Cupressus sempervirens

Sempre hi dono
voltes al sentit que té o ha de tenir aquesta feina d’ensenyar que fa 25 anys
que faig. Però aquests dies que els polítics surten a la tele a vendre el seu
producte, encara n’hi dono més. No és que en sàpiga molt d’ensenyament, però
com que de les altres coses encara en sé menys i  és més fàcil que
m’enredin, quan llegeixo les propostes electorals me’n vaig directe als
paràgrafs on es parla d’educació, a veure què hi diu. I quan ho llegeixo,
arribo a les mateixes conclusions que explicava el Xavier Antich en un magnífic
article a La Vanguardia
d’abans d’ahir. El panorama és decebedor, tothom s’omple la boca –polítics i no-
parlant de la gran importància de l’ensenyament pel creixement del país, però
després només ens trobem amb inversions ridícules i amb decisions senzillament
estrafolàries.

Què és el que passa
en aquest país nostre, que en lloc de tenir en compte l’experiència dels qui
són cada dia al peu del canó, es viu tant de cara a la galeria? Perquè ara,
tothom anuncia solucions miraculoses per millorar l’educació dels nostres
alumnes, però quan hagin passat uns mesos de les eleccions només serem capaços
de discutir sobre si a les escoles ens aguanten els nens un dia més o un dia
menys, sobre si van o no de colònies, sobre si l’ordinador és o no és prou bo,
i etcètera. Soroll i soroll que no ens deixa sentir quins són els problemes de
fons.

Sovint em pregunto
per què no s’encaren de debò problemes com el del cada cop més minso
nivell lector dels nostres alumnes a primària, a secundària i a la universitat, així com la dificultat que tenen per expressar-se amb coherència.
No entenc que no ens faci por -a mi me’n fa, i molta-, constatar el creixent
desinterès intel·lectual dels estudiants de batxillerat i universitaris.  I tampoc no entenc que no ens preocupi tenir
una formació professional que de veritat formi oficials i tècnics que es puguin
incorporar a les empreses amb unes mínimes garanties de saber fer la seva feina.
O que les fornades de mestres i professors que s’incorporen a la
docència, ho facin –amb excepcions molt lloables, és clar- per repetir als seus
alumnes allò que ‘s’han après’ sense gaire sentit crític ni mai haver
experimentat amb els coneixements rebuts.

Podria anar fent
llista, però em sembla que amb el que he dit ja n’hi ha prou. Tot plegat em fa
pensar, una vegada més, que a aquest ens totpoderós que en diem mercat no li interessa aquella vella, i
bella també, idea de l’educació com a instrument que permetia alliberar-se de la
servitud. Ara com ara, però, vivim en una il·lusió de llibertat, i són molts els joves que, sense una
formació sòlida des del punt de vista professional i humanístic alhora, estan abocats a ser mà d’obra barata i compradors compulsius en lloc de persones que
es valorin pels seus coneixements i les seves habilitats.

Doncs bé, ara que
s’acosten les eleccions, torno a parar l’orella per escoltar què en diuen els
polítics de l’ensenyament a Catalunya, i el que sento no m’agrada. Tot i la
migradesa de l’Estatut, tenim plenes competències en educació. Per tant, potser
el que ens fa falta són polítics que escoltin les veritats que es viuen a les
aules i que siguin prou valents per plantar-hi cara. Si no ho fan, acabaré
pensant que, com al mercat, també a
ells els convé més la deseducació que tant triomfa a la televisió, que no pas
haver-se-les amb uns ciutadans carregats de sentit crític i ben formats.

Estic batejat, i tot
i que l’església catòlica em deu contar entre els seus, la veritat és que ja fa
molts anys que no sóc creient. De molt jove, tot just després de la Confirmació, vaig
començar a dubtar. Però vaig tenir la gran sort d’ensopegar amb Mn. Jesús que, davant del neguit dels dubtes, em va ensenyar que el més sensat era, sense fer cap mal
a ningú, viure segons els propis sentiments. I en aquests, llavors ja no hi
cabien ni la fe ni els dogmes.

Això no vol pas dir
que em senti del tot aliè a les qüestions espirituals ni tampoc que no pugui
entendre les creences i la fe religioses d’un parell de bons amics, catòlics i
practicants. Potser és per això, perquè entenc la seva manera íntima i personal
de creure en un Déu, que em sembla exagerada i exhibicionista la demostració
del poder del Papa i de l’església d’aquest cap de setmana. La parafernàlia i
les grans escenificacions que s’han fet per la visita de Benet XVI no tenen res
a veure, al meu entendre, amb la idea de Déu que, tot i no ser creient, jo em
pugui arribar a formar.

Tot plegat m’ha
semblat molt lluny de l’exercici de la bondat i, en canvi, molt a prop de
l’exercici d’un poder que permeti a l’església catòlica seguir mantenint el seu
estatus i els seus privilegis. O no era això el que s’escenificava quan els
(nostres?) dirigents polítics acotaven el cap davant el Papa, que no feia gaire
que els havia renyat?

La casualitat ha
volgut que la visita papal coincidís amb el fet que aquests dies, a classe,
estem llegint la poesia religiosa castellana del segle XVI i m’he hagut
d’esforçar per explicar als meus alumnes de literatura què és això del camí de
perfecció i el sentiment místic de Sant Joan de la Creu. Suposo que el fort
contrast entre una cosa i l’altra m’ha dut aquí on sóc, però més enllà d’aquests
extrems, em sembla que la vivència espiritual –i ja no dic religiosa perquè s’hi
pugui acollir qualsevol- hauria de tenir a veure, més que no pas amb la
representació, amb el diàleg íntim que cadascú pugui establir amb ell mateix i
amb el seu sentiment de transcendència en el món. Per contra, l’espectacle que hem
vist aquests dies no era altra cosa que una manifestació exagerada de culte a
la personalitat per part d’un bon nombre de catòlics –no tots- i de vanitat, de
vanitat terrenal per part dels prínceps de l’església.