Cupressus sempervirens

A una mort pausada i tranquil·la obrir-li la porta,
convidar-la a ocupar els plecs de la pell
com un oli que parsimoniosament t’ungís.
Sentir l’ossada perdre la consistència càlcica,
sentir com el cos es replega en el record dels gestos
i la memòria en els contorns del fill que has tingut,
en el traç de la tarda quan comença l’hivern
i es recolza el sol als cavallons de l’hort
i tot és, com ho és a vegades l’oblit de viure,
estranyament plaent.

Com passa amb la
majoria d?alumnes, quan va acabar l?institut, vaig perdre la pista de l?Anna Roig. Però retrobar-la
convertida en una cantant amb una personalitat definida prescindint de modes i
que sembla que sap molt bé el que vol cantar, ha estat una descoberta molt
agradable pe a mi. En algun moment d?aquest curs, algú em va dir que l?Anna
venia a cantar. Només vaig poder passar per la sala d?actes el temps de sentir
cançó i mitja, però el que vaig tenir
temps d?escoltar ?i permeteu-me el gal·licisme- ja em va frapar. Aquest estiu, el
21 de juny al vespre, vaig poder sentir sencera l?actuació de L?ombre de ton chien…

            "y si la otra vida fuera…"
                    (Manuel Vázquez Montalbán)

i si no fos res més que un cos embolcallat de terra,
i si no fos res més que sentir a la carn els dits de les arrels
i sentir-los a les vísceres i als ossos i a la sang,
i si no fos res més que un xiprer que en el blau violent del cel
retalla la memòria d’una pluja fina al capdavall de tot,
i si no fos res més que un feix de llenya que fet de tu i de mi
espera en la foguera unes mans que en cullin el caliu?
potser si no és res més, l’altra vida, ja ho hem viscut tot.

Rellegit al programa del 12è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, Palau de la Música Catalana, 28 de maig de 1996:

No es Valium ni Orfidal,
no me ha entendido.
Se trata de la fe. Sí: de la fe.
Comprendo que es muy tarde
y no son horas
de andar telefoneando a una farmacia
con tales quintaesencias.
Lo que yo necesito…

Blava i grisa,

i com un tel la pluja en la profunditat del paisatge.

Fosques i compactes i erectes al marc de la finestra

les figures dels xiprers es claven desafiadores en el temps.

L’amenaça de l’estrip a la boca de l’estómac,

al vèrtex precís de l’estèrnum,

xiprer invers que perfora la mort

quan a l’habitació prenen cos les ombres.

S’adorm sobre la tarda l’últim sol
i en oblíqua lentitud cau la llum entre les alzines
que garbellen l’aire dels déus vells.
Mires de reconstruir el lloc i els records
mentre la humitat de la tempesta que s’acosta
t’impregna la pell amb nous silencis
i setembre s’anuncia
                               i l’estiu s’acaba.