Cupressus sempervirens

Quin dia més estrany, el dia de Nadal. Seurem a taula esverats davant tant de menjar i beure, contents de ser a casa amb pares i germans, de veure plegats avis i nets, però enmig de tota aquesta alegria, sé que se’m barrejaran un munt de sentiments contraris.

Dinarem, i mentre dinem faré recompte d’un temps que s’acaba. Pensaré en qui som i en qui serem, i també en l’any que ve mentre mastego pausadament els desitjos. Se’m fa estrany el dia de Nadal, potser perquè és el dia que les baules del temps es veuen passar amb més claredat. Sobretot quan el més petit s’enfila a la cadira per dir la dècima i el més vell, amb una barreja agredolça d’orgull i tristor, se’l mira content de sentir una veu nova que perllonga la vida, però conformat, també, amb els dies incerts que li queden.

Demà, un any més, recomptaré la vida, i mentre riem acudits entre plat i plat o quan alci la copa, sé que duré amb mi el record d’algunes persones que ja no hi són. Sense dir res les asseuré també a taula quan jo m’hi assegui i tastaran amb mi el que jo tasti. Com cada any, mentre dino amb els de casa, les recordaré. Però sense tristor, perquè encara que no les pugui tornar a abraçar, no puc parar d’estimar-les.

És un dia estrany, el dia de Nadal, perquè l’alegria i l’enyor se’m barregen. Però fet i fet, també estic content, perquè quan acabem de dinar, mentre endrecem la cuina i després d’exclamar “un any més!”, miraré per la finestra per comprovar que el dia ja li comença a guanyar alguns minuts de llum a la foscor. Bon Nadal!

IV
Els taulells de la cuina,
les plantes del pati que donen a la cuina,
les cites a l’hospital escrites al calendari de la cuina,
les bosses verdes del mercat
damunt el banc de la cuina.
Aquella forma tan fràgil
d’omplir els canelons i enrotllar-los.
De cegar-me les ulleres quan obries el forn calent.
De cremar-me.
Perquè recordar aquestes coses crema.
Com em cremarà tot el dia que compte
quans som avui per dinar i em sobre una cadira.
Llavors se’m quedarà l’herència clavada,
com un ganivet,
damunt la taula parada de la cuina. 

Ha nevat a prop

Ha nevat a prop i en aquest carrer
on vivim, tan despullat, tot es glaça.
És de nit, i un fred d’agulles
em burxa els coixins de la memòria
mentre ressegueixo la teva cal·ligrafia,
el traç de cada paraula a les teves mans,
el fil de tinta blava amb què escrivies.
Ha nevat a prop i sembla, aquesta nit,
que siguin fets de despulles, els records.

[R.G.: El llibre que llegies]

Vivíem, quan era petit, al costat del ferrer nou. El seu taller era un anar i venir constant d’homes que hi duien a reparar els carros i les arades o mil eines més. Però a mi, el que més m’agradava era quan hi anaven a ferrar les bèsties i amb la força de la veu i de les mans havien de fer creure aquells matxos imponents que es resistien a deixar-se fer.

Tot i que jo era petit i em feien fora perquè no prengués mal, duc al pou de la memòria la imatge roent del ferro a la fornal i el dringar compassat del martell -sempre dos cops suaus a l’enclusa i després un de sec a la ferradura-, i també, però potser d’una manera més fonda, recordo l’ estranya olor que quan el Domènec hi acostava la sabata encara calenta, desprenien les peülles dels animals.

D’aquest món en conservo moltes imatges, però en totes s’hi dibuixen les mans rabassudes i fortes d’aquells homes que eren capaços de frenar l’embat de les mules i els cavalls o que doblegaven el ferro i removien la terra per treure’n profit.

De la meva infància en conservo amb nitidesa la imatge de les mans rugoses i nerviüdes amb què els homes aixecaven el món. També les del meu pare eren així, grosses i vigoroses. Agafat a les seves mans no tenia por de res perquè les sabia fortes i perquè quan alçava la meva maneta infantil buscant recer, sempre m’acollien amb una calidesa que em feia sentir dins del niu.

Probablement sigui per això que el vídeo que encapçala aquest apunt, fet per  la Ruth Solano i la Ivana Larrosa pel Museu de la Vida Rural, m’hagi impressionat tant com ho ha fet. Dediqueu-hi 10 minuts i deixeu-vos endur pels sons i les imatges, pels versos de Jorge L. Borges, de Joan Vinyoli i de Joan Margarit i reviureu tot un món fet amb l’antiga lluita de la mà de l’home.

Ara sembla que sí que hagi arribat la tardor. Durant les hores de sol encara és temperat l’ambient, però les darreres pluges i la fresca de les matinades han oxidat el paisatge definitivament. A les vinyes s’escampen els rovells tardorals i entre el verd de pins i alzines han sorgit, com una exclamació mineral, taques groguenques, vermelles o terroses.

Encara no ha glaçat, però quan es fa de dia i s’aixeca la boirina, el cel ja té la transparència dels hiverns i la muntanya, nítida i imponent, retalla el matí. Les obagues són plenes de molsa i la terra molla desprèn una humitat fresca i agradable que convida a viure, com l’alegria senzilla d’aquesta cotxa que t’observa des de la vora del camí mentre busca llavors.

Ara sí que ha arribat la tardor i els primers freds ja es pressenten, però enguany l’hivern no et fa por. Tot i que el món dels homes sigui ple de desgavells, saps que la terra farà com sempre el seu cicle i quan surts de casa, al matí, deixes que l’aire nou que han dut les darreres pluges t’ompli els pulmons. S’enfila, fresc i net, des del fons dels torrents per polir les llums del migdia i de la tarda, també la celístia; i tu el respires, tranquil i amb complaença, perquè saps que tot allò que compta és a lloc.

Ahir a  la tarda, al Lliure de Gràcia, només començar la representació de L’espera, mentre els personatges encarnats per la Marta Marco i la Clara Segura s’anaven revelant l’una a l’altra els seus embarassos i tot el que per dins els passava de nou i desconegut, jo tornava a reviure els mesos d’embaràs de la M. abans no nasqués el nostre fill. Durant aquells mesos em van sorprendre moltes sensacions del tot enigmàtiques per a un home, sobretot l’enveja de no tenir la possibilitat de sentir un lligam tan extremament íntim com el de dur la criatura dins, de sentir-la créixer al ventre abans no neixi i, després del part, de poder-la alletar. Prou que ho sap la M. perquè en vam parlar molt de les sensacions noves que ens atrapaven per sorpresa durant aquells mesos.

No sé, en canvi, si aquests sentiments són habituals en els homes perquè no n’he parlat; als homes ens costa parlar de la nostra intimitat amb altres homes. Ahir, però, va ser com si en pogués parlar amb en Remo Binosi, l’autor de L’espera, i amb en Juan C. Martel Bayo que ha adaptat i dirigit l’obra, i en acabar la representació em vaig sentir bé de saber que també altres homes s’havien sentit fascinats per aquest moment de plenitud i energia extrema que és l’embaràs d’una dona.

L’espera, però, no només parla de la maternitat futura, sinó que la comptesseta Cornèlia (Marta Marco), la seva minyona Rosa (Clara Segura) i la dida (Isabel Rocatti) ens parlen també de les imposicions de la vida i de l’acceptació o no d’aquestes imposicions, i de la distància entre desig i realitat que sovint remou i trenca la vida amb crueltat, sobretot quan la força imprevista de l’amor s’instal·la entre dues veritats que no es poden harmonitzar. Rosa i Cornèlia senten la força que els creix al ventre i es descobreixen estimant-se l’una a l’altra, però saben que s’hauran d’enfrontar sense remei a la condemna d’haver de fer allò que no es vol fer i d’haver de ser qui no s’és.

Vàrem sortir contents del teatre perquè el text ens va sorprendre i perquè L’espera no és una més d’aquelles obres teatrals del tot predictibles quan fa un quart d’hora que han començat, i també pel goig de veure amb quina força creixen les actrius Marta Marco i Clara Segura en cada nou espectacle que protagonitzen. Molt recomanable!