La dona aranya
Quan li van presentar aquella dona se li van disparar totes les alarmes. Instintivament va arrugar el front i mig s’enretirà mentre ella s’alçava per fer-li un parell de petons. En aquell moment, no va saber quina era la causa del que va sentir, si era una cosa de pell o de mala química, no ho sabia. El cas, però, és que des de llavors experimentà un rebuig inexplicable a tot el que vingués d’ella. Tant li eren una mirada com un comentari. Però el que més l’incomodava eren els elogis i, especialment, el contacte físic, sobretot des que ella començà a tocar-lo amb qualsevol excusa, distretament, buscant la mena de complicitat que ell només permetia als de casa i als bons amics. Tot se li revoltava cada vegada que el tocava, i si primer només notava com se li contreien els músculs al tacte d’aquella mà, aviat començà a sentir que tot el que aquella dona desprenia li causava una repulsió que cada vegada li era més difícil de dissimular.
No ho suportava i decidí, per tant, que no dissimularia més el que sentia. Mai més no li dirigí un comentari cordial i l’evità tant com li fou possible, no la mirava quan la tenia davant per davant i evitava respondre res que digués si no era per defensar-se’n o evidenciar les seves males arts. No tothom s’atrevia a fer-ho, perquè tot i que la seva poca traça era manifesta, havia teixit una terrible teranyina en la qual hi vivien atrapades les seves víctimes, tan hi feia que fossin amics com que mai ho haguessin estat. Aprofitant les miques de poder que havia pogut assolir, no només havia construït un sistema de repartiment de favors que serien cobrats amb usura, sinó que també era prou cínica per trobar la manera d’aliar-se amb qui odiava o anar de bracet amb qui abans l’havia detestat públicament.
Fet i fet arribà el moment que ella es refià prou per no amagar les seves cartes. Començà, llavors, a reclamar interessos per tots i cada un dels favors fets, sense deixar-se’n cap, perquè per sobreviure necessitava alimentar l’ego que la ratava, i l’únic que li donava una mica d’aire era fer-se elogiar pels pocapena que vivien atrapats a la seva xarxa i poder lluir, abillada amb el que ella creia que era el summum de l’elegància i el bon gust, les seves petites victòries. Hi havia en ella, però, massa coses que no encaixaven i que la deixaven en evidència, com ara el fet que les grans personalitats acostumen a anar acompanyades d’unes conviccions sòlides i fortes, però aquest no era el seu cas. Si és que en tenia de conviccions, eren inconfessables, i la seva fortalesa només s’erigia sobre una enveja antològica per culpa de la qual es podrien explicar moltes anècdotes i sobre un desig malaltís de figurar que no li era gens fàcil de controlar. Semblava que ho sabés, i per això mirava de contrarestar-ho presentant-se amb una màscara de dona simpàtica, interessant i pretesament culta.
Ara, ell ja sap que de ben segur van ser les excessives capes de pintura de la màscara el que el va alertar, perquè des d’un primer moment li resultà del tot impossible creure’s aquella simpatia impostada, sobretot quan somreia. Això i aquella veu mel·líflua i relliscosa amb què se li dirigia quan se li acostava. Els senyals del cos no enganyen, sobretot si no lliguen amb el que es diu, i justament era quan somreia que no podia amagar l’agulló amb què inoculava a les seves víctimes el verí que les atordia fins a deixar-les, com si es tractés d’una vulgar dona aranya, sense voluntat. Sort n’ha tingut, per poder-se’n escapar, que la tremenda repulsió que sempre li han causat les aranyes el va posar en guàrdia. Tot i així, després d’espolsar-se els malsons de la nit, aquest matí ha agafat l’esteranyinador i ha repassat a consciència tots i cada un dels racons de la seva ànima, no fos cas.