Correu Blocs | VilaWeb.cat
ricardgarcia | Agenda | diumenge, 20 d'abril de 2014 | 12:44h
L'endemà de Sant Jordi, el dijous 24 d'abril a dos quarts de nou del vespre, seré a La Poeteca (carrer del Comte Borrell, 122 de Barcelona) per recitar alguns dels meus poemes juntament amb en Josep-Ramon Bach i la Marta Pérez Sierra que ens ha convidat a acompanyar-la.

La Marta presentarà les seves darreres novetats editorials i recitarà M'he empassat la lluna i textos dels seus llibres SMS il·lustratBavastells. I en Josep-Ramon i jo recitarem tant poemes publicats com altres d'inèdits que acompanyin l'obra de la Marta. Hi esteu convidats!
ricardgarcia | Agenda | dilluns, 31 de març de 2014 | 16:47h
Fa uns mesos em vaig apuntar a participar en el Projecte Àgatha. La iniciativa, que va néixer d'en Gabriel Maria Pérez, em va arribar a través de la Marta Pérez Sierra i consistia a escriure un poema destinat a un volum de poesia amb què es vol cridar l'atenció sobre aquest trastorn que anomenem autisme i afecta 60 de cada 10000 nens. 

El llibre ara ja és ara una realitat, es titula AUTISME. Trenquem el silenci amb la poesia i Edicions Viena s'ha encarregat d'editar-lo. Recull els poemes de 150 poetes que hem renunciat als drets derivats de l'autoria de manera que els guanys que se n'obtinguin es puguin  cedir a les associacions que treballen donant suport a les persones amb autisme.

Abans de Sant Jordi serà a les llibreries i el podreu comprar per només 17€. De moment, però, el dimecres 2 d'abril se'n farà la presentació al Casal de Metge (Via Laietana, 31. Barcelona) a les 7 de la tarda. En aquest acte comptarem amb la presència de la Laura Borràs, Directora de la Institució de les Lletres Catalanes, i de l'escultor Philippe Lavaill i es farà, també, un recital poètic-musical amb poemes del llibre musicats per Salvador Pané.

Mentrestant no teniu el llibre us convido que aneu fent boca i llegiu Des dels teus ulls..., el poema que vaig escriure expressament per aquest projecte. I ja sabeu, pels volts de Sant Jordi serà a les llibreries, no badeu. 
ricardgarcia | Cupressus sempervirens | dimecres, 26 de març de 2014 | 22:45h


No recordo qui ho va dir, si tu o jo. O si va ser un pensament que ens va recórrer fugaç i agut com una fiblada mentre gravitàvem sense remei l’un cap a l’altre. No sé qui va ser dels dos que ho va dir, però sí que amb les mans a vessar del que som i amb la mirada ancorada als ulls de l’altre, havíem vençut els límits del cos. I que després, paladejant encara l’amor, llavors sí una veu, la teva o la meva, ho va dir: això no és sexe... I des de llavors que no paro de dir-m’ho perquè se’m va clavar a la llengua, com un fibló.

ricardgarcia | divendres, 21 de març de 2014 | 12:40h















TAN SOLS LA PARAULA NUA

Tan sols la paraula nua
la teva, mai la d'un altre,
la que reflecteix una vida
dins d'una solitud
curulla de promeses,
on tot és possible.

S'esvaneixen els dubtes
la foscor claror es torna
i els sols variants i múltiples
cauen damunt cada mot,
el cobreixen i donen força.

Enllà d'aquest ser-hi
tan precís que
s'allarga en el contingut
de cada paraula clara.

Com ho és la poesia.

             Montserrat Abelló  
ricardgarcia | Cupressus sempervirens | dimarts, 18 de març de 2014 | 20:33h


Gastat per l'ús ha perdut la blancor,
però acull encara una poma nua
i l'òxid que desprenen els minuts,
esmunyedissos al final de la tarda
com una llum feta de groc d'oli.
Mal escampades sobre la taula,
s'assequen i es torcen les peles de la poma
que envelleix revestida d'or brut al plat.
Al terra de la cuina, fora del temps,
hi nia el tall escantellat d'un ganivet.
 
ricardgarcia | Cupressus sempervirens | diumenge, 16 de març de 2014 | 21:23h



Boqueges, encès i encara gelós,
com el peix que la mar escup
i agònic es rebel·la, nàufrag en terra,
encara uns minuts. Com ell, també tu
sobrevius, aferrant-te als records
que duus al naixent de les ungles,
al tou dels dits amb què llegies
els miracles al seu cos. I amb delit
de tornar a tastar la sal de la seva pell,
de respirar-hi els minuts que el món
va ser vostre, per tot arreu la busques.
Però tot allò que va ser és ara
com el rastre del peix que un peu
ha empès, despietat, per la sorra.
Exhaust naufragues, buides les mans
i amb el cor d'estimar tant, encetat.
 
ricardgarcia | Cupressus sempervirens | dimecres, 5 de març de 2014 | 22:24h

Inoportunes i molt sovint mancades de cortesia, a tota hora rebem trucades i correus brossa d’empreses amb les quals no volem tenir-hi tracte. Però si això és molest, encara resulta més desagradable quan aquests medis els utilitzen persones que atorgant-se unilateralment un rang o una amistat que no reconeixem, no saben discernir entre el temps i l’espai públics i els de la vida privada.

A la natura són diverses les espècies que han desenvolupat la capacitat de viure de l’energia que xuclen a les seves víctimes, no és res de nou. Però entre els éssers humans també hi ha individus que han desenvolupat l’habilitat de parasitar els altres i viure –no sé fins a quin punt se n’adonen- en funció de la molèstia que causen. Actualment, a més, amb les noves tecnologies de la comunicació, aquestes persones tenen armes cada dia més eficaces per trobar escletxes que els permetin escolar-se en la vida dels altres.

La seva actitud la disfressen de confiança unes vegades i de responsabilitat unes altres, i mentrestant practiquen una mena d’invasió gens subtil que consisteix a fer-se presents permanentment en el dia a dia de les seves víctimes encara que sigui per comunicar nimietats que o bé podrien esperar o fins i tot se’n podria prescindir.  No sé si l’encerto o m’equivoco, però em fa l’efecte que les d’aquests individus són personalitats molt dependents d’allò que els altres en puguem dir i que, aferrades a les seves  petites conquestes, fan el que fan convençudes que transmeten una imatge de triomf o de poder. A ulls de la resta de la gent, però, el que realment estant fent no és altra cosa que buscar una notorietat que els permeti no ser, al seu entendre, oblidades.

Aquestes maneres de fer causen cada dia més enuig, i pel que fa a mi potser és que amb l’edat se m’acusa la misantropia, però amb aquests personatges em passa com amb els mosquits els vespres d’estiu, que si no fos per la coïssor que provoquen les seves picades ni tan sols hi pensaria. I encara que pugui entendre el perquè i el com de les seves actituds invasives, això no treu que quan sento brunzir aquestes persones a prop meu, me’n defensi i me les espolsi com m’espolso els mosquits, tan impertinents ells.

ricardgarcia | Lectures | dilluns, 10 de febrer de 2014 | 18:01h
LA SAL I EL VERB [Article publicat a la revista Caràcters, núm. 64, estiu de 2013.]   

Carles Miret Estruch, Belleses arbitràries
XXXII Premi de poesia Senyoriu d’Ausiàs March
Ed. 3i4, Valencia, 2013. 70 pàgs.

La poesia no ha de ser resultat d’un caprici momentani, sinó d’una voluntat clara i precisa de dir allò que es vol dir. Així és com Carles Miret construeix la poesia de Belleses arbitràries, així i buscant –com l’arqueòleg que també és- entendre el món.  En aquesta cerca, Miret troba i ens regala versos plens de força alhora que crea imatges admirables com quan diu “la teva pell és pètal irrompible”, i ens sorprèn tant amb l’analogia que hi fa com amb l’adjectiu que aporta un significat del tot nou. El llibre de Miret és ple d’imatges que com l’anterior i a partir de senzilles comparacions, permeten veure transformat en poesia allò que se’ns vol dir. Aquesta transformació és molt evident en un poema breu però colpidor que diu: “Et busque en el fons dels guants / o en els reflexos de llum exhaurida. / Però dins només hi trobe ungles oblidades / com claus reblats d’una creu corcada. / L’estripall esgrogueït de fotografia / que et passava per les natges / era pell de serp desempallegada.”  Tot plegat parla d’un temps que ja és mort, però també gràcies a la imatge de la pell de serp s’evoca el trànsit del món animal al mineral. Un i altre, i també el món vegetal, li serveixen al poeta per parlar-nos d’allò que ha deixat petja en el món: “...la pressió del temps, / oxigen desplaçat / en els intersticis / d’un tronc clivellat de garrofer...”

Amb la voluntat de copsar el temps, la poesia de Miret s’eleva fins a l’extrem de crear imatges orgàniques: “...la nafra / per on penetra el temps podrit dels morts.” No és gens estrany, perquè el trànsit cap a la mort és un dels motius principals de reflexió d’aquest llibre. No és debades que el poeta afirma: “veig passar el temps / com un cadàver rabent”, o que ens mostra “Sobre la taula / un bocí de carn en descomposició.” Una imatge i l’altra aconsegueixen fer-nos visible el pas del temps i, amb aquest,  també la presència immanent de la mort. Miret no l’esquiva i en parla des de diferents vessants. Parla de la mort que ens ha precedit i sobre la qual s’ha construït la nostra vida quan parla de “la terra de tots els nostres morts” que són, al cap i a la fi, les nostres arrels. També parla de la mort com a absolut quan diu que aquell que s’endinsa en el mar i abandona la vida, ho fa perseguint “la darrera apropiació del buit.” I parla, en tercer lloc, d’una mort desdramatitzada i que és part intrínseca del viure en el cas dels “Dos xiquets que juguen a la vora / de la tàpia del cementiri.” No penséssiu, però, que Miret s’oblidi de celebrar la vida. Ho fa i s’apropia del temps i en gaudeix en poemes com el que comença “De menuda t’agradava menjar magranes...”, un poema que mostra la joia de saber-se viu en un d’aquells instants que gairebé tot s’atura i el món ens pertany.

Com qui escarba pacient entre la runa, Miret fa la seva poesia buscant allò que vol dir entre les paraules, perquè sap prou bé que amb elles no només es pot mesurar tot, sinó que també es pot abastar la matèria de què és fet el temps: “Les paraules abasten la materialitat del fugisser grapat / de sorra...” I si bé hi ha diversos poemes que en parlen del llenguatge, m’ha captivat la imatge en què vida i paraula es materialitzen com una sola cosa als llavis: “...busques / la sal en els meus llavis i jo / trie el verb més inversemblant.” Aquesta conjunció de la sal (de la vida) i el verb (que diu la vida) en els llavis explica molt com és la poesia de Carles Miret. Es tracta d’una poesia essencial i neta d’ornaments innecessaris que m’interessa perquè ajuda a reflexionar. Amb Belleses arbitràries, Miret és capaç de dirigir-nos la mirada a través del “Diàleg de la llum amb l’ombra” cap a allò que importa, com en el bellíssim penúltim poema, on conflueixen en una sola cosa la vida gastada i la vida nova, els homes i les bèsties, l’aliment i la bellesa... I també “unes avarques / una mica gastades, de l’avi” que parlen del mateix que aquest llibre, de la memòria, de la recerca de la veritat i del reconeixement de la bellesa.

ricardgarcia | Cupressus sempervirens | diumenge, 26 de gener de 2014 | 22:37h


Hem viatjat a Urbino, des de fa uns mesos hi tenim el fill d’Erasmus. La ciutat ens ha causat una impressió magnífica: cuidada, neta, respectuosa amb la seva pròpia història i d’unes proporcions, tot i les constants pujades i baixades, a la mida de les persones i no dels cotxes; no és d’estranyar, per tant, que al Palau Ducal s’hi exposi La ciutat ideal. Però més encara que l’urbanisme renaixentista (quina enveja!), ens ha sorprès el clima estudiantil que s’hi respira; tot i ser antiquíssima (els gals sènons s’hi van instal·lar el segle IV aC), és una ciutat jove que s’alimenta, també, dels nexes que es creen entre els estudiants que procedents de llocs del món ben diversos hi fan estada durant el curs acadèmic.

Allà, a Urbino, el nostre fill s’hi està fent gran. Hi viu sol i amb molts companys alhora, la qual cosa l’obliga primer a decidir Ell sense dependre ja de nosaltres i, segon, a crear amb els nous amics la seva pròpia xarxa de seguretat mentre s’enfronta a un curs acadèmic en unes condicions diferents a les de les universitats catalanes.

Haver marxat, conèixer i aprendre noves maneres de fer, establir lligams amb gent diferent a nosaltres i, sobretot, viure la responsabilitat de gestionar la pròpia vida tant pel que fa a les coses de cada dia com pel que fa a la seva projecció cap al futur, ha estat un encert de cap a peus del qual a casa n’estem contents i orgullosos.

I és per això, pel que estem veient, que ens sembla un disbarat de proporcions grandioses l'actual política mesquina de posar cada cop més i més impediments als joves que volen anar-se’n a l’estranger a estudiar o a treballar. Ben bé sembla que no ens puguem desfer d’aquella idea vella i casposa que diu que fora d’Espanya no s’hi viu tan bé com a dins (fins i tot n’hem vist algun anunci per Nadal), que a l’estranger ni saben menjar ni gaudir de res, que són uns tristos i quina mala sort que han tingut, pobrets!, de no haver nascut a les espanyes...

Gràcies a en Wert i a tota la rècula de neofranquistes que parasiten la política espanyola, torna a córrer sense vergonya la vella creença que som els millors i ningú no ens ha d’ensenyar res. No és estrany, doncs, trobar-se torbes d’adolescents i no tant adolescents cridant amb un orgull farcit de testosterona allò de ¡Soy español, español, español...!  o afirmant esperonats contra la diferència coses com Catalufos de mierda... o  Esos moros, que se vayan a su país... o, també, Primer els de casa...

La por que es conegui per pròpia experiència que el món és gran i divers ens ha perjudicat sempre, també ara que els manaires de torn, hereus del franquisme alhora hereu del nacionalcatolicisme, miren de prendre als nostres fills el que creuen va ser un pecat de la incipient democràcia: deixar que després de la mort del dictador Franco els fills de les classes menys afavorides poguessin accedir a la Universitat i adquirissin coneixement i eines per assolir una vida millor que la dels seus pares i avis.

Per tot plegat i per poc  que es pugui, cal que donem als joves una visió molt més àmplia i crítica que la que els actuals governants pretenen amb les retallades econòmiques i amb els plans d’estudi. Siguem valents i anem més enllà, saltem-nos les fronteres que se’ns imposen, cal que sortim de casa i del país. Només des d’una higiènica distància podrem tenir un angle de visió prou ampli i una mirada prou nítida per valorar quines virtuts hem de mantenir i quins vicis cal extirpar. I això, aquesta capacitat crítica per triar on, com i amb qui volem viure, és el que espanta els antics feixistes de camisa blava i també els nous de clenxa i gomina, aquesta gent que una altra vegada volen decidir per nosaltres. Les actuals polítiques del ministre Wert (no oblidem, però, que ell és només la mà executora) estan restringint als nens i als joves l’accés al coneixement, perquè qui les impulsa sap molt bé que aprendre et dóna el poder de decidir què en fas de la teva vida. Així, doncs, desobeïm-la sense por aquesta gent que ens tracta més com a súbdits que com a ciutadans i per poc que puguem, enviem els nostres fills a córrer món i a conquerir-lo. No és d'aquells que es pretenen amos de la finca i de la llei, per molt que ens ho vulguin fer creure no en tenen el títol de propietat. Molts d’aquests joves que gràcies a l’esforç de les seves famílies –les beques fan plorar- són d’Erasmus, ja ho han descobert.

ricardgarcia | Agenda | dissabte, 11 de gener de 2014 | 20:00h

Sovint, enfrontar-nos a un text poètic ens fa por. Aquest, però, és un temor poc consistent com ho demostra l’èxit que tenen les lectures i recitals de poesia. Hi ha força públic d’aquests actes que no  fa el pas  de convertir-se en lectors per culpa d’una mal guanyada fama d’elitisme o perquè no disposen de les eines necessàries per desxifrar el llenguatge poètic. És per això que en col·laboració amb la Biblioteca Jaume Vila i Pascual, m'he proposat fer un taller de lectura de poesia titulat A viva veu. L'objectiu principal del taller és mostrar com podem gaudir de la lectura d'un poema sense por ni prejudicis, i és per això que va dirigit a aquelles persones que tot i no estar-hi molt avesades, se sentin atretes per aquest gènere. 

El taller es realitzarà durant 4 sessions d’una hora i mitja durant les quals llegirem i comentarem els poemes proposats. L’experiència serà guiada però es desenvoluparà de forma col·lectiva, és a dir, tot i que el taller estigui dirigit i pautat, les aportacions personals al treball del grup es tindran en compte com un dels elements d’enriquiment de la lectura.

Per a la realització del taller, recorrerem a poetes de diferents orígens, llengües i èpoques i treballarem amb una petita antologia de poemes. Tot i així, la llista no és tancada i si pel tema sembla convenient es podran afegir textos prèviament no programats. La temàtica de les sessions és la següent:
   1. El llenguatge poètic i el valor de la paraula: Què és poesia i què no ho és?
   2. La poesia de la quietud: El lloc, l’espai, el silenci...
   3. La poesia del temps i la mort: Tot el que és dolç i bell es perd i fuig...
   4. La poesia de l’amor: Déu és la carn...

Les dates de realització del taller són els divendres 7, 14 i 21 de febrer i el 14 de març; i l'hora, les 7 de la tarda. Per participar-hi cal inscriure's previament, el preu de la inscripció és de només 15€ i es lliurarà als participants una antologia de poemes en format electrònic i un certificat de participació. Si hi esteu interessats, tingueu en compte que les places són limitades, per tant cal que sense badar us adreceu a la biblioteca de Gelida per apuntar-vos. 

ricardgarcia | En veu alta | divendres, 3 de gener de 2014 | 17:57h
El poeta, periodista i amic Jordi Llavina s'interessà fa pocs dies pel meu post de Nadal en forma de felicitació i em va demanar de llegir-lo a L'última troballa, el programa de literatura que fa per Ràdio Vilafranca i La Xarxa. Doncs bé, després que ahir s'emetés el programa, penjo ara aquí l'àudio per si algú el vol escoltar:


I de passada, des d'aquí li agraeixo tant la lectura acurada que en va fer com tota la feinada que fa de manera incansable per difondre la poesia a través dels medis de comunicació. Gràcies, Jordi, i bon any Vinyoli!
ricardgarcia | Lectures | dimecres, 1 de gener de 2014 | 14:00h


PRIMER D'ANY

He sortit a voltar pels carrers

de la matinada, he mirat els horts
de la nit freda
que finalment ha deixat entrellucar el nou dia.
He pensat que faríem
alguna cosa junts:
                              inventarem un núvol
de foc? Desviarem un riu?
Abaixarem muntanyes? Aturarem el mar?
Les mudes flors d'un altre
jardí, potser,
se'm tornaran paraules.
                                       Aquest és el primer
dia de l'any:
                    et donaré dos llibres
que t'he comprat.
                             En un cafè
t'hi posaré minuciosament
endreces.

Beurem després alguna copa junts.

[Joan Vinyoli, 1914-1984] 
ricardgarcia | Cupressus sempervirens | dimarts, 24 de desembre de 2013 | 20:59h


Si de cas un somriure una mica forçat i trist com aquesta tarda de plom que es fon sobre les teulades i els arbres, sobre l’horitzó, aquesta tarda que et tanca l’ànima i et pesa. Es fa fosc i els carrers són buits; hi has trobat només alguns homes que no anaven enlloc, esgarriats com tu i aquests guarniments tan lletjos que pengen dels fanals i els balcons... Persianes avall, al carrer Santacana resisteixen només dos o tres aparadors que com si volguessin vèncer amb un reflex d’il·lusió la gelor que s’acosta, escampen la seva llum sobre el fred humit de les rajoles.

I aturat al mig del carrer, en aquest entrellum de la tarda que s’acaba, com si tampoc tu no sabessis cap a on tirar, mires a un cap i a l’altre del carrer i et preguntes què fer... Penses en tot el que heu perdut i en el que heu guanyat, en com seguiu estimant aquells que ja no hi són i en com es projecten en els vostres fills, penses que estàs trist, sí, però també penses que estimar i voler ser qui vols sempre t’ha donat prou força per vèncer la desgana de viure. I penses que demà que és Nadal  seureu plegats per enyorar els absents i per conjurar-vos -tal com ells us ensenyaren-, a favor del futur.

Hi penses mentre mires el curs del riu en mig de la tarda grisa. Veus com l’aigua arrossega una fusta podrida, però també veus un home que aliè a tot, com si el futur depengués del seu gest desinteressat, dóna rosegons de pa als ànecs que viuen a les vores del riu. I de sobte, com si t'impulsés un ressort desconegut, ja no dubtes i enfiles amb pas decidit el pont que duu cap a casa i et dius, mentre el travesses, que demà és Nadal i seuràs a taula carregat de records amb tots, entre el teu pare i el teu fill. Potser sí que hauràs de forçar una mica el somriure i dissimular que estàs trist, però ho faràs carregat de voluntat mentre esperes que el sol esvaeixi aquestes tardes d’hivern que tant et pesen i desitjes un bon Nadal a tothom.

ricardgarcia | Cupressus sempervirens | diumenge, 15 de desembre de 2013 | 21:38h

Fa unes setmanes, la Marta Pérez Sierra em va convidar a participar en el Projecte Àgatha, que pretén cridar l'atenció sobre l'autisme. La proposta era participar-hi amb un poema que ha de formar part d’un llibre col·lectiu que publicarà Edicions Viena abans de Sant Jordi. Aquest que segueix i es titula Des dels teus ulls... és la meva aportació:

Amansir l'estridència dels silencis,
desbrossar les paraules esvaïdes
que s'interposen entre nosaltres,
pouar dels teus ulls tantes veritats
còmplices que tot i no ser dites
ens acosten a ser, tu i jo, qui som.

Celebrar desvergonyits que ens tenim
i que ja no ens calguin les preguntes
perquè duem les respostes a la pell,
que la llum de la mirada ens empenyi
a tenir cura del tresor més preuat
i a viure'l, minut a minut, sense pors.

Conquerir la vida des dels teus ulls,
resseguir plegats les gotes de pluja
als vidres, escoltar l'aigua que s'escola
pels baixants com si sentíssim la vida
que ens amara en silenci, plena
i insustituïble, com la teva mirada. 
ricardgarcia | Cupressus sempervirens | diumenge, 8 de desembre de 2013 | 20:46h


Ja fa dies que escriure se’m fa costerut. Hi ha coses que voldria dir però no me’n surto de lligar les paraules.  Tot i que visc en un magma de silencis que pugnen per rompre’s d’ençà que l’Ernest va morir, se’m fa feixuc pouar-hi les imatges i els sentiments que covo des que vaig veure la cara de la mort en el seu rostre, la lluita com peix que boqueja fora de l’aigua per empassar-se encara els darrers minuts de vida, els ulls que la por cegava i el desconsol que dóna la certesa que allò que s’està vivint no és altra cosa que l’agonia que donarà pas a la mort.

No sé com parlar-ne i ho voldria fer, si més no perquè el dolor dels darrers dies no enterboleixi la memòria plena de l’home que va ser, el record de tota la bondat amb què ens obsequiava cada vegada que en tenia ocasió i la dignitat amb què fins a l’últim segon de vida –en dono fe- va encarar-se amb tot allò a què s’hagué d’enfrontar.

Generós, discret i treballador, havia fet de tot. Havia treballat des dels 14 anys als FGC, a Ca l’Alegre amb els paraigües, havia fet assegurances, anava a vendre oli amb la Vespa i si calia, també rentava caps a la perruqueria de la Teresa. I feia fotografies, munts i munts de fotografies de la seva família, de trens, de flors, de Martorell...

Però si alguna virtut n’hem de destacar, és com s’estimava la Teresa de qui passats els anys seguia enamorat fins al moll dels ossos –també ho puc certificar-, i com ens estimava a nosaltres, els seus fills, la seva jove i jo mateix, a la Rosa, però per damunt de tot als seus tres nets, l’Adrià, el Martí i l’Anna. Quan en parlava se li disparava l’orgull d’avi. No és estrany, doncs, que aquests dies ells hagin manifestat una vegada i una altra l’orgull de ser-ne els néts i que ho hagin fet amb la mateixa dignitat que l’avi els hi ensenyava quan els deia que havien d’estudiar i tirar endavant, però que també havien de ser feliços i bones persones... Com ell ho va ser.

Ara mateix no se m’acut res millor per deixar prova escrita de qui va ser l’Ernest, que reproduir les experiències que en nom propi i en el dels seus cosins, el Martí descriu en aquest text que segueix:

Entrar a la cuina i que fes olor de torrades amb mantega i sucre mentre l’olor de cafè amb llet s’escampava pel menjador. Havies preparat la tauleta de la millor manera possible per tal que jo pogués veure els dibuixos de la tele mentre em menjava els crossanets de xocolata (que ben d’hora al matí havies anat a comprar expressament) i tu em vigilaves assegut al davant. Em preguntaves com m’havia anat l’escola i jo fent cas omís, jugava encantat amb el cotxe que m’havies comprat a l’antic quiosc de la plaça Pedró. M’ensenyaves les fotos que havies fet i jo, inquisitorialment, et preguntava què era cada detall de la foto.

Més gran, passejava per la Vila al teu costat i em trobava que les portes de cada casa, de cada comerç, de cada família eren sempre obertes per tu. La gent et saludava, somreia i es parava a parlar amb tu. Mai trigàvem menys d’una hora a fer el carrer de Santacana amunt i avall parant a cada passa, ara per saludar, ara per comprar.

Encara sento l’olor del cafè del Bar Manel quan asseguts a la barra, no fa tant, m’ensenyaves que el tallat que tant m’agradava es deia ‘machiato’ allà on aniria a estudiar. Recordo entrar de petit a cal Julio, el Miami, a comprar patates. Recordo l’amabilitat i afabilitat amb què et tractava tothom, sense excepció i a tot arreu. Així et recordo i així et recordarem. Com m’ensenyaves els patrons de paraigua que havies dissenyat per ca l’Alegre i com se t’il·luminaven els ulls al parlar dels teus viatges per feina. O l’anècdota tan repetida de la rasa de terra durant la mili i el regust de garnatxa de l’amanida...

Perquè avi, et sé, et sabem. I saber-te, avi, ens dóna terra i arrel. Saber-te és el record que ens ha fet i ens seguirà fent créixer estimant-te i aprenent a estimar com tu feies.

I això, saber que pels néts és terra i arrel i que és en ells, veure com el seu record els empeny a viure, és la darrera gran lliçó que ens ha donat. Visca!

ricardgarcia | Cupressus sempervirens | dilluns, 11 de novembre de 2013 | 13:55h


Sí, un senyor mascle de senglar, és mort uns metres més endarrere –confirma el mosso-, ja li hem fet fotos; ara en farem del cotxe. Han tingut sort, vostès, molta, cregui’m...

L’impacte ha estat violent, potser encara més per l’inesperat del fet mentre tornàvem a casa després d’un vespre plàcid a Callús. De sobte, a dos o tres metres davant del cotxe se’ns aparegué la bèstia, gran i poderosa, del mateix color que la nit. No vaig tenir temps de res, trepitjar amb força el fre, agafar fort el volant... i el cop, sord, sec, molt fort! La pressió dels cinturons al pit, l’explosió dels airbags, el gas dels coixins per tot el cotxe, la tos i uns instants de desconcert, de no veure-hi res...

Estàs bé? Estic bé! Surt, sortim... Salta la tanca i truca el Racc, jo truco els mossos... Què ha passat, què ha passat? Ho he vist, ho he vist, era un senglar, però no he tingut temps de res, era molt a prop... On és? No ho sé...

El morro del cotxe està molt fet malbé, el cap de l’animal ha quedat imprès a la planxa i encara es veu, entre el fang, la forma de l’ullal marcada a un costat. Sortia del riu, segur, en aquell tram el Llobregat transcorre paral·lel a la carretera. L’havia de travessar per tornar al bosc, però aquesta vegada no, aquesta vegada no se n'ha sortit, el cotxe s’ha precipitat a sobre seu abans no arribés a l’altre marge i la trompada ha estat  mortal.

Què t’han dit, ja venen? On deu ser el senglar, vigila... Fa fred, tens fred, tu? No. No surtis de la tanca... Què no ho veuen que som aquí, per què no s’atura ningú? Quin fred!

La nit s’ha tornat molt estranya, de sobte s’ha omplert d’una por i un desconcert que barrejats amb l’alegria de no haver-nos fet res no sabíem interpretar. Sentíem, això sí, la protecció de la Fortuna enmig de l’ombra fosca de la muntanya, sentíem que aquella nit començava alguna cosa nova mentre el senglar, innocent, restava mort a la cuneta. Poc després, algú en recolliria les restes i netejaria les taques de sang com si allà no hi hagués passat res de res.

Què rumies, tan encantat? En què penses? No, res, el senglar, allà, esventrat per culpa meva... Però què dius, t’has tornat ximple o què? No, però... Però què? Què li trobes ara a aquella bèstia? Mira que ets... A vegades no t'entenc pas...

[PS: La il·lustració del porc senglar pertany al recull d'imatges de bestiari medieval recollides al bloc Pedaç.]

ricardgarcia | Lectures | dimarts, 5 de novembre de 2013 | 18:29h

Avui fa 50 anys que Luis Cernuda, un dels poetes més importants de la literatura del segle XX, és mort. Considerat un personatge rar en l'Espanya que li va tocar viure, va acabar marxant del país on -segons ell mateix va dir- "todo nace muerto, vive muerto y muere muerto". L'exili el dugué a exercir la docència en diverses escoles i universitats del Regne Unit (Glasgow i Cambridge) i d'Amèrica (Massachussets, Califòrnia, Mèxic), on hi deixà una petja intel·lectual immensa. La seva poesia desprèn encara ara una riquesa i una modernitat tan grans que difícilment es podien encabir en el petit món en el qual va néixer i on mai no va voler tornar. Ens queden, per sort, la seva poesia i les seves proses. Per això, allà on sigui el seu esperit, donde habite el olvido, visca Cernuda!

Donde habite el olvido,
En los vastos jardines sin aurora;
Donde yo sólo sea
Memoria de una piedra sepultada entre ortigas
Sobre la cual el viento escapa a sus insomnios.

Donde mi nombre deje
Al cuerpo que designa en brazos de los siglos,
Donde el deseo no exista.

En esa gran región donde el amor, ángel terrible,
No esconda como acero
En mi pecho su ala,
Sonriendo lleno de gracia aérea mientras crece el tormento.

Allí donde termine este afán que exige un dueño a imagen suya,
Sometiendo a otra vida su vida,
Sin más horizonte que otros ojos frente a frente.

Donde penas y dichas no sean más que nombres,
Cielo y tierra nativos en torno de un recuerdo;
Donde al fin quede libre sin saberlo yo mismo,
Disuelto en niebla, ausencia,
Ausencia leve como carne de niño.

Allá, allá lejos;
Donde habite el olvido.

[Luis Cernuda. Sevilla, 1902 - Ciutat de Mèxic, 1963] 

ricardgarcia | Agenda | dilluns, 21 d'octubre de 2013 | 20:01h


Tornen els clubs de lectura! Sí, ho dic amb alegria perquè participar-hi m’és molt gratificant. Concretament, aquest divendres 25 d'octubre seré amb els membres del Club de Lectura i Escriptura de la Fundació Aplicació de Callús. Algun dels seus membres, després de sentir-me en la segona edició de l’Ull de peix, es va interessar per la meva poesia i per això m’han convidat a parlar amb ells de El llibre que llegies.

Més endavant, el 10 de gener i el 9 de maig, col·laboraré amb el Club Mirada Endins de la Biblioteca Jaume Vila i Pascual de Gelida. La primera sessió serà per parlar de la novel·la El tiempo entre costuras de Maria Dueñas, i la segona per comentar La dona justa de Sándor Márai.

A banda de la participació en els clubs de lectura, enguany dirigiré a Gelida un taller de poesia per a persones que li vulguin perdre la por a aquest gènere i s’hi vulguin introduir. El taller duu per nom A viva veu i consta de quatre sessions d’hora i mitja. En aquests moments estem concretant les dates, però si en voleu més informació només cal que us dirigiu a la Biblioteca de Gelida.

I si esteu interessats en comentar algun dels meus llibres en el vostre Club de Lectura o en què es fes el taller de poesia al vostre poble o biblioteca, només cal que contacteu amb mi i en parlem, segur que ens posem d’acord.

ricardgarcia | Cupressus sempervirens | dimarts, 15 d'octubre de 2013 | 20:13h


El mal té moltes formes que se’ns escapen i sobre les quals encara no en tenim cap mena de control. De moltes -penso en les malalties, per exemple-, no en tenim la responsabilitat. En canvi, sí que tenim la responsabilitat de reconèixer el nostre enemic interior, fer-ho ens permetrà gaudir de cada una de les coses que ens passin: les primeres cireres, les amistats i els enamoraments, sí, i també les dissidències i les lluites, les victòries o el que aprenem en les derrotes... I ens ha de permetre, també, fer que la vida al voltant nostre sigui més amable.

El dolor que sentim és inherent a cadascú de nosaltres i ni tu ni jo no tenim cap dret d’assenyalar algú altre i culpabilitzar-lo del que portem dins: frustracions, enrabiades, odi... És per això que et dic prou! És llastimós cada vegada que com un nen malcriat aixeques l’índex per assenyalar aquest o l’altre mentre l’acuses somicant: “ha estat ell...” No dic que alguna vegada no sigui així, però la majoria de vegades no és ell el culpable dels teus mals. Tu i només tu ets el responsable de la teva rancúnia o, per contra, del teu benestar.

Només tu, si t’acares amb valentia a les circumstàncies i als pecats que has comès, pots fer que la teva sigui una vida més o menys plaent. Per tant, no hi donis més voltes, no serveix de res acusar ningú de la teva insatisfacció, d’aquesta agror que et constreny i mai no et deixa estar content. L’enemic que busques per abocar-li els teus greuges és dins teu, encastat en algun racó de la teva ànima, i només quan l’identifiquis –cal ser valent per fer-ho, tampoc no ens enganyem- podràs mirar-te al mirall i anomenar el mal en veu alta. Quan l’identifiquis dins teu i li posis nom, només llavors, l’hauràs començat a vèncer. I somriuràs, sorprenentment les ganes de somriure t’atraparan i tot haurà començat a canviar.

ricardgarcia | Cupressus sempervirens | diumenge, 6 d'octubre de 2013 | 20:29h

Durant uns instants brevíssims ens hem creuat les mirades i he vist, aquesta vegada sí, com al fons d’uns ulls ensangonats hi bullia la ira. Aquest cop he vist els ulls de la Medusa, sí, i m’he sentit el cor com una fornal encesa alhora que la fredor glacial de la mort em lliscava per l’espinada. Li he vist els ulls i en sé la condemna, sé que hauré de romandre en la pedra colgat sota tones de silenci.

Sé la proximitat de la mort, però no m’espanta. Mentre el verí no faci efecte no paro de recordar que quan més ho necessitava, quan encara jo no em sabia com em sé ara, algú em va besar una tarda –els petons més dolços es cullen sempre a la tarda-, i aquell bes s’eixampla i creix encara i esclata com la vida en un part, com el futur dels fills o dels néts del tot inabastable.

Moriré. I la Medusa que em condemnà es retorçarà desitjant la mort mentre crema i crema sense poder apagar el foc que la seva pròpia ira alimenta. Jo hauré mort, sí, però seré la pedra on hi reposa per sempre l’empremta d’aquell bes que em salvà del naufragi. Seré pedra i seré memòria.

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm
MSF

Categories

Creative Commons License
Llicència de creative commons
Ver el perfil de Ricard Garcia en LinkedIn
anar a Blocs de Lletres
Penedesfera
Top Blogs
Free counter and web stats

Últims 40 canvis

Arxiu

« Abril 2014 »
dl dt dc dj dv ds dg
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
282930    
RSS 2.0 RSS Comentaris