Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

‘El llaütista i la captaire’ de Jordi Llavina

Amb la lectura ja reposada, em ve al cap el Marc de El llaütista i la captaire. Fa uns dies que l’he deixat enrere, però de la lectura d’aquesta novel·la d’en Jordi Llavina me’n queden les llargues confidències que he tingut la sensació que em feia el seu personatge principal, confidències necessàries per distanciar-se d’un mateix i alleujar el neguit que el rosega cada vegada que s’adona que no li és fàcil estimar la dona que estima. En Marc, com passa a molts homes, viu un pèl desemparat en el món de les emocions i les relacions sentimentals, i és aquesta mateixa desemparança i una certa incapacitat de ser per sí mateix el que l’empeny a festejar les dones que poblen la novel·la.

Les festeja i ens explica la mena de relació que hi té sense gaires embuts. I ho fa  des d’una mena de calidoscopi temporal en el qual passat i present es barregen, de la mateixa forma que se’ns poden barrejar les figures de la Clara i la Bel, alhora tan diferents però en les quals en Marc hi cerca igualment alguna mena de salvació, un encaix en el món que en el cas de l’Emma ni tan sols es planteja perquè inabastable com li és, sap que no serà possible.

En Marc viu una mica a la deriva buscant el recer que l’ajudi a sentir-se estimat de la mateixa manera que ell creu que estima. Sovint, però, els sentiments el confonen i se li fa difícil distingir si el que més pesa en cada cas és l’amor o el sexe. No ho sap, i potser tampoc calgui deslligar una cosa de l’altra; el que sí sap, però, és que és el desig allò que el mou i l’ha empès una vegada i una altra a mirar de salvar-se en les successives relacions que ha viscut.

Tot plegat passa entre dues trobades amb en Joan, un personatge que pot semblar circumstancial però que no ho és tant, ja que ajuda a donar a la novel·la el punt de dramatisme en el qual vivim instal·lats a partir del moment que descobrim que la vida no és allò que il·lusòriament ens prometíem. Dit això, no puc amagar que en aquesta novel·la d’en Jordi Llavina hi ha una ferma voluntat de reflexionar sobre algunes de les veritats que ens neguitegen quan adquirim consciència que no som joves.

A partir, doncs, de la narració de les complexes relacions que en Marc estableix amb les parelles que li fan de mirall, Llavina retrata un home perdut en una modernitat en la qual hi suren les desil·lusions com icebergs que cal esquivar. Això és el que a mi més m’ha interessat de El llaütista i la captaire juntament, és clar, amb tota l’aportació que Llavina hi fa en forma de narració, o de narracions fins i tot encastades en la història principal, per convidar-nos a reflexionar sobre les maneres de sobreviure a les nostres pròpies incapacitats i al dolor amb què la malaltia, la mort o el desamor ens condicionen la mirada i el pas inexorable dels dies.

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

aQstica i l’alegria de viure


Poc em podia pensar, mentre escrivia el post anterior, que només en dos dies hi hauria tants polítics decidits a exemplificar el que hi deia d’ells. Sembla que no tinguin remei i que l’única cosa que els permet sortir als diaris sigui dir animalades i estupideses de la mida d’un campanar(1, 2, 3, 4…). Parlen i escampen merda com si volguessin fer-nos aborrir aquest món que ens ha tocat compartir.

Però no se’n sortiran. Encara queden persones convençudes que en la bellesa hi pot haver una forma de salvació davant tanta imbecil·litat. I entre aquestes persones hi ha els amics d’aQstica. Fa uns mesos em van convidar a col·laborar amb ells incorporant alguns dels meus poemes al concert vermut que van fer a Can Terra. Va ser un migdia especial que junts vam sentir l’alegria de viure. Doncs bé, ara que acaben d’editar un nou vídeo amb una de les peces que interpreten, us convido a escoltar-los. Tanqueu els ulls i deixeu-vos portar pel Miquel, la Desi, l’Eloi i el Carles. Us agradarà!

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

Fins quan?

No et queixis pas, perquè aleshores et surten amb la cançoneta d’encara sort que tens feina… Es veu que amb això ja n’hi ha d’haver prou perquè et resignis a patir els successius augments de preus, les retallades de sou alhora que haver de fer més feina, la burla dels impostos i de postres, l’amenaça que tot ha d’empitjorar encara més. I tu i jo, amb bona fe, innocents i segur que massa babaus, ho consentim una vegada i una altra creient-nos que és veritat que el nostre sacrifici salvarà el país.

I així, anem oblidant que no és veritat que tenir feina sigui una sort, que tenir feina és un dret que molta gent ja no té, i aleshores ens trobem que la por que ens passi el mateix ens fa mirar cap a una altra banda mentre patim la sagnia d’uns impostos que no es corresponen ni gens ni mica amb les prestacions que reben els nostres pares i els nostres fills, per no dir res del que passarà amb nosaltres si mai aconseguim jubilar-nos en bones condicions.

Després de trobar-se, al cap dels anys, amb una seguretat social cada dia més esquifida, ara els avis hauran de patir una nova retallada en la Llei de la Dependència. A l’altre extrem, els joves s’enfronten al fet que cada curs que passa és més car estudiar, i si se’n queixen encara reben insults o són reprimits pels Mossos amb actuacions sovint molt fora de mida que han autoritzat els propis rectors en els campus universitaris. No és just que les traves per formar-se siguin cada vegada més importants i que la mala qualitat de la poca feina que hi ha empenyi, sovint, cap a l’economia submergida; a no ser, és clar, que s’opti per l’emigració i se’n vagin a vendre els seus coneixements i la seva feina a l’estranger renunciant a viure dignament al seu país. I entre els avis i els fills, nosaltres, que si hem pogut pagar la hipoteca i no ens han desnonat, o encara resistim sense tancar el negoci, anem fent la viu-viu mentre mirem de tapar forats aquí i allà.

Després de veure, d’una banda, el que passa entre la gent que lluita per sobreviure i el que passa, d’una altra, entre aquells que s’han atorgat el poder d’obrir i tancar les aixetes, em costa entendre tanta resignació, la meva i la de la resta de la gent. I cada dia que passa, estic convençut que no hi ha dret d’haver de sacrificar el futur de tota una generació per salvar els negocis especulatius de la banca, que no hi ha dret que encara s’inverteixi en armament i no es retalli la despesa militar, que és vergonyós com es protegeixen institucions decadents i anacròniques com la monarquia i els que en viuen i se n’aprofiten, que ja n’hi ha prou de mantenir una casta política caracteritzada per la mediocritat intel·lectual i el menyspreu de la cosa pública… No cal seguir, el llistat de greuges seria inacabable i s’entén de sobres el que vull dir.

Per tot plegat, n’estic tip d’hipòcrites crides a la responsabilitat i a la professionalitat, la culpa no és meva, no és nostra, i ja n’hi ha prou d’haver de portar les banyes i pagar el beure de qui s’ha enriquit sense mesura i sense revertir a la societat una part dels seus guanys. Els genets del capitalisme especulatiu -no oblidem que no produeixen res de res-, han decidit esprémer  el món fins a l’últim cèntim mentre se’n burlen de nosaltres perquè saben que cada quatre anys votarem religiosament els seus palafreners i fins la propera. I jo, que sóc de natural pacífic, em començo a preguntar fins quan me’n podré estar, perquè em començo a sorprendre a mi mateix amb moltes ganes d’extirpar el mal de soca-rel.