Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Un vespre al RUSC

Vam tenir la bona pensada, ahir a la tarda, de plantar-nos amb un cop de cotxe a l’Espluga de Francolí, res no és massa lluny en aquest país. Al Museu de la Vida Rural s’hi feia la primera edició del Festival de Poesia RUSC, i ja sigui perquè el lloc ens agrada o perquè el cartell de poetes que hi participaven ens era molt atractiu, nosaltres cap a la Conca de Barberà. Com que vam arribar-hi –marca de la casa- molt més d’hora que no comencés tot plegat, vam tenir temps de fer un volt pels carrers de l’Espluga i copsar-hi l’ambient de vigília de Festa Major i també, potser, de noves formes de governar-se. A la plaça una colla de veïns s’afanyaven a deixar-ho tot a punt per l’encesa d’una estelada d’espelmes, i veient feinejar aquella gent, quedava clar com ens aferrem a les il·lusions per alliberar-nos del desànim a què ens aboquen aquests temps embrutits que ens toca viure.

I tornem, parlant d’il·lusions, cap al Museu. Abans no comenci tot, encara tenim temps de saludar la Carme Martí i el Jordi Llavina, i mentre ens asseiem també en Jaume C. Pons, el Francesc Gelonch i la Rosa Lentini. Tot és a punt quan en Jordi Carulla-Ruiz, ànima del RUSC, posa en marxa la maquinària del Festival i dóna pas a les veus dels poetes Jordi Pàmies, Mireia Calafell, Jaume C. Pons Alorda, Rosa Lentini i Perejaume, després del qual encara vam poder veure una lectura  gravada del poeta alguerenc Pere Lluís Alvau i un poema videogràfic d’Albert Carreres.

Mentre els poetes desgranaven versos, va entrar la marinada per alleugerir-nos la calor canicular i donar aire a la piuladissa de l’estol d’orenetes que a aquella hora dansaven a sobre nostre a l’hora que protegien els nius de l’amenaça d’un xoriguer. I així transcorregué el recital, com la dansa dels ocells amb girs i canvis sobtats i sorprenents, amb anades i vingudes de cada poeta a les seves dèries, cadascú amb pas ferm pel camí que havia triat, però tots amb el comú denominador de la feina feta amb rigor i de l’ús del llenguatge per copsar la veritat i la bellesa que viatgen des dels nostres mons més personals a la seva representació en forma de sons i paraules.

Al final, aplaudiments i alegria i, encara, una degustació de vi i de gelats fets amb mel mentre parlàvem distesos els uns amb els altres. Jo amb la Rosa Lentini i el Ricardo Cano, editors magnífics del meu darrer llibre, amb la Mireia Calafell a qui havia llegit però encara no coneixia personalment, amb l’Anna Gual i en Jaume una vegada més encantador i carinyós, amb en Carles Duarte, amb qui ens teníem vistos però mai abans no ens havíem presentat, amb en Xavier Farrè que sabíem l’un de l’altre gràcies als respectius blogs, amb en Joan Rendé… La nit la vam acabar a Montblanc, sopant a la fresca el Xavier, el Joan, la Marta, el Jordi, la Maria i jo mentre explicàvem històries i rèiem, perquè vam riure molt i durant unes hores vam compartir la bondat de sentir-nos feliços… Per la poesia i pel benestar que ens ha donat, llarga vida al RUSC!

‘Gramòfon de runes’ de Maria Victòria Secall

Dilluns a la tarda vaig tenir la sort de poder anar a Can Vilaweb a escoltar la Maria Victòria Secall. L’Elisenda Farré i la Roser Giner van parlar-nos del seu darrer llibre de poesia, Gramòfon de runes, que encara no s’havia presentat a Barcelona. Després, la Maria Victòria i l’Elisenda van fer una esplèndida lectura d’una selecció de poemes del llibre. Però no tot es va acabar aquí, perquè allà érem no només lectors de la poesia de na Maria Victòria Secall, érem també els seus amics nascuts a través dels blocs, i tant si ens coneixíem de la trobada a Búger com d’altres ocasions, era clar que tots ens aixoplugàvem sota la seva mirada i les seves paraules.

El llibre, Gramòfon de runes, parla de ser dona i de com les dones miren el món, de la lluita per ser i de l’herència rebuda (els rastres de les dones / que ens han precedit), de ser una baula que rep i transmet a l’hora la vida i el coneixement a contracorrent en una societat de mirades mascles que massa sovint menysté i exerceix la violència contra allò que escapa al seu domini. I parla també de la necessitat de no acotar el cap, d’aixecar-se i alçar el vol.

Gramòfon de runes és un llibre d’una força matriu i generadora d’una veu que rescata dels pous de l’oblit tantes i tantes dones emmudides, mutilades i mortes a mans dels ‘seus’ homes, de manera que llegir-lo em va suposar –a mi, per la meva condició masculina- la possibilitat de mirar la vida des d’una òptica que no tenia i (anava a dir entendre, però no) fer-me sentir el que elles, les dones, senten. Per molt que intel·lectualment hagués fet abans l’esforç de saber ‘qui és’ una dona,  el llibre de Maria Victòria Secall m’hi ha acostat molt més perquè els seus versos, com una pluja fina que fa saó, tenen la virtut d’amarar la pell del lector fins a fer-lo tastar les sensacions més fondes de la dona que parla en aquests poemes.

A més, però, del que fins ara he dit, vull dir també que Gramòfon de runes és un llibre que corprèn per la bellesa dels seus versos, per la meticulosa elaboració de les imatges, dotades alhora de precisió i senzillesa, com aquells Flascons secrets / de vidre aspre al tacte, / somniats a la febre / i al dolor silent, / bufats al foc roent, / sorra i coratge. I si alguna cosa dóna tanta força a la poesia de na Maria Victòria Secall, no és només la bellesa i depuració del llenguatge, és sobretot la seva capacitat de destil·lar bellesa i veritat plegades com un sol licor en tots i cada un dels seus poemes, com quan diu: Saber d’on venim i on es congria / la nostra màtria de sediments antics… O també quan converteix l’olivera en símbol alhora de vida i memòria, de matèria i sentiment: L’ombra de l’olivera és tan real / com l’olivera, no es poden separar. // Tot el que hem vist ens és part, / talment la pell, talment l’ombra, / empremtes i records que ens fan possibles. La poesia de Gramòfon de runes és una poesia essencial (permet-me Victòria la broma) al punt de cocció, justa la sal, fora presses…, és a dir, es tracta d’una poesia on res no hi sobra ni tampoc res no s’hi troba a faltar, i això en fa fàcil la lectura alhora que sense distraccions et porta la mirada allà on vol; perfum i verí…

Llegit i rellegit, em seria molt difícil triar un poema o altre del llibre perquè, en realitat, la suma de tots els poemes és un sol càntic. Si més no, així ho entenc i m’ho fa sentir el confrontar els versos del darrer i primer poemes que diuen Com ocells, per instint, / alcem el vol un, i l’altre: com un infant en néixer / cap a la vida. Aquests versos ens donen també una de les claus de la poesia de Gramòfon de runes, i és que tot i el dolor i la tragèdia  a què ens remeten alguns poemes, aquest és un llibre carregat d’esperança que juntament amb la voluntat de fer-nos reflexionar, transmet la força necessària per fer-nos millors. I així ho sento i així és, també, que gairebé he convertit en la meva divisa un dels versos d’aquest llibre que sento que m’alimenta i em dóna força, perquè Tot el que som empeny… 

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

M’empasso oceans…

El mastego aquest aire que et frega els llavis,
amb les puntes dels dits me’l duc a la boca
per empassar-me tota la vida que exhales
en cada alenada. I mastego, també, la llum
amb què mires, la cullo primer i l’escampo
després, vivíssima, en les crestes de l’aigua.

Amb voluptat la mastego, la vida que em dónes,
i amb tu mastego cada mil·límetre de l’ànima,
cada nafra dels anys, cada avenc de la carn
i els plecs que dibuixa la pell, alhora teva i meva,
en un mar fet dels cossos nostres onejant,
la mastego, tanta vida, i m’empasso oceans…
 

Escriptors que parlen del camp

Rebo un whatsapp del meu amic Manel dient-me que li ha agradat llegir el que s’ha publicat a el 3 de vuit referent a un poema meu, i jo, que no en sé res, corro cap al quiosc a buscar el diari per veure de què es tracta. Pel camí ja sospito que deu ser cosa d’un altre amic, el Jordi Llavina. I sí, quan obro el diari vaig de pet a la pàgina que conté el seu Tabac de regalia, el dietari que setmanalment hi publica, i em trobo que la darrera entrega està dedicada a la poesia que parla del camp i, més concretament, al poema L’home dels camps (El cop a la terra, 1962) de Marià Villangómez i -honor que em fa- al meu poema Deus ex machina de El llibre que llegies. Us convido, doncs, a llegir (clicant a sobre de la imatge) el que Jordi Llavina en diu de l’un i de l’altre.

Però no vull tancar aquest post sense aprofitar, també, per recomanar-vos l’esplèndida narració que ara estic llegint i que també parla del camp, es tracta de la novel·la Marges de Roger Vilà Padró. Ara com ara no puc parlar de la trama, tot just n’he llegit les primeres 50 pàgines, però sí que puc afirmar que hi excel·leix la bellesa del llenguatge que fa servir el seu autor, el llenguatge riquíssim, precís i ple de matisos que sempre ha fet servir la gent que viu a pagès a l’hora de descriure la complexitat dels fenòmens de la natura i la manera de fer dels éssers humans i que, si de debò fóssim el país culte que pretenem ser, lluitaríem per preservar-lo a qualsevol preu. Si no ho fem així, arribarà el dia -en alguns àmbits ja es nota- que no recordarem el nom exacte de cada objecte i de cada fet i que de tant mediocre, la parla se’ns fongui i ens permeti, només, pensar en gris.

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari