D’Erasmus
Hem viatjat a Urbino, des de fa uns mesos hi tenim el fill d’Erasmus. La ciutat ens ha causat una impressió magnífica: cuidada, neta, respectuosa amb la seva pròpia història i d’unes proporcions, tot i les constants pujades i baixades, a la mida de les persones i no dels cotxes; no és d’estranyar, per tant, que al Palau Ducal s’hi exposi La ciutat ideal. Però més encara que l’urbanisme renaixentista (quina enveja!), ens ha sorprès el clima estudiantil que s’hi respira; tot i ser antiquíssima (els gals sènons s’hi van instal·lar el segle IV aC), és una ciutat jove que s’alimenta, també, dels nexes que es creen entre els estudiants que procedents de llocs del món ben diversos hi fan estada durant el curs acadèmic.
Allà, a Urbino, el nostre fill s’hi està fent gran. Hi viu sol i amb molts companys alhora, la qual cosa l’obliga primer a decidir Ell sense dependre ja de nosaltres i, segon, a crear amb els nous amics la seva pròpia xarxa de seguretat mentre s’enfronta a un curs acadèmic en unes condicions diferents a les de les universitats catalanes.
Haver marxat, conèixer i aprendre noves maneres de fer, establir lligams amb gent diferent a nosaltres i, sobretot, viure la responsabilitat de gestionar la pròpia vida tant pel que fa a les coses de cada dia com pel que fa a la seva projecció cap al futur, ha estat un encert de cap a peus del qual a casa n’estem contents i orgullosos.
I és per això, pel que estem veient, que ens sembla un disbarat de proporcions grandioses l’actual política mesquina de posar cada cop més i més impediments als joves que volen anar-se’n a l’estranger a estudiar o a treballar. Ben bé sembla que no ens puguem desfer d’aquella idea vella i casposa que diu que fora d’Espanya no s’hi viu tan bé com a dins (fins i tot n’hem vist algun anunci per Nadal), que a l’estranger ni saben menjar ni gaudir de res, que són uns tristos i quina mala sort que han tingut, pobrets!, de no haver nascut a les espanyes…
Gràcies a en Wert i a tota la rècula de neofranquistes que parasiten la política espanyola, torna a córrer sense vergonya la vella creença que som els millors i ningú no ens ha d’ensenyar res. No és estrany, doncs, trobar-se torbes d’adolescents i no tant adolescents cridant amb un orgull farcit de testosterona allò de ¡Soy español, español, español…! o afirmant esperonats contra la diferència coses com Catalufos de mierda… o Esos moros, que se vayan a su país… o, també, Primer els de casa…
La por que es conegui per pròpia experiència que el món és gran i divers ens ha perjudicat sempre, també ara que els manaires de torn, hereus del franquisme alhora hereu del nacionalcatolicisme, miren de prendre als nostres fills el que creuen va ser un pecat de la incipient democràcia: deixar que després de la mort del dictador Franco els fills de les classes menys afavorides poguessin accedir a la Universitat i adquirissin coneixement i eines per assolir una vida millor que la dels seus pares i avis.
Per tot plegat i per poc que es pugui, cal que donem als joves una visió molt més àmplia i crítica que la que els actuals governants pretenen amb les retallades econòmiques i amb els plans d’estudi. Siguem valents i anem més enllà, saltem-nos les fronteres que se’ns imposen, cal que sortim de casa i del país. Només des d’una higiènica distància podrem tenir un angle de visió prou ampli i una mirada prou nítida per valorar quines virtuts hem de mantenir i quins vicis cal extirpar. I això, aquesta capacitat crítica per triar on, com i amb qui volem viure, és el que espanta els antics feixistes de camisa blava i també els nous de clenxa i gomina, aquesta gent que una altra vegada volen decidir per nosaltres. Les actuals polítiques del ministre Wert (no oblidem, però, que ell és només la mà executora) estan restringint als nens i als joves l’accés al coneixement, perquè qui les impulsa sap molt bé que aprendre et dóna el poder de decidir què en fas de la teva vida. Així, doncs, desobeïm-la sense por aquesta gent que ens tracta més com a súbdits que com a ciutadans i per poc que puguem, enviem els nostres fills a córrer món i a conquerir-lo. No és d’aquells que es pretenen amos de la finca i de la llei, per molt que ens ho vulguin fer creure no en tenen el títol de propietat. Molts d’aquests joves que gràcies a l’esforç de les seves famílies –les beques fan plorar- són d’Erasmus, ja ho han descobert.