Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Arxiu de la categoria: Res publica

Fins quan?

No et queixis pas, perquè aleshores et surten amb la cançoneta d’encara sort que tens feina… Es veu que amb això ja n’hi ha d’haver prou perquè et resignis a patir els successius augments de preus, les retallades de sou alhora que haver de fer més feina, la burla dels impostos i de postres, l’amenaça que tot ha d’empitjorar encara més. I tu i jo, amb bona fe, innocents i segur que massa babaus, ho consentim una vegada i una altra creient-nos que és veritat que el nostre sacrifici salvarà el país.

I així, anem oblidant que no és veritat que tenir feina sigui una sort, que tenir feina és un dret que molta gent ja no té, i aleshores ens trobem que la por que ens passi el mateix ens fa mirar cap a una altra banda mentre patim la sagnia d’uns impostos que no es corresponen ni gens ni mica amb les prestacions que reben els nostres pares i els nostres fills, per no dir res del que passarà amb nosaltres si mai aconseguim jubilar-nos en bones condicions.

Després de trobar-se, al cap dels anys, amb una seguretat social cada dia més esquifida, ara els avis hauran de patir una nova retallada en la Llei de la Dependència. A l’altre extrem, els joves s’enfronten al fet que cada curs que passa és més car estudiar, i si se’n queixen encara reben insults o són reprimits pels Mossos amb actuacions sovint molt fora de mida que han autoritzat els propis rectors en els campus universitaris. No és just que les traves per formar-se siguin cada vegada més importants i que la mala qualitat de la poca feina que hi ha empenyi, sovint, cap a l’economia submergida; a no ser, és clar, que s’opti per l’emigració i se’n vagin a vendre els seus coneixements i la seva feina a l’estranger renunciant a viure dignament al seu país. I entre els avis i els fills, nosaltres, que si hem pogut pagar la hipoteca i no ens han desnonat, o encara resistim sense tancar el negoci, anem fent la viu-viu mentre mirem de tapar forats aquí i allà.

Després de veure, d’una banda, el que passa entre la gent que lluita per sobreviure i el que passa, d’una altra, entre aquells que s’han atorgat el poder d’obrir i tancar les aixetes, em costa entendre tanta resignació, la meva i la de la resta de la gent. I cada dia que passa, estic convençut que no hi ha dret d’haver de sacrificar el futur de tota una generació per salvar els negocis especulatius de la banca, que no hi ha dret que encara s’inverteixi en armament i no es retalli la despesa militar, que és vergonyós com es protegeixen institucions decadents i anacròniques com la monarquia i els que en viuen i se n’aprofiten, que ja n’hi ha prou de mantenir una casta política caracteritzada per la mediocritat intel·lectual i el menyspreu de la cosa pública… No cal seguir, el llistat de greuges seria inacabable i s’entén de sobres el que vull dir.

Per tot plegat, n’estic tip d’hipòcrites crides a la responsabilitat i a la professionalitat, la culpa no és meva, no és nostra, i ja n’hi ha prou d’haver de portar les banyes i pagar el beure de qui s’ha enriquit sense mesura i sense revertir a la societat una part dels seus guanys. Els genets del capitalisme especulatiu -no oblidem que no produeixen res de res-, han decidit esprémer  el món fins a l’últim cèntim mentre se’n burlen de nosaltres perquè saben que cada quatre anys votarem religiosament els seus palafreners i fins la propera. I jo, que sóc de natural pacífic, em començo a preguntar fins quan me’n podré estar, perquè em començo a sorprendre a mi mateix amb moltes ganes d’extirpar el mal de soca-rel.

Retallar el futur

Entre els besavis i els avis, n’hi havia que no en sabien gens de llegir i altres que amb prou feines es defensaven, però tots van entendre en algun moment que si alguna cosa podia allunyar els seus fills i nets de la pobresa que ells patien, era que aprenguessin de lletra i números. Això no només va passar a la meva família, això va passar en la major part de les famílies que durant la postguerra van haver d’emigrar per no morir de gana. I gràcies a l’impuls, al treball i al convenciment  d’aquests homes i dones que durant els anys seixanta i setanta es van esforçar perquè els seus fills aprenguessin allò que ells no sabien, va arribar el moment que els fills de les classes inferiors van accedir al món, fins aleshores exclusiu, de la Universitat. I fins ara, que tenim una generació de joves amb un grau de formació que mai abans no s’havia donat.

Però en mig de tot plegat -i ja era part de la trampa-, també ens hem d’adonar que els últims anys, mentre s’obrien les portes a la immigració per les feines menys qualificades,  de manera molt majoritària s’ensenyava els nostres joves sense tenir gaire en compte els valors humanistes i anava tot encaminat a crear dos tipus de treballadors: A l’ensenyament públic es formaven  treballadors especialitzats i a les escoles de negocis es formaven alts càrrecs que es cuidessin de les (nostres?) finances. Durant la ‘gran festa’ del final de segle, uns i altres [segueix]

…sortien dels centres d’estudis amb l’objectiu, més que no pas de ser útils a la societat que els havia format, d’enriquir-se personalment; i si hi havia qui trencava aquesta expectativa, era mal vist pels seus companys i per una societat enlluernada per l’acumulació egoista de bens.

Al mateix temps, durant les darreres dècades s’han format unes classes mitjanes extensíssimes que han accedit a la Universitat, a la propietat privada i al benestar. Ara, però, ja no hi ha negoci per tothom, i encara menys per tots aquests nouvinguts a la societat benestant, nets i besnéts d’aquells homes i dones que van haver de lluitar i patir per escapar de la misèria, i amb les noves mesures econòmiques, les famoses retallades, sembla que se’ls vulgui barrar el pas a la possibilitat de viure bé, és a dir, amb dignitat.  Ja no hi ha prou pastís per tothom, i així aquells que sempre s’han pensat a sí mateixos com els Amos de la parcel·la, han decidit que prou. I prou vol dir, també, fer més difícil l’accés a un ensenyament que doni oportunitats a tothom, és a dir, retallar la possibilitat de construir el propi futur.

Per tant, per molt que la raó ens indiqui que cal fer el contrari, qui mana –i dubto que siguin només els nostres tristos polítics- ha dictaminat que l’ensenyament públic (també la sanitat) han de pagar en bona mida l’escandalós deute que s’ha generat per culpa dels disbarats financers i polítics que s’estan descobrint un dia sí i un altre també. Per què ho hem de pagar nosaltres i no ho paga qui en té la culpa? Per què no se’n fa responsables els directius bancaris que han enganyat la gent fent-los creure que eren rics i entabanant-los amb miraculoses hipoteques i opcions preferents? Per què no es jutja  els polítics que sense una vocació real per la cosa pública, han presumit fins a l’obscenitat de la seva ineptitud malbaratant els recursos públics? Se m’acut una vegada més que és perquè ells se senten els Amos de tot i nosaltres, en canvi, som uns simples mortals que, sense un llinatge esculpit en pedra o que dringui com els diners, hem pogut llepar el caramel de sentir-nos rics mentre érem espoliats a base d’hipotecar falsament les nostres il·lusions. Fer-nos pagar autèntics disbarats pel que no ho valia forma part de la trampa perfecta; hi vam caure com passerells i ara, a més de quedar-se els nostres diners, es tracta de desmantellar aquestes  classes mitjanes que s’havien pensat que podien accedir al poder i governar la societat.

I es tracta –pretenen- que no torni a passar, que ningú de nosaltres no torni a pensar que pot formar part del món dels elegits, i la millor manera és atacar el buc insígnia de l’ascensió social, és a dir, atacar l’ensenyament públic perquè incapaç de fer la seva funció amb garanties d’èxit, sobrevisqui només amb una mala salut crònica. Fer-ho és fàcil, només cal no afrontar amb rigor i valentia els problemes reals de l’ensenyament, s’ha de seguir retallant el sou del professorat i desprestigiar-lo encara més, s’han d’augmentar les ràtios de les aules i fer-les ingovernables, no s’ha de subvencionar l’ensenyament universitari perquè l’accés als estudis superiors sigui privatiu pels fills dels de sempre –què ens havíem cregut?-, cal canviar els plans d’estudis cada vegada que hi hagi canvis de govern, no s’ha d’acompanyar els plans d’estudis d’un pla econòmic que en garanteixi la viabilitat, i així podríem anar dient…

Però ens enganyen, una vegada més ens enganyen quan ens volen fer responsables dels mals que ells han provocat. Per això, a l’hora de pensar si aquest 22 de maig faria o no vaga, he pensat molt en el món d’on venien els avis i en perquè ara jo sóc on he arribat, i he pensat també en el meu fill que s’enfronta a un món que entenc que sigui complex i difícil, però que no accepto de cap de les maneres que hagi d’estar dividit entre aquells que poden accedir a una educació de qualitat i en la qual es persegueixi l’excel·lència, i aquells que s’hagin d’acontentar amb les escorrialles d’un sistema públic viciat per culpa de la indefinició dels objectius, per la mala gestió i, també, per la mala fe d’aquells a qui ja va bé viatjar en classe preferent encara que sigui a costa dels demés.

Retallar en l’ensenyament és retallar el futur, i aquesta no és només –no ens enganyéssim pas- una mesura econòmica. És una mesura amb una profunda càrrega política i social que farà més i més grans les diferències entre els més rics i tota la resta de la població. La iaia Ana, que tot i que no havia anat mai a escola tenia una saviesa natural, deia que ella era d’allà on els seus fills menjaven; doncs bé, veient el que actualment està passant, jo tampoc no puc sentir del tot meu un país que no garanteix escrupolosament la qualitat de l’ensenyament públic pels seus nens i els seus joves. I em sap greu, però és així.

Google i la cosa aquesta del .es

Tothom que obre blocs, facebooks o twitters i s’hi passeja, ho fa perquè vol ser vist i llegit, i prou que ha de saber que s’està exposant voluntàriament a la mirada de tothom igual que si sortís a la plaça i es despullés públicament. Per tant, cadascú ha de decidir quantes i quines peces de roba es treu quan publica textos o fotografies a internet. Això forma part de la llibertat personal i de la imatge que es vulgui projectar. Ara bé, una cosa molt diferent és que algú altre (particulars, empreses o governs) pugui fer un ús més o menys malintencionat dels continguts publicats i treure’n un profit interessat, ja sigui des d’un punt de vista comercial o polític, que pugui resultar lesiu pel seu autor.

Això que dic ve a tomb de la cosa aquesta del .es que s’ha afegit a les adreces de Blogger. Aquest cop ens hem esverat perquè toca la fibra de la identitat, però Google ja fa dies que avisa i no hauríem de ser tan innocents com sembla que som, perquè ja fa temps que Google s’està convertint en l’ull del Gran Germà. El que ara ha fet afegint a l’adreça del bloc el domini de l’estat des del qual s’escriu, és peccata minuta al costat del fet que des de l’1 de març s’hagi atorgat el dret de fer el que vulgui amb els continguts que pengem en els seus serveis i, encara pitjor, el dret de recollir i utilitzar les nostres dades. Sovint no llegim ni les Condicions d’ús ni la Política de privadesa i obrim comptes a internet amb molta despreocupació, però aquesta vegada és molt recomanable llegir-se amb atenció les de Google, no fos cas que després haguem de patir la força dels seus tentacles.

Però tampoc no ens creguem pas que per no dur el .es o el .fr o el que sigui no se’ns pot controlar, perquè seguir el rastre d’una adreça IP no és res de l’altre món. El problema de debò greu , no ho hauríem d’oblidar, el tenen els usuaris dels països on no hi ha garanties democràtiques o en els quals s’exerceix la censura i, fins i tot, la represió sense manies.

Encara tinc comptes oberts a serveis de Google i no sé què en faré. Pel que fa a Blogger, hi vaig  mantenir un bloc durant quatre anys llargs i el maig del 2010 el vaig deixar en suspens, no m’hi sentia còmode i vaig recuperar aquest que ara llegiu, on hi era des de l’agost del 2004. Mai no l’havia tancat del tot perquè alguna cosa em deia que hi tornaria.  Pel que fa a l’altre, Castells de cartes, ja no existeix i els seus continguts han quedat arxivats en El rebost del Cupressus…, a WordPress. I no és que aquesta plataforma no pugui actuar en un futur com Blogger, que no ho sé, però de moment és una bona opció per qui vulgui migrar de forma gairebé automàtica.

Però de tots aquests canvis, el que més em satisfà és haver anat a parar a +VilaWeb, perquè sé qui són i on són i que si tinc una pega puc agafar el telèfon i me la solucionen, a banda que ser-hi ajuda a potenciar una iniciativa per la qual el català no és només una circumstància, sinó que ha estat concebuda i gestada en aquesta llengua. Per tant, la meva opció a internet també passa per estalviar-me sempre que pugui les grans superfícies i acostar-me al botiguer del barri. No m’agrada ser només un client passavolant i anònim, m’agrada –quan entro a la botiga- que em coneguin pel meu nom i poder saludar també el botiguer i confiar-hi perquè som veïns:
– Bon dia, Vicent, tot bé?
– Prou bé, Ricard! Què et poso, avui?
– Doncs, no ho sé… Què em recomanes?
– Tinc unes notícies i uns enllaços que surten la mar de bé…  I si no, ja m’ho diràs.
– Som-hi, doncs! Si tu ho dius, me’n refio. Posa-me’n un manat de cada.

Competència lingüística i magisteri

Llegia a La Vanguardia d’abans d’ahir que s’està plantejant la possibilitat de demanar als aspirants a ingressar a les facultats d’educació que han d’aprovar les matèries de llengua catalana i castellana amb una nota mínima de 6. Fa temps que ja en va parlar la consellera Rigau, però es veu que ara també els degans s’ho estan rumiant.

Cada dia que passa és més evident que la competència lingüística de molts dels mestres dels nostres fills és força deficient, només cal fixar-se una mica en les notes que ens arriben a casa, en les correccions d’alguns exàmens o, fins i tot, en la documentació oficial d’alguns centres. I això que passa a la primària passa també, no ens enganyéssim pas, als instituts, de manera que l’ús de la llengua arriba als nois i noies amb greus carències no només ortogràfiques, sinó també sintàctiques i de lèxic.

Pel que sembla, ha arribat el moment de pagar tants anys de descrèdit de les matèries de llengües i literatura (l’anglesa és un cas a banda per les connotacions econòmiques que té).  I el més greu és que aquest descrèdit no només es dóna entre els nostres alumnes, sinó també entre alguns mestres… [Segueix]

…i professors que no tenen cap cura a l’hora d’escriure allò que llegiran els nois i, en tercer lloc, entre part de les autoritats educatives que són qui decideixen al cap d’avall que i com han d’aprendre els nens i adolescents catalans.

No sé si la proposta de posar una nota mínima de 6 és encertada o no ho és. D’entrada que es demani un nivell més alt de llengües no em sembla pas malament, però no entenc que una vegada més no s’afrontin de veritat els problemes i, en canvi, es canviïn les normes del joc en lloc d’esforçar-se per assolir una major competència. Qui no és del gremi no sap que, per exemple, des de fa poc s’atribueix el nivell C de català als alumnes que acaben l’ESO mentre que abans aquest nivell es donava als alumnes de 2n de batxillerat o de l’antic COU. És evident que el grau de competència lingüística d’un alumne de 4t d’ESO i el d’un altre de 2n de batxillerat és ben diferent; per què, doncs, aquest canvi de normativa?  Tot fa pensar que hi ha més raons laborals que no pas acadèmiques i que algú ha decidit que si els nostres nois no tenen prou capacitació per fer una feina, en lloc de formar-los millor és més barat demanar menys preparació.

Tret de qui tingui els fills cursant el batxillerat o de qui treballi a l’ensenyament, molta gent ignora que mentre hi ha matèries que es cursen durant 4 hores a la setmana, els professors de llengua només disposen al batxillerat de 2 hores setmanals per impartir la matèria. Algú pot dir que en realitat en són 2 de català i 2 més de castellà, i és veritat, però també és veritat que el temari que s’exigeix als alumnes de batxillerat no només conté les qüestions de caràcter gramatical tradicionals (morfologia, lèxic, sintaxi, etc.), sinó també les que tenen a veure amb la gramàtica textual, la sociolingüística o la oralitat, a més de tota la història d’ambdues literatures.

No entenc de cap de les maneres que es pugui plantejar la necessitat de millorar el grau de coneixement de la llengua dels nostres alumnes només demanant un 6 a la selectivitat i que, en canvi, curs rere curs no hi hagi manera de donar més hores a unes matèries instrumentals que són fonamentals per desenvolupar la capacitat no només de comunicar-se, sinó sobretot d’interpretar l’entorn i de pensar amb més agilitat i coherència. 

En lloc de limitar-nos a posar més traves per accedir a les facultats, s’hauria d’encarar amb valentia l’arrel del problema i posar els medis necessaris per donar una formació lingüística i literària sòlida als futurs universitaris, perquè si no l’únic que aconseguirem és fer crònic el mal que ja patim. Ens hem abocat al foment d’una cultura audiovisual que es consumeix de forma passiva i no hem preservat espais (ni a les escoles, pel que sembla, ara plenes de pantalles) per exercitar la paraula dita i escrita. És a dir, per aprendre a llegir els textos i el món de manera crítica i, alhora, per entendre’ls i poder-los explicar de forma reflexiva.

Ho sento, però aquesta és una d’aquelles vegades que tinc la sensació que som una colla de beneits en un país de fireta; com s’entén si no que mentre abaratim el nivell C encarim l’accés a la universitat?

Diner fàcil

Sempre em van ensenyar que el diner fàcil acostuma a ser diner tèrbol que se’n pot anar més de pressa que no pas ha vingut i que, per contra, allò que costa esforç adquireix una solidesa que no només perdura en el temps sinó que permet enfrontar-se a les adversitats.

Ho recordo mentre penso en si pot ser bo o dolent deixar que es construeixi a prop de Barcelona aquesta meca del joc i l’oci que ja hem començat a anomenar l’Eurovegas. Admeto que en l’actual situació de crisi econòmica resulta molt temptador agafar als diners de Sheldon Adelson per tapar forats i foradets, però no oblidem que no es tracta pas de cap regal dels déus del capitalisme. Encara diré més, no és ni tan sols un préstec, sinó una inversió d’algú que no té altre objectiu que enriquir-se tant com pugui sense que li pugui importar massa d’on li ve el diner. Fa pocs dies, en Roberto Saviano manifestava el seu temor a un dels perills d’aquest tipus de complexes.

Però a més del possible problema sobre el qual ens alertava en Saviano, n’hi ha algun altre que tot i ser més subtil  pot també ser força nociu. D’una banda, el fet de confiar en la bondat del diner forà en lloc de refiar-se de les capacitats pròpies a l’hora de resoldre els nostres problemes, projecta la imatge d’un país que no té confiança en sí mateix, és a dir, ni en els seus cervells ni en la seva indústria. I això es tradueix en una projecció de futur molt limitada.

D’una altra banda, tot i que és conseqüència del que he dit abans, és evident que optar pel model econòmic que representa l’Eurovegas porta implícites algunes renúncies. Si hi ha feina fàcil, al menys mentre es construeix i és novetat, no caldrà invertir excessivament en la formació dels nous treballadors. De moment, el que caldrà és mà d’obra per la construcció –i després del gran fracàs del mercat immobiliari n’hi ha molta de disponible- i personal de serveis pel sector de l’oci.

Però aquests dos sectors són dels primers que es col·lapsen en les situacions de crisi, i si mentrestant no hem format la població perquè sigui capaç de construir el país sobre la capacitat de crear riquesa real i no especulativa, què passarà en el futur? Doncs passarà que tornarem a dependre d’aquells països que sí que han invertit en una educació prou sòlida dels seus ciutadans i en una universitat que no només serveixi per dispensar títols, sinó que tingui en la investigació la seva raó de ser.

Potser m’equivoco i aquesta inversió sigui una gran oportunitat, però ara com ara m’entristeix veure com els governants ja en defensen les suposades virtuts mentre per una altra banda les condicions amb què ha de sobreviure el sistema educatiu català es van degradant cada dia més i més. Potser si algú del nostre govern s’inventés que les contrapartides per tirar endavant la inversió del senyor Adelson haguessin de revertir directament sobre el sistema públic d’ensenyament, arribaria a pensar que es tracta d’un d’aquests filantrops que tan agraden als nord-americans. Mentrestant, però, no només no m’ho crec, sinó que em sembla que hauríem de tenir la valentia d’enfrontar-nos als reptes de futur amb una economia basada en el coneixement i en una indústria capaç de produir bens reals i tangibles. O és que de tot el que ens està passant tampoc no n’haurem après res de res?

[Nota: La fotografia pertany a la pàgina Matemáticos contra el casino.] 

València com a símptoma

Veient les maneres com s’ha volgut reprimir la veu dels estudiants de secundària a València, em pregunto què ha dut la policia a actuar amb tanta violència. I no ho dic des de la innocència d’aquests nois, ho dic des de l’experiència de tenir assumit que quan se surt al carrer la policia no tindrà gaires contemplacions, però tot i així aquesta vegada criden l’atenció pràctiques com la d’empènyer unes noies contra un cotxe en marxa, envestir els manifestants amb els furgons policials o, també, algunes expressions com referir-se als manifestants com si aquests fossin l’enemic. Tot plegat denota un odi fermentat des de fa molt temps i que ara aprofita una certa sensació d’impunitat per esclatar.

Avui el ministre de l’interior ha disculpat el cap de la policia de València dient que és humà equivocar-se, però aquesta és una disculpa que… [Segueix]

…no serveix per a res quan es posa en perill persones. Per molt menys, professionals d’altres àmbits són sancionats i poden perdre la feina.  Hi ha errors que no estan permesos quan s’exerceix un càrrec de responsabilitat i dels quals se n’han de donar explicacions al jutjat. En aquest cas, però, sembla que tot ha de quedar tapat amb una frase feta. La sensació és que no interessa burxar per aclarir quines són les raons que han fet que es llancés contra una colla d’estudiants d’institut una força de xoc com la que hem vist.

Se m’acut que en tot plegat s’hi barregen l’odi contra qui s’ha atrevit a alçar la veu a més d’una tremenda falta d’intel·ligència política. Perquè a ningú se li escapa que si la policia hagués fet –com altres vegades- un senzill seguiment de la manifestació sense carregar violentament contra els joves, probablement ara ja no se’n parlaria de tot plegat. Però la rancúnia, que és mala consellera i no deixa pensar amb serenitat, sembla que també ha tingut alguna cosa a veure amb les actuacions policials d’aquests dies. 

És força aclaridor fer algunes cerques a internet i veure quines són les maneres de fer o els entorns d’aquelles persones que des de primera fila –el ministre del ram deu tenir també la seva part de responsabilitat- han donat les ordres i la cobertura necessàries perquè policies ben cepats i cuirassats amb tot l’equipament antiavalots possible, es llancessin a atacar perillosíssims nois i noies que encara són a l’institut. Hi havia moments que semblava que s’haguessin d’enfrontar a perilloses bandes de malfactors, però no, en realitat tot aquest equipament era per enfrontar-se a les preguntes senzilles d’uns nois i noies que estan descobrint que el món que els adults els hi hem venut no encaixa amb la realitat.

Perquè la realitat aquests dies a València, està feta d’intolerància i violència, com han demostrat unes autoritats que del tot incapaces de donar resposta als seus joves, els apallissen acusant-los de provocadors. Potser sí que és provocador demanar millors condicions a les aules. I potser sí que ho és que un jove estudiant ens enfronti als errors que s’han comès en tots aquests anys que el diner corria alegrement i amb tanta irresponsabilitat. Sí, a València una colla de joves estudiants han demostrat que la veritat és sempre una provocació.

Si ens fixem sobretot en algunes de les coses que la consciència o la inconsciència, tant és, ha fet dir a algunes persones, ens adonarem que el més greu, i alhora més preocupant, és constatar que tot el que està passant a València és símptoma de què, amagat sota una capa de pretesa modernitat,  encara perviuen l’autoritarisme, la violència i un tuf somort però constant de feixisme que quan els ciutadans exerceixen el seu dret de fer públic el seu descontentament, entren en erupció. És com si tants anys després de mort el dictador, encara hi hagués qui ens volgués dir que no ens fem il·lusions, que  ni tenim veu ni és nostre el carrer.

Sense saber-ne res de la tirania d’altres èpoques, els alumnes de l’IES Lluís Vives i els seus companys d’altres centres educatius de València han sortit amb valentia al carrer per reclamar allò que creuen just. I nosaltres, que sí que tenim memòria del que passava quan la dreta més ferotge ens envaïa tant la vida pública com la privada, hem de ser amb ells ni que sigui per fer un exercici de democràcia que posi en evidència aquells que enyoren el tirà. Després de tants treballs i esforços, després de tantes pèrdues i renúncies no ens mereixem que cap governant ens esquitxi amb les seves misèries. I menys que ningú aquests joves que des de la bondat de la seva innocència han dit allò que els adults, presoners de les hipoteques, no ens atrevíem a dir.

[Nota: La fotografia l’he recollit entre els centenars que omplen avui el facebook, però en desconec l’autor.] 

Anem pel pedregar

Mentre pensava que demà 15 de febrer es faran a Catalunya les proves de competències bàsiques a 4t curs de l’ESO, també rememorava que durant els 25 anys que fa que treballo a l’ensenyament n’he vist de força colors, tot i que ja fa uns quants cursos que és el color gris que s’imposa. I no parlo, quedi clar, dels nostres alumnes que sempre miraran de fer, per la seva condició i amb algunes excepcions, una mica menys del que els hi demanem. Parlo de nosaltres, mestres i professors que els hem d’estirar i de l’administració, i parlo també de com estem sucumbint a una burocratització cada vegada més gran de la  feina i de com cedim a voler fer fàcil allò que no ho és. Sí, fa temps que en l’àmbit de l’ensenyament –l’educació és potser una altra cosa que s’aprèn sobretot a casa- tinc la sensació que com deien els carreters quan el matxo o la mula se’ls desbocava, anem pel pedregar… [Segueix]

…i no sembla que hi hagi massa voluntat de redreçar-ho.

Després d’haver estat alumne d’un munt de mestres i professors, no tinc cap dubte a l’hora de reconèixer de qui vaig aprendre alguna cosa i qui no em va ensenyar res de res o, simplement, em va ensenyar a fer la viu-viu i anar passant. Durant els meus anys d’estudiant va ser amb aquells professors que em van explicar com exercien la seva professió amb els quals realment vaig aprendre, és a dir, vaig adquirir coneixements i, en conseqüència, la capacitat de fer-me preguntes. Per contra, n’hi va haver molts altres sense ànima que només repetien allò que havien sentit o llegit sense haver-ho viscut.

L’ànima, doncs, d’un mestre no ve donada per tot l’empostissat de doctrina pedagògica que ens inunda la feina. L’ànima té a veure amb l’experiència professional (i vital, potser) de qui ensenya. Al meu entendre, doncs, un dels problemes fonamentals de l’ensenyament actual es resumeix en una sola pregunta: Què cal ensenyar? La resposta és senzilla, cal ensenyar coneixements i com fer-los servir. Per desgràcia, però, aquest objectiu de la nostra feina s’ha diluït enmig d’una pràctica cada curs més empobrida que es dissimula amb una terminologia del tot confusa (perquè confon mestres, alumnes i famílies), i una cosa i l’altra ens han portat a una deriva que no sabem on ens durà. O sí que ho sabem i ja hi ha a qui li va bé?

A aquestes alçades, l’experiència em diu que tot i els esforços televisius per fer-nos-ho creure, els mals actuals de l’ensenyament no es deriven pas de la manca o no de vocació. La vocació ha tingut sempre per mi un component de sacerdoci que està renyit amb la voluntat de saber i amb l’esperit crític que es requereix per posar en dubte el que ja se sap o és acceptat pel comú de les persones, i només així –penso- és possible crear nou coneixement. D’altra banda, fa massa temps que la moda és teoritzar i teoritzar –Doctores tiene la iglesia, que es diu en castellà- per després fer provatures alhora que es menysté allò que ja sabíem fer quan anàvem a escola per saber de lletra i de números. Actualment, però, sembla que estiguem en excés preocupats per fer fàcil allò que requereix voluntat i esforç i per fer una representació ideal de la realitat en lloc de presentar-la tal com és. Però d’aquesta manera és nega la premissa fonamental que ens diu que en un procés d’aprenentatge només sedimenta allò que hem après perquè ho hem viscut i ens hi hem esforçat. Només l’experiència  i no la seva representació banal, ens pot permetre convertir la vida en coneixements sòlids, que és -em sembla- del que es tracta.

Hem oblidat massa coses, i entre elles algunes que són tan importants com que ens relacionem amb la realitat amb el llenguatge parlat i escrit, amb el llenguatge matemàtic o amb el llenguatge de les imatges. Si en això estem d’acord, per què perdem tantes hores en disquisicions bizantines i improductives discussions sobre ensenyament-ficció i no centrem, en canvi, els nostres esforços en transmetre coneixements que ens permetin saber llegir la realitat? Només algú que sàpiga llegir el món en el qual viu i interpretar els estímuls que li arriben, pot situar-se en ell i dirigir amb sentit crític les seves pròpies accions.

Suposo que tothom està d’acord que hem arribat on som gràcies als coneixements adquirits per les generacions que ens han precedit. Aleshores, si tothom ho accepta, per què a les escoles i instituts pateix un cert  desprestigi aquell professorat que pretén basar la seva feina  en impartir coneixement als seus alumnes? Per què això resulta difícil, per què no els motiva o per què no és divertit? I qui ho diu que hagi de ser fàcil o divertit? Tots sabem que estudiar no ho és fins que has adquirit un determinat grau de coneixements, però que abans d’assolir-los hi ha d’haver un esforç important. No entenc que això costi tant d’entendre quan, per exemple, és molt clar pels músics o els esportistes d’elit. No són els músics mediocres ni els esportistes aficionats els que creen afició, sinó que els que ens conviden a seguir les seves passes són aquells que han suat molt per automatitzar i depurar la seva tècnica. Doncs bé, si ho traslladem a les aules, entenc que només serà un bon metge que em podrà ensenyar a ser bon metge, o només un bon mecànic m’ensenyarà a ser-ho, o un pintor, etc. I tot això gràcies a la seva experiència, no gràcies a les directrius d’una administració educativa preocupada sobretot per no enfadar els pares i tan voluble com els capricis dels polítics, que no només no respecten la feina feta sinó que generen inestabilitat i incertesa amb els successius canvis i recanvis que provoquen cada vegada que arriba al poder un partit amb un conseller o ministre amb idees particulars i partidistes sobre què cal fer o sobre com cal alliçonar les noves generacions.

Perquè alliçonar no té res a veure amb ensenyar coneixements, alliçonar equival a impartir doctrina, mentre que explicar coneixements consisteix en comunicar l’experiència. Com tampoc no hi té res a veure fer creure als alumnes i els seus pares que perquè tenen un títol, que cada vegada és més barat, han après el que realment no saben. Mentre no acceptem que a l’ensenyament vivim despropòsits com aquests que no ajuden als alumnes a augmentar els seus coneixements, i mentre no reconeguem que l’estudi és una pràctica que no és ni fàcil ni divertida, com no ho és cap pràctica o activitat que s’aparti del que ens és natural (parlar ho és, però no ho són per exemple llegir ni escriure), seguirem sense rumb pel pedregar. Avall i avall… Demà, però, es faran a tots els centres de secundària de Catalunya les proves de competències bàsiques; i després, què?

PS: A vegades, tot plegat em fa pensar en la famosa bombolla immobiliària i financera, perquè de la mateixa manera que tothom havia de ser l’amo del seu pis, tothom ha de tenir com sigui el seu títol. I ja hem començat a veure què és el que passa a l’hora de la veritat, és a dir, quan els nostres estudiants abandonen l’oasi de les aules i en sortir al carrer se senten enganyats.