A les classes de
sintaxi hi havia qui deia que els complements circumstancials són aquella part
de l’oració que es pot menystenir sense que passi res de greu. Però ara que he
llegit La
neu i altres complements circumstancials sé que això no és cert,
sinó que és en bona mesura gràcies als circumstancials que som qui som.
He llegit aquest llibre de Xuan Bello amb la
mateixa intensitat i el mateix plaer que vaig llegir
la seva Història Universal de
Paniceiros, segurament perquè tots dos llibres tenen en comú que l’efecte
que causen en el lector s’assembla molt al de la pluja parsimoniosa i
tranquil·la que fructifica la terra on cau. El d’aquests llibres és un món fet
de terra, de pedra i d’aigua. També d’homes i dones que viuen i passen
discretament amb el temps que marquen les llunes i els cicles de la natura, per
això Bello escriu des de la senzillesa de les coses humils -potser hauria de
dir les circumstàncies- en què vivim immersos i que sovint ens passen
desapercebudes mentre creiem perseguir la vida, com si això ens fos possible.
Al meu parer, un dels grans temes de La neu i altres complements circumstancials té a veure –encara que no es digui de manera explícita- amb com l’autor deixa
constància del flux natural del temps. La mirada de Bello ho travessa tot (l’aire,
els objectes o les persones) per poder captar la bellesa de la pedra, de
la boira o de la neu que cau, i així fer-nos entendre que el temps que
conservem, allò que duem en nosaltres fins a la fi de tot, no és cap
altra cosa que aquelles imatges i olors o gustos que ens evoquen moments
viscuts a prop d’una certa felicitat.
Amb la mirada atenta als instants viscuts, Bello copsa espurnes de poesia en
allò que queda de l’acció humana i que vol perdurar, com molt bé il·lustra la
fotografia de la portada del llibre, on més que no pas un mur s’hi pot entreveure
la memòria de les mans que el van construir. La neu i altres complements circumstancials és ple del record de les sensacions que en
un o altre moment de la vida ens han embolcallat el viure, en silenci i
sense estridències, lluny de les presses que ens obliguen a viure una vida simplificada
i òrfena dels matisos de cada un dels llocs que successivament hem ocupat en el
món.
Xuan Bello recupera
aquests matisos i reconstrueix la memòria perquè sapiguem qui som i perquè només
si som capaços de donar-li la solidesa de la pedra i encastar-la en les nostres
vides podrem aspirar a perdurar. Passar pàgina i oblidar les nostres circumstàncies
és condemnar el nostre món a l’oblit, a la desaparició, al no-res. I això sí
que no!
Per acabar, vull cridar l’atenció sobre la magnífica traducció que del llibre n’ha fet en
Jordi Raventós i sobre l’edició molt
pulcra de l’editorial Adesiara, que ja és un referent en el món editorial per la gran qualitat de la feina que s’hi fa. Molt recomanable.
