Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

La dona aranya

Quan li van presentar aquella dona se li van disparar totes les alarmes. Instintivament va arrugar el front i mig s’enretirà mentre ella s’alçava per fer-li un parell de petons. En aquell moment, no va saber quina era la causa del que va sentir, si era una cosa de pell o de mala química, no ho sabia. El cas, però, és que des de llavors experimentà un rebuig inexplicable a tot el que vingués d’ella. Tant li eren una mirada com un comentari. Però el que més l’incomodava eren els elogis i, especialment, el contacte físic, sobretot des que ella començà a tocar-lo amb qualsevol excusa, distretament, buscant la mena de complicitat que ell només permetia als de casa i als bons amics. Tot se li revoltava cada vegada que el tocava, i si primer només notava com se li contreien els músculs al tacte d’aquella mà, aviat començà a sentir que tot el que aquella dona desprenia li causava una repulsió que cada vegada li era més difícil de dissimular.

No ho suportava i decidí, per tant, que no dissimularia més el que sentia. Mai més no li dirigí un comentari cordial i l’evità tant com li fou possible, no la mirava quan la tenia davant per davant i evitava respondre res que digués si no era per defensar-se’n o evidenciar les seves males arts. No tothom s’atrevia a fer-ho, perquè tot i que la seva poca traça era manifesta, havia teixit una terrible teranyina en la qual hi vivien atrapades les seves víctimes, tan hi feia que fossin amics com que mai ho haguessin estat. Aprofitant les miques de poder que havia pogut assolir, no només havia construït un sistema de repartiment de favors que serien cobrats amb usura, sinó que també era prou cínica per trobar la manera d’aliar-se amb qui odiava o anar de bracet amb qui abans l’havia detestat públicament.

Fet i fet arribà el moment que ella es refià prou per no amagar les seves cartes. Començà, llavors, a reclamar interessos per tots i cada un dels favors fets, sense deixar-se’n cap, perquè per sobreviure necessitava alimentar l’ego que la ratava, i l’únic que li donava una mica d’aire era fer-se elogiar pels pocapena que vivien atrapats a la seva xarxa i poder lluir, abillada amb el que ella creia que era el summum de l’elegància i el bon gust, les seves petites victòries. Hi havia en ella, però, massa coses que no encaixaven i que la deixaven en evidència, com ara el fet que les grans personalitats acostumen a anar acompanyades d’unes conviccions sòlides i fortes, però aquest no era el seu cas. Si és que en tenia de conviccions, eren inconfessables, i la seva fortalesa només s’erigia sobre una enveja antològica per culpa de la qual es podrien explicar moltes anècdotes i sobre un desig malaltís de figurar que no li era gens fàcil de controlar. Semblava que ho sabés, i per això mirava de contrarestar-ho presentant-se amb una màscara de dona simpàtica, interessant i pretesament culta.

Ara, ell ja sap que de ben segur van ser les excessives capes de pintura de la màscara el que el va alertar, perquè des d’un primer moment li resultà del tot impossible creure’s aquella simpatia impostada, sobretot quan somreia. Això i aquella veu mel·líflua i relliscosa amb què se li dirigia quan se li acostava. Els senyals del cos no enganyen, sobretot si no lliguen amb el que es diu, i justament era quan somreia que no podia amagar l’agulló amb què inoculava a les seves víctimes el verí que les atordia fins a deixar-les, com si es tractés d’una vulgar dona aranya, sense voluntat. Sort n’ha tingut, per poder-se’n escapar, que la tremenda repulsió que sempre li han causat les aranyes el va posar en guàrdia. Tot i així, després d’espolsar-se els malsons de la nit, aquest matí ha agafat l’esteranyinador i ha repassat a consciència tots i cada un dels racons de la seva ànima, no fos cas.

Riure, que no és poca cosa!


Aquell matí es llevà amb la ferma resolució de dir que no, que ja ni havia hagut prou, que s’havia acabat. Feia temps que la barrinava aquella decisió, però el que havia somiat tot just abans de despertar-se havia actuat com l’espoleta d’una bomba que ara ja no es podia desactivar i féu que es llevés amb una energia inusual, tanta que ell mateix se’n sorprengué camí de la dutxa. Aquell matí se sentia fort i estava estranyament content després de tant de temps de llevar-se amb el cap embotornat d’haver dormit malament.

Aprofità l’empenta d’aquella força magmàtica i en arribar a la feina es palplantà al despatx del seu cap per comunicar-li que no seguia, que ho deixava estar, que –en aquell moment se’n recordà de Bartleby i se li escapà un breu somriure- “preferiria no fer-ho” i per tant no ho faria. Davant la fermesa amb què li va manifestar la seva voluntat, el seu cap va entendre de seguida que no l’havia de convèncer de res, que aquell home que se li havia escolat al despatx aquell matí ja no obeiria a cap més dictat.

Tot va anar molt de pressa i va resultar extremadament fàcil. Probablement perquè no només ho havia decidit amb el cap, sinó perquè també ho sentia a les tripes que havia de dir que no, que ja no estava disposat a defensar com a propis els designis d’algú altre i que ja n’estava tip d’aquella cremor que li produïa haver de pair gripaus. Des d’aquell primer moment en què va descobrir com l’alleujava dir que no, van passar un munt de coses, però ja no el van sorprendre gaire. Coneixia prou bé les maneres i els topalls de l’empresa en què feia molts anys que s’havia embarcat i en coneixia també els tripulants, de manera que més que sorprendre’s el que va fer va ser constatar intuïcions que tot i que eren esmorteïdes, ja tenia.

Des de llavors -ara ja han passat molts mesos- hi ha hagut alguns canvis en la seva vida. Alguns són merament circumstancials i no van més enllà que hi hagi qui l’acusi de traïdoria perquè els seus actes no obeeixen al que se suposava que havia de fer (encara ara hi ha qui li diu “és que tu ets dels nostres” amb l’esperança que torni al corral com si fos una ovella perduda), o que hi hagi qui se sorprengui perquè no li reconeixia la capacitat de ser independent. Tant li fa, perquè les diverses actituds amb què s’ha trobat només tenen interès perquè li han permès fer-se una idea més ajustada de la condició de les persones.

De canvis, però, també n’hi ha hagut de fonamentals. I ara, quan ja s’ha deslliurat de la trampa de l’obediència, quan ja s’ha aclarit qui és qui i que mou a cadascú, quan ha descobert que hi havia amistats que sobrevivien condicionades a maneres de pensar i de fer, sí que s’ha produït en ell un gran canvi. Perquè ara, sense el llast que l’engavanyava, la seva consciència floreix amb una facilitat nova, es torna a sentir amo del que pensa i del que decideix i ha tornat a ser capaç de dir no en lloc d’assentir sempre. Des que va decidir no combregar es torna a saber lliure i independent. És  cert que ara neda a contracorrent, però d’ençà que s’estalvia les contradiccions i no fa el que no pensa i sent, es torna a estimar, sí, a estimar-se com a home. I torna a riure, que no és poca cosa!


//

//

Teresa Bosch parla de ‘El llibre que llegies’


Abans d’ahir i ahir vaig tenir la sort de poder ser a Castelló d’Empúries, primer per recitar amb els amics de Versos.cat i després per presentar-hi el meu últim llibre. Aquesta vegada l’encarregada de presentar El llibre que llegies va ser la poeta Teresa Bosch, que en va parlar a la sala d’actes de la Farinera davant d’un públic format per castellonins, per poetes empordanesos com en Raimon Gil Sora o la Sònia Serrabao i, també, per amics que -coses de l’estiu- tombaven per terres gironines.

Va ser una presentació molt agradable en la qual no només vaig llegir alguns poemes del llibre, sinó que al final també vam obrir un torn de preguntes que es va convertir en una conversa molt interessant amb un públic del tot desinhibit que s’interessà pels mecanismes de la creació poètica. Abans de tot, però, la Teresa Bosch havia fet una presentació del llibre que em va agradar molt i que vull compartir. Això és el que va dir:

El llibre que llegies és, abans que res, un llibre de poesia i no pas un recull de poemes. Tot i que d’entrada aquesta afirmació pugui arribar a semblar un pèl irrellevant, crec que val la pena que ens hi aturem. En un recull de poemes no hi ha cap element fàcilment reconeixible – sigui la temàtica, la forma o el to – que inequívocament lligui tots els poemes que el conformen, per més magnífics que aquests puguin arribar a ser. En un llibre de poesia, en canvi, sí. I això li atorga un valor addicional, el de la unitat, que un recull de poemes mai podrà tenir.

Partint d’aquesta definició, podríem dir que El llibre que llegies és un llibre de poesia en majúscules. Per què? Doncs senzillament perquè no té un únic element que faci de lligam, sinó que en té molts. I aquesta és una característica sovint difícil de trobar en els llibres de poesia que actualment es publiquen. Permeteu-me que els anem descobrint plegats. [Segueix…]

El primer poema, “Ser pedra”, és tota una declaració de principis. Ens presenta un personatge – no sabem si el propi autor – que en un moment determinat, “com qui tanca una casa per sempre”, decideix aprendre a callar i limitar-se a escoltar. A ser “pedra de silencis”. No és un tracta d’una decisió impulsiva, sinó del resultat de tot un procés de reflexió marcat per les vicissituds i la pròpia naturalesa de la vida; un procés que, a petites dosis, ens aniran mostrant, a vegades sense que ni tan sols ens n’adonem, tots els poemes del llibre.

Segur que els aquí presents ara mateix ens sentim una mica còmplices amb aquest personatge: qui, en un moment determinat (o, de fet, en més d’un) no ha volgut convertir-se en pedra?  I és que la poesia d’en Ricard Garcia no parla de situacions extraordinàries ni de persones extraordinàries – si és que hi ha situacions i persones que siguin més extraordinàries que les altres. La poesia d’en Ricard Garcia parla de situacions i de persones que tots hem viscut o que tots coneixem. Ens parla, per exemple, del fet d’adonar-nos del pas del temps; de l’atracció a vegades incomprensible per l’abisme; de la consciència de la inevitabilitat de la pròpia mort; de la persona estimada que ens ancora al món; o del fil que ens comunica màgicament amb uns records i es trava davant d’uns altres… En aquest sentit, doncs, també podem parlar d’un altre lligam no menys important que el primer: el dels pensaments íntims que acompanyen la quotidianitat.

Però no us penséssiu pas que ens trobem davant d’un llibre que gira només al voltant d’un eix de base filosòfica. O metafísica. Tot al contrari; la força principal d’El llibre que llegies rau, al meu entendre, en recursos i en trets que precisament són més propis de la poesia: la precisió i la bellesa del lèxic, l’alternança encertada entre vers i prosa; i, sobretot, l’evocació dels cicles vitals de la natura i els paral·lelismes que s’hi estableixen amb els del cicles del personatge protagonista.

Així, les tres parts en què es divideix el llibre, “El món en suspens”, “Encara plou” i “El llibre que llegies” ens remeten a tres èpoques de l’any i de la vida; unes èpoques que potser no es corresponen estrictament amb les estacions meteorològiques (tardor-hivern-primavera-estiu) però sí amb les de la ment. Destaquen les imatges i la simbologia creada a l’entorn d’elements meteorològics, dels arbres o dels fruits. És a través d’elles que lentament flueix la vida; amb els seus instants de felicitat i els seus moments de tristor i desemparança. Els reguerots oberts per la pluja ens recorden la nostra vulnerabilitat, i una figa que esclata anuncia la benaurança i l’abundor.

Com veieu, doncs, n’hem trobat molts, de lligams. I segurament encara en podríem trobar molts altres. Però per més que n’hi hagi, com en els bons llibres de poesia, cada poema té raó de ser per ell mateix i està fet per llegir-lo més d’una vegada. Personalment, trobo deliciosos aquells que parlen del treball de la terra i que es vertebren al voltant de la figura del pare. En poques paraules ens fan veure que el que no trobem en la natura no ho trobarem enlloc. I també m’encanten aquells altres poemes que ens descriuen aquest acte tan prodigiós que és agafar una llibreta de tapes negres, i anar descarnant a poc a poc la vida i les paraules fins a preguntar-se què va ser primer, la poesia o la vida.

Però aquesta és només la meva lectura. Potser vosaltres us deixareu seduir més per els versos que cabdellen i descabdellen els records, que n’hi ha molts i de molt bons; o per aquells altres que, com no, parlen d’amor. Per què, no ens enganyem, què seria d’un llibre de poesia sense amor? Però saber quins us agraden més només ho podeu descobrir d’una manera: llegint-los i escoltant-los. De la mà d’en Ricard Garcia, us convido a fer-ne un tast.

Moltes gràcies, Teresa!