Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Insospitadament

Insospitadament, aquell vespre de diumenge d’ara fa quatre mesos, vas posar un llarg punt i a part. Havies penjat al bloc el que anomenaves Dissolució, vas parar la màquina i te’n vas despreocupar.

Però quan a l’endemà la vas tornar a engegar i vas llegir amb una mica de distància el que havies escrit la tarda anterior, vas descobrir que sense haver-ho previst allà s’acabava el camí, i et vas refugiar en el silenci hivernal.

T’havies arribat a creure capaç de construir un món fortificat que et protegís de totes les teves pors, però la deriva dels qui no saben els camins es va convertir en una amenaça soterrada que anava minant els basaments del teu castell. I finalment, els desordres de la imminent primavera t’han recordat la fragilitat dels murs de pedra aixecats per la ma de l’home.

Aquests darrers dies, quan la llum de la mimosa i els brots prenyats dels boixos desafien les restes de l’hivern, et comences a atrevir a travessar els esvorancs del temps a les muralles. Però ara saps que la vida és tan fràgil com ho són els castells de cartes que en qualsevol moment pot derruir l’atzar. Per això, per preservar la vida encara que el castell caigui una vegada i una altra, vols omplir els seus fonaments de paraules.

Insospitadament

Insospitament, aquell vespre de diumenge d’ara fa quatre mesos, vas posar un llarg punt i a part. Havies penjat al bloc el que anomenaves Dissolució, vas parar la màquina i te’n vas despreocupar.

Però quan a l’endemà la vas tornar a engegar i vas llegir amb una mica de distància el que havies escrit la tarda anterior, vas descobrir que sense haber-ho previst allà s’acabava el camí, i et vas refugiar de sobte en el silenci hivernal.

T’havies arribat a creure capaç de contruir un món fortificat que et protegís de totes les teves pors, però la deriva dels qui no saben els camins es va convertir en una amenaça soterrada que anava minant els fonaments del teu castell. I finalment, els desordres de la imminent primavera t’han recordat la fragilitat dels murs de pedra bastits per l’home.

Aquests darrers dies la llum de la mimosa i els brots prenyats dels boixos desafien les restes de l’hivern. Et comences a atrevir a travessar els esvorancs del temps a les muralles, sabedor ara de què la vida és fràgil com els castells de cartes que en qualsevol moment pot derruir l’atzar. Per això, per preservar la vida encara que el castell caigui una vegada i una altra, vols omplir els seus fonaments de paraules.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Dissolució

Travessar els marges del capvespre
i llançar el cotxe per una recta inacabable.
Endur-se a la mirada el que queda del paisatge
i desaparèixer amb els fils de llum que cauen darrera l’horitzó.
Sentir a la cara com es dissol una última llàgrima que l’aire t’ha robat.

No dir res, no pensar en res, no ser res…

Vida secreta

Sembla que aquest octubre se’ns hagi omplert de secretes vides; la setmana passada amb la Coixet, avui amb el Toti Soler. I és que aquest migdia, a Vilafranca, hem gaudit del luxe de sentir en directe i de primera mà la Vida secreta del Toti Soler.

Era el darrer dels actes de la Kinzena Poètika d’enguany, la cinquena ja, i un centenar de persones ens hem reunit a l’auditori de la Creu Roja a escoltar aquesta nova creació del Toti Soler. És una Vida secreta feta d’intimitat i delicadesa. Gairebé recollit sobre la seva guitarra, el Toti hi filava emocions tan fràgils i tan essencials com la tremolor d’una tela d’aranya travessada d’aire, de llum, de minúscules gotes d’aigua.

Amb els ulls tancats em podia submergir -com qui ho fa en una mar on ningú encara s’hi ha banyat- en una música gairebé quieta i sentir el tacte dels sons amb tot el cos. La veu de la Sílvia Amigó s’ha afegit a la música del Toti per recitar Pessoa i aleshores tota la poesia, com una plàcida esgarrifança, m’ha deixat sentir el flux destil·lat de tantes vides secretes sota la pell:

[…] e depois, fechada a janela, o candeeiro aceso,
sem ler nada, sem pensar em nada, nem dormir,
sentir a vida correr por mim como um rio por seu leito,
e lá fora um grande silêncio como um deus que dorme.
……………………………………………………………………………..
[…] i després, tancada la finestra, encès el llum,
sense llegir res, sense pensar en res, sense dormir,
sentir la vida fluir en mi com un riu pel seu llit,
i a fora un gran silenci, com un déu que dorm.

(Fernando Pessoa: Poemes d’Alberto Caeiro, Ed. del Mall, St. Boi de Llobregat, 1986)

Quan he tornat a obrir els ulls he descobert la bellesa en les mans del músic. Mans capaces de construir la bellesa, capaces de donar vida a la matèria, de contenir unes altres mans, o el rubor d’un rostre, o la gravidesa d’un pit. Mans capaces d’acaronar la vida secreta. El més bell que hi ha en un home són les mans d’un home.

Isabel Coixet

Per què callem? On viuen les paraules? Què fa que les pronunciem? Per què només poden travessar la frontera dels llavis si estimem? Quins estranys misteris contenen? Aquestes preguntes i altres em corrien pel cap ahir al vespre, al Renoir, mentre m’envaïa La vida secreta de las palabras de la Isabel Coixet. A estones vaig sentir que jo era la Hanna (Sara Polley), a estones el Josef (Tim Robbins)… I em preguntava com ho fa això la Coixet, com sap qui sóc, com sap qui som, com sap quina és aquesta doble vida que ens flueix amagada sota la pell, a la base del crani, entre les vísceres?

Veia la pel·lícula i recordaba un conte de la Soledad Puértolas, La corriente del golfo. També allà sembla que no hi passi res i, en canvi, hi és tot. Hem après a dissimular quan el que hauríem de fer és desprendre’ns de tantes i tantes coses que ens enterboleixen la mirada i amb les quals evitem mirar el dolor, el que ens infligim nosaltres mateixos i, sobretot, aquell amb què sotmetem els qui no pertanyen al nostre món. Sembla que vulguem oblidar que la vida està feta de dolor, però la trampa està parada i no ens adonem que del dolor compartit hi pot néixer l’amor. Només quan som capaços de guarir les nafres de l’altre, o quan li podem lliurar el nostre cos ferit, podem sentir la força brutal de les corrents soterrades de la vida.

Quan vaig veure l’anterior pel·lícula de la Isabel Coixet, Mi vida sin mi, ja ho vaig pensar, i ara hi torno: Quanta saviesa hi ha en aquesta dona i en el seu cinema. Ens dirigeix la mirada gairebé sense dir i crea un discurs net, fa fora de la imatge tot el que és superflu i només deixa que hi aparegui el que realment ens nodreix: la llum que pot contenir una mirada, l’instant de felicitat que ens recorda un sabor, l’olor d’ametlles d’un cos net, la carnositat dels silencis i els secrets que contenen les paraules que els emmarquen, una mà que acull les nostres ferides, la companyia que ens fem… Tota la resta és mentida.

Esvoranc

De cop i volta, sense cap avís, pel trau del pit se t’escola l’aire com la llum discreta que abandona cada vespre la teva estança. A les fosques sents la pluja que repica a la teulada mentre els torrents del desig ofeguen les planes de l’ànima. I com un torb, al ventre enfolleix la vida mentre et regalima un fil de gebre a ran del mugró i et palpes la pell, ja sense escates. Però quin esvoranc, la distància…

Orenetes

Aquest matí t’has quedat bocabadat davant de centenars i centenars d’orenetes que volaven nerviosament sobre els jardins de l’edifici del davant d’on treballes. Traçaven breus línies a gran velocitat i de sobte les trencaven amb violents girs. A mesura que passava l’estona no només no disminuïa la fressa, si no que nous estols d’ocells s’afegien al que semblava una frenètica dansa ritual fins a formar un gran núvol que, en continu moviment, girava sobre ell mateix sense que es produís cap accident, com si totes i cada una de les orenetes haguessin assajat llargament el seu vol fins arribar a ser ocell i estol a l’hora. Quina utopia per a nosaltres! -has pensat mentre admiraves la seguretat del seu vol aliè a les nostres discussions d’aquests dies, ignorant les dèries estatutàries més o menys il·lusionades d’alguns i les febrades apocalíptiques d’altres, però sabedores de veritats que a nosaltres se’ns escapen i que venen de molt més lluny que la nostra curta memòria.

Acostumat a veure com cada any les orenetes s’agrupen als fils de la llum per migrar, has pensat que el que havies presenciat potser hi tenia a veure. Has preguntat després si algú sabia quin era el significat de les maniobres que els hi havies vist a fer, i hi ha hagut qui ha dit que potser és que ve un canvi de temps. Llavors, en lloc de pensar en el temps meteorològic, inconscientment ho has associat amb el temps històric… Potser si que tot plegat fos senyal d’un canvi. Però de totes maneres, l’únic que a hores d’ara és cert és que les orenetes se’n van i que ens haurem de consolar amb l’esperança de què vulguin tornar de les terres càlides de l’Àfrica a poblar els nius que han deixat buits sota els voladissos de les nostres cases.

Obaba

Obabakoak o de com no ens pertany el territori que trepitjem…
Obabakoak o de com som també el territori que habita el misteri…
Obabakoak o de com el misteri alimenta la vida…
Obabakoak o de com la vida alimenta el misteri…
Obabakoak o de com no som quan menyspreem el llangardaix…
Obabakoak o de com encara el llangardaix preserva el misteri…
Obabakoak, Obabakoak, Obabakoak,…

Gràcies

El passat cap de setmana a Sallent, un jurat format per Enric Badia, Mn. Climent Forner, Montserrat Altarriba, Salvador Arderiu i Francesc Garriga em va atorgar el XVè Premi de Poesia Josep Fàbregas i Capell per un llibre de poemes que, quan es publiqui d’aquí a un any aproximadament, portarà el mateix títol que aquest blog. Aleshores ja vaig manifestar el meu agraïment a les persones que composaven el jurat, però penso que també n’he de donar les gràcies a tothom qui, conscientment o sense saber-ho, m’ha esperonat a posar damunt el paper la poesia viscuda durant aquests darrers anys.

És per això que ara, mentre el sol dibuixa els contorns del xiprer a un racó d’aquesta tarda lluminosa de setembre, vull aprofitar per donar les gràcies a tothom qui desde fa un any, sigui com sigui, ha anat passant per aquest blog. Gràcies als qui heu fet una parada accidental, als qui hi heu entrat d’una manera esporàdica i als qui ho heu fet amb una certa asiduïtat. Gràcies, sobretot, als qui hi heu deixat la vostra empremta, tant si ho heu fet d’una manera pública (mjesus, F.Xavier Simarro, motte, norge, romanidemata, Martí, mariona, riallamorena,…) com si heu estat comentaristes Anònims (a vegades del tot desconeguts, a vegades ànimes intuïdes,…). Gràcies perquè, sovint, el ressò de la vostra presència m’ha ajudat a fer una altra passa en mig del desert de l’escriptura. És bo saber que hi ha algú a l’altra banda que s’ha interessat en algun moment per descobrir els missatges que suren a la deriva en aquesta mar cibernètica. Gràcies!

Por

Hem vist i sentit, aquest migdia al Telenotícies de TV3, al president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem justificant l’actuació de la policia britànica, que va matar un jove brasiler que res tenia a veure amb els atemptats de Londres.

No només m’ha semblat esgarrifós que, qui se suposa que és la màxima autoritat judicial a Espanya, justifiqui la pràctica de "tirar a matar" i preguntar després qui és el mort, si no que també em sembla molt perillós com alguns personatges dels periodisme, de la política i de la judicatura comencen a escampar la idea de què ha començat la tercera guerra mundial.

Prou que sabem que sembrar la por, i no només ho estan fent els terroristes, és la primera passa per començar a retallar llibertats personals i col·lectives. Tres dies després dels atemptats de Londres, podíem llegir a El País un article del novel·lista anglès Ian McEwan que ja es preguntava "quan poder li hem de concedir al Leviatà, quanta llibertat ens demanaran que cedim a canvi de la nostra seguretat?"

I per si les justificacions del Sr. Hernando no ens havien quedat prou clares, ens ha donat més pistes, més o menys subtils si voleu, però contundents quan al menys dues vegades ha declarat: "Jo sóc contrari, com és natural, a la pena de mort, però quan el risc que es pretén evitar és major…" Com s’explica que el president del Tribunal Suprem d’un estat on no n’hi ha de pena de mort, hagi de justificar tantes vegades que ell n’és contrari?

Potser, quan ja estiguem ben atemorits i creguts que ha començat la guerra, ni tan sols ens hauran de convèncer perquè renunciem a la nostra llibertat. Serem nosaltres mateixos que dòcils com un ramat de xais la cedirem. A vegades a la por del terrorisme més absurd se m’hi afegeix la por a la maquinària més descarnada dels estats.

Salvatge

[Pintura d’Eduardo Naranjo]

salvatge
i despreocupada
a dos pams justos de mi
dorms a la sorra
l’instant més quiet de la tarda

només he de tombar el cap
i m’empasso l’horitzó dels teus pits
com un glop de llet blanquíssima

l’instant més ple de la tarda
engrapo la platja
a dos pams justos de tu
despreocupada
i salvatge