Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Vindrà l’agost

Vindrà l’agost i el
sol esclatarà les figues. Ara, però, mentre encara la saba ha d’empènyer amb una
barreja de dolor i alegria la primavera, observes com hi ha llums noves i inexpertes
que rellisquen entre el fullatge dels arbres i s’escampen per l’aire inquiet de
les tardes, on més que no pas fluir hi tremolen les volves del temps. Però vindrà
l’agost i el sol esclatarà els arbres i la terra i els cossos, i llavors potser
el temps fluirà, com el cor de les figues, carnós i dolç.

Duna

Et despulles completament i t’asseus davant del mar.
Mires el paisatge com si fos la darrera vegada,
i quan l’has ben gravat a la retina, tanques els ulls.
T’estires a la sorra en silenci.
Sents el seu riure que es barreja arran de platja
amb el moviment compassat de les onades.
Sents l’escalfor del sol de la tarda a la pell
i la respiració s’alenteix en una agradable letargia.
La quietud és tanta que pots sentir com l’aire,
que juga entre el borrissol de la pell,
posseeix tots els espais del teu cos.
La plàcida monodia de les onades et torna,
sense que te n’adonis, als àmbits de la llum.
Confons el teu cos amb el sol i l’aire que et contenen.
T’adones, aviat, que estàs deixant de ser tu,
que ja no et vols moure, que ets un traç al paisatge.
Mentre els sons del mar poleixen la platja,
empesos per l’aire s’apilen al teu costat els grans de sorra.
La respiració és llarga i lenta. La quietud absoluta
et deixa sentir com el flux de la sang al teu cos
conflueix amb la rotació indolent de la terra.
Quiet, molt quiet, la sorra t’arriba a cobrir del tot.
No et mous, el mar és dins teu, ets la duna.

[R.G.: De secreta vida, Ed. 3i4, València, 2008]

Xuan Bello: ‘La neu i altres complements circumstancials’

A les classes de
sintaxi hi havia qui deia que els complements circumstancials són aquella part
de l’oració que es pot menystenir sense que passi res de greu. Però ara que he
llegit La
neu i altres complements circumstancials
sé que això no és cert,
sinó que és en bona mesura gràcies als circumstancials que som qui som.

He llegit aquest llibre de Xuan Bello amb la
mateixa intensitat i el mateix plaer que vaig llegir
la seva Història Universal de
Paniceiros
, segurament perquè tots dos llibres tenen en comú que l’efecte
que causen en el lector s’assembla molt al de la pluja parsimoniosa i
tranquil·la que fructifica la terra on cau. El d’aquests llibres és un món fet
de terra, de pedra i d’aigua. També d’homes i dones que viuen i passen
discretament amb el temps que marquen les llunes i els cicles de la natura, per
això Bello escriu des de la senzillesa de les coses humils -potser hauria de
dir les circumstàncies- en què vivim immersos i que sovint ens passen
desapercebudes mentre creiem perseguir la vida, com si això ens fos possible.

Al meu parer, un dels grans temes de La neu i altres complements circumstancials té a veure –encara que no es digui de manera explícita- amb com l’autor deixa
constància del flux natural del temps. La mirada de Bello ho travessa tot (l’aire,
els objectes o les persones) per  poder captar la bellesa de la pedra, de
la boira o de la neu que cau, i així fer-nos entendre que el temps que
conservem, allò que duem en nosaltres fins a la fi de tot,  no és cap
altra cosa que aquelles imatges i olors o gustos que ens evoquen moments
viscuts a prop d’una certa felicitat.

Amb la mirada atenta als instants viscuts, Bello copsa espurnes de poesia en
allò que queda de l’acció humana i que vol perdurar, com molt bé il·lustra la
fotografia de la portada del llibre, on més que no pas  un mur s’hi pot entreveure
la memòria de les mans que el van construir. La neu i altres complements circumstancials  és ple del record de les sensacions que en
un o altre moment de la vida ens han embolcallat el viure,  en silenci i
sense estridències, lluny de les presses que ens obliguen a viure una vida simplificada
i òrfena dels matisos de cada un dels llocs que successivament hem ocupat en el
món.

Xuan Bello recupera
aquests matisos i reconstrueix la memòria perquè sapiguem qui som i perquè només
si som capaços de donar-li la solidesa de la pedra i encastar-la en les nostres
vides podrem aspirar a perdurar. Passar pàgina i oblidar les nostres circumstàncies
és condemnar el nostre món a l’oblit, a la desaparició, al no-res. I això sí
que no!

Per acabar, vull cridar l’atenció sobre la magnífica traducció que del llibre n’ha fet en
Jordi Raventós  i sobre l’edició molt
pulcra de l’editorial Adesiara, que ja és un referent en el món editorial per la gran qualitat de la feina que s’hi fa. Molt recomanable.

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

Espriu, Rosselló-Pòrcel i Torres a Barcelona Poesia

Tres poetes acarats davant la Desconeguda com tres hierofants. El misteri, el sagrat, la paraula, això és, la poesia com a litúrgia. O no. La solitud parlada o parlar la solitud. Recerca de l’absolut dins el no-res. O el no-res com a absolut. És el poema una simetria del subjecte? O és el poema la simetria de si mateix? Tres poetes escapçats que, en la veu de tres rapsodes i un músic, recorden el privilegi que posseïm de ser llenguatge. En el marc neomedievalista, modernista i neoclàssic del cementiri de Poblenou.

Amb aquest text i amb el títol Tria d’asos. Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Màrius Torres, és com es presenta el recital  que demà diumenge, a les 7 de la tarda i al cementiri de Poblenou, es farà dins dels actes de Barcelona Poesia 2010. La Vinyet Panyella recitarà Espriu, El Xavier Garcia recitarà Màrius Torres i jo recitaré Rosselló-Pòrcel, tot i que després també recitarem poesia pròpia. A més l’Adrià Grandia ens acompanyarà amb la viola de roda.

Ja ho veieu, una vegada més la poesia a contracorrent. A l’hora que la ciutat estarà pendent del futbol, nosaltres serem al camp on realment es juga el partit més trascendent per dir que Espriu, Rosselló-Pòrcel i Torres són ben vius, perquè aquest és el privilegi que posseïm en ser llenguatge.

Publicat dins de Agenda | Deixa un comentari

Poems&Blogs. Poetes a la xarxa.


Poems&Blogs. Poetes a la xarxa
són alegria de la huerta, isabel barriel, sílvia bel, santi borrell, teresa bosch, violant de bru, lluís calvo, tomàs camacho, david caño, antoni casals i pascual, júlia costa, carlos danoz, sandra domínguez roig, glòria fandos, carme figueras vila, ricard garcia, anna hernández-turné, montse g. juárez, david madueño sentís, montserrat marcer, célia marcos, ricard mirabete i yscla, marta pérez sierra, emma piqué, jaume c. pons alorda, francesc puigcarbó, joanot quartera vilot, josepa ribera vallès, rosa roig, lluís subirana, jesús m. tibau, joan ubach, carles vall, i demà presenten el llibre a l’Escorxador de Vilafranca.

El llibre ja és a la venda a les llibreries L’Odissea, Sant Joan i Cuscó de Vilafranca del Penedès, i també se’n poden fer comandes a l’adreça  violant@violantdebru.com                      

Publicat dins de Agenda | Deixa un comentari

Wataru + Carles Duarte: Vida (inochi)

Aquests dies que en més d’una ocasió l’ombra de la gran Desconeguda ens ha glaçat la mirada, qualsevol esclat de vida s’agraeix immensament. Per això, de seguida que m’ha arribat i l’he vist, m’he afanyat a penjar aquest vídeo promocional de l’exposició que s’obrirà divendres al Museu de la Vida Rural. No és tan lluny com sembla i l’excursió paga la pena.

Desmemòria

Feta d’objectes i rostres que algun dia vas conèixer, sota una muntanya
de runa destries fonemes i sons, apartes lletres pesants com  bigues i
et preguntes, fet un sac de síl·labes inconnexes, per què no trobes les
paraules que diuen la bellesa, on són els noms de les coses. I l’única
resposta que n’obtens, voltat per tot d’horitzó com en una illa
solitària, és aquest sentiment que de la memòria te’n queda només un
guant capgirat i amb les puntes dels dits gastades.

Ocell en corba

                                

                            Tria de la corba blana
                            entre aires de plenitud
                            quan l’ull sospita i demana
                            ratlles de volteig eixut,

                            ploma viva i ombra, plana
                            entre llums de joventut,
                            l’ocell remot, en ufana
                            corba davant l’ull retut.

                            Estilitzar-se afuat,
                            cenyit, vast de ploma i ala,
                            llança de l’ull astorat,

                            corbes en eternitat

                            tancades -passa i exhala
                            cercles brunzents del combat.

                            Bartomeu Rosselló-Pòrcel dixit.

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

Això és la joia

Al suplement que El Periódico d’avui dedica a Barcelona Poesia, Xavier Garcia presenta el recital que la Vinyet Panyella, ell i jo farem al Cementiri de Poblenou el diumenge 16 de maig a les 7 de la tarda. I ho fa així:

Dels espais urbans històrics: carrers, ravals, fins i tot àgores; possiblement, el cementiri sigui l’escenari amb major espessor sígnica.  Una polifonia que abasta múltiples llenguatges. Des de l’arquitectura funerària passant per la literatura i totes les arts gràfiques o visuals fins a la Història o el llenguatge de les flors. La idea de la Corporació dels Cementiris de Barcelona per oferir un recital de poesia dins el Cementiri de Poblenou ens ha semblat una molt bona opció.

Per a l’esdeveniment hem triat tres poetes d’una generació que es van acarar davant la Desconeguda com tres hierofants: Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Màrius Torres. Tres discursos, com uuna trinitat: el misteri, el sagrat i la paraula. La poesia com una litúrgia. O no. La recerca de l’absolut dins el no-res. O el no-res com a absolut. La simetria d’un mateix. El privilegi que posseïm en ser llenguatge. Tres poetes en la veu de tres rapsodes: Vinyet Panyella, Ricard Garcia i Xavier Garcia amb l’acompanyament musical d’Adrià Grandia.

Del recital, que es presenta amb el títol Tria d’asos: Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Màrius Torres, en podeu trobar més informació aquí.

Publicat dins de Agenda | Deixa un comentari

El vel d’Harmonia

Diu que en els trasllats sempre es perden coses, però a vegades també se’n guanyen. Al venir de Can Blogger cap a aquí he mirat de no perdre cap dels enllaços que allà hi tenia, però també he aprofitat per afegir-ne un de nou que ha estat una troballa. Es tracta d’El vel d’Harmonia, el nou bloc que la Teresa Costa-Gramunt va començar a escriure fa poc més d’un mes, i que ja té una vitalitat i una densitat envejables.

Va engegar amb un primer apunt referent a les mans amb què les Tres Gràcies van teixir el vel de casament d’Harmonia, per després ser ella qui teixeix uns textos  -presidits per les seves pròpies fotografies- que es caracteritzen per la síntesi i per la força amb què ens empenyen cap a la reflexió.

Per a mi ja s’ha convertit en una de les meves visites diàries.  Visiteu-lo, i ja  veureu com si que paga la pena llegir-lo.

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

Poesia a les caves

Un altre any, gràcies a l’empenta del Santi Borrell, arriba a Sant Sadurní d’Anoia el cicle de recitals Poesia i cava. Començarà aquesta setmana i es desenvoluparà durant els divendres del mes de maig a partir de dos quarts de 10 de la nit.

El dia 7 comptarem amb la presència de D. Sam Abrams, Lluís Solà i Víctor Sunyol a les Caves Blancher. En la sessió del dia 14 a les Caves Beneït hi participaran Santi Borrell, Francesc Garriga i Joan Tomàs Martínez. El recital del divendres 21 anirà a càrrec de Lluís Julià, Montserrat Rodés i Cèlia Sánchez-Mústic i es farà a les Caves Gramona. I el darrer dels quatre, que serà protagonitzat per Anna Gual, Marc Romera i Silvie Rothkovic, es farà a les Caves Jaume Giró i Giró.

L’entorn de les caves, el vespre del divendres i la proximitat de l’estiu conviden a passar una bona estona escoltant poesia mentre es tasta un bon cava. I prou que ho saben un bon grapat de seguidors que, any rere any, s’han  convertit en incondicionals d’aquestes recomanables vetllades.

Publicat dins de Agenda | Deixa un comentari

Torno a ser aquí

No es pot dir que el meu Castells de cartes sigui un bloc
inquiet, perquè no ho ha estat. En canvi, si que us diré que qui
l’escriu té mal seient. Qui m’ha seguit des del començament, sap que per
la Mare de Déu d’agost del 2004 vaig obrir un
primer bloc a Can Vilaweb que
duia per nom Els contorns del xiprer i que hi vaig escriure fins
el novembre de 2005 que es va dissoldre

Passat uns mesos en silenci,
quan entrava el març del 2006, després d’haver aplegat forces vaig
començar a reconstruir amb paraules tot el que els vents hivernals
havien fet malbé. La vida era fràgil com un castell
de cartes
, però havia après que els castells de cartes es poden
refer tantes vegades com calgui i que era de la fragilitat que havia de
néixer l’empenta. I fins aquí.

Sempre he sabut, durant aquests
quatre anys i poc que he escrit a Castells de cartes, que
tornaria al lloc on vaig començar. Les raons no les puc dir perquè no en
són de raons i, per estrany que sembli, tenen més a veure amb la pell o
l’estómac que no pas amb el cervell.

Potser és perquè sento, d’ençà
que tinc memòria, una fonda sensació de desarrelament, que m’agafo a
imatges i a sensacions que són més enllà del que és raonable. I una cosa
així em passa cada vegada que alço els ulls de la taula on treballo i
la mirada se m’instal·la en els xiprers del pati i em trasllado, de
sobte, al xiprer immens del davant de la rectoria, als del petit
cementiri de Sant Llorenç, als que assenyalaven les masies i els
camins… O a aquest altre de la imatge que il·lustra aquest post,  i
que s’ha convertit en el meu far particular des de què el Jordi
el va dibuixar per mi.

Deixo, doncs, en repòs el Castells
de cartes
(mai se sap que passarà un altre dia) i torno a Can
Vilaweb amb la intenció d’escriure des  d’ara aquí on m’esteu llegint, amb  la il·lusió -no ho amago pas-  de retrobar-me amb tots aquells lectors i col·legues blocaires que vaig conèixer a Can Blogspot. 

Agenda

Ja fa una colla de dies que el bloc és
en repòs perquè hi havia feines que em requerien fora dels móns
virtuals. Però ara que tot torna a una certa normalitat, aprofito per
anunciar-vos alguns dels actes en què aviat participaré.

El dissabte 15 de maig es farà
la presentació del llibre Poems&Blogs:
Poetes a la xarxa
. Es tracta d’una antologia de poesia de
33 autors amb la particularitat que aquests també escrivim en blocs de
caràcter literari. El llibre ha nascut gràcies a la iniciativa de la Violant de Bru i el Santi Borrell després de la
trobada
que es va fer a Vilafranca del Penedès la passada
primavera.  A la presentació, que és oberta a tothom que hi vulgui
assistir, hi assistirem la majoria dels poetes antologats i començarà a
les 7 de la tarda a la sala d’actes de l’Escorxador
de Vilafranca del Penedès.

L’endemà, diumenge 16 de maig,
participaré en un recital conjunt amb la Vinyet Panyella i el Xavier
Garcia
al Cementiri
de Poblenou
a partir de les 6 de la tarda. La Vinyet recitarà
poemes de Salvador
Espriu
, jo en recitaré de Bartomeu
Rosselló-Pòrcel
i en Xavier en recitarà de Màrius Torres, i
al final també recitarem poemes nostres. També cal dir que ens
acompanyarà l’Adrià Grandia
amb la viola de roda. El recital, que es titula Tria d’asos: Salvador
Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Màrius Torres
,  s’emmarca en els
actes de Barcelona Poesia 2010.

I una mica més enllà, el 9 de
juliol a la nit i gràcies a la iniciativa i empenta de l’amic Joan Calsapeu, l’Àngels Gregori i jo
llegirem els nostres poemes al Recital de Poesia i Blues de Llavaneres.
D’aquest acte, però, ja n’informaré més endavant.

Ja sabeu que, com sempre, sou convidats i
sereu benvinguts a tot arreu. Que hi ha molta vida més enllà de les
pantalles…

Publicat dins de Agenda | Deixa un comentari