, no hi donis més voltes, no serveix de res acusar ningú de la teva insatisfacció, d’aquesta agror que et constreny i mai no et deixa estar content. L’enemic que busques per abocar-li els teus greuges és dins teu, encastat en algun racó de la teva ànima, i només quan l’identifiquis –cal ser valent per fer-ho, tampoc no ens enganyem- podràs mirar-te al mirall i anomenar el mal en veu alta. Quan l’identifiquis dins teu i li posis nom, només llavors, l’hauràs començat a vèncer. I somriuràs, sorprenentment les ganes de somriure t’atraparan i tot haurà començat a canviar.

Seré pedra i seré memòria

Durant uns instants brevíssims ens hem creuat les mirades i he vist, aquesta vegada sí, com al fons d’uns ulls ensangonats hi bullia la ira. Aquest cop he vist els ulls de la Medusa, sí, i m’he sentit el cor com una fornal encesa alhora que la fredor glacial de la mort em lliscava per l’espinada. Li he vist els ulls i en sé la condemna, sé que hauré de romandre en la pedra colgat sota tones de silenci.

Sé la proximitat de la mort, però no m’espanta. Mentre el verí no faci efecte no paro de recordar que quan més ho necessitava, quan encara jo no em sabia com em sé ara, algú em va besar una tarda –els petons més dolços es cullen sempre a la tarda-, i aquell bes s’eixampla i creix encara i esclata com la vida en un part, com el futur dels fills o dels néts del tot inabastable.

Moriré. I la Medusa que em condemnà es retorçarà desitjant la mort mentre crema i crema sense poder apagar el foc que la seva pròpia ira alimenta. Jo hauré mort, sí, però seré la pedra on hi reposa per sempre l’empremta d’aquell bes que em salvà del naufragi. Seré pedra i seré memòria.

Octubre

Esgotades de tant d’estiu, les vinyes. I també els cirerers, com taques de sang seca a les ferides. A la vora de la riera, els dies, que s’enfilen pels pollancres des del fons dels torrents. Les mans als solcs de la memòria. L’aire nou, les tardes lentes, el que en queda de l’octubre. Llums de crisantem sobre la terra.

[RG: De secreta vida, Ed. 3i4, València, 2008]