Cupressus sempervirens

per què tanta pressa de viure
quan ja ha mort la tarda?

quan enganxada a la suor freda de l’esquena
s’ha ajagut la soledat,
i et masturbes
removent a la memòria
com un perfum vell
records amb un punt d’agre;
quan el sexe ja és quelcom tan absurd
com el plaer fals i artificiós
que neix de la carn trista
que la mà bressola
com la mort bressola, silent,
el camí que encara s’ha de fer

per què tanta pressa de viure
quan la tarda ja és morta?

Llegit a Obra completa, 1965-1980, Societat Castellonenca de Cultura, Castelló de la Plana, 1981:

En freda nit de Nadal,
el fillet d’una mareta
s’aferra a una mamelleta
que li ofereix sem pitral…

No et travessa massa sovint
cap raig de llum i trepitges
els dies com qui vagareja
rera l’ombra dels seus peus.
Esgarrapes amb el llapis papers
per injectar-hi paraules que diguin
que alguns homes i dones estimes
entre totes les coses, que diguin
que quan t’hi acostes ho fas
per sembrar el goig a la seva carn
i recollir en la teva la llum,
perquè no oblides que eres carn
abans que qualsevol altra cosa
i la llum massa sovint no et travessa.

Llegit a Entrellum:
"Escric perquè la pluja que cau a fora…"

        "Llega un momento en la vida cuando el tiempo nos alcanza."
                                                                        [Luis Cernuda]

Piles d’exercicis i els dubtes, encara, sobre l’escriptori.
A recer d’un marge assolellat faria com si llegís
per endormiscar-me sota les planes del llibre,
mastegant el pas de les hores lluny i sol,
com aquell ase que es menjava la palla trenada
per fugir del temps.

        "Els dies del futur s’estan al davant nostre
        com una fila de candeletes enceses-
        candeletes d’or, càlides i vives."
                                        [C.P. Cavafis]

Com cal travessar el portal
d’una casa on ja no hi tornaràs
t’ho van ensenyar els avis,
i a caminar a les fosques
pels ravals de la desesperança,
i a llegir els versos que no s’escriuen
i a bufar les espelmes dels aniversaris.
I van ensenyar-te, al capdavall,
com agafar la son més plàcida
arraulit entre les dunes de sorra
al més gran dels deserts.

En l’abandó dels capvespres, atordit,
t’enfonses a les obagues del televisor
i et rebolques a la sorra blanca de la platja dels somnis
entre les arcades d’un altre naufragi
on tot ho confons amb les veus i els dies
que s’enfilen pels balcons, amb els cossos que
com un vi massa barat fan aspre el record.

Només esperes que aquella noia de cames de seda,
sempre a la mateixa hora a la pantalla,
et vingui a socórrer…