Avui, que és el sant del meu pare i també el meu, m'he trobat amb un
parell de blocs que llegeixo sovint on es parla de diferent manera de
la relació entre pares i fills. Primer ha estat el Totxanes..., l'autor del qual ha reflectit en una sèrie d'apunts la tendresa de la seva relació amb el pare malalt. Després ha estat un apunt en forma de poema a l'Ucronies, on uns versos del Joan Calsapeu m'han colpit de manera ben especial: "I
no sé com dir-te que no pot ésser / altrament, perquè una ombra la fas
tu / i l'altra (la més tènue) és feta d'un amor // que regalima, que fa
olor de pare i s'ajaça...
El vent s'enduu definitivament la tarda. Emmarcat a la finestra s'hi
pot veure, encara, un fil de claror que s'enfila a l'horitzó i un xiprer
que desafia hieràtic les llums vesprals...
No he de parlar del llibre perquè no l'he llegit. I pel que fa a la pel·lícula,
només n'he vist alguns fragments que m'han servit per fer-me passar les
ganes d'anar al cinema després d'escoltar la dicció rellepada de Jordi Mollà interpretant Gil de Biedma. Sí que he llegit als diaris algunes de les coses que s'hi han publicat sobre l'encert o no del llibre de Miguel Dalmau i la pel·lícula de Sigfrid Monleón.
No
puc ni tinc intenció de jutjar ni el llibre ni la pel·lícula que s'han
fet sobre Jaime Gil de Biedma, però tot plegat m'ha fet pensar que
potser no tenim cap dret de...
Després de les pluges de l'any anterior, els homes reomplien els clots
del carrer amb grava i restes d'algun enderroc, ho cobrien tot amb una
capa gruixuda de sauló i ho piconaven bé, però aquell pedaç no duraria
gaire...
Els crits esverats de la canalla de banda a banda del carrer ja s'han
anat esmorteint, també el neguit que encén la il·lusió dels més grans
perquè no puguin deixar de creure-hi. Encara es confonen els records
amb les lluentors d'un futur que no ha estat encetat,però a aquesta
hora...
És Nadal i la pluja que cau amb parsimònia sobre els camps, convida al recolliment. Mentre una verge diu l'oracle,
amb la mà oberta miro de copsar l'enginy i les veus dels picapedrers,
la suor i l'empenta dels seus braços. Els murs són plens de marques que han travessat el temps com les paraules de la Sibil·la que enlaira el seu cant sota les voltes de pedra. L'escolto mentre sento com em llampeguegen a l'espinada tot de records que no em pertanyen. I la nit es glaça.
De tot el que vaig viure a la Universitat, una de les coses de les quals en tinc més bons records, és de les lliçons del Dr. Antoni Vilanova.
A mitjans dels anys 80 vaig tenir la gran sort de poder assistir a les
seves classes d'estètica literària, que aquell curs -devia ser l'any
1984 o 1985- es van centrar en la novel·la europea dels segles XIX i
XX. Entre les moltes lectures que vàrem fer, en recordo sobretot tres
amb molta claredat: la de Nana de Zola, la de La Regenta de Clarín, i sobretot la de Pel camí de Swann de Proust.
De
la lectura que en aquell moment vaig fer de l'obra de Marcel Proust
encara en conservo les anotacions que vaig fer i les reflexions que va
propiciar. Aquella novel·la em va ensenyar a descobrir camins que fins
aquell moment desconeixia del tot. Per això, sempre més he estat agraït
al mestratge del professor Vilanova i a la traducció que en va fer el
poeta Pedro Salinas,
perquè sense la tutela del primer i el bon ofici del segon, jo no
hauria pas pogut accedir com ho vaig fer a les entreteles de Pel camí de Swann.
Tot i que hi ha traduccions al català d'aquesta obra de Marcel Proust, no l'he tornat a llegir. Però ara sí que ho faré. Des d'ahir que tinc a les mans Combray, el primer dels llibres de A la recerca del temps perdut, traduït pel Josep Maria Pinto, company blogaire i poeta.
Hi ho faré perquè ja em van agradar alguns fragments que va penjar al
seu bloc i perquè aprofitant la tarda plujosa i freda d'avui, i amb
l'ajut de les meves velles anotacions, he rellegit alguns dels
paràgrafs que fa un grapat d'anys em van colpir.
I vint-i-cinc
anys més tard, passats pel sedàs del català bell i precís que en Josep
Maria Pinto ha fet servir per la traducció, m'han tornat a colpir i he
retrobat -ara en la meva llengua- algunes de les sensacions que vaig
descobrir llavors. Com quan el temps queda en suspens i els secrets el
travessen: "No se sentia cap soroll
de passes pels caminals. Dividint l'alçada d'un arbre incert, un ocell
invisible s'enginyava a fer que la jornada li semblés més curta, tot
explorant amb una nota prolongada la solitud circumdant, però en rebia
una rèplica tan unànime, un xoc de retorn tan redoblat de silenci i
d'immobilitat que semblava que acabés d'aturar per sempre l'instant que
havia mirat de fer passar més de pressa. La llum queia de forma tan
implacable d'un cel immòbil que hom s'hauria volgut sostreure de la
seva atenció i, fins l'aigua adormida, el son de la qual irritaven
perpètuament els insectes, somiant sens dubte algun maëlstrom
imaginari, augmentava la torbació en què m'havia llançat la vista
del flotador de suro, perquè semblava arrossegar-lo a tota velocitat
sobre les extensions silencioses del cel reflectit; quasi vertical,
semblava a punt de submergir-se, i jo ja em demanava, sense parar
esment al desig i el temor que tenia de conèixer-la, si no hauria de
fer avisar la senyoreta Swann que el peix mossegava l'ham,..."
Pel que he pogut llegir, ja puc dir que em sembla que la qualitat de la traducció d'aquest llibre, que es presenta dimarts,
és tan important que els noms de Marcel Proust i d'en Josep Maria Pinto
seran des d'ara inseparables pels lectors en català. Moltes gràcies,
Josep Maria, per la teva feina curosa i delicada; i l'enhorabona!
Ja fa unes quantes setmanes que vaig llegir aquesta -com diu el subtítol- reflexió filosòfica sobre el temps i la vida,
però en vull parlar perquè m'he adonat que, a mida que han anat passant
els dies, les idees que l'autor hi aboca han anat creixent dins meu i
han fet pòsit. L'assaig El respirar dels dies de Josep Maria Esquirol
no és un d'aquests llibres que et passen per les mans sense pena ni
glòria, i si bé n'hi ha que et diverteixen o d'altres que t'inquieten,
la virtut d'aquest és que et convida a la serenitat. I això encara té
més mèrit si tenim en compte que allò de què l'autor parla durant els nou capítols
del llibre, no és altra cosa que l'etern tema del temps -i no sabria
dir si això és una paradoxa o només ho sembla- que ens preocupa tant i
que ocupa, cada dia...
El 1994, quan es va produir el genocidi de Ruanda, vaig poder col·laborar en l'elaboració d'una carpeta de gravats i poemes a favor de Metges Sense Fronteres.
Però quan aquell projecte es va acabar, em vaig adonar que si realment
volia ajudar i no només treure'm de sobre la mala consciència del
moment, era més important una petita ajuda sostinguda que una gran
ajuda puntual, i per això em vaig fer soci de MSF.
Ara ja fa 15 anys que en sóc soci, i a banda d'una aportació
econòmica regular i de participar en la difusió d'alguna campanya no he
fet gran cosa més. Però tot i així paga la pena, perquè el que a
nosaltres ens sembla xavalla té molt valor als països pobres: Amb 100€
es pot tractar amb retrovirals un nen malalt de sida tot un any, amb 20€ n'hi ha prou pel tractament complet de 12 adults que pateixin chagas, 160€ són suficients per comprar els medicaments per tractar un malalt de kala azar, amb 60€ es pot fer el diagnòstic de la malaltia del son a 6 persones, amb 70€ n'hi ha prou per tractar un afectat de tuberculosi durant mig any i només 20€ són suficients per pagar el tractament de la malària a 55 nens.
Alguna d'aquestes malalties, com la sida, ens és familiar, i els
més grans sabem que és la tuberculosi o paludisme i tenim referències
de la malària. La malaltia de chagas, la del son o la de kala azar ens
són, en canvi, desconegudes. Però totes sis tenen una cosa en comú, i
és que per totes sis hi ha tractament però no interessen gaire a les
companyies farmacèutiques perquè són, en la majoria de casos, malalties
amb una incidència molt alta entre les capes de població que no es
poden pagar el tractament. No són malalties rendibles, ho és molt més
investigar sobre la vacuna de la grip A perquè tot i que afecta a menys
població, des dels països rics estem disposats a pagar el que calgui
per tenir-la.
Metges Sense Fronteres crida l'atenció, en la CiberMarató d'aquest any, sobre aquestes malalties oblidades i sobre el fet que tot i que hi hagi possibilitats de curació no es faci res. Per això apel·lo a la capacitat d'ajudar
de cadascú de nosaltres; i ja ho sé que aquestes campanyes es basen en
tocar la fibra sensible o que això pertocaria als governs i
probablement és responsabilitat de les grans companyies multinacionals
-ja m'ho han dit diverses persones-, però es tracta de no amagar-se
davant la gravetat del problema. A aquestes alçades ja hauríem d'haver
après com ens van les coses quan no agafem el toro per les banyes i ens
amaguem darrera la responsabilitat dels altres. Per això, si podem,
deixem-nos de punyetes i donem un cop de mà a qui el necessita!
Avui que fa 25 anys que Joan Vinyoli és
mort, torno a llegir a poc a poc els seus versos. La seva poesia em
guanya una altra vegada i comprovo com els seus poemes creixen més i
més cada dia que passa. Per això, tot i l'homenatge que aquest vespre
es farà a l'Ars Santa Mònica, organitzat per aquesta institució i la ILC, des d'aquí també us convido a retre homenatge a la seva poesia escoltant el poema CERCLES recitat per Feliu Formosa, o llegint-lo:
CERCLES
Un altrecop vols agitar les aigües del llac. Està bé, però pensa que no serveix de res tirar una sola pedra, que has d'estar aquí des de la matinada fins a la posta, des que neix la nit fins al llevant - tindràs la companyia de les estrelles, podràs veure l'ocellassa de la nit negra covant l'ou de la llum del dia nou - assajant sempre cercles, per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla - i mai potser n'estaràs segur - que has assolit el cercle convincent.
[Joan Vinyoli: Obra poètica completa, Ed. 62/Diputació de Barcelona, Col. Clàssics catalans, Barcelona, 2001]
Aquest apunt també s’hauria pogut titular ‘Més que literatura’, perquè si després d’haver llegit Ningú ha escombrat les fulles vaig dir que allà es parlava de la vida oculta o “de la zona fosca del viure”, ara a Londres nevat
hi trobem un narrador molt peculiar –sabem que es diu Jordi- que ens
parla d’alguna cosa més que de literatura, que no només es limita a
explicar-nos els fets que passen en cada un dels sis contes que
componen el llibre, sinó que sobretot ajuda el lector a fer un exercici
d’immersió en la vida dels personatges i del mateix narrador.
Al capdavall, tot allò que passa en els contes de Londres nevat només és un suport per transportar el lector a l’ànima dels personatges. I en això Llavina és
un mestre, perquè és capaç d’enriquir molt i molt la narració gràcies a
un ús precís i incisiu del lèxic i a la seva formidable capacitat per
descriure els objectes, les olors i els gustosi també, aquesta vegada...
Gràcies a l'empenta de l'Àngels Gregori, d'aquí a
ben poca estona, començarà al Casal
Jaume I de Gandia una festa d'homenatge a la poeta Teresa
Pascual. Primer es farà una taula rodona sobre la seva poesia, en la qual
hi han d'intervenir Lluïsa
Julià, Jaume Pérez
Montaner, Antònia Cabanilles, Rosa Ardid i l'autora. Després hi haurà una
lectura poètica del llibre Rebel·lions que ha estat expressament
editat per a l'ocasió. Aquesta lectura anirà a càrrec de Ramon
Guillem, Josep
Piera, Lluís
Roda, Isabel Robles, Josep
Lluís Roig i Maria
Josep Escrivà.
Tant per la seva obra, com pel que representa per a mi la figura de la Teresa Pascual,
m'hauria agradat molt poder ser aquest vespre a Gandia. Però tot i que no m'ha
estat possible anar-hi, he tingut l'alegria i el gust de poder participar a
Rebel·lions, el llibre d'homenatge. Temps enrere m'hi va convidar
l'Àngels Gregori, ànima de la iniciativa, i llavors vaig escriure aquest text
que vaig titular Teresa Pascual. Una poesia sense por de la veritat.
Avui, coincidint amb l'homenatgeel faig públic; diu així...
Pier Paolo Passolini ja va avançar que "la televisió era a punt de destruir la poètica potencialment expressada pel rostre humà",
i ara, 34 anys després de la seva mort aquesta afirmació és una
evidència aclaparadora. Cada dia que passa em miro menys programes de
televisió, els informatius, algun 30 minuts
i poca cosa més. I si accidentalment entro a Tele5 o Antena3, en torno
a sortir a tota pastilla fugint dels espectacles vomitius que aquestes
televisions ofereixen a totes hores i dels quals sembla que
s'encomanin, de tant en tant, també les cadenes públiques.
A
banda de l'exposició i subhasta públiques de les vísceres d'un grapat
de personatges que no aporten res de res i que només embruteixen els espectadors, cada vegada més la televisió
només presenta la cara més degradada i degradant de cada un de
nosaltres, però sobretot de les dones...
Ja
fa uns quants dies que estic una mica allunyat del bloc, la feina mana.
Fa una estona, però, hi he tornat i he tingut una sorpresa molt
agradable quan he descobert que la Núria parla de 'De secreta vida' a Nebuloses, el seu bloc. És curiós i estrany, perquè tot i que treballem plegats la Núria no me n'havia dit resi ara he descobert...
L'octubre de 1981, Miquel Peris i Segarra
va escriure dotze bellíssimes proses poètiques en les quals dialoga amb
un jove grumet a qui ell anomenà Gerard. En elles, el contrast entre
l'edat del jove Gerard i la del poeta serví a Miquel Peris per
reflexionar sobre un dels seus temes predilectes, la confluència d'Eros
i Tànatos. Miquel Peris encara viuria sis anys més, però sembla que
aquella tardor sentia a prop seu la presència de la mort, i aquest
pressentiment va fer que les seves paraules busquessin refugi en el
jove Gerardque l'escoltava en silenci...
Quan s'ha viscut la infància a pagès
i en tens el record una mica rovellat, trobar-te de cop i volta amb tot
un seguit d'objectes i fets mítics d'aquell tram de la teva vida et
provoca emocions que emergeixen de racons ben fondos de la memòria.
Encara que a vegades ens sembli que el passat és passat i res més,
mentre diumenge recorria les sales del Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí,
em refermava en la idea que estem fets de memòria i que depreciar el
record del món on ens hem criat ens aboca a una certa misèria moral.
Potser és per això que la renovació del Museu que ha fet la Fundació Carulla
em sembla no només interessant, sinó molt important. Massa sovint
oblidem el veritable valor de les coses empesos per una necessitat de
consumir cada vegada més i més de pressa...
La veritat és que quan vam arribar al parc d'Olèrdola
feia fred i que els micròfons ens van fer una mica la guitza. Però
aviat, la petita era que hi ha després de l'entrada al parc es va anar
omplint de públic. Hi havia des d'amics fidelíssims fins a algunes
persones que van ensopegar casualment amb el recital i que van decidir
passar el migdia amb nosaltres. Poc a poc va anar sortint un sol més
aviat tímid, però suficient per aportar una mica de caliu, i va
començar el recital després que la Paula Carrillo fes una introducció musical amb el saxo. Vàrem fer dues rondes de lectura, de manera que...
El Carles Hac Mor em va convidar, ara fa uns mesos, a participar una altra vegada al Cicle de Poesia als Parcs de la Diputació de Barcelona. Em va demanar si volia recitar amb la Montserrat Abelló,
i jo que més que no pas una proposta vaig entendre que el Carles em
feia un regal, vaig dir que sí de seguida. Per tant aquest diumenge 18 d'octubre, a les 12 del migdia, la Montserrat Abelló i jo serem al Conjunt monumental d'Olèrdola[aquí] per llegir-vos un grapat dels nostres poemes mirant de seguir el lema del cicle, que enguany és Les veus de la natura.
És evident que poder compartir un migdia de diumenge llegint poesia amb la Montserrat Abelló
em fa una il·lusió especial, però també m'agradaria compartir-ho amb
vosaltres i per això hi sou convidats. Si us ve de gust i podeu, fins
diumenge!
He rebut, com altres autors de blocs a la xarxa, un correu d'una coneguda editorial que m'oferia enviar-me abans no fos a les llibreries, un exemplar d'una nova novel·la que eren a punt de treure. El tracte que em proposaven venia a ser aquest: ells m'enviaven un exemplar del llibre, jo en parlava i després me n'enviaven dos més perquè jo els regalés a qui volgués.
Tot plegat em fa pensar que sí, que les opinions dels blocaires deuen tenir algun pes i poc o molt deuen influir perquè alguns lectors es decideixin a comprar o no un llibre. Si no fos d'aquesta manera no crec pas que cap grup editorial es preocupés de procurar la difusió dels seus productes d'aquesta forma. Però, és clar, aquesta manera de fer lliga ben poc...
+-+copia.jpg)
.jpg)
