No et queixis pas, perquè aleshores et surten amb la cançoneta d’encara sort que tens feina... Es veu que amb això ja n’hi ha d’haver prou perquè et resignis a patir els successius augments de preus, les retallades de sou alhora que haver de fer més feina, la burla dels impostos i de postres, l’amenaça que tot ha d’empitjorar encara més. I tu i jo, amb bona fe, innocents i segur que massa babaus, ho consentim una vegada i una altra creient-nos que és veritat que el nostre sacrifici salvarà el país.

I així, anem oblidant que no és veritat que tenir feina sigui una sort, que tenir feina és un dret que molta gent ja no té, i aleshores ens trobem que la por que ens passi el mateix ens fa mirar cap a una altra banda mentre patim la sagnia d’uns impostos que no es corresponen ni gens ni mica amb les prestacions que reben els nostres pares i els nostres fills, per no dir res del que passarà amb nosaltres si mai aconseguim jubilar-nos en bones condicions.

Després de trobar-se, al cap dels anys, amb una seguretat social cada dia més esquifida, ara els avis hauran de patir una nova retallada en la Llei de la Dependència. A l’altre extrem, els joves s’enfronten al fet que cada curs que passa és més car estudiar, i si se’n queixen encara reben insults o són reprimits pels Mossos amb actuacions sovint molt fora de mida que han autoritzat els propis rectors en els campus universitaris. No és just que les traves per formar-se siguin cada vegada més importants i que la mala qualitat de la poca feina que hi ha empenyi, sovint, cap a l’economia submergida; a no ser, és clar, que s’opti per l’emigració i se’n vagin a vendre els seus coneixements i la seva feina a l’estranger renunciant a viure dignament al seu país. I entre els avis i els fills, nosaltres, que si hem pogut pagar la hipoteca i no ens han desnonat, o encara resistim sense tancar el negoci, anem fent la viu-viu mentre mirem de tapar forats aquí i allà.

Després de veure, d’una banda, el que passa entre la gent que lluita per sobreviure i el que passa, d’una altra, entre aquells que s’han atorgat el poder d’obrir i tancar les aixetes, em costa entendre tanta resignació, la meva i la de la resta de la gent. I cada dia que passa, estic convençut que no hi ha dret d’haver de sacrificar el futur de tota una generació per salvar els negocis especulatius de la banca, que no hi ha dret que encara s’inverteixi en armament i no es retalli la despesa militar, que és vergonyós com es protegeixen institucions decadents i anacròniques com la monarquia i els que en viuen i se n’aprofiten, que ja n’hi ha prou de mantenir una casta política caracteritzada per la mediocritat intel·lectual i el menyspreu de la cosa pública... No cal seguir, el llistat de greuges seria inacabable i s’entén de sobres el que vull dir.

Per tot plegat, n’estic tip d’hipòcrites crides a la responsabilitat i a la professionalitat, la culpa no és meva, no és nostra, i ja n’hi ha prou d’haver de portar les banyes i pagar el beure de qui s’ha enriquit sense mesura i sense revertir a la societat una part dels seus guanys. Els genets del capitalisme especulatiu -no oblidem que no produeixen res de res-, han decidit esprémer  el món fins a l’últim cèntim mentre se’n burlen de nosaltres perquè saben que cada quatre anys votarem religiosament els seus palafreners i fins la propera. I jo, que sóc de natural pacífic, em començo a preguntar fins quan me’n podré estar, perquè em començo a sorprendre a mi mateix amb moltes ganes d’extirpar el mal de soca-rel.

Mentre treballaves a l’hort, avui, empès per alguna força tel·lúrica escarbaves amb  les mans la terra buscant-hi qui sap què. Després n’agafaves un grapat, te l’acostaves a la cara i inspiraves amb força com si volguessis omplir-te el pit de la sentor orgànica que desprèn quan n’has remenat les entranyes. Feia una olor un pèl aspra i àcida, però també hi senties la saó de després de tot un hivern de pluges i l’escalfor humida que produeix la combustió lenta de les fulles i els petits invertebrats que hi van quedar colgats passada la tardor.

Encara que ara que ja has desat les eines, mentre t'espolses la roba, hi pensis, no saps dir que és el que et feia enfonsar les mans en la terra com quan toques enfebrat la dona que estimes i te n’emportes no només l’aire que respira sinó també l’olor i el gust de les seves carns. Ni ho saps explicar ni potser calgui fer-ho. Al cap d’avall, l´únic que vols és servar intacte el record d’aquella sentor en què es barregen el que ja és mort i el que vol néixer; i també aquesta olor de terra que tot i haver-te-les rentat, encara et fan les mans...

De jove vivies obsessionat perseguint l’ordre, la qual cosa et duia sovint a viure en l’exasperació pròpia de qui mai no aconsegueix dominar tots els elements que conformen la seva vida. Ara, però, ja no en fas cap drama del desordre. El que has viscut t’ha ensenyat que no en som tant d’importants com ens pensàvem quan sortíem de l’ou i que al cap d’avall som, només, una petita baula, petitíssima per no dir gairebé insignificant, d’aquest concert de desconcerts que com deia Gracián, és la vida.

A hores d’ara, et sembla que arribar a viure despreocupat perquè un dia o altre t’hagis de morir i recórrer la vida sense el neguit i les presses amb què sovint ho fem, ho deus també a la distància amb què pots rellegir els anys, és a dir, al fet que aquests dietaris intermitents farcits de desordres naturals que escrius t’hagi permès distanciar-te de l’home que t’ocupa carns i ossada. I ara, havent llegit tot el que hi has escrit, aquest home que ets te’l pots mirar amb la incredulitat i la sorpresa de qui es mira el seu fantasma, però també amb serenor i amb la tendresa de qui tot i que li sap els pecats, també l’ha perdonat.

Quan feinejaves aquest matí, armat de jardiner, t’has adonat que el dia era a punt com una partera i has notat, també, que el diumenge et convidava un any més a celebrar la teva particular Pasqua de Resurrecció mentre apilaves llenya o tallaves l’herba nova.

Treballaves en silenci, al teu aire, i senties la sal del cos regalimant-te esquena avall, com si amb la teva suor haguessis de regar la terra que trepitjaves. Avui el caliu del sol era molt més viu que dies enrere. No només tu, també els arbres que s’han fet durant els 25 anys que fa que vas arribar a aquest clos i els plançons que has plantat aquest hivern ho han notat.

Tu només miraves de posar una mica d’ordre a cada raconada del jardí, però els jocs de les caderneres i la saba que ja arriba enfebrada als branquillons més alts de cada arbre per esclatar-ne els borrons et deien que no, que no hi tenies res a fer perquè des d’avui, com cada vegada que la Primavera et ressuscita, la vida s’escampa enllà, descarada i sense mesura.

Sempre havia envejat els ocells planant en mig del silenci, però ara ja només se’ls mirava amb una barreja de tendresa i tristor. Potser perquè ara sabia que tot aquell pes damunt seu, tota aquella gravidesa que l’ensorrava no era res més que el pes dels dies precipitant-se en ell. A cada articulació hi sentia el pes del món, el sentia en tota l’ossada, especialment en aquella tibantor a les costelles que l’empenyia cap al terra i en el cansament que es desplomava d’una vertebra a l’altra recorrent-li l’espinada com un càstig sense fi. Encara que no ho digués i que d’entrada l’hagués sorprès, de seguida va estar segur que allò que en deia cansament, aquell pes a les vèrtebres, només volia dir que s’estava fent gran, que no tornaria a ser jove. Però aquella tarda assegut a la sorra, mentre hi pensava, es mirava un estol de cigonyes que jugaven amb el vent i encara estenia els braços, com un atlant extraviat que volgués sentir la il·lusió del vol.

A primers de mes vaig ser a Tortosa perquè havia quedat amb en Jesús M. Tibau per gravar un capítol del programa de TV Tens un racó dalt del món dedicat a El llibre que llegies, el meu darrer llibre de poesia. Doncs bé, ara us puc dir que el programa s’emetrà el dimecres, 30 de gener, a les 9 del vespre i es tornarà a passar diverses vegades durant la setmana. No sé del cert fins on arriba el senyal de Canal21Ebre, però si sou a les comarques del sud del país i us ve de gust, segur que ho podreu veure.

I a banda del programa de l’amic Tibau, aquesta setmana també s’emetrà l’entrevista que em va fer en Josep Díaz-Galera per Petit munt de lletres, el programa de poesia que realitza setmanalment. En aquest cas les emissions seran a través de Ràdio Martorell (91,2FM) el dijous 31 de gener a la 1 del migdia i el dissabte 2 de febrer a dos quarts de 3 de la tarda.

Des d’aquí agraeixo al Jesús i al Josep que m’hagin convidat a participar en els seus programes i, també, aquesta dèria que tenen de fer córrer la literatura a través de les ones.  I a la resta, és clar, us convido a seguir els seus programes.

Devia tenir 13 o 14 anys quan vaig tenir la sort de conèixer en Miquel Peris i Segarra. Va ser el meu mestre d’aleshores, en Joaquín Campos, qui em va dur a casa seva i me’l va presentar. Entrar a la sala del seu pis del carrer del Comte Pestagua, a Castelló, em va causar una impressió que encara recordo, de cop i volta va canviar tota l’escenografia i vaig fer la meva primera passa en el món del poeta: la taula on treballava plena de papers amb una cal·ligrafia que després se’m faria tan familiar, les gruixudes cortines amb què aquell univers particular es protegia de la vulgaritat, la música d’Albinoni i l'aroma dolça dels Dunhill que regnaven en l’aire, les parets plenes de pintures a les quals més tard en vaig afegir una d’un camp de blat tot ell tacat de roselles...

Després d’aquella mena de bateig, vaig anar descobrint el món i l’obra d’en Miquel, primer a poc a poc, però de seguida amb els braços oberts per la confiança que m’oferia. Vam passar moltes estones plegats i ens vam escriure amb regularitat, de manera que en Miquel es va convertir en una mena de mentor amb qui jo, molt jove encara, vaig poder parlar de tot, però sobretot de poesia i de les nostres vides i de les pulsions que ens empenyen –ja coneixeu la seva dèria per Eros i Tànatos-. Però el més important és que en Miquel, sense necessitat de donar lliçons, em va començar a ensenyar que es pot viure com es vulgui i que la llibertat i la bellesa són bens molt preuats, però ser capaç d’estimar està per damunt de tot.

En Miquel va ser amb mi molt generós. No només em va deixar entrar a la seva vida i em va explicar qui era ell i que sentia, sinó que també s’interessà pels meus versos encara massa tendres i m’encoratjava a escriure sense presses. Quan em desesperava perquè no me’n sortia, em va donar un dels millors consells que ningú m’ha regalat pel que fa a l’escriptura: “Primer viu, toca les coses i olora-les, tasta-ho tot i viu amb els ulls ben oberts, no tinguis pressa, la poesia ja vindrà...” I tenia raó, la poesia va venir quan la vida començà a tenir una densitat que abans no tenia.

No he de ser jo qui expliqui qui era en Miquel Peris –cadascú té el seu Miquel- ni quin és el valor de la seva obra –doctors té l’església-, però si que us diré que de seguida ens vam estimar d’una manera natural, cadascú respectant la vida de l’altre, de manera que vaig acceptar, i n’estic content, ser un dels seus marinerets. I us diré, també, que de tota la seva obra, a mi m’emocionen especialment les Cartes a Gerard, les cartes que em va dedicar l’octubre de 1981 tenint cura de triar un nom prou discret però amb una clara analogia amb el meu. Des de llavors que les llegeixo una vegada i una altra, sense parar, i no hi ha hagut vegada que no m’emocionessin les seves paraules i la seva bondat amb mi. I avui, que fa vint-i-cinc anys que en Miquel no és amb nosaltres, les he tornat a llegir i he sentit una vegada més que no pot ser mort, que les seves paraules són encara –com les de la darrera de les cartes- plenes de vida:

12. La meva vista no està ja per a trots ni el cos tampoc per fer les cavalcades que als jovencells pertoca. Per obra i gràcia del nostre trobament, amic Gerard, he escrit açò que acabes de llegir. M’has donat força per continuar vivint, -i tu bé ho saps-, ma solitud diària. Potser no escriuré més. Enquimera’t, Gerard, viu sempre en poesia.

I si al gelat paisatge de l’andorrana vall enyores la dolcesa del teu volgut bressol uruguaià, pensa, Gerard, que aquell que més importa és el que se duu dins perquè el de fora serà sempre el mateix.

Ací, en aquesta vora de la Mediterrània on moren les onades brodant-se llurs mortalles, t’espera qui t’estima. O, fins l’eternitat.

[De Cartes a Gerard, 28-Octubre-1981]

Fins l’eternitat, Miquel!