Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Il·lusions i veritat

Arran de la frase “También la verdad se inventa” d’Antonio Machado, llegida a Nebuloses, un dels blocs que segueixo amb atenció des de ja fa temps, em venia al cap aquesta reflexió:

És cert que cadascú de nosaltres és un assaig
de veritat, però també ho és que l’única veritat que ens és comuna a tots només la
sabrem al final. Per això ens és tan bo, encara que no siguin veritats
absolutes, construir il·lusions i mirar de viure en elles. Perquè si tenim la sort que la il·lusió
ens alimenti la vida més que no pas una realitat feixuga, ningú no ens ha de convèncer que no
sigui més veritat la que ens envola que no pas la que ens llasta.

Quan la blanca lluna…

L’Anna, amb qui m’uneixen subtils i indescriptibles fils, m’enviava a cavall de la mitjanit uns versos meravellosos del poeta Omar Khayyam. Els transcric per compartir-los i perquè serveixin per celebrar el seu sant i la lluna plena:

Quan la blanca lluna esquinça la túnica de la nit,
beu vi, ja que no trobaràs millor hora que aquesta.
Alegra’t i no pensis en res més, car la lluna
continuarà brillant sobre la teva tomba.

Penells d’herba

Des de darrera el vidre, la tarda et desafia. La llum daurada que omple
el pati  fa visibles els delicats penells
de l’herba, plens de llavor. El jardí que fa setmanes que descuides, ja ha recuperat
l’aire feréstec dels camps. Les garses en treuen profit de les pinyes que no aplegues
i vigilen atentes la maduració de les figues. De les arrels de l’àlber en
neixen llucs que s’alcen malcarats i impertinents com adolescents.

Però avui, després de tant de temps que heu patit els embats de la supèrbia,
t’has pogut sostreure uns minuts i has recalat en aquest jardí clos que
t’emmarca. Tot i la sequera, hi has vist bellesa en la llum que es recolza fràgil
a les tiges del gram, a les espigues que ballen empeses per l’aire. I com quan a
la platja deixaves al cos a mercè de les onades, llavors t’has enfonsat en el
capvespre, dolçament t’hi has enfonsat.

‘Poètiques robades’ de Ricard Garcia

Poder-ho dir tot.
Pensaments

i sentiments i sensacions.
I accions.
I mastegar-los.
I de
veritat
omplir-los
i d’aquest Petit Déu Vanitós
agafar les
regnes
i saber el secret de les seves misèries
i del seu miracle
saber, també, el secret
i profanar tots els retombs del cervell
i
profanar tots els plecs del cos
i sentir el pensament
com un magma
de teixits que es fonen
i viure’ls
i sentir-los
i adquirir-ne
una consciència física
i ser capaç
de tocar
de tocar el poema
i
de furgar
de furgar amb els dits
sota la seva pell
i de palpar
de
palpar les seves carns…
perquè Déu
és la carn

i a una velocitat vertiginosa,
llançar-te les
paraules
i incrustar-me en tu
que m’escoltes.
I traspassar-ho
tot
i traspassar-te
com la tremolor de l’aire
que la sageta
obre
i sentir amb tu
que queda
la vibració
,
i que la raó ja no compta
només la ferida
on
copula
la paraula
amb el cos:
és el poema,
és poesia,
sang
que flueix
càlidament i espessa.
És besar-te,
mossegar la
besada.

[Ricard Garcia: Els contorns del xiprer, Aj. de Sallent, 2007]

‘Oliva’ d’Àngels Gregori

Al poble es va quedar la meua adolescència
guardada en una caixa de llumins.
També es va quedar l’ànsia
de totes les meues primeres coses:
el primer porro
el primer amor
el primer dolor
el primer poema
la primera moto
el primer cinema
el primer viatge
l’últim any a l’institut.
Al poble es va quedar la llengua de la meva infantesa,
la del color de les cama-roges i l’aspror dels llicsons,
la que encara ara, quan la parle a Barcelona, no m’entenen.
Al poble es va quedar la casa amb la piscina i les palmeres
on passàvem els estius la família,
que també es quedà,
i amb qui ara, cada cop que hi torne, dinem junts els dissabtes.
Al poble es va quedar la placeta,
que ha estat, des de petita, el meu ideal de felicitat,
i que, per a mi, dir placeta és com si per exemple Brines
digués l’Elca, o Josep parlés de La Drova.
Al poble es va quedar la meua col·lecció de fòssils
trobats a les muntanyes de la Font de l’Om.
I es van quedar els horts on anàvem
en eixir de classe en el temps de l’institut
que ara el tombaran perquè l’esclerosi dels anys
ja no l’aguanta.
I es van quedar els avis
i es va quedar ma mare i es van quedar mon pare
i es va quedar ma tia i també les meues cosines.
I van reparcel·lar els camins d’El Tou,
els que de petita em duien directament al blau del mar,
com l’entrada amb vaixell, a la matinada,
al Port de Palma de Mallorca.
Al poble es va quedar la il·lusió,
la meua, la d’anar-me’n a Barcelona i tornar,
encara ara, per veure el poble en la distància
justa que em pertoca,
la d’estar allà sense poder deixar d’estar ací.
I ara que tot això em passa,
ara que vaig, i vinc, i torne entre les meues coses,
pense que Barcelona, per a mi,
és una cosa molt important;
és saber que sempre puc tornar a Oliva.

[Àngels Gregori: Llibre de les Brandàlies, Ed. 62, Col. Poesia-124, Barcelona, 2007]

Recital d’Àngels Gregori i Ricard Garcia

Divendres 9 de juliol
a
les 10 de la nit, l’Àngels Gregori i jo serem a Llavaneres, als Jardins de Can Caralt, per recitar els nostres poemes acompanyats pels músics de GPM Trio.

L’acte duu el nom de Nit de Poesia&Swing  i s’ha organitzat sota l’empara de l’Ajuntament de Sant Andreu de Llavaneres gràcies a l’empenta d’en Joan Calsapeu, que també ha tingut cura de l’edició de la plagueta que, amb una selecció de poemes de l’Àngels i meus i un pòrtic que podeu
llegir aquí, es repartirà als assistents.

Tot i que  he llegit la seva poesia i que compartim amistats i hem
intercanviat trucades i correus electrònics, amb l’Àngels Gregori no ens coneixem cara a cara, i això farà que el recital de divendres sigui un moment de descobertes no nomès poètiques.

I com sempre que una cosa em fa il·lusió, també aquesta vegada  vull compartir poesia i música amb vosaltres en una nit d’estiu. Per això hi sou convidats. Si us ve de gust, fins divendres!

Publicat dins de Agenda | Deixa un comentari