Cupressus sempervirens

Quan s’ha viscut la infància a pagès
i en tens el record una mica rovellat, trobar-te de cop i volta amb tot
un seguit d’objectes i fets mítics d’aquell tram de la teva vida et
provoca emocions que emergeixen de racons ben fondos de la memòria.
Encara que a vegades ens sembli que el passat és passat i res més,
mentre diumenge recorria les sales del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí,
em refermava en la idea que estem fets de memòria i que depreciar el
record del món on ens hem criat ens aboca a una certa misèria moral.
Potser és per això que la renovació del Museu que ha fet la Fundació Carulla
em sembla no només interessant, sinó molt important. Massa sovint
oblidem el veritable valor de les coses empesos per una necessitat de
consumir cada vegada més i més de pressa…

La veritat és que quan vam arribar al parc d’Olèrdola
feia fred i que els micròfons ens van fer una mica la guitza. Però
aviat, la petita era que hi ha després de l’entrada al parc es va anar
omplint de públic. Hi havia des d’amics fidelíssims fins a algunes
persones que van ensopegar casualment amb el recital i que van decidir
passar el migdia amb nosaltres. Poc a poc va anar sortint un sol més
aviat tímid, però suficient per aportar una mica de caliu, i va
començar el recital després que la Paula Carrillo fes una introducció musical amb el saxo. Vàrem fer dues rondes de lectura, de manera que…

El Carles Hac Mor em va convidar, ara fa uns mesos, a participar una altra vegada al Cicle de Poesia als Parcs de la Diputació de Barcelona. Em va demanar si volia recitar amb la Montserrat Abelló,
i jo que més que no pas una proposta vaig entendre que el Carles em
feia un regal, vaig dir que sí de seguida. Per tant aquest diumenge 18 d’octubre, a les 12 del migdia, la Montserrat Abelló i jo serem al Conjunt monumental d’Olèrdola [aquí] per llegir-vos un grapat dels nostres poemes mirant de seguir el lema del cicle, que enguany és Les veus de la natura.

És evident que poder compartir un migdia de diumenge llegint poesia amb la Montserrat Abelló
em fa una il·lusió especial, però també m’agradaria compartir-ho amb
vosaltres i per això hi sou convidats. Si us ve de gust i podeu, fins
diumenge!

He rebut, com altres autors de blocs a la xarxa, un correu d’una coneguda editorial que m’oferia enviar-me abans no fos a les llibreries, un exemplar d’una nova novel·la que eren a punt de treure. El tracte que em proposaven venia a ser aquest: ells m’enviaven un exemplar del llibre, jo en parlava i després me n’enviaven dos més perquè jo els regalés a qui volgués.

Tot plegat em fa pensar que sí, que les opinions dels blocaires deuen tenir algun pes i poc o molt deuen influir perquè alguns lectors es decideixin a comprar o no un llibre. Si no fos d’aquesta manera no crec pas que cap grup editorial es preocupés de procurar la difusió dels seus productes d’aquesta forma. Però, és clar, aquesta manera de fer lliga ben poc…

Encara que després hi passi el personal encarregat de la neteja, a
l’escola on des de ja fa molts anys treballo tenim el bon costum que
cada dia, en acabar les classes i per ordre de llista, dos alumnes
s’encarreguen d’esborrar la pissarra, escombrar l’aula i apagar els
llums. L’alumnat nou s’hi acostuma de seguida i el que no és nou ho fa
sense haver-hi d’insistir massa, però de tant en tant  salta
alguna espurna, com avui. El cas és que quan hem acabat la darrera classe amb un
grup de 3r d’ESO i he demanat a qui tocava endreçar, una de les dues
noies que avui se n’encarregaven va i m’engalta…

Si dos apunts enrere us vaig demanar que escoltéssiu Anna Roig i L’ombre de ton chien  i els votéssiu pel Premi Cerverí 2009, avui us faig una nova proposta. M’he assabentat que un dels blocs que més m’estimo ha estat proposat pel Premi Web 2010 que BalearWeb organitza per blocs en català de les Illes Balears. Em refereixo al bloc El pèndol de petites oscil·lacions que ja fa una mica més de tres anys que corre per la xarxa i que des de sempre és present als enllaços d’aquest Cupressus sempervirens i també a Castells de cartes , el meu altre bloc.

No conec personalment l’autora de El pèndol…,
però des del primer dia que hi vaig tenir contacte que la sento molt
propera tant pel que escriu com per com ho fa. A mi m’agrada dir,
perquè és així com ho sento, que El pèndol…
fa molta i bona companyia, i suposo que això és així perquè la seva
autora té la virtut de desenvolupar un discurs capaç d’ajudar-nos a
escapar de les misèries i banalitats que ens distreuen de les coses que
de debò importen i, per contra, ens ensenya a valorar les criatures i
els actes senzills que cada dia poden fer que la vida ens sigui més
amable.

Si no el coneixeu, el bloc de la Victòria, us en recomano la lectura i us demano que si us agrada el voteu pel
Premi Web 2010. De tota manera, estic convençut que el millor premi ens
l’emportem els seus lectors cada vegada que ella hi penja un nou apunt.