Llegit a El contorn de l’ombra, VIII Premi de Poesia Parc Taulí:
¿Què et fa pensar que en nosaltres el temps
expressa moviment?
¿Que el nostre temps
-el temps que va de la memòria al desig-
manifesta translació,
destí?
¿Potser el fet que estenem els dies sobre el món…
Que no havies de viure
va haver-hi vegades que ho vas sentir…
i la pell cremada del teu cos recorda
que eres un estrany Ulisses sol
que assajava braçades de neguit
en el buit de les ones que fugen,
que cercava en la incertesa dels camins
que enfilen les portes de la matinada.
Va haver-hi dies
que senties que no havies de viure,
nàufrag de tanta vida…
Què hi busca la mirada al sobreeixidor d’uns ulls,
en un rostre que amb tu es dóna als goigs de…
"Nunca las calles nuevas són caminos."
(Luis García Montero)
Res no torna mai a començar.
S’apila la runa dels dies que s’esfondren
i totes les coses que hem vist
com una crosta de carbonissa a la retina,
com les abraçades tristes i els besos,
més tristos encara.
Com els pecats que duem a les mans
la por s’estiba a les bodegues de la incertesa
on tot perdura i res no torna mai a començar.
Sota la manta, tapat i a les fosques,
no pots apagar aquests llampecs
que travessen el territori del pensament.
Veloces ràfegues feridores
trenquen la frontera de les parpelles
perquè puguis veure
com es dipositen a la paret
les capes de pols que fixen la història,
com els grumolls de la pintura continuen
allà on la mà maldestra ensopegava,
com al lloc més impensat
les esquerdes escrostonen el futur,
com la finestra fa més cruel, si és possible,
la mirada.
Com una mar esquitxada de llunes que s’aquieta,
peix adormit en la nit que només conté nit,
s’atura el món sobre la consciència de la platja.
Ningú d’aquells que vas ser és, per sort
o per desgràcia, del tot passatger.
Ni és ningú d’aquells qui vas ser el que ara ets,
aquest pes a les espatlles, qui sap quins horitzons,
la porta,…
I davant del paisatge, a l’aguait,
assages com desfer-te dels fantasmes
que perviuen en tu i de tu et sostreuen.
Davant la mar assages com desfer-te’n,
quan sobre l’horitzó s’allita la nit
i una lluna de caramel se’n desenten.
Ara que ja han mort les tardes
i trencadissos com cargolins, els records
roseguen les flors de la memòria
i omplen els camins de baba,
només la vida possible et queda.
Ja ho saps, la que aquí et vol home
i t’empaita i et delata
mentre la terra es rovella
i colga somnis la fullaraca.
Ara que ja no serveix esperar
i l’únic que en tu hi ha és vida gastada.
per què tanta pressa de viure
quan ja ha mort la tarda?
quan enganxada a la suor freda de l’esquena
s’ha ajagut la soledat,
i et masturbes
removent a la memòria
com un perfum vell
records amb un punt d’agre;
quan el sexe ja és quelcom tan absurd
com el plaer fals i artificiós
que neix de la carn trista
que la mà bressola
com la mort bressola, silent,
el camí que encara s’ha de fer
per què tanta pressa de viure
quan la tarda ja és morta?
Llegit a Obra completa, 1965-1980, Societat Castellonenca de Cultura, Castelló de la Plana, 1981:
En freda nit de Nadal,
el fillet d’una mareta
s’aferra a una mamelleta
que li ofereix sem pitral…
No et travessa massa sovint
cap raig de llum i trepitges
els dies com qui vagareja
rera l’ombra dels seus peus.
Esgarrapes amb el llapis papers
per injectar-hi paraules que diguin
que alguns homes i dones estimes
entre totes les coses, que diguin
que quan t’hi acostes ho fas
per sembrar el goig a la seva carn
i recollir en la teva la llum,
perquè no oblides que eres carn
abans que qualsevol altra cosa
i la llum massa sovint no et travessa.
Llegit a Entrellum:
"Escric perquè la pluja que cau a fora…"
"Llega un momento en la vida cuando el tiempo nos alcanza."
[Luis Cernuda]
Piles d’exercicis i els dubtes, encara, sobre l’escriptori.
A recer d’un marge assolellat faria com si llegís
per endormiscar-me sota les planes del llibre,
mastegant el pas de les hores lluny i sol,
com aquell ase que es menjava la palla trenada
per fugir del temps.