Cupressus sempervirens

Què hi busca la mirada al sobreeixidor d’uns ulls,
en un rostre que amb tu es dóna als goigs de…

        "Nunca las calles nuevas són caminos."
                                    (Luis García Montero)

Res no torna mai a començar.
S’apila la runa dels dies que s’esfondren
i totes les coses que hem vist
com una crosta de carbonissa a la retina,
com les abraçades tristes i els besos,
més tristos encara.
Com els pecats que duem a les mans
la por s’estiba a les bodegues de la incertesa
on tot perdura i res no torna mai a començar.

Sota la manta, tapat i a les fosques,
no pots apagar aquests llampecs
que travessen el territori del pensament.
Veloces ràfegues feridores
trenquen la frontera de les parpelles
perquè puguis veure
com es dipositen a la paret
les capes de pols que fixen la història,
com els grumolls de la pintura continuen
allà on la mà maldestra ensopegava,
com al lloc més impensat
les esquerdes escrostonen el futur,
com la finestra fa més cruel, si és possible,
la mirada.

Com una mar esquitxada de llunes que s’aquieta,
peix adormit en la nit que només conté nit,
s’atura el món sobre la consciència de la platja.
Ningú d’aquells que vas ser és, per sort
o per desgràcia, del tot passatger.
Ni és ningú d’aquells qui vas ser el que ara ets,
aquest pes a les espatlles, qui sap quins horitzons,
la porta,…
I davant del paisatge, a l’aguait,
assages com desfer-te dels fantasmes
que perviuen en tu i de tu et sostreuen.
Davant la mar assages com desfer-te’n,
quan sobre l’horitzó s’allita la nit
i una lluna de caramel se’n desenten.

Ara que ja han mort les tardes
i trencadissos com cargolins, els records
roseguen les flors de la memòria
i omplen els camins de baba,
només la vida possible et queda.
Ja ho saps, la que aquí et vol home
i t’empaita i et delata
mentre la terra es rovella
i colga somnis la fullaraca.
Ara que ja no serveix esperar
i l’únic que en tu hi ha és vida gastada.