Cupressus sempervirens

per què estranyes veus
ens allunyen de les veritats senzilles?

Pa, llavi, pedra,…

        "…en manos del Ser que es Palabra"
                        (José María Valverde)

Fugir de les lluentors
que poblen els carrers.
Tornar a la terra
dels camins que et porten.
Sembrar-hi les paraules
que en ella et fan viatger.

        "Abandonar el espejo de la fascinación…"
                                    (Manuel Vicent)

Avui aspiro a la bellesa
i aprenc,
mestrestant,
a odiar els miralls
que tot ho magnifiquen falsament.

Sóc els dies que humilien les meves carns.

Raja la llum de les coses
l’endemà de la pluja
des del sofre humit del matí
als ulls babaus dels caçadors
mentre fugen les noies,
gaseles infinites…

        "La luz se derramó
        en los manteles limpios de la tarde."
                            (José Ángel Valente)

Ha plogut
i les oliveres del jardí destil·len plata.
Només un tirant
travessa l’infinit a la teva espatlla;
el dia s’ha aturat com el gat damunt la biga.
Ha plogut
i les oliveres del jardí destil·len plata.

Ens atrapen cristalls de temps sense espera
mentre les tardes de febrer s’esvaeixen.

Cau oblic un raig de sol ple d’insectes
i a un racó del jardí el groc es vessa.

De la mimosa s’inunda el congost dels teus pits,
les teves mans plenes, les llums primeres…

Callats ens estimem els dies de por i brogit.
Reposen sota un silenci de paraules quietes
la teva veu i la meva.

Les tardes ja tiben la llum.
Has netejat i endreçat el jardí
quan esclata al paisatge
l’ametller com una taca impúdica.
Tot és a punt per la primavera.
Has podat les branques d’alguns arbres
i recollit les fulles que tenyien la terra,
has retallat l’herba de l’hivern i l’heura.
Tot és a punt -dius-
mentre que com trens que travessen el paisatge
els pensaments t’allunyen.
Les tardes ja tiben la llum
i que encara no és demà
somies.

Aquest sol de gener, inesperat,
et fereix els ulls i tot ho banya,
gairebé tot s’atura i res no passa
mentre et mires el jardí i et preguntes
si la llum ha prenyat la tarda.
Podries creure que és déu qui t’abraça.

Descansa el cel
llunyà a tota forma de dolor,
la tarda densa i groga s’allargassa.
Ungits de soledat
estranys Ulisses bracegen a la cresta de la por.
A la terra flonja dels camps
els minuts cruixen breus,
baba de cristall, cargols de silenci.

Llegit a Casa de Misericòrdia:

El dic
Hi ha un home dret davant la dàrsena.
Després del temporal, assumides les pèrdues
i ja amarrats els grans dolors erràtics…

A vegades, si tens sort, t’abraça
i tot ho atura i des de fora del món
veus el món i et veus des de l’altre,
petit déu que el món besa.
Però venç la data i la gana t’apressa
a tornar a ser l’home que ja eres.
I ara que una altra hora és morta,
sobtadament la vida comença.

En la desolació de l’hivern,
com l’anunci d’un fill
es desclouen els ametllers
i la vida flota impúdica.
El present s’alimenta de veritat
i toques amb la veu les coses
perquè tornin a tu com sagetes.
La sang flueix càlida i espessa
i els versos resten equidistants
mentre observes esglaiat el futur.
A les ferides del temps hi copulen les paraules.

A força d’exercici arribar a sentir
com no responen res els miratges
que de tu edificaves amb tanta cura.

Recórrer blanques superfícies de llum
i deserts que només habita la soledat;
desconstruir, ara, per saber què ets.

Apropa la destrucció a la veritat,
potser perquè la veritat sigui temps de retorn
i terra i aigua.