Cupressus sempervirens

M’he trobat, mentre anava a treballar, amb alguns tractors i amb una d’aquestes estranyes màquines que han substituït les mans dels homes a l’hora de collir el raïm; i he enyorat, com poques vegades, aquells setembres de finals dels seixanta, quan encara érem nens.

Per tot el poble, des del matí i fins al vespre, se sentien els cops secs de les ungles dels cavalls que tibaven els carros plens de portadores de raïm i el xerricar dels cèrcols de les rodes a les pedres. De dins la foscor dels portals de les cases, com si es tractés de la maquinària secreta que mantenia viu el poble, emergia, encara que ja fos de nit i els homes haguessin tornat de les vinyes, el clic-cloc compassat que feien les rodes dentades de les premses. Tot el temps, sense treva, es dedicava a esprémer el raïm per omplir els cups primer i transvasar-ho després al silenci dels cellers.

A l’aire es barrejaven les olors espesses del most amb la de la pols dels carrers i la de la suor de les bèsties mentre no arribava el vespre i refrescava una mica. I tot i que aleshores ja venia de gust posar-se una jaqueta prima, no renunciàvem a sortir al carrer després de sopar a escoltar les històries que, amb aquella parla del sud nova per a nosaltres, ens explicaven els collidors; ni renunciàvem tampoc, com emborratxats per l’ambient, a jugar encara una estona més entre els sacs de brisa que s’amuntegaven al carrer davant les cases on hi havia premsa.

Sortir a la fresca era, encara, una manera d’allargar el paradís de l’estiu abans del suplici d’una escola freda i humida on passaríem l’hivern pensant, tots i cada un dels minuts, en aquell temps de llibertat que ens donarien les primeres cireres pel maig i que estiraríem tant com puguéssim fins a la verema.

Vinc de recórrer el que queda del Torrent de Llops, o potser n’haurem de dir claveguera des d’ara? Algun pretès cap civilitzador ha decidit que s’havia d’endreçar, d’urbanitzar, de sanejar, o vés a saber de què…

I la gran obra ha consistit en arrasar-ho tot amb les màquines, des del llit del Torrent amb tota la seva microvida, fins als marges i els canyissars, on hi vivien granotes i tortugues i on, des de feia temps, hi havien fet niu les polles d’aigua en companyia de molts altres petits ocells. He trobat a faltar molts dels arbres que hi havia, sobretot xops; però ens diuen que no hi patim, que se’n plantaran dos mil de nous. Palmeres, potser? O encara gaudirem d’espècies més exòtiques?

No hi queda res que visqui, només restes de runa i de formigó i molts metres cúbics de terra sense cap mena de capa vegetal que, amb la propera riuada, veurem córrer torrent avall per embossar el curs natural de l’aigua.

I la ironia és que algú hi deu haver que s’ho miri satisfet mentre pensa que ara si que ha quedat net i curós. Si això és la civilització, quin mal negoci vam fer quan ens van fer creure que érem la bèstia més important d’aquest món.

És un home fet de silencis, però dijous, al meu pare se’l veia content de fer els 70 anys.
Nen encara, va haver de lluitar amb la pobresa de la guerra i amb la soledat de no tenir el pare i la mare al costat. Ja avi, ha vençut també la malaltia sense ni tan sols anomenar-la. La soledat i la son i el fred a la muntanya quan dia i nit vigilava les carboneres, i la companyia buscada del cel i els camps quan ara llaura, passada a passada, la terra de les vinyes, l’han convertit en un home més de gestos que no pas de paraules.
Però em mira amb la seva mirada d’un blau cel de cristall mentre somriu lleugerament sorneguer per sota del nas i sento la seva abraçada. Sense preguntes, sense condicions,… Perquè sí.
I jo voldria preguntar-li totes les coses que no sé dir.

Veia MAR ADENTRO i no podia deixar de pensar en la iaia Leonor. D’aquí a pocs dies farà setze anys que, després de passar molt de temps asseguda a una cadira de rodes, va morir. Petita i menuda com era, sense cap ombra d’hipocresia, i amb el fil de veu que encara li quedava ens demanava quan s’atrevia: "Doneu-me una cordeta…" Va ensenyar-nos tantes coses. Quan finalment va morir, els seus llavis i tot el seu rostre van dibuixar un somriure tan ple de bondat que aquell dia vaig començar a perdre-li la por a la mort. La seva memòria és al meu tresor.