Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Tardor robada

La placidesa de l’aula, que era plena de silenci i d’un sol amable d’octubre mentre els alumnes s’afanyaven a resoldre l’examen, s’ha trencat de cop i volta. Del carrer ha començat a arribar un soroll persistent i prou molest per esvair la concentració de tothom.

Quan he tret el cap per la finestra, el primer que he vist han estat les branques de les moreres del carrer de sobre de l’escola que anaven caien una darrera l’altra de l’arbre al terra. De seguida he vist, també, una colla de treballadors de la brigada municipal que, armats d’un compressor i tisores pneumàtiques, envestien els arbres fins a deixar-los ben despullats. Després aplegaven a tota presa les branques i les trituraven dins d’un remolc que s’enduia les restes de manera que, al cap d’una estona, al carrer no hi quedava cap rastre de les mutilacions. Res a dir si no fos perquè…

Els fils…, 6

Queien,
amb la sequedat de les pedres
queien
una rera l’altra
les teves passes.
Queien
les teves mans
i tot el que pensaves
queia,
i el sexe marcit
i les paraules sense dir
queien.
I les seves vides,
tan despreses de la teva,
de tu
queien,
i les seves veus llunyanes
queien i queien.
Rera murs de silencis infranquejables,
rera de res
queien
com cauen les pedres
als pous muts de l’abandó.

Els fils…, 5

Les dones, menudes,
neguen la mirada i s’afanyen.
Amb posat de fàstic, ells
trepitgen les aigües.
Ha plogut trista i estèril la pluja
sobre la ciutat vesprada.
Es dilueix la llum
avui estranyament blanca
entre fileres d’arbres.
Sobre les fulles mortes
roden veloços automovilistes
temerosos de quedar atrapats
a les branques nues de la nit.
Per les cantonades d’aire humit
s’esmunyen les nits de novembre.

Els fils…, 4

És així,
com núvols que es deslliguen del paisatge.

És així com ets
quan ja s’endevina l’hivern
i el vidre negre de la nit és tan net
que entre l’horitzó i tu
neix el buit d’un temps
desposseït d’aquelles desmesures de la infància.

És així de lleuger el teu ésser
aquesta nit d’hivern,
com núvols que es desprenen del paisatge.

Els fils…, 3

incert el gest
llàgrima de silenci de casa
la mà
res assenyala ni escriu
damunt la pell viscuda
i gastada

confosa la mirada
llàgrima de calç viva
l’ull
no fa l’ullet ni somriu
cega la perdiu
i llunyana

insuls el bes
llàgrima de fang de carrer
la llengua
res no diu ni empassa
malaguanyat aquest amor
d’estrassa

sorda la veu
llàgrima de ball de tarda
l’oïda
res no escolta i seu
vora l’amant antiga
i callada

espessa l’olor
llàgrima de fum de canya
el perfum
ni emborratxa ni enamora
encongit al pit
l’oblit

sota el folre del capvespre
llàgrima de llàgrima d’home
la soledat
no m’acompanya ni m’aconsola
petita la vida
i sola

La vida dorment

Llegit a Sorres blanques:

"De fet, aquell hivern vaig veure per primera vegada els turons, el rierol i la foscor profunda del bosc que es tancava al fons com uns éssers vius que se’ns imposaven. I era astorador adonar-se de la mirada ingènua que fins aleshores havia determinat la meva relació amb la natura. No veia més que pedres, troncs, fulles, aigua impetuosa que corria entre els arbres… De sobte, en la vida dorment descobria…