Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Camí de les llibreries

Ja ha passat gairebé un any des que anunciaba que m’havien concedit el Premi de Poesia Vila de Martorell 2011 per El llibre que llegies. Durant tot aquest temps l’he rellegit i corregit a consciència diverses vegades fins a estar-ne del tot convençut abans de donar-lo a la impremta. I si fa una vintena de dies us deia tot content que el llibre ja era a casa de l’impressor, ja us podeu imaginar amb quina il·lusió vaig rebre ahir els primers exemplars acabats de sortir de les premses.

A hores d’ara, doncs, El llibre que llegies ja es deu començar a distribuir i aviat serà a les llibreries. A mi, ja us ho podeu pensar, m’agradaria que us el poguéssiu llegir i que en parléssim aquí mateix o en alguna de les presentacions que en farem i que podeu consultar a l’Agenda d’aquest mateix bloc. 

Si el voleu i no el trobeu, el podeu demanar al vostre llibreter amb aquesta referència: Ricard Garcia, El llibre que llegies, Edic. Igitur, Col. De umbral en umbral/català, núm. 1; Montblanc, 2012 [ISBN: 978-84-95142-68-9]

L’inventari

De dies estranys te’n trobes un de tant en tant, com avui que quan has arribat a la botiga t’has adonat que no tenies prou forces per bregar amb els proveïdors ni per passar el dia ensenyant mostraris i havent-los d’endreçar després sense haver fet ni cinc de calaix. És per això que has deixat la persiana del portal a mig aire,  com dient hi sóc però no hi sóc, i en lloc d’endreçar l’aparador i encendre els llums, t’has posat el jersei vell de quan vas a la rebotiga i t’hi has endinsat com si t’amaguessis d’alguna cosa. De fora estant semblava que estaves fent inventari, però només tu saps que el que feies era deixar passar el dia, els minuts primer i després les hores, aclofat a la vella butaca que hi conserves, immers en un silenci sense noses, com quan et capbussaves al mar per sentir només el teu cos en l’aigua.

Avui, però, una rere l’altra han anat passat totes les hores i només has pogut sentir el batec del teu cor alhora que el tic-tac del rellotge del besavi, la resta era plena d’un silenci negre, absolut. Hauries volgut poder imaginar com se senten, des de l’úter, els batecs del cor de la mare compassats amb els teus, però no te n’has sortit. Se t’ha fet de nit sense haver fet res, ni tan sols has pogut començar aquest inventari que fa tant de temps que tens per fer. Una altra vegada t’has quedat travat, a la primera línia, al primer lloc de la llista, allà on no saps, incapaç de trobar-lo, quin nom posar-hi.

Google i la cosa aquesta del .es

Tothom que obre blocs, facebooks o twitters i s’hi passeja, ho fa perquè vol ser vist i llegit, i prou que ha de saber que s’està exposant voluntàriament a la mirada de tothom igual que si sortís a la plaça i es despullés públicament. Per tant, cadascú ha de decidir quantes i quines peces de roba es treu quan publica textos o fotografies a internet. Això forma part de la llibertat personal i de la imatge que es vulgui projectar. Ara bé, una cosa molt diferent és que algú altre (particulars, empreses o governs) pugui fer un ús més o menys malintencionat dels continguts publicats i treure’n un profit interessat, ja sigui des d’un punt de vista comercial o polític, que pugui resultar lesiu pel seu autor.

Això que dic ve a tomb de la cosa aquesta del .es que s’ha afegit a les adreces de Blogger. Aquest cop ens hem esverat perquè toca la fibra de la identitat, però Google ja fa dies que avisa i no hauríem de ser tan innocents com sembla que som, perquè ja fa temps que Google s’està convertint en l’ull del Gran Germà. El que ara ha fet afegint a l’adreça del bloc el domini de l’estat des del qual s’escriu, és peccata minuta al costat del fet que des de l’1 de març s’hagi atorgat el dret de fer el que vulgui amb els continguts que pengem en els seus serveis i, encara pitjor, el dret de recollir i utilitzar les nostres dades. Sovint no llegim ni les Condicions d’ús ni la Política de privadesa i obrim comptes a internet amb molta despreocupació, però aquesta vegada és molt recomanable llegir-se amb atenció les de Google, no fos cas que després haguem de patir la força dels seus tentacles.

Però tampoc no ens creguem pas que per no dur el .es o el .fr o el que sigui no se’ns pot controlar, perquè seguir el rastre d’una adreça IP no és res de l’altre món. El problema de debò greu , no ho hauríem d’oblidar, el tenen els usuaris dels països on no hi ha garanties democràtiques o en els quals s’exerceix la censura i, fins i tot, la represió sense manies.

Encara tinc comptes oberts a serveis de Google i no sé què en faré. Pel que fa a Blogger, hi vaig  mantenir un bloc durant quatre anys llargs i el maig del 2010 el vaig deixar en suspens, no m’hi sentia còmode i vaig recuperar aquest que ara llegiu, on hi era des de l’agost del 2004. Mai no l’havia tancat del tot perquè alguna cosa em deia que hi tornaria.  Pel que fa a l’altre, Castells de cartes, ja no existeix i els seus continguts han quedat arxivats en El rebost del Cupressus…, a WordPress. I no és que aquesta plataforma no pugui actuar en un futur com Blogger, que no ho sé, però de moment és una bona opció per qui vulgui migrar de forma gairebé automàtica.

Però de tots aquests canvis, el que més em satisfà és haver anat a parar a +VilaWeb, perquè sé qui són i on són i que si tinc una pega puc agafar el telèfon i me la solucionen, a banda que ser-hi ajuda a potenciar una iniciativa per la qual el català no és només una circumstància, sinó que ha estat concebuda i gestada en aquesta llengua. Per tant, la meva opció a internet també passa per estalviar-me sempre que pugui les grans superfícies i acostar-me al botiguer del barri. No m’agrada ser només un client passavolant i anònim, m’agrada –quan entro a la botiga- que em coneguin pel meu nom i poder saludar també el botiguer i confiar-hi perquè som veïns:
– Bon dia, Vicent, tot bé?
– Prou bé, Ricard! Què et poso, avui?
– Doncs, no ho sé… Què em recomanes?
– Tinc unes notícies i uns enllaços que surten la mar de bé…  I si no, ja m’ho diràs.
– Som-hi, doncs! Si tu ho dius, me’n refio. Posa-me’n un manat de cada.

‘Quatre paraules’ pel Dia Mundial de la Poesia

21 de març. Els fruiters ja han florit. Després de moltes setmanes de sequera, avui  plou amb ganes mentre celebrem el Dia Mundial de la Poesia amb el poema Quatre paraules de Narcís Comadira.

Quatre paraules que com les quatre pedres del cartell, ben assentades les unes damunt les altres serveixen per construir un castell, una torre de guaita, un far o les veles d’un vaixell… Allò que hi vulgui veure el nen que encara som i que amb només aquestes quatre pedres pot construir tot un món. Com el poeta amb aquestes Quatre paraules; món, país, llengua, amor:
 
                                     Mig en somnis, un àngel
                                     se m’apareix i em tempta:
                                     escriu, fes un poema.
                                           Vull treure-me’l de sobre,
                                     vull dormir el son dels justos,
                                     o el son dels pecadors,
                                           m’és igual. Vull dormir.
                                     Però ell insisteix.
                                     Té, diu: quatre paraules:
                                           món, país, llengua, amor.
                                     I afegeix: gairebé
                                     ja t’he fet el poema.
                                           Jo li dic: si escric món,
                                     bé hi hauré d’afegir
                                     desastres, fam i guerres.
                                           Si escric país, ja entro
                                     al territori foll
                                     de l’ésser i dels fantasmes.
                                           I si escric llengua, veus?,
                                     el dolor em trenca l’ànima.
                                     No puc escriure més.
                                           I em diu: tu escriu amor
                                     pel món i pel país
                                     i per aquesta llengua
                                          que es mor i et trenca l’ànima:
                                     veuràs que encara pots
                                     fer aquest i mil poemes.
           
                                                          [Narcís Comadira]
 

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

Competència lingüística i magisteri

Llegia a La Vanguardia d’abans d’ahir que s’està plantejant la possibilitat de demanar als aspirants a ingressar a les facultats d’educació que han d’aprovar les matèries de llengua catalana i castellana amb una nota mínima de 6. Fa temps que ja en va parlar la consellera Rigau, però es veu que ara també els degans s’ho estan rumiant.

Cada dia que passa és més evident que la competència lingüística de molts dels mestres dels nostres fills és força deficient, només cal fixar-se una mica en les notes que ens arriben a casa, en les correccions d’alguns exàmens o, fins i tot, en la documentació oficial d’alguns centres. I això que passa a la primària passa també, no ens enganyéssim pas, als instituts, de manera que l’ús de la llengua arriba als nois i noies amb greus carències no només ortogràfiques, sinó també sintàctiques i de lèxic.

Pel que sembla, ha arribat el moment de pagar tants anys de descrèdit de les matèries de llengües i literatura (l’anglesa és un cas a banda per les connotacions econòmiques que té).  I el més greu és que aquest descrèdit no només es dóna entre els nostres alumnes, sinó també entre alguns mestres… [Segueix]

…i professors que no tenen cap cura a l’hora d’escriure allò que llegiran els nois i, en tercer lloc, entre part de les autoritats educatives que són qui decideixen al cap d’avall que i com han d’aprendre els nens i adolescents catalans.

No sé si la proposta de posar una nota mínima de 6 és encertada o no ho és. D’entrada que es demani un nivell més alt de llengües no em sembla pas malament, però no entenc que una vegada més no s’afrontin de veritat els problemes i, en canvi, es canviïn les normes del joc en lloc d’esforçar-se per assolir una major competència. Qui no és del gremi no sap que, per exemple, des de fa poc s’atribueix el nivell C de català als alumnes que acaben l’ESO mentre que abans aquest nivell es donava als alumnes de 2n de batxillerat o de l’antic COU. És evident que el grau de competència lingüística d’un alumne de 4t d’ESO i el d’un altre de 2n de batxillerat és ben diferent; per què, doncs, aquest canvi de normativa?  Tot fa pensar que hi ha més raons laborals que no pas acadèmiques i que algú ha decidit que si els nostres nois no tenen prou capacitació per fer una feina, en lloc de formar-los millor és més barat demanar menys preparació.

Tret de qui tingui els fills cursant el batxillerat o de qui treballi a l’ensenyament, molta gent ignora que mentre hi ha matèries que es cursen durant 4 hores a la setmana, els professors de llengua només disposen al batxillerat de 2 hores setmanals per impartir la matèria. Algú pot dir que en realitat en són 2 de català i 2 més de castellà, i és veritat, però també és veritat que el temari que s’exigeix als alumnes de batxillerat no només conté les qüestions de caràcter gramatical tradicionals (morfologia, lèxic, sintaxi, etc.), sinó també les que tenen a veure amb la gramàtica textual, la sociolingüística o la oralitat, a més de tota la història d’ambdues literatures.

No entenc de cap de les maneres que es pugui plantejar la necessitat de millorar el grau de coneixement de la llengua dels nostres alumnes només demanant un 6 a la selectivitat i que, en canvi, curs rere curs no hi hagi manera de donar més hores a unes matèries instrumentals que són fonamentals per desenvolupar la capacitat no només de comunicar-se, sinó sobretot d’interpretar l’entorn i de pensar amb més agilitat i coherència. 

En lloc de limitar-nos a posar més traves per accedir a les facultats, s’hauria d’encarar amb valentia l’arrel del problema i posar els medis necessaris per donar una formació lingüística i literària sòlida als futurs universitaris, perquè si no l’únic que aconseguirem és fer crònic el mal que ja patim. Ens hem abocat al foment d’una cultura audiovisual que es consumeix de forma passiva i no hem preservat espais (ni a les escoles, pel que sembla, ara plenes de pantalles) per exercitar la paraula dita i escrita. És a dir, per aprendre a llegir els textos i el món de manera crítica i, alhora, per entendre’ls i poder-los explicar de forma reflexiva.

Ho sento, però aquesta és una d’aquelles vegades que tinc la sensació que som una colla de beneits en un país de fireta; com s’entén si no que mentre abaratim el nivell C encarim l’accés a la universitat?

I Jornades Blocs i Literatura

Vaig rebre, fa unes setmanes, una invitació per participar a les I Jornades de Blocs i Literatura que s’han de fer pel maig a Búger, a la seu de la Fundació ACA. No m’hi vaig pensar ni gens ni mica, amb l’explicació de quina era la intenció de les jornades en vaig tenir prou per apuntar-m’hi. D’una banda serviran per parlar d’aquest nou binomi format pels blocs i la literatura, i de l’altra per reivindicar la figura de Xesca Ensenyat.

Les autores de El pèndol de petites oscil·lacions i de Chào ông Viêt Nam són en el principi d’una iniciativa a la qual s’hi han unit desinteressadament blocaires de diverses procedències i estils (en l’arxiu del programa hi podeu consultar tots els participants), i s’hi han unit també la pròpia Fundació ACA que allotjarà els actes i Vilaweb que donarà suport tècnic.

Gràcies a tot el que aquest nou món fet de bits ens ha proporcionat, els dies 11, 12 i 13 de maig, Búger serà una festa de les paraules a la memòria de Xesca Ensenyat. Ja en tinc ganes!

Publicat dins de Agenda | Deixa un comentari

Camí de la impremta

Veure com les paraules agafen cos i es converteixen en matèria és un dels moments emocionants en el procés d’elaboració d’un llibre. Doncs bé, ara que El llibre que llegies ja és camí de la impremta, m’envaeix un cert nerviosisme que deu ser, suposo, fruit de la imminència de la seva publicació. Si tot va com ha d’anar, i res no em fa pensar que no hagi de ser així, el mes que ve ja us el podrem presentar.

Finalment, és Igitur que s’encarrega d’editar El llibre que llegies, encetant així una col·lecció de poesia en català. El llibre es presentarà per primera vegada el 27 d’abril durant la concessió dels Premis Vila de Martorell. Després d’aquesta, n’hi haurà més de presentacions. Algunes ja estan confirmades i, ara com ara, puc dir que en Josep Maria Pinto en parlarà a Gelida i l’Anna Roig ho farà a Sant Sadurní d’Anoia. A Igualada ho farà en Jordi Llavina alhora que jo parlaré de Vetlla, el seu nou llibre.

A hores d’ara estem concertant altres presentacions que encara no puc anunciar, però a mida que quedin confirmades les anotaré a l’Agenda que podeu trobar a la columna de la dreta. Tot plegat em fa molta il·lusió que m’agradarà compartir amb vosaltres en un moment o altre. De moment deixo aquí, com a petit tast, els versos triats per la coberta posterior:

Somies un far que somia la llum,
el flux espès del pensament
voreja la negror dels precipicis,
les estelles òssies de la nit cruixen.
La casa dorm… 

Publicat dins de Agenda | Deixa un comentari