Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Educar el silenci

Fins ara només m’hi
havia trobat al cinema amb aquesta forma de comportament que no entén el
silenci com un acte de respecte a l’obra i als altres espectadors, però sembla
que també ha arribat al teatre.  

El cas és que dissabte
vaig anar-hi amb la intenció d’escoltar la Núria Espert, que representava La
violación de Lucrecia
de William Shakespeare. Tot feia pensar, el text i el bon
ofici de l’actriu, que seria una d’aquelles nits de gran teatre, però encara
ara no ho puc afirmar del tot, perquè si bé vaig veure la representació, no puc
dir amb la mateixa seguretat que vagi poder escoltar el monòleg que es recitava.
I no és pas que l’Espert perdés la veu, ni tan sols estava enregollada, sinó
que un parell de minuts després que la sala quedés a les fosques va començar una
mena de boicot sonor. Tot just l’actriu s’havia situat en l’escena, es va
desencadenar una restallera d’estossecs que, si bé els primers van ser tímids,
van anar creixent amb un absolut desvergonyiment a mida que passaven els minuts.
I darrera dels estossecs van arribar els paperets dels caramels que desembolicats
amb traïdoria se suposava que havien de servir per apagar la tos i que l’únic
que feien era enriquir un maleït des-concert. La cosa va anar creixent i, a
mitja obra, ja hi havia qui es mocava repetidament amb tota la força com si
hagués d’expulsar algun dimoni i qui sortia i entrava de la sala sense
miraments…

Pot semblar que
exagero, però no ho faig. Jo mateix no me’n sabia avenir mentre m’entretenia a
comptar, ja amb el fil de la representació ben perdut, els segons de silenci
entre estossecs i caramels i cops de porta… Difícilment arribava a comptar-ne
15!

El més greu, però, és
que el públic no era pas l’alumnat que omple per força alguns teatres en sessió
de tarda, sinó que es tractava d’adults fets i drets –autoritats incloses- que
assistien a una representació de La violación de Lucrecia enmig d’un ambient d’acte
institucional i social, ja que era la primera vegada que la Núria Espert
actuava en el teatre que duu el seu nom.

Encara em pregunto
què és el que ha passat perquè s’hagi perdut la vergonya de fer soroll i fins i
tot de parlar amb el veí o per telèfon durant el passi d’una pel·lícula o una
funció teatral. I no ho sé, si no és que els costums adquirits davant del
televisor s’han traslladat també als espais públics o que, també, vivim tan
immersos en un mar de sorolls que ja som incapaços de sobreviure en el silenci
durant una estona massa llarga.

Si és així, potser
caldrà tornar a educar la capacitat de restar en silenci apagant les múltiples
músiques que se sobreposen en els espais urbans i apagant, també, la profusió d’imatges
que ens bombardegen a gran velocitat i per tot arreu. Ho dic més d’un dia i de
dos a l’aula: Només es pot escoltar callant. I entenc que aquesta màxima és
imprescindible per qui vulgui aprendre alguna cosa. Aturar-se a mirar i
escoltar allò que tenim al davant ens pot donar una idea molt més certa i rica
de quin és el món en el qual vivim que no pas aquest ritme excessiu que els
bons publicistes han sabut imprimir en els nostres costums. Mentre mirem d’atrapar
delerosos els munts d’imatges i sons nous que ens reclamen amb insistència des
de la tele o des d’internet, no ens queda temps de parar atenció a tota la
veritat que es genera en el món real, i sense aquesta no serem res.

No sé si hem fet
tard, però el que vaig veure durant la funció de dissabte em va alarmar. En tot
cas, i no és gens fàcil perquè vol dir anar a contracorrent, hauríem de
recuperar la capacitat d’estar en silenci, a soles i en públic. Com tantes
altres coses, el silenci també s’educa i si no ho fem, perdrem l’oportunitat de
tastar la bellesa que neix dels sons de la terra o dels versos de Shakespeare dits
per la Núria Espert.

Minúsculs traus

Març

La llum càlida dels matins s’eleva des del migdia i
basteix castells d’aigua on col·lideixen, cada tarda, tots els grocs i
tots els grisos que al cel hi caben. La natura s’apodera de nosaltres i
l’aire humit de la pluja que s’acosta ens omple d’estranys calfreds els
cossos renovellats. S’obren minúsculs traus a cada plec de la terra i a
la fusta del darrer hivern. Els dits tendres de la primavera emergeixen
mentre març se’ns escapa, tan de presa que abril ja verdeja.

[RG: De secreta vida, Ed. 3i4, València, 2008]

Llegir poesia. (Dia Mundial de la Poesia)

La ILC ha editat
un any més un poema expressament fet per celebrar el Dia Mundial de la Poesia. Enguany, l’encarregada
d’escriure’l ha estat la poeta Marta Pessarrodona i el poema el podeu llegir
aquí. Al bloc del Dia Mundial de la
Poesia
també s’hi pot trobar informació dels molts actes que
avui es faran, així com les traduccions del poema a una munió
de llengües.

Pel que fa a la
celebració particular d’aquest bloc, he decidit recuperar un text que sobre
aquest objecte incorpori que en diem poesia, vaig escriure l’octubre de 2007
amb el títol L’acte de llegir poesia. Diu: 

Què hi veuen un químic, un metge o un biòleg quan
observen una preparació al microscopi? Una sèrie de reaccions mecàniques o, en
canvi, alguna manifestació de la vida que perquè els fascina i emociona els
empeny a seguir investigant?


I un físic, un arquitecte, un matemàtic o un enginyer, què hi veuen quan
contemplen l’ull d’un pont sota l’arc que el conté? Només càlculs i reptes
tècnics? O també hi veuen la bellesa de la llum i l’espai alliberats sota el
pes de l’acer i el formigó? És d’això segon que ens provoca emocions difícils
d’explicar i que escapen als càlculs, del que ens parla la poesia.

És evident que amb els coneixements adequats i un bon domini de la
tècnica, el plaer que s’obté de la contemplació d’una obra és més gran que
si s’és profà en la matèria. Però això no ens inhabilita pas per percebre’n la
bellesa, de la mateixa manera que no ens cal saber solfeig per gaudir amb les músiques que ens desperten emocions, ni ens cal dominar la gramàtica
per sentir que determinats poemes ens parlen justament a nosaltres. Tristament
massa vegades decidim que d’una cosa no hi entenem o que no ens interessa sense
haver deixat, primer, que allò nou ens sorprengui. Només si som capaços
d’obrir-nos sense prejudicis a conèixer –més que no pas a saber-, podrem sentir
sensacions que dúiem ocultes i que, potser, desconeixíem.

Què és, doncs, el que ens cal fer davant d’una pintura, d’un poema o d’una
construcció que, a més de la seva utilitat pràctica, s’instal·la en el paisatge
amb voluntat estètica? No és res més que enfrontar-nos-hi nus i en silenci.
D’una banda hem de saber estar en silenci per sentir allò que l’obra d’art
desperta dins nostre. I d’una altra, hem de ser capaços de despullar-nos de les idees preconcebudes que no ens deixen mirar les creacions humanes com si
fos la primera vegada que les veiem. M’agrada comparar l’acte de contemplar
el gaudi de l’art amb el que fem quan ens estirem a la platja: ens despullem, ens estirem i
–si pot ser- en silenci ens deixem anar. Llavors, lentament ens inunden la
calidesa de l’aire i del sol, el so de les onades… i tot plegat ens omple de
placidesa, d’una experiència de benestar que no cal explicar, senzillament la
vivim, vivim un instant de veritat en contacte amb el món, en som part.

L’acte de llegir poesia també té a veure amb aquest exercici de viure la
veritat, la del poeta i la nostra. És per això que a l’hora de llegir poesia
hem d’estar disposats a endinsar-nos en una dimensió diferent de la vida i de
nosaltres mateixos, a traspassar la superfície de la quotidianitat, on tot té
una mesura i un preu estipulats, i a deixar-nos transportar a un territori
polièdric i divers on entren en joc totes aquelles coses que no sabem mesurar,
però que donen densitat a la vida.

A diferència de quan perseguim el coneixement científic,
que ho fem amb una actitud analítica, quan ens situem davant del poema cal que
adoptem, en canvi, una disposició sensorial. Com a lectors de poesia ja no ens
hem de preocupar d’entendre, sinó que el que hem de valorar és si es tracta
d’una poesia que d’alguna manera ens alimenta. Si és així, la comprensió es
produirà de forma intuïtiva, com una explosió de llum. Si no, potser és que
aquell poema o, millor, les vivències del poeta no connecten amb les nostres
experiències vitals.

En l’art hi trobem tot allò que no té una explicació racional i
el problema principal amb el qual s’enfronta el poeta és que vol expressar
l’inefable, vol dir el que no es pot explicar amb paraules. Vet aquí el gran
repte, que el lector tingui la sensació –gràcies a imatges construïdes
amb paraules- de compartir un llamp de vida amb el poeta. I a vegades, si tenim
sort, un vers ens recorre l’espinada com quan, sense saber el perquè,
contemplem el buit davant de l’horitzó i ens inunda un instant de felicitat. No
és res ni es pot mesurar, però ho conté tot.

PS: I si em voleu escoltar, avui també em trobareu en vídeo al Bloc del Dia Mundial de la Poesia 2011.

L’última tarda

Es fa fosc i
aquesta hora estranya del capvespre que t’evoca el brunzir d’un fluorescent
solitari, t’enteranyina l’ànima. El dia es buida i aquesta tarda que veus
passar té l’aparença de ser l’última.  Abans
no s’acabi, però, la regires tota una vegada més i trobes, encara, unes mans a
les mans i la traça viva de les mirades, la força d’uns braços i la mossegada
d’una boca als llavis. Es fa fosc. Tot es precipita finalment en la nit, i potser
aquesta tarda que miraves sigui l’última, però és dins teu.

Presències

Tot i que dormia
profundament, es desvetllà de cop. Després de mirar el rellotge –eren les
quatre-, de reüll va comprovar que Ella dormia tranquil·lament. A aquella hora
tot hauria de ser fosc i negre, però a l’habitació hi havia una lleu claror
grisosa. Mentre notava una sensació estranya que mai abans no havia sentit, s’estava
ben quiet a la seva banda del llit intentant descobrir què l’havia arrencat del
son d’una manera tan sobtada. Ella dormia sense adonar-se de res, però ell tenia
la sensació que no estaven sols, que hi havia alguna cosa més. Sentia molt a
prop una presència que li era desconeguda, no tenia fred però tampoc notava l’escalfor
pròpia del cos, el silenci era pesant i massís i només podia percebre unes
línies d’ombra d’una lluminositat grisa que es dibuixaven al seu costat. Sense
moure’s, es limità a esperar que passés alguna cosa. Un o dos minuts després –
no pot precisar quants-, les línies que configuraven aquella presència s’alçaren
del llit amb la lleugeresa d’un núvol de vapor, i amb l’aparença d’un cos eteri
s’esvaïren cap al passadís. L’habitació tornà a quedar ben a les fosques, però
tampoc llavors no es va moure ni li digué res a Ella. El seu son era molt lluny
del que a ell li estava passant i no la podia pas despertar per dir-li que tenia
la certesa d’haver vist com la mort se li ajeia al costat.

‘solsticis en minúscula’ de Laura Dalmau

Fa un parell de setmanes, la Laura Dalmau em va convidar a presentar el seu llibre de poesia, publicat fa poc a Viena Edicions, a la llibreria Al vent de Badalona. Tot i que la memòria no em deixa recordar fil per randa la presentació que vaig fer, sí que em sembla que el que podeu llegir tot seguit conté en essència el que vaig dir:

A l’hora de llegir
poesia, sempre hi ha un vers que fa de desllorigador i et dóna la clau per
entrar de ple en el llibre. Pel que fa a solsticis en minúscula de la Laura Dalmau, la clau me la va
donar un vers en el qual hi diu que escric
a crits la pell del meu cos
. A partir d’aquest vers i del poema que el
conté vaig anar descobrint la raó d’escriure i de parlar de la Laura com una manera de ser
al món, i vaig anar entenent que si amb la seva escriptura el que fa és posar
noms a les coses i als fets, és perquè fer-ho dota la vida de més sentit.
Llegint el seu llibre, descobreixo que la Laura Dalmau és una dona que no
s’està d’afrontar la vida amb valentia i de combatre l’adversitat amb un erotisme
que és present en molts dels seus poemes, com des de la banyera, que ens situa en els límits del cos i la
paraula, elements centrals de la seva poesia i també de la seva vida.

La Laura Dalmau ens fa notar amb els seus poemes que vivim immersos en l’erotisme en
el seu sentit més ampli, i ho afronta sense prejudicis de cap mena, molt
probablement perquè són les sensacions que se’n deriven que ens fan de notari
de la pròpia existència. D’alguna manera tenim més consciència del nostre ésser
quan ens sentim en el cos de l’altre, quan hi ha el retorn d’una pell que
s’eriça al besar-la. Som en el sol que ens escalfa i existim en l’aigua que ens
regalima pel cos alhora que ens emmarca i modela els contorns i és llavors que,
durant un instant màgic, ens sabem part d’un tot; per tant llum, aigua i pell
són una mateixa vivència, un cos únic que conforma la poesia viscuda que la Laura Dalmau reflecteix en els
seus poemes: Regalimo, lasciva, / més
enllà del diàmetre / dels pits, aliens al neguit / de nits obagues de plaer. /
I jo, amb els sentits miops / sota una tarda d’estiu, / mesuro el tacte del teu
vestit / damunt les cuixes / en tota la puresa de l’acte.

solsticis en
minúscula
és un llibre organitzat en quatre parts
que jo entenc com un viatge a través del temps o, encara diria més, a través de
les vivències de qui n’és l’autora. La primera part ens situa en la primavera i
conté tota l’agitació d’aquest moment de l’any, és el temps de l’excés perquè l’amor tot ho permet. Dels poemes de la
segona part, que fan referència a l’estiu i a la plenitud amb l’esclat de la
fruita i de l’aliment, em crida poderosament l’atenció com hi apareix amb força
la idea de l’amor i el sexe com a aliments que ens nodreixen, de tal manera que
l’erotisme inicial ara té una consistència molt més física, com quan diu: Sense emetre soroll / engoleix el sexe / en
un glop d’esperma.
 O també: l’ull de la consciència obscena / -que com
un brollador somrient, / xucla la llet sense fi, ben endins. / El cos es mou,
-el sents?- / És el gronxador del benestar.

Tot i aquest goig
de viure, en alguns poemes d’aquest segona part hi apareix també un element de
distorsió en mig de la plenitud de l’estiu quan es fa present l’amenaça de la
malaltia. Quan això passa, la poeta ens parla de les mans encartonades i enfronta sexe i malaltia, o també aigua i
cartó, elements contraris que esdevenen simbòlics en uns poemes en els quals el
cos és l’expressió màxima de la vida perquè tot passa en ell: m’estimbo / en la teva carn…

A l’estiu el
segueix la serenor de la tardor. Ara la poeta és i se sent part conscient i
voluntària d’un corrent de vida i recupera els records, les olors i la llum de
la casa familiar. No és debades que trobem un poema com la canyella dedicat a la memòria de la mare, en el qual una recepta
simbolitza, alhora que ens parla de l’equilibri desitjat, l’herència del
coneixement transmès de mare a filla en proporció
justa d’arròs i sucre.
I juntament amb aquest, hi trobem poemes dedicats
als fills, una baula més d’aquest flux que injecta vida a la poeta. Si abans dèiem
que parlava de l’herència, ara fa referència a la vida nova amb la qual ha de
vèncer el destí i la malaltia: Ets el
temps benigne que dorm dins meu, / que crea de nou totes les metàfores / de
vuit mesos de gestació / quan l’horabaixa remou / el meu cos, mentre et penso.
En
aquests poemes en els quals es declara ancorada a la vida amb una força
invisible i nova, hi trobem un nou erotisme derivat de la maternitat i de les
sensacions que la nova condició de mare desperta en ella. Així hi podem trobar
imatges com Un bell crit que es passeja /
damunt els pits / fluint en batecs de carn,
que són plenes de tendresa
alhora que expressen els sentiments i les sensacions amb una carnalitat
absoluta. I al costat d’aquestes imatges,
hi trobem també la descoberta dels fils que ens lliguen al món i a viure, la
necessitat de lluitar perquè no es trenqui la cadena de la vida: Si no fos per tu, tiraria el món a
l’oblit…

En la darrera part
del llibre, dedicada a l’hivern, hi apareixen els temes de l’orfandat i la
memòria, però sobretot la necessitat de reprendre la vida i viure-la plenament,
sense miraments, encarant-s’hi sense la protecció del doble vidre que ens
separa de la realitat. L’afirmació de la vida a través de les paraules és al
meu entendre l’element central d’aquesta darrera part del llibre, però també de
tot ell. Tant és així que en la pell del
meu cos
, l’últim poema, hi podem trobar concentrats els nusos de la poesia
de la Laura Dalmau,
des de la necessitat de viure més enllà dels límits de cartó, fins a la voluntat ferma de viure i sentir en el cos la
vida: vull viure amb el cos ressonant-me
/ i el sentit tens a l’estómac, / aspirant un sol cop la follia de ser viva.

I a això encara cal afegir-hi la valentia d’esbrinar la por a dir dues paraules, les de la malaltia, que ens donen la
clau i la resposta al primer vers al qual m’he referit al començament. És per
això que la poeta s’escriu –ens diu- la pell, perquè el tacte no se’m mengi mitja vida, i perquè per ella la
paraula i el cos són inseparables, de la mateixa manera que la paraula en la
pell és la poesia viscuda que ens ofereix amb el seu llibre.

A solsticis
en minúscula
els versos es mouen des de l’erotisme més evident de la
primera part a un altre erotisme molt més subtil que trobem en les paraules escrites
a la pell del final. Però tot i aquestes diferents intensitats i registres a
l’hora d’explicar com la vida es manifesta en el cos, en tot el llibre s’hi
descobreix la voluntat feta poesia d’algú, la Laura Dalmau, que planta cara a
uns límits de cartó per viure, també
amb els seus lectors, amb tota la densitat possible.

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

Casa nostra és…

       
           Casa nostra és
           aquesta làmina d’aire
           que quan m’acosto a tu
           i et recorro des de l’espatlla
           a la carena nua del maluc
           queda presonera entre tu i jo.
           Casa nostra és
           aquest aire que viu en nosaltres,
           i l’olor de la teva pell
           i la meva quan es troben.
           Casa nostra és
           respirar tanta vida
           i no haver de dir res.

La tomba de Tolstói

“Perquè no he vist a
Rússia res de tan  imponent i corprenedor com la tomba de Tolstói. Aquest
lloc de pelegrinatge està situat en un lloc apartat i solitari, incrustat al
bosc. Un corriol estret porta fins al túmul, que no és sinó un quadrat de terra
amuntegada, que no vigila ni guarda ningú, tan sols li fan ombra uns quants
arbres altíssims. Segons que em va explicar la seva néta davant la tomba, els
havia plantat el mateix Tolstói. El seu germà  Nikolái i ell havien sentit
explicar de petits a una dona de poble que allà on es planten arbres es
converteix en un lloc de felicitat. I així, mig per jugar, van plantar uns
quants rebrots. Fins més tard no es va recordar l’ancià d’aquella promesa
meravellosa i tot seguit va manifestar el seu desig de ser enterrat sota
aquells arbres que ell havia plantat. Es va fer tot d’acord amb la seva
voluntat i la seva tomba es va convertir en la més impressionant del món
gràcies a la seva corprenedora senzillesa. Un petit túmul rectangular enmig
d’un bosc, ombrejat per uns arbres florits… Nulla crux, nulla corona!
Cap creu, cap làpida, cap inscripció. El gran home, que com cap altre havia
patit pel seu nom i la seva fama, va ser enterrat anònimament, igual que un
rodamón trobat per casualitat o que un soldat desconegut. A ningú no li és
privat d’acostar-se a la seva tomba; el petit barri de fusta que l’envolta no
és tancat. Res no guarda la quietud d’aquell home inquiet si no és el respecte
del homes. Mentre que normalment la curiositat els empeny a contemplar la sumptuositat
d’una sepultura, allà, la contundent senzillesa allunya tota tafaneria. El vent
brogeix com paraula de Déu damunt la tomba de l’anònim; cap altra veu; un hi
podria passar pel davant sense saber res més que allà hi ha enterrat algú, un
rus en terra russa. Ni la cripta de Napoleó sota l’arc de marbre dels Invàlids
ni el sepulcre de Goethe al panteó dels prínceps ni cap de les tombes de
l’abadia de Westminster no impressionen tant pel seu aspecte com aquesta tomba
que commou pel seu anonimat, magnífica en el seu silenci, perduda en un bosc,
envoltada tan sols pel xiuxiueig del vent, sense missatge i sense paraules.”

Stefan Zweig dixit.

[Fotografia de Swiatoslaw Wojtkowiak]

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

La tarda que mires…

        Alhambra

        Grata la voz del agua
        a quien abrumaron negras arenas,
        grato a la mano cóncava
        el mármol circular de la columna,
        gratos los finos laberintos del agua
        entre los limoneros,
        grata la música del zéjel,
        grato el amor y grata la plegaria
        dirigida a un Dios que está solo,
        grato el jazmín.
       
        Vano el alfanje
        entre las largas lanzas de los muchos,
        vano ser el mejor.
        Grato sentir y presentir, rey doliente,
        que tus dulzuras son adioses,
        que te será negada la llave,
        que la cruz del infiel borrará la luna,
        que la tarde que miras es la última.

        Jorge Luis Borges dixit.

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari