Cupressus sempervirens

plena de mi i d’incertesa

la mà,

llàgrima de silenci

"Y si la otra vida fuera…"
(Manuel Vázquez Montalbán)

i si no fos res més que un cos embolcallat de terra,

i si no fos res més que sentir a la carn els dits de les arrels

i sentir-los a les vísceres i als ossos i a la sang,

i si no fos res més que un xiprer que en el blau violent del cel

retalla la memòria d’una pluja fina al capdavall de tot,

i si no fos res més que un feix de llenya que fet de tu i de mi

espera en la foguera unes mans que en cullin el caliu?

potser si no és res més, l’altra vida, ja ho hem viscut tot .

Temps sense espera,

ferida de cristalls

ja fuig la tarda.

Però, lentament, la vida se’ns empassa i ens transforma en algú a qui a vegades ens costa de reconèixer. En algú que no només vol viure la vida que ja viu i que t’empeny i t’empeny… I ens adonem que no és nostra la vida, que tot va a l’inrevés i som nosaltres qui pertanyem a una Vida que ens traspassa amb la força dels déus. Podem fer-nos la il·lusió de controlar els nostres actes, però les escletxes del pensament vessen de dubtes i d’il·lusions, i per tot arreu s’obren camins incerts i vides paral·leles.

Aleshores cal aturar-ho tot, allunyar-se per mirar des de la distància, repensar les hores i els minuts, carregar-se de modèstia i desprendre’s de prejudicis per acceptar que, a poc a poc, la vida se’ns empassa i ens transforma, per acceptar que no sabíem qui érem, que tot pot passar i tot ho podem viure.

I que els móns possibles són inabastables i, tot i que hi ha estones que tot plegat ens fa por, lluitem perquè la vida no se’ns embruti de mesquinesa, per conservar la màgia de viure i compartir-la i per quedar-nos amb el més sublim que té: l’amistat d’un grapat de persones on la mirada reposa, com en una gran planura, en l’aire i la llum que tot ho omplen. Com ens omplen, també, la presència, el saber, l’acolliment, el silenci…