Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Addenda


Poètiques robades

Poder-ho dir tot.
Pensaments
i sentiments i sensacions.
I accions.
I mastegar-los.
I de veritat
omplir-los
i d’aquest Petit Déu Vanitós
agafar les regnes
i saber el secret de les seves misèries
i del seu miracle saber, també, el secret
i profanar tots els retombs del cervell
i profanar tots els plecs del cos
i sentir el pensament
com un magma de teixits que es fonen
i viure’ls
i sentir-los
i adquirir-ne una consciència física
i ser capaç
de tocar
de tocar el poema
i de furgar
de furgar amb els dits
sota la seva pell
i de palpar
de palpar les seves carns…
perquè Déu és la carn
i a una velocitat vertiginosa,
llançar-te les paraules
i incrustar-me en tu
que m’escoltes.
I traspassar-ho tot
i traspassar-te
com la tremolor de l’aire
que la sageta obre
i sentir amb tu
que queda la vibració,
i que la raó ja no compta
només la ferida
on copula
la paraula
amb el cos:
és el poema,
és poesia,
sang que flueix
càlidament i espessa.
És besar-te,
mossegar la besada.

Els vèrtexs del temps, 9


Xiprer
Com els gran rèptils extints,
dret en la desemparança
aboca tota la llum dels dies
damunt el brogit dels viatgers.

Escalpel feridor enfonsa
amb mi els seus talls a la terra,
al zenit exacte del cel
dissecciona les arrels de l’ombra.

Traspua miratges d’eternitat,
essències de pluja i de fang
sobre els petits déus vanitosos.

De la mentida em parla amb la veu neta.
Vers els vèrtexs del temps neixen
del xiprer, els camins…


Els vèrtexs del temps, 8

Persisteix la pluja
i dissol el que de tu queda
als territoris breus que habites.
Cau, com cauen els minuts, la pluja
i dilueix el record de les cases on has viscut,
i l’aboca a la pendent incerta
dels torrents que arrosseguen els dies.
Cau, com cauen els minuts, la pluja
i et preguntes si al capdavall
hi haurà terres on les aigües s’encalmin,
meandres i deltes plàcids
on trobar amb qui compartir el foc,
el vi i el silenci, la poesia que per dins flueix
com aquesta pluja que cau, encara,
persistent en els dies.

Sant Llorenç d'(H)Ortons

Avui, dia de Sant
Llorenç i per tant Festa Major del meu poble, he volgut recuperar i rellegir
l?article que em van publicar al programa de festes de fa quinze anys. Tot i
que ara tinc coneixements que llavors no tenia, no l?he retocat ni l?he
corregit, perquè d?alguna manera m?ajuda a recuperar qui jo era aquella festa
major de 1992. Però tot i així, filòlegs hi ha a la xarxa que en saben molt més
que jo i que m?agradaria que en diguessin la seva. A l?article, que es titula
com aquest post, hi diu…

Nicolas de Staël

La tarda d?abans d?ahir
va ser una d?aquelles vegades que tens la sensació, quan surts d?una exposició
o d?un concert o acabes un llibre, que ja no ets exactament el mateix que eres
abans de començar. El cas és que jo no en sabia res de res de Nicolas de Staël
(1914-1955) ni de la seva pintura fins que, dilluns a La Pedrera, se?m va fer
present amb una força aclaparadora.

No sabria definir la seva pintura, no és abstracta
ni tampoc figurativa, però està feta amb una llibertat absoluta des de molt més
enllà de cap moda o de cap corrent artística. És una pintura feta ? com ell
mateix diu- des de la necessitat de…


Els vèrtexs del temps, 7

Quan hagi mort
sembra de memòria la vida que resti.
Piles d’engrunes hauran quedat
escampades pels racons de la cuina,
recull-les amb el palmell de les mans
i com si fossin jo, menja-te-les.
Des de la boca atraparan els records
per esclafir als esculls de l’oblit
i recobrar tardes d’estranya llum,
les besades que ens fèiem i les paraules.
Per abraçar la vida absent.