Cupressus sempervirens

Res no és… Ni ells ni tu. Tampoc les fiblades ja somortes del dolor o els llampecs de la felicitat com un rastre difícil de llegir en els murs de la memòria. I ara, lluny de les hores eternament enjogassades de la infància i les febres adolescents, després de l’empenta vigorosa dels vint anys i d’una absurda necessitat de transcendència als trenta i als quaranta, ara que t’acostes a una edat sense retorn t’adones que entre tot el que has après, l’únic que de debò et calia saber és que res no és, tot passa… 

Fa uns mesos, el poeta i novel·lista Vicenç Llorca va tenir l’amabilitat de parlar de El llibre que llegies durant la presentació que se’n va fer al Masnou. I ara ho ha tornat a fer en el número d’octubre de la revista Serra d’Or.

Juntament amb les de El mercader de la Coia Valls, Un home invisible de Ralph Ellison i Paraules d’Opòton el Vell d’Avel·lí Artís Gener, Vicenç Llorca també ha inclós en la secció que titula Tria personal una ressenya del meu El llibre que llegies.

Ja us podeu imaginar que n’estic satisfet i content i per això us convido a llegir-la, si no teniu la revista a mà, clicant aquí.  

Prou que els coneix, els senyals. I quan encara la borrasca no s’intueix en l’horitzó, alguna cosa que duu encastada molt endins l’avisa que el canvi és imminent. Com avui de matinada, que abans de tornar-se’n al llit ja se n’ha adonat. Descalç a la cuina, mentre es bevia un got d’aigua amb la nevera oberta, ja ha notat alguna cosa estranya que l’ha fet malpensar que avui no, que el d’avui no seria un bon despertar. Potser ha estat la  fredor de l’aigua que li glaçava l’esòfag o la llum irreal de la nevera o el silenci fosc del passadís el que l’ha inquietat. Tant és, però quan s’ha posat al llit ja estava tot perdut. Com punys desbocats, trossos de vida li pressionaven la boca de l’estómac provant de sortir cap a no se sap on. I s’ha espantat, una vegada més s’ha espantat conscient que en ell hi viu algú altre amb una força que no és capaç d’aturar si no és, descavalcat durant unes hores del món, mirant d’apartar l’ànima del cos, quiet com qui espera pacient que es fongui el dolor.