Brases
la trencadissa de copes
ha sembrat la grava d’estels
un cotxe rabent
els lladrucs d’un gos
un petard sord
la son al cervell
la nit en brases
les plantes dels peus
han sembrat la grava de sang
i el sexe em crema a les mans
la trencadissa de copes
ha sembrat la grava d’estels
un cotxe rabent
els lladrucs d’un gos
un petard sord
la son al cervell
la nit en brases
les plantes dels peus
han sembrat la grava de sang
i el sexe em crema a les mans
Era molt jove i no va ser fins més tard que vaig entendre el sentit complet del que el Miquel m’estava dient. I vaig entendre que la memòria cal omplir-la de vida, de vides… i que la poesia no és res més que deixar que la vida ens travessi el cos i el pensament per extreure’n la bellesa. És caminar a poc a poc per mirar amb calma i escoltar amb atenció totes les coses que ens contenen i reconèixer en elles la màgia de tot el que ha estat creat per la natura o per la ma humana.
I és, també, una forma de parla interna i d’interrogació íntima per preguntar-nos qui som, si és que som algú, que ens ha de permetre tornar al carrer capaços de ser homes i dones lliures de ser-ho, homes i dones que es neguen a quedar-se ancorats repetint i repetint una mateixa salmòdia fins a convertir-la en creença. Perquè les creences, al cap i a la fi, són tan estèrils que ens priven de viure totes les vides que ens travessen. Les creences neguen el dubte, i si no som capaços de dubtar de tot allò que creiem saber, potser tampoc ho serem d’aprendre res de nou, ni de viure densament.
La poesia ens pot ensenyar a mirar a l’hora la superfície de les coses i a través de la superfície de les coses, a dubtar i a fer-nos totes les preguntes tenint present que preguntar és buscar respostes en un mateix; potser per això estem més a prop de la resposta quan fem la pregunta en veu alta, quan el poema és veu. No n’estic segur de si verbalitzar la vida pot guarir-ne les ferides, però sí que les pot mitigar. Per això a vegades tinc aquesta necessitat imperiosa de dir a viva veu els versos que he escrit, de cridar-los fins i tot… i de veure com aquells que m’estimo els acullen amorosos als seus braços.
És en aquestes ocasions -quan goso dir qui intueixo que sóc- que dir-ho es converteix també en ser, en existir. Aleshores, quan em sé a la mirada i al cos de l’altre en forma de paraula feta matèria, tinc tota la vida a les mans. Llavors sí, llavors la paraula és vida viscuda i pronunciar-la és alliberar les sensacions i els sentiment que s’amunteguen als cellers de la memòria, de l’estómac, de la pell… Dir és, també, compartir la vida amb les persones que estimes, és donar-te tu mateix, ser en elles com a única forma possible de ser. Dir la vida en forma de poesia és com compartir la tremolor de saber-nos vius en sentir el fregament d’una mirada a la pròpia pell. Potser sigui això, la poesia. No n’estic segur, però no hi vull renunciar.
sota el folre del capvespre
llàgrima de llàgrima d’home
la soledat
no m’acompanya ni m’aconsola
petita la vida
i sola
A la manera, si se’m permet, d’en Josep Pastells:
Aquest matí, mentre t’entretenies a menystenir els altres, no has sentit com una fiblada que et deia que no ets ningú?