Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Diner fàcil

Sempre em van ensenyar que el diner fàcil acostuma a ser diner tèrbol que se’n pot anar més de pressa que no pas ha vingut i que, per contra, allò que costa esforç adquireix una solidesa que no només perdura en el temps sinó que permet enfrontar-se a les adversitats.

Ho recordo mentre penso en si pot ser bo o dolent deixar que es construeixi a prop de Barcelona aquesta meca del joc i l’oci que ja hem començat a anomenar l’Eurovegas. Admeto que en l’actual situació de crisi econòmica resulta molt temptador agafar als diners de Sheldon Adelson per tapar forats i foradets, però no oblidem que no es tracta pas de cap regal dels déus del capitalisme. Encara diré més, no és ni tan sols un préstec, sinó una inversió d’algú que no té altre objectiu que enriquir-se tant com pugui sense que li pugui importar massa d’on li ve el diner. Fa pocs dies, en Roberto Saviano manifestava el seu temor a un dels perills d’aquest tipus de complexes.

Però a més del possible problema sobre el qual ens alertava en Saviano, n’hi ha algun altre que tot i ser més subtil  pot també ser força nociu. D’una banda, el fet de confiar en la bondat del diner forà en lloc de refiar-se de les capacitats pròpies a l’hora de resoldre els nostres problemes, projecta la imatge d’un país que no té confiança en sí mateix, és a dir, ni en els seus cervells ni en la seva indústria. I això es tradueix en una projecció de futur molt limitada.

D’una altra banda, tot i que és conseqüència del que he dit abans, és evident que optar pel model econòmic que representa l’Eurovegas porta implícites algunes renúncies. Si hi ha feina fàcil, al menys mentre es construeix i és novetat, no caldrà invertir excessivament en la formació dels nous treballadors. De moment, el que caldrà és mà d’obra per la construcció –i després del gran fracàs del mercat immobiliari n’hi ha molta de disponible- i personal de serveis pel sector de l’oci.

Però aquests dos sectors són dels primers que es col·lapsen en les situacions de crisi, i si mentrestant no hem format la població perquè sigui capaç de construir el país sobre la capacitat de crear riquesa real i no especulativa, què passarà en el futur? Doncs passarà que tornarem a dependre d’aquells països que sí que han invertit en una educació prou sòlida dels seus ciutadans i en una universitat que no només serveixi per dispensar títols, sinó que tingui en la investigació la seva raó de ser.

Potser m’equivoco i aquesta inversió sigui una gran oportunitat, però ara com ara m’entristeix veure com els governants ja en defensen les suposades virtuts mentre per una altra banda les condicions amb què ha de sobreviure el sistema educatiu català es van degradant cada dia més i més. Potser si algú del nostre govern s’inventés que les contrapartides per tirar endavant la inversió del senyor Adelson haguessin de revertir directament sobre el sistema públic d’ensenyament, arribaria a pensar que es tracta d’un d’aquests filantrops que tan agraden als nord-americans. Mentrestant, però, no només no m’ho crec, sinó que em sembla que hauríem de tenir la valentia d’enfrontar-nos als reptes de futur amb una economia basada en el coneixement i en una indústria capaç de produir bens reals i tangibles. O és que de tot el que ens està passant tampoc no n’haurem après res de res?

[Nota: La fotografia pertany a la pàgina Matemáticos contra el casino.] 

València com a símptoma

Veient les maneres com s’ha volgut reprimir la veu dels estudiants de secundària a València, em pregunto què ha dut la policia a actuar amb tanta violència. I no ho dic des de la innocència d’aquests nois, ho dic des de l’experiència de tenir assumit que quan se surt al carrer la policia no tindrà gaires contemplacions, però tot i així aquesta vegada criden l’atenció pràctiques com la d’empènyer unes noies contra un cotxe en marxa, envestir els manifestants amb els furgons policials o, també, algunes expressions com referir-se als manifestants com si aquests fossin l’enemic. Tot plegat denota un odi fermentat des de fa molt temps i que ara aprofita una certa sensació d’impunitat per esclatar.

Avui el ministre de l’interior ha disculpat el cap de la policia de València dient que és humà equivocar-se, però aquesta és una disculpa que… [Segueix]

…no serveix per a res quan es posa en perill persones. Per molt menys, professionals d’altres àmbits són sancionats i poden perdre la feina.  Hi ha errors que no estan permesos quan s’exerceix un càrrec de responsabilitat i dels quals se n’han de donar explicacions al jutjat. En aquest cas, però, sembla que tot ha de quedar tapat amb una frase feta. La sensació és que no interessa burxar per aclarir quines són les raons que han fet que es llancés contra una colla d’estudiants d’institut una força de xoc com la que hem vist.

Se m’acut que en tot plegat s’hi barregen l’odi contra qui s’ha atrevit a alçar la veu a més d’una tremenda falta d’intel·ligència política. Perquè a ningú se li escapa que si la policia hagués fet –com altres vegades- un senzill seguiment de la manifestació sense carregar violentament contra els joves, probablement ara ja no se’n parlaria de tot plegat. Però la rancúnia, que és mala consellera i no deixa pensar amb serenitat, sembla que també ha tingut alguna cosa a veure amb les actuacions policials d’aquests dies. 

És força aclaridor fer algunes cerques a internet i veure quines són les maneres de fer o els entorns d’aquelles persones que des de primera fila –el ministre del ram deu tenir també la seva part de responsabilitat- han donat les ordres i la cobertura necessàries perquè policies ben cepats i cuirassats amb tot l’equipament antiavalots possible, es llancessin a atacar perillosíssims nois i noies que encara són a l’institut. Hi havia moments que semblava que s’haguessin d’enfrontar a perilloses bandes de malfactors, però no, en realitat tot aquest equipament era per enfrontar-se a les preguntes senzilles d’uns nois i noies que estan descobrint que el món que els adults els hi hem venut no encaixa amb la realitat.

Perquè la realitat aquests dies a València, està feta d’intolerància i violència, com han demostrat unes autoritats que del tot incapaces de donar resposta als seus joves, els apallissen acusant-los de provocadors. Potser sí que és provocador demanar millors condicions a les aules. I potser sí que ho és que un jove estudiant ens enfronti als errors que s’han comès en tots aquests anys que el diner corria alegrement i amb tanta irresponsabilitat. Sí, a València una colla de joves estudiants han demostrat que la veritat és sempre una provocació.

Si ens fixem sobretot en algunes de les coses que la consciència o la inconsciència, tant és, ha fet dir a algunes persones, ens adonarem que el més greu, i alhora més preocupant, és constatar que tot el que està passant a València és símptoma de què, amagat sota una capa de pretesa modernitat,  encara perviuen l’autoritarisme, la violència i un tuf somort però constant de feixisme que quan els ciutadans exerceixen el seu dret de fer públic el seu descontentament, entren en erupció. És com si tants anys després de mort el dictador, encara hi hagués qui ens volgués dir que no ens fem il·lusions, que  ni tenim veu ni és nostre el carrer.

Sense saber-ne res de la tirania d’altres èpoques, els alumnes de l’IES Lluís Vives i els seus companys d’altres centres educatius de València han sortit amb valentia al carrer per reclamar allò que creuen just. I nosaltres, que sí que tenim memòria del que passava quan la dreta més ferotge ens envaïa tant la vida pública com la privada, hem de ser amb ells ni que sigui per fer un exercici de democràcia que posi en evidència aquells que enyoren el tirà. Després de tants treballs i esforços, després de tantes pèrdues i renúncies no ens mereixem que cap governant ens esquitxi amb les seves misèries. I menys que ningú aquests joves que des de la bondat de la seva innocència han dit allò que els adults, presoners de les hipoteques, no ens atrevíem a dir.

[Nota: La fotografia l’he recollit entre els centenars que omplen avui el facebook, però en desconec l’autor.] 

Avui l’han renyat

Avui l’han renyat, sí, com quan era petit i el senyor mestre el renyava un dia sí i un altre també per raons que Ell no entenia. I avui, quaranta anys després d’aquella trista escola on va cursar la primària, l’han tornat a renyar. Els seus ulls, mentre sentia el to dels retrets que li feien, delatava la sorpresa amb regust de disgust que com un reflux li tornava d’aquella aula on el fred es barrejava amb la por de les represàlies d’un mestre que vivia la seva amargor contra els nens.

Com llavors –em diu Ell- ha viscut l’absurd de rebre els renys sense que li sembli haver comès cap falta. Però a diferència de quan era un nen, ara sap que la justícia és tan capriciosa com qui l’exerceix. És per això que a diferència de llavors, ara pot sobreviure a les amonestacions sense haver de patir el pes de cap mena de sentiment de culpa. Perquè quan algú et rondina –discutir en igualtat de condicions és ben diferent-, el que pretén és fer-te sentir brut de culpa i establir una situació de domini que a aquestes alçades hauríem d’haver superat. La veritat, però, és que encara no hem deixat prou enrere aquell món on la llei que imperava era la de qui tenia més poder.

Mentre m’explica l’episodi, de seguida queda enrere l’anècdota i anem a altres fets en què és ben clar que la pràctica del poder és una de les coses que amb més claredat delata l’esperit de qui l’exerceix. Parlem, també, de com aquests dies es manifesta, amb el discurs de la por, una certa voluntat castradora que va des dels àmbits privats al de la vida pública. La repressió dels estudiants valencians –diu- també va per aquest camí; com s’explica si no el fet d’emprar una força tan desmesurada contra aquests nois? D’alguna forma, la causa és la mateixa que ha provocat que a Ell l’hagin renyat. I no és pas la gravetat que pugui suposar que uns i l’altre hagin expressat el que pensen o senten, la causa és que davant de l’exercici valent de la crítica, sovint qui ostenta el poder es veu reflectit en un mirall amb les pròpies contradiccions. I si pel que sigui no és capaç d’aguantar-se la mirada o no el socorren les raons, trenca el mirall.

Anem pel pedregar

Mentre pensava que demà 15 de febrer es faran a Catalunya les proves de competències bàsiques a 4t curs de l’ESO, també rememorava que durant els 25 anys que fa que treballo a l’ensenyament n’he vist de força colors, tot i que ja fa uns quants cursos que és el color gris que s’imposa. I no parlo, quedi clar, dels nostres alumnes que sempre miraran de fer, per la seva condició i amb algunes excepcions, una mica menys del que els hi demanem. Parlo de nosaltres, mestres i professors que els hem d’estirar i de l’administració, i parlo també de com estem sucumbint a una burocratització cada vegada més gran de la  feina i de com cedim a voler fer fàcil allò que no ho és. Sí, fa temps que en l’àmbit de l’ensenyament –l’educació és potser una altra cosa que s’aprèn sobretot a casa- tinc la sensació que com deien els carreters quan el matxo o la mula se’ls desbocava, anem pel pedregar… [Segueix]

…i no sembla que hi hagi massa voluntat de redreçar-ho.

Després d’haver estat alumne d’un munt de mestres i professors, no tinc cap dubte a l’hora de reconèixer de qui vaig aprendre alguna cosa i qui no em va ensenyar res de res o, simplement, em va ensenyar a fer la viu-viu i anar passant. Durant els meus anys d’estudiant va ser amb aquells professors que em van explicar com exercien la seva professió amb els quals realment vaig aprendre, és a dir, vaig adquirir coneixements i, en conseqüència, la capacitat de fer-me preguntes. Per contra, n’hi va haver molts altres sense ànima que només repetien allò que havien sentit o llegit sense haver-ho viscut.

L’ànima, doncs, d’un mestre no ve donada per tot l’empostissat de doctrina pedagògica que ens inunda la feina. L’ànima té a veure amb l’experiència professional (i vital, potser) de qui ensenya. Al meu entendre, doncs, un dels problemes fonamentals de l’ensenyament actual es resumeix en una sola pregunta: Què cal ensenyar? La resposta és senzilla, cal ensenyar coneixements i com fer-los servir. Per desgràcia, però, aquest objectiu de la nostra feina s’ha diluït enmig d’una pràctica cada curs més empobrida que es dissimula amb una terminologia del tot confusa (perquè confon mestres, alumnes i famílies), i una cosa i l’altra ens han portat a una deriva que no sabem on ens durà. O sí que ho sabem i ja hi ha a qui li va bé?

A aquestes alçades, l’experiència em diu que tot i els esforços televisius per fer-nos-ho creure, els mals actuals de l’ensenyament no es deriven pas de la manca o no de vocació. La vocació ha tingut sempre per mi un component de sacerdoci que està renyit amb la voluntat de saber i amb l’esperit crític que es requereix per posar en dubte el que ja se sap o és acceptat pel comú de les persones, i només així –penso- és possible crear nou coneixement. D’altra banda, fa massa temps que la moda és teoritzar i teoritzar –Doctores tiene la iglesia, que es diu en castellà- per després fer provatures alhora que es menysté allò que ja sabíem fer quan anàvem a escola per saber de lletra i de números. Actualment, però, sembla que estiguem en excés preocupats per fer fàcil allò que requereix voluntat i esforç i per fer una representació ideal de la realitat en lloc de presentar-la tal com és. Però d’aquesta manera és nega la premissa fonamental que ens diu que en un procés d’aprenentatge només sedimenta allò que hem après perquè ho hem viscut i ens hi hem esforçat. Només l’experiència  i no la seva representació banal, ens pot permetre convertir la vida en coneixements sòlids, que és -em sembla- del que es tracta.

Hem oblidat massa coses, i entre elles algunes que són tan importants com que ens relacionem amb la realitat amb el llenguatge parlat i escrit, amb el llenguatge matemàtic o amb el llenguatge de les imatges. Si en això estem d’acord, per què perdem tantes hores en disquisicions bizantines i improductives discussions sobre ensenyament-ficció i no centrem, en canvi, els nostres esforços en transmetre coneixements que ens permetin saber llegir la realitat? Només algú que sàpiga llegir el món en el qual viu i interpretar els estímuls que li arriben, pot situar-se en ell i dirigir amb sentit crític les seves pròpies accions.

Suposo que tothom està d’acord que hem arribat on som gràcies als coneixements adquirits per les generacions que ens han precedit. Aleshores, si tothom ho accepta, per què a les escoles i instituts pateix un cert  desprestigi aquell professorat que pretén basar la seva feina  en impartir coneixement als seus alumnes? Per què això resulta difícil, per què no els motiva o per què no és divertit? I qui ho diu que hagi de ser fàcil o divertit? Tots sabem que estudiar no ho és fins que has adquirit un determinat grau de coneixements, però que abans d’assolir-los hi ha d’haver un esforç important. No entenc que això costi tant d’entendre quan, per exemple, és molt clar pels músics o els esportistes d’elit. No són els músics mediocres ni els esportistes aficionats els que creen afició, sinó que els que ens conviden a seguir les seves passes són aquells que han suat molt per automatitzar i depurar la seva tècnica. Doncs bé, si ho traslladem a les aules, entenc que només serà un bon metge que em podrà ensenyar a ser bon metge, o només un bon mecànic m’ensenyarà a ser-ho, o un pintor, etc. I tot això gràcies a la seva experiència, no gràcies a les directrius d’una administració educativa preocupada sobretot per no enfadar els pares i tan voluble com els capricis dels polítics, que no només no respecten la feina feta sinó que generen inestabilitat i incertesa amb els successius canvis i recanvis que provoquen cada vegada que arriba al poder un partit amb un conseller o ministre amb idees particulars i partidistes sobre què cal fer o sobre com cal alliçonar les noves generacions.

Perquè alliçonar no té res a veure amb ensenyar coneixements, alliçonar equival a impartir doctrina, mentre que explicar coneixements consisteix en comunicar l’experiència. Com tampoc no hi té res a veure fer creure als alumnes i els seus pares que perquè tenen un títol, que cada vegada és més barat, han après el que realment no saben. Mentre no acceptem que a l’ensenyament vivim despropòsits com aquests que no ajuden als alumnes a augmentar els seus coneixements, i mentre no reconeguem que l’estudi és una pràctica que no és ni fàcil ni divertida, com no ho és cap pràctica o activitat que s’aparti del que ens és natural (parlar ho és, però no ho són per exemple llegir ni escriure), seguirem sense rumb pel pedregar. Avall i avall… Demà, però, es faran a tots els centres de secundària de Catalunya les proves de competències bàsiques; i després, què?

PS: A vegades, tot plegat em fa pensar en la famosa bombolla immobiliària i financera, perquè de la mateixa manera que tothom havia de ser l’amo del seu pis, tothom ha de tenir com sigui el seu títol. I ja hem començat a veure què és el que passa a l’hora de la veritat, és a dir, quan els nostres estudiants abandonen l’oasi de les aules i en sortir al carrer se senten enganyats.

Fa fred i el cel s’està tancant

Fa estona que un pit roig i tres o quatre pinsans s’afanyen sota l’alzina a menjar tant com poden. Sembla que sàpiguen ben bé que la nevada és imminent i que la seva possibilitat de sobreviure a la fredorada depèn només de les llavors i els petits insectes que engoleixen sense parar. Fa fred i el cel s’està tancant. Des de darrera la finestra me’ls miro mentre penso en com els hiverns se’ns enduen els mestres, però també en tot el que ens han deixat. Recordo les paraules d’en Miquel i les pintures d’en Salvador, els versos de l’Szymborska i l’obra d’en Tàpies. Penso en la seva mirada i la seva manera de ser al món dels vius. Hi penso, i com aquests ocells que s’alimenten delerosos per passar l’hivern, entre els seus llibres i les seves pintures espigolo emocions i pensaments que em facin passar el fred. Torno a mirar per la finestra, però els ocells ja no hi són. Cauen en silenci els primers flocs de neu.