Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Por

Hem vist i sentit, aquest migdia al Telenotícies de TV3, al president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem justificant l’actuació de la policia britànica, que va matar un jove brasiler que res tenia a veure amb els atemptats de Londres.

No només m’ha semblat esgarrifós que, qui se suposa que és la màxima autoritat judicial a Espanya, justifiqui la pràctica de "tirar a matar" i preguntar després qui és el mort, si no que també em sembla molt perillós com alguns personatges dels periodisme, de la política i de la judicatura comencen a escampar la idea de què ha començat la tercera guerra mundial.

Prou que sabem que sembrar la por, i no només ho estan fent els terroristes, és la primera passa per començar a retallar llibertats personals i col·lectives. Tres dies després dels atemptats de Londres, podíem llegir a El País un article del novel·lista anglès Ian McEwan que ja es preguntava "quan poder li hem de concedir al Leviatà, quanta llibertat ens demanaran que cedim a canvi de la nostra seguretat?"

I per si les justificacions del Sr. Hernando no ens havien quedat prou clares, ens ha donat més pistes, més o menys subtils si voleu, però contundents quan al menys dues vegades ha declarat: "Jo sóc contrari, com és natural, a la pena de mort, però quan el risc que es pretén evitar és major…" Com s’explica que el president del Tribunal Suprem d’un estat on no n’hi ha de pena de mort, hagi de justificar tantes vegades que ell n’és contrari?

Potser, quan ja estiguem ben atemorits i creguts que ha començat la guerra, ni tan sols ens hauran de convèncer perquè renunciem a la nostra llibertat. Serem nosaltres mateixos que dòcils com un ramat de xais la cedirem. A vegades a la por del terrorisme més absurd se m’hi afegeix la por a la maquinària més descarnada dels estats.

Salvatge

[Pintura d’Eduardo Naranjo]

salvatge
i despreocupada
a dos pams justos de mi
dorms a la sorra
l’instant més quiet de la tarda

només he de tombar el cap
i m’empasso l’horitzó dels teus pits
com un glop de llet blanquíssima

l’instant més ple de la tarda
engrapo la platja
a dos pams justos de tu
despreocupada
i salvatge