Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Vinyoli assajant cercles

Avui que fa 25 anys que Joan Vinyoli és
mort, torno a llegir a poc a poc els seus versos. La seva poesia em
guanya una altra vegada i comprovo com els seus poemes creixen més i
més cada dia que passa. Per això, tot i l’homenatge que aquest vespre
es farà a l’Ars Santa Mònica, organitzat per aquesta institució i la ILC, des d’aquí també us convido a retre homenatge a la seva poesia escoltant el poema CERCLES recitat per Feliu Formosa, o llegint-lo:

CERCLES

Un altrecop vols agitar les aigües
del llac.
            Està bé, però pensa
que no serveix de res tirar una sola pedra,
que has d’estar aquí des de la matinada
fins a la posta, des que neix la nit
fins al llevant
                       – tindràs la companyia
de les estrelles, podràs veure l’ocellassa
de la nit negra covant l’ou de la llum
del dia nou –
                     assajant sempre cercles,
per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla
– i mai potser n’estaràs segur –
que has assolit el cercle convincent.

[Joan Vinyoli: Obra poètica completa, Ed. 62/Diputació de Barcelona, Col. Clàssics catalans, Barcelona, 2001]

‘Londres nevat’ de Jordi Llavina

Aquest apunt també s’hauria pogut titular ‘Més que literatura’, perquè si després d’haver llegit Ningú ha escombrat les fulles vaig dir que allà es parlava de la vida oculta o “de la zona fosca del viure”, ara a Londres nevat
hi trobem un narrador molt peculiar –sabem que es diu Jordi- que ens
parla d’alguna cosa més que de literatura, que no només es limita a
explicar-nos els fets que passen en cada un dels sis contes que
componen el llibre, sinó que sobretot ajuda el lector a fer un exercici
d’immersió en la vida dels personatges i del mateix narrador.

Al capdavall, tot allò que passa en els contes de Londres nevat només és un suport per transportar el lector a l’ànima dels personatges. I en això Llavina és
un mestre, perquè és capaç d’enriquir molt i molt la narració gràcies a
un ús precís i incisiu del lèxic i a la seva formidable capacitat per
descriure els objectes, les olors i els gustos i també, aquesta vegada…

Teresa Pascual. Sense por de la veritat.

Gràcies a l’empenta de l’Àngels Gregori, d’aquí a
ben poca estona, començarà al Casal
Jaume I de Gandia una festa d’homenatge a la poeta Teresa
Pascual. Primer es farà una taula rodona sobre la seva poesia, en la qual
hi han d’intervenir Lluïsa
Julià, Jaume Pérez
Montaner, Antònia Cabanilles, Rosa Ardid i l’autora. Després hi haurà una
lectura poètica del llibre Rebel·lions que ha estat expressament
editat per a l’ocasió. Aquesta lectura anirà a càrrec de Ramon
Guillem, Josep
Piera, Lluís
Roda, Isabel Robles, Josep
Lluís Roig i Maria
Josep Escrivà.

Tant per la seva obra, com pel que representa per a mi la figura de la Teresa Pascual,
m’hauria agradat molt poder ser aquest vespre a Gandia. Però tot i que no m’ha
estat possible anar-hi, he tingut l’alegria i el gust de poder participar a
Rebel·lions, el llibre d’homenatge. Temps enrere m’hi va convidar
l’Àngels Gregori, ànima de la iniciativa, i llavors vaig escriure aquest text
que vaig titular Teresa Pascual. Una poesia sense por de la veritat.
Avui, coincidint amb l’homenatge el faig públic; diu així…

El cos de les dones

Pier Paolo Passolini ja va avançar que “la televisió era a punt de destruir la poètica potencialment expressada pel rostre humà”,
i ara, 34 anys després de la seva mort aquesta afirmació és una
evidència aclaparadora. Cada dia que passa em miro menys programes de
televisió, els informatius, algun 30 minuts
i poca cosa més. I si accidentalment entro a Tele5 o Antena3, en torno
a sortir a tota pastilla fugint dels espectacles vomitius que aquestes
televisions ofereixen a totes hores i dels quals sembla que
s’encomanin, de tant en tant, també les cadenes públiques.

A
banda de l’exposició i subhasta públiques de les vísceres d’un grapat
de personatges que no aporten res de res i que només embruteixen els espectadors, cada vegada més la televisió
només presenta la cara més degradada i degradant de cada un de
nosaltres, però sobretot de les dones…

Avui he estat amb els morts

L’octubre de 1981, Miquel Peris i Segarra
va escriure dotze bellíssimes proses poètiques en les quals dialoga amb
un jove grumet a qui ell anomenà Gerard. En elles, el contrast entre
l’edat del jove Gerard i la del poeta serví a Miquel Peris per
reflexionar sobre un dels seus temes predilectes, la confluència d’Eros
i Tànatos. Miquel Peris encara viuria sis anys més, però sembla que
aquella tardor sentia a prop seu la presència de la mort, i aquest
pressentiment va fer que les seves paraules busquessin refugi en el
jove Gerard que l’escoltava en silenci…