Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Veritat

Qui sóc, em preguntes… i no sé si puc explicar-te la veritat; la veritat vol soledat. Només en soledat puc percebre el sentit d’una veritat plena i obscena, sense màscares, d’una veritat que mai revelaria a ningú i que m’és difícil escoltar amb la meva pròpia veu, la dels dolors i els plaers més íntims. La soledat que em fa conèixer el dolor i el plaer és la que m’acosta a la veritat descarnada de l’ésser, però és també la que em fa recórrer amb por les delicades fronteres de l’equilibri que cerco.
La veritat vol soledat i sinceritat, i jo no sé si en sóc capaç, però si sé que pot servir-com diu el poeta portuguès Luís Quintais- "per afegir una mica de llum a les raons de la meva desesperació". És per això que sovint penso que a la voluntat de ser hi he d’afegir la voluntat de dir, de "poder-ho dir tot" (P. Gimferrer) i la voluntat -o la necessitat, quasi diria- de construir la vida possible.
Visc -vivim- una vida que és fàcilment previsible i una altra que és possible. Una transcorre sola, sense cap mena d’esforç; l’altra, en canvi, es malmet si no som prou tossuts, si no hi aboquem voluntat i la modelem tal i com l’hem imaginat i volgut en algun racó del nostre desig de ser.
Per a mi, ser home vol dir tenir-ne consciència, no n’hi ha prou amb ser-hi, cal saber-ho i sentir-ho en tota l’extensió del pensament i del cos i exercir com a tal. I aquí és on fa mal, aquest és el punt del dolor, però també el del goig. Anar fent o anar passant no m’interessa; l’única manera possible de viure és enfilar-se a la balança del dolor i del goig i arriscar-hi la vida, obrir els ulls i el tacte i l’oïda, obrir el gust i l’olfacte i deixar que el món ens xopi fins a les entranyes, fins als budells si cal, com la pluja que persisteix dies i dies damunt dels camps i els amara amb un efecte balsàmic i nutritiu alhora. El que era previst ja no em serveix, és el que he viscut amb plena consciència -bo o dolent- el que m’alimenta, i només si sóc capaç de donar cos i forma a la vida possible podré dir-me home. Aquest és el repte i ja no s’hi val a mandrejar covardament.
El temps -com està previst- se m’emporta, i jo vull pujar-hi a cavall quan ja he complert la meitat d’una vida previsible, ara que ja no sóc el mateix d’ahir, o que no sóc només aquell. Cada dia que passa neix un altre home en mi -alguns són millors que d’altres i d’altres pitjors que alguns- i els vull conèixer a tots; deia fa temps en Xavier Rubert de Ventós a una entrevista que "si no ens posem en tensió, si no viatgem a la perifèria, no podrem conèixer el nostre centre, el nostre eix".
Potser això, conèixe’ls a tots, sigui la manera millor de saber-me, de saber com, quan i què sóc, de saber qui i per a què… Aquesta és avui la meva Ítaca, el viatge que m’ha de fer més ric i també més miserable, i és que -i permete’m la paradoxa- el que de debò ens fa rics és saber-nos les misèries.
Em preguntes qui sóc i no sé si puc dir-te la veritat, ara com ara, l’únic que he après és que m’acosta la destrucció a la veritat, "potser perquè la veritat sigui temps de retorn i terra…", i que la vida és com un riu soterrani sota el clatell que tot ho conté.