Cupressus sempervirens

El passat 5 de juny, en un comentari a l’entrada Barrancs d’aquest Bloc, l’Anònim em reptava amb una pregunta sobre vida i poesia que fins ara no he respost. Provo ara de fer-ho recordant que fa ja força anys, quan començava a romancejar amb les paraules i els versos, l’amic i poeta castellonenc Miquel Peris em deia: No tinguis pressa d’escriure. Viu amb els ulls ben oberts i amb les mans i amb tots els sentits. Viu poèticament, ja escriuràs…

Era molt jove i no va ser fins més tard que vaig entendre el sentit complet del que el Miquel m’estava dient. I vaig entendre que la memòria cal omplir-la de vida, de vides… i que la poesia no és res més que deixar que la vida ens travessi el cos i el pensament per extreure’n la bellesa. És caminar a poc a poc per mirar amb calma i escoltar amb atenció totes les coses que ens contenen i reconèixer en elles la màgia de tot el que ha estat creat per la natura o per la ma humana.

I és, també, una forma de parla interna i d’interrogació íntima per preguntar-nos qui som, si és que som algú, que ens ha de permetre tornar al carrer capaços de ser homes i dones lliures de ser-ho, homes i dones que es neguen a quedar-se ancorats repetint i repetint una mateixa salmòdia fins a convertir-la en creença. Perquè les creences, al cap i a la fi, són tan estèrils que ens priven de viure totes les vides que ens travessen. Les creences neguen el dubte, i si no som capaços de dubtar de tot allò que creiem saber, potser tampoc ho serem d’aprendre res de nou, ni de viure densament.

La poesia ens pot ensenyar a mirar a l’hora la superfície de les coses i a través de la superfície de les coses, a dubtar i a fer-nos totes les preguntes tenint present que preguntar és buscar respostes en un mateix; potser per això estem més a prop de la resposta quan fem la pregunta en veu alta, quan el poema és veu. No n’estic segur de si verbalitzar la vida pot guarir-ne les ferides, però sí que les pot mitigar. Per això a vegades tinc aquesta necessitat imperiosa de dir a viva veu els versos que he escrit, de cridar-los fins i tot… i de veure com aquells que m’estimo els acullen amorosos als seus braços.

És en aquestes ocasions -quan goso dir qui intueixo que sóc- que dir-ho es converteix també en ser, en existir. Aleshores, quan em sé a la mirada i al cos de l’altre en forma de paraula feta matèria, tinc tota la vida a les mans. Llavors sí, llavors la paraula és vida viscuda i pronunciar-la és alliberar les sensacions i els sentiment que s’amunteguen als cellers de la memòria, de l’estómac, de la pell… Dir és, també, compartir la vida amb les persones que estimes, és donar-te tu mateix, ser en elles com a única forma possible de ser. Dir la vida en forma de poesia és com compartir la tremolor de saber-nos vius en sentir el fregament d’una mirada a la pròpia pell. Potser sigui això, la poesia. No n’estic segur, però no hi vull renunciar.