He vist Pa negre. Divendres al vespre anàrem al
cinema a veure Pa negre i, encara
ara, em volten pel cap les imatges d’aquesta
pel·lícula que creix i creix sense parar. No us la perdeu pas, perquè la
conjunció de l’Emili Teixidor i l’Agustí Villaronga ha aconseguit construir una
peça, alhora literària i cinematogràfica, d’una bellesa formal i amb una càrrega
de vida immenses.
La pel·lícula
engega amb un cop de puny a l’estómac que t’alça del seient el primer minut i
ja no et deixa reposar ni un instant. La narració és tan ben tramada que no només
no decau en cap moment la tensió del primer moment, sinó que a mida que avança
la pel·lícula, la violència del començament s’escampa per tots els racons de la
vida dels personatges. Perquè Pa negre
parla, sense fer concessions de cap mena, de la violència callada que van viure
els nostres pares i avis durant els anys de la gana i de la por.
No hi ha bons ni
dolents a Pa negre, el que hi ha són
persones entrampades en la misèria, moral i material, dels anys quaranta. I hi
ha, també, els ulls d’un nen que desperta de la innocència per descobrir que tot és corromput, tot, també allò
que ell s’estima. El món de la immediata postguerra va ser un món complex pel
qual no era fàcil passar-hi sense prendre-hi mal i en el qual, prendre partit o
tenir-lo pres des d’abans de la guerra, determinava la pròpia vida i la dels de
casa. Però la pel·lícula va molt més enllà del pla merament ideològic, i mostra
la vida oculta i les secretes relacions que, per literalment sobreviure, els
personatges han de suportar.
Entre les virtuts
de la pel·lícula que ha dirigit l’Agustí Villaronga, que són moltes, en vull
destacar un parell o tres. Primer de tot, és remarcable l’ambientació. De com
eren les cases, dels llums de carbur, de la borra dels telers, de l’aspror de la roba o de
l’escola de poble i de tantes altres coses me n’han parlat els avis i els
pares, i divendres, mentre veia les imatges, em venia al cap la narració dels
seus records de quan eren pobres.
En segon lloc, és
important insistir en la molt alta qualitat de la feina de tots els actors i
actrius, grans, joves i nens. En cap moment no hi ha ningú per damunt dels
altres, de manera que queda molt clar que no hi ha principals ni secundaris,
sinó que qui ho protagonitza tot són la misèria i la violència que d’una manera
o altra s’escolen en les vides de tothom.
I tercera. El
tractament que es fa de la llengua és excel·lent, de manera que la parla dels
personatges ens situa, de cop i volta i sense adonar-nos-en, en la Catalunya rural dels
anys quaranta. No hi ha, o almenys jo no me’n vaig adonar, cap expressió ni cap
paraula que no s’ajusti al món que la pel·lícula retrata, el vocabulari és ric
i la sintaxi és neta de construccions que no li siguin pròpies al català. I això
és molt d’agrair, sobretot tenint en compte que ni al cinema ni a la televisió
es té gaire cura amb allò que més ens identifica com a individus i com a grup.
En mig de tantes
polèmiques sobre el cinema català i el seu valor, l’Agustí Villaronga ha donat
una resposta contundent: Pel·lícules com aquesta, d’altíssima qualitat formal i
plena de veritat, poden fer –primer- que els catalans estimem el nostre cinema,
i –segon- que es pugui exportar on calgui sense cap complex d’inferioritat.
No explicaré res de
l’argument de la pel·lícula, descobriu-lo. Només diré que durant les dues hores
aproximades que dura la projecció, vaig tenir la sensació de viure en un país
normal, per l’ús de la llengua i perquè se’m parlava amb intel·ligència i sense
por del nostre passat. Aneu a veure Pa
negre, de debò que no us en penedireu.