Poc a poc em van arribant, a vegades per via privada i a vegades de forma pública, noves impressions i crítiques al voltant de
El llibre que llegies. Estic content perquè de moment totes són bones i m’indiquen que el llibre agrada a qui l’ha llegit. La darrera la va publicar ahir en Joan Calsapeu a l’
Ucronies. Entre altres, hi diu coses com les següents:
“[…] Hi havia una veu humil que emparaulava, en un mateix ordit, naturalesa, carnalitat i esperit. Garcia és un poeta auster que usa poques paraules, només les essencials, per dir les epifanies que hi ha en les sensacions. En els seus versos, una pedra, una ombra minúscula, la traça que deixa un cargol, són com àngels que il·luminen l’existència humana. […] Els poemes parlen del pas del temps, de la joia elemental de viure i de la presència de la mort. En aquests versos, la naturalesa és un mirall de l’ànima humana, un speculum, un aparador de saviesa. Cal saber, però, tocar i oir, olorar i mirar, sentir. Escoltar sobretot el temps que ens travessa i convida a rellegir-nos, a dibuixar-nos de bell nou amb els colors primaris, a redefinir la nostra identitat; a reconciliar-nos amb els morts i amb tot el que perdura i que reneix, amb tot allò que diu, intensament i profunda, qui som.”
Si voleu llegir la ressenya sencera, només heu de clicar aquí. I si us fixeu en l’apunt anterior, veureu d’on he tret el dibuix que il·lustra aquest post; el va fer la Joana, la seva filla de cinc anys, per il·lustrar el poema ‘Encara plou’ que també forma part del llibre. Una petita meravella infantil. Gràcies, Joan!