Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

‘Londres nevat’ a Martorell

Fa uns quants dies, en Jaume de la
llibreria MésQueLletres de
Martorell em va convidar a presentar Londres
nevat
, el darrer llibre de relats de Jordi
Llavina
. De seguida li vaig dir que sí, perquè la primera vegada
que el vaig llegir ja vaig pensar que en aquest llibre de relats l’autor
no es limita simplement a fabular, sinó que ens dóna molt més que no
pas allò que col·loquialment en diem “fer literatura”. És per això que
jo deia que el meu apunt sobre Londres nevat  del passat
novembre, s’hauria pogut titular ‘Més que literatura’.

Aquí
podeu llegir
el que llavors vaig dir de Londres nevat.
Ara, però, que el temps m’ha fet pair millor el llibre, m’adono que
encara hi puc afegir coses. Han passat uns mesos i les històries encara
són ben vives al record. Això no és fàcil que passi, però en els dos
darrers llibres d’en Llavina hi ha dos elements que donen una tremenda
força a la narració, d’una banda la densitat vital que s’hi respira i,
penso que com a conseqüència d’això, la proximitat de la seva prosa amb
la poesia.

Aquest és un llibre que a banda
d’una desafortunada valoració feta amb més mala baba que no pas amb
criteris literaris (sembla que el món editorial ja les té aquestes
coses), ha tingut i té encara molt bones crítiques, tant en els diaris
de tota la vida com en un àmbit tan independent com el dels blocs.
Mireu, doncs, que en diuen bons lectors com el David del llunÀtic
o el Joan d’Ucronies.

Si no ho heu fet encara, us
convido a llegir Londres nevat, i us convido també, el dijous
4 de març
a les 8 del vespre a la Capella
de Sant Joan de Martorell
(carrer de Pere Puig, 61), a
escoltar-nos al Jordi Llavina i a mi. Parlarem del seu darrer llibre i
de tot allò que ens vulgueu preguntar.

El carro del sol [25senseEspriu]

Quan he sapigut que la Roser d’Antaviana havia proposat un
homenatge en record de Salvador Espriu,
de seguida  me’n he anat a la prestatgeria fent memòria de què era el
primer que jo n’havia llegit. Ràpidament m’han vingut a la memòria tota
una munió d’imatges i records dels anys a l’Institut, quan encara no
s’hi estudiava Literatura Catalana. Amb prou feines fèiem algunes
classes optatives de llengua catalana…

Torna ‘Poems&Blogs: Poetes a la xarxa’

Aviat farà un any que per celebrar el Dia
Mundial de la Poesia,  el Santi Borrell i la Violant ens van reunir a
Vilafranca del Penedès a tota una colla de gent que compartíem el fet
de fer servir els nostres blocs per fer difusió de la nostra poesia.
Incansables com són, després d’aquella trobada el Santi i la Violant no
en van tenir prou i se’ls va acudir la possibilitat de fer una antologia
que…

No té ni nom la vida

Llegit a L’ombra dels dies roja:

Fredor de sal respira el mar i humida
comença  a entrar la fosca. A la pantalla
del teu televisor una bola de foc
sega rabent el cel, hi deixa un rastre
com de coet de festa, indiferent i sec,
i encén de cop la lluna
que a penes si dallava
l’èter immòvil i fumós i trist
que era dels immortals en l’alt atzur dels versos
d’aquell antic poeta que enfollí

L’olor del pare

Avui, que és el sant del meu pare i també el meu, m’he trobat amb un
parell de blocs que llegeixo sovint on es parla de diferent manera de
la relació entre pares i fills. Primer ha estat el Totxanes…, l’autor del qual ha reflectit en una sèrie d’apunts la tendresa de la seva relació amb el pare malalt. Després ha estat un apunt en forma de poema a l’Ucronies, on uns versos del Joan Calsapeu m’han colpit de manera ben especial: “I
no sé com dir-te que no pot ésser / altrament, perquè una ombra la fas
tu / i l’altra (la més tènue) és feta d’un amor // que regalima, que fa
olor de pare i s’ajaça…