Cupressus sempervirens

[Michelangelo Buonarroti: Sibil·la Dèlfica, 1509]

És Nadal i la pluja que cau amb parsimònia sobre els camps, convida al recolliment. Mentre una verge diu l’oracle,
amb la mà oberta miro de copsar l’enginy i les veus dels picapedrers,
la suor i l’empenta dels seus braços. Els murs són plens de marques que han travessat el temps com les paraules de la Sibil·la que enlaira el seu cant sota les voltes de pedra. L’escolto mentre sento com em llampeguegen a l’espinada tot de records que no em pertanyen. I la nit es glaça.

De tot el que vaig viure a la Universitat, una de les coses de les quals en tinc més bons records, és de les lliçons del Dr. Antoni Vilanova.
A mitjans dels anys 80 vaig tenir la gran sort de poder assistir a les
seves classes d’estètica literària, que aquell curs -devia ser l’any
1984 o 1985- es van centrar en la novel·la europea dels segles XIX i
XX. Entre les moltes lectures que vàrem fer, en recordo sobretot tres
amb molta claredat: la de Nana de Zola, la de La Regenta de Clarín, i sobretot la de Pel camí de Swann de Proust.

De
la lectura que en aquell moment vaig fer de l’obra de Marcel Proust
encara en conservo les anotacions que vaig fer i les reflexions que va
propiciar. Aquella novel·la em va ensenyar a descobrir camins que fins
aquell moment desconeixia del tot. Per això, sempre més he estat agraït
al mestratge del professor Vilanova i a la traducció que en va fer el
poeta Pedro Salinas,
perquè sense la tutela del primer i el bon ofici del segon, jo no
hauria pas pogut accedir com ho vaig fer a les entreteles de Pel camí de Swann.

Tot i que hi ha traduccions al català d’aquesta obra de Marcel Proust, no l’he tornat a llegir. Però ara sí que ho faré. Des d’ahir que tinc a les mans Combray, el primer dels llibres de A la recerca del temps perdut, traduït pel Josep Maria Pinto, company blogaire i poeta.
Hi ho faré perquè ja em van agradar alguns fragments que va penjar al
seu bloc i perquè aprofitant la tarda plujosa i freda d’avui, i amb
l’ajut de les meves velles anotacions, he rellegit alguns dels
paràgrafs que fa un grapat d’anys em van colpir.

I vint-i-cinc
anys més tard, passats pel sedàs del català bell i precís que en Josep
Maria Pinto ha fet servir per la traducció, m’han tornat a colpir i he
retrobat -ara en la meva llengua- algunes de les sensacions que vaig
descobrir llavors. Com quan el temps queda en suspens i els secrets el
travessen: “No se sentia cap soroll
de passes pels caminals. Dividint l’alçada d’un arbre incert, un ocell
invisible s’enginyava a fer que la jornada li semblés més curta, tot
explorant amb una nota prolongada la solitud circumdant, però en rebia
una rèplica tan unànime, un xoc de retorn tan redoblat de silenci i
d’immobilitat que semblava que acabés d’aturar per sempre l’instant que
havia mirat de fer passar més de pressa. La llum queia de forma tan
implacable d’un cel immòbil que hom s’hauria volgut sostreure de la
seva atenció i, fins l’aigua adormida, el son de la qual irritaven
perpètuament els insectes, somiant sens dubte algun maëlstrom
imaginari, augmentava la torbació en què m’havia llançat la vista
del flotador de suro, perquè semblava arrossegar-lo a tota velocitat
sobre les extensions silencioses del cel reflectit; quasi vertical,
semblava a punt de submergir-se, i jo ja em demanava, sense parar
esment al desig i el temor que tenia de conèixer-la, si no hauria de
fer avisar la senyoreta Swann que el peix mossegava l’ham,…”

Pel que he pogut llegir, ja puc dir que em sembla que la qualitat de la traducció d’aquest llibre, que es presenta dimarts,
és tan important que els noms de Marcel Proust i d’en Josep Maria Pinto
seran des d’ara inseparables pels lectors en català. Moltes gràcies,
Josep Maria, per la teva feina curosa i delicada; i l’enhorabona!

Ja fa unes quantes setmanes que vaig llegir aquesta -com diu el subtítol- reflexió filosòfica sobre el temps i la vida,
però en vull parlar perquè m’he adonat que, a mida que han anat passant
els dies, les idees que l’autor hi aboca han anat creixent dins meu i
han fet pòsit. L’assaig El respirar dels dies de Josep Maria Esquirol
no és un d’aquests llibres que et passen per les mans sense pena ni
glòria, i si bé n’hi ha que et diverteixen o d’altres que t’inquieten,
la virtut d’aquest és que et convida a la serenitat. I això encara té
més mèrit si tenim en compte que allò de què l’autor parla durant els nou capítols
del llibre, no és altra cosa que l’etern tema del temps -i no sabria
dir si això és una paradoxa o només ho sembla- que ens preocupa tant i
que ocupa, cada dia…

El 1994, quan es va produir el genocidi de Ruanda, vaig poder col·laborar en l’elaboració d’una carpeta de gravats i poemes a favor de Metges Sense Fronteres.
Però quan aquell projecte es va acabar, em vaig adonar que si realment
volia ajudar i no només treure’m de sobre la mala consciència del
moment, era més important una petita ajuda sostinguda que una gran
ajuda puntual, i per això em vaig fer soci de MSF.

Ara ja fa 15 anys que en sóc soci, i a banda d’una aportació
econòmica regular i de participar en la difusió d’alguna campanya no he
fet gran cosa més. Però tot i així paga la pena, perquè el que a
nosaltres ens sembla xavalla té molt valor als països pobres: Amb 100€
es pot tractar amb retrovirals un nen malalt de sida tot un any, amb 20€ n’hi ha prou pel tractament complet de 12 adults que pateixin chagas, 160€ són suficients per comprar els medicaments per tractar un malalt de kala azar, amb 60€ es pot fer el diagnòstic de la malaltia del son a 6 persones, amb 70€ n’hi ha prou per tractar un afectat de tuberculosi durant mig any i només 20€ són suficients per pagar el tractament de la malària a 55 nens.

Alguna d’aquestes malalties, com la sida, ens és familiar, i els
més grans sabem que és la tuberculosi o paludisme i tenim referències
de la malària. La malaltia de chagas, la del son o la de kala azar ens
són, en canvi, desconegudes. Però totes sis tenen una cosa en comú, i
és que per totes sis hi ha tractament però no interessen gaire a les
companyies farmacèutiques perquè són, en la majoria de casos, malalties
amb una incidència molt alta entre les capes de població que no es
poden pagar el tractament. No són malalties rendibles, ho és molt més
investigar sobre la vacuna de la grip A perquè tot i que afecta a menys
població, des dels països rics estem disposats a pagar el que calgui
per tenir-la.

Metges Sense Fronteres crida l’atenció, en la CiberMarató d’aquest any, sobre aquestes malalties oblidades i sobre el fet que tot i que hi hagi possibilitats de curació no es faci res. Per això apel·lo a la capacitat d’ajudar
de cadascú de nosaltres; i ja ho sé que aquestes campanyes es basen en
tocar la fibra sensible o que això pertocaria als governs i
probablement és responsabilitat de les grans companyies multinacionals
-ja m’ho han dit diverses persones-, però es tracta de no amagar-se
davant la gravetat del problema. A aquestes alçades ja hauríem d’haver
après com ens van les coses quan no agafem el toro per les banyes i ens
amaguem darrera la responsabilitat dels altres. Per això, si podem,
deixem-nos de punyetes i donem un cop de mà a qui el necessita!