Cupressus sempervirens

Aquesta setmana he tingut l’ocasió, i això no és usual per a mi, de parlar amb l’autor d’un dels llibre que acabo de llegir. El cas és que, juntament amb la Laura Dalmau, vaig poder parlar amb en Gaspar Hernàndez que, amb la novel·la El silenci, acaba de guanyar el Premi Josep Pla 2009.

I més que no pas parlar de la novel·la -és millor que la llegiu que no pas el que jo us en pugui dir- tinc la temptació de parlar de les impressions que em va causar la trobada amb el seu autor, perquè no és habitual que algú s’exposi als seus lectors com en Gaspar Hernàndez ho va fer amb nosaltres.

Quan vaig rebre el correu en el qual em demanava de veure’ns i ho vaig comentar a casa, el meu fill em va dir “aquest tiu és molt atrevit…

Quan a començaments de mes vaig penjar el videoclip de l’Anna Roig
al bloc, ho feia pensant que les notícies d’antics d’alumnes que
triomfen per aquests mons de Déu perquè fan la feina ben feta, és el
que sovint em dóna forces per seguir dedicant esforços a aquesta
professió tan devaluada de l’ensenyament.

Aquest
cap de setmana he tingut un nova alegria proporcionada, també, per un
d’aquests antics alumnes que no només treballen perquè és el que toca
fer, sinó que ho fan amb l’empenta i el geni de millorar tot allò que
toquen. Potser per això i perquè sé que és…

‘Estos días azules y este sol de la infancia…’ Des
de molt jove, quan guiat a l’Institut per la meva professora de
literatura castellana, l’Esperanza Alcón, vaig llegir per primer cop la
poesia d’Antonio Machado, aquest vers em va quedar gravat en algun racó indeleble de la memòria.

Des d’aquell primer moment he viatjat diverses vegades a Cotlliure volent
entendre les paraules del poeta i buscant sempre que és el que Machado
va veure en les seves últimes mirades. Mai no ho sabré, és clar, si he
vist el que ell va veure…

No fa gaire estona, una bona amiga i lectora em deia que la imatge dels ametllers florits li havia dut a la memòria l’adjectiu impúdica que jo havia fet servir en un poema referit a la florida d’aquests arbres. Febrer
és temps de mimoses, però també d’ametllers, i només cal alçar la vista
i mirar una mica enllà per veure com la seva blancor immaculada
esquitxa el paisatge. A mi, el vent em va arrencar la mimosa, però
els darrers dies he descobert…

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

Aquest febrer, coincidint amb  l’espectacular florida que estan fent les mimoses, al diari El 3 de vuit del divendres 13 s’ha publicat una nova ressenya de De secreta vida, el meu segon llibre de poemes. L’autora és l’Anna Ruiz i Mestres, que en una altra ocasió ja va escriure sobre la meva poesia. A continuació hi transcric el que ara en diu i us convido, és clar, a llegir-ho…

El vici de llegir fa que sovint tinguem la sort de topar-nos amb les
paraules sàvies i belles d’algú que, tot i que no el coneixem, sembla
escriure per nosaltres. Quan això em passa, no me’n puc estar de
recomanar allò que he llegit als lectors que tinc més a prop i la
sensibilitat dels quals reconec propera a la meva. És per això que
d’ençà que vaig acabar la lectura de El professor d’història, no he parat de recomanar la darrera novel·la de Joan Francesc Mira. En mig del desgavell immens…

De l’Anna Roig ja en vaig parlar en una altra ocasió,
quan la vaig retrobar convertida en cantant. Des de llavors, tot sovint
n’he anat sabent coses gràcies al correu electrònic, a alguna trobada
casual o gràcies al seu germà Xavier, que me’n dóna notícies quan passo
per casa seva a buscar vi i cava. I cada vegada que en sé alguna cosa nova…