Un vespre al RUSC
Vam tenir la bona pensada, ahir a la tarda, de plantar-nos amb un cop de cotxe a l’Espluga de Francolí, res no és massa lluny en aquest país. Al Museu de la Vida Rural s’hi feia la primera edició del Festival de Poesia RUSC, i ja sigui perquè el lloc ens agrada o perquè el cartell de poetes que hi participaven ens era molt atractiu, nosaltres cap a la Conca de Barberà. Com que vam arribar-hi –marca de la casa- molt més d’hora que no comencés tot plegat, vam tenir temps de fer un volt pels carrers de l’Espluga i copsar-hi l’ambient de vigília de Festa Major i també, potser, de noves formes de governar-se. A la plaça una colla de veïns s’afanyaven a deixar-ho tot a punt per l’encesa d’una estelada d’espelmes, i veient feinejar aquella gent, quedava clar com ens aferrem a les il·lusions per alliberar-nos del desànim a què ens aboquen aquests temps embrutits que ens toca viure.
I tornem, parlant d’il·lusions, cap al Museu. Abans no comenci tot, encara tenim temps de saludar la Carme Martí i el Jordi Llavina, i mentre ens asseiem també en Jaume C. Pons, el Francesc Gelonch i la Rosa Lentini. Tot és a punt quan en Jordi Carulla-Ruiz, ànima del RUSC, posa en marxa la maquinària del Festival i dóna pas a les veus dels poetes Jordi Pàmies, Mireia Calafell, Jaume C. Pons Alorda, Rosa Lentini i Perejaume, després del qual encara vam poder veure una lectura gravada del poeta alguerenc Pere Lluís Alvau i un poema videogràfic d’Albert Carreres.
Mentre els poetes desgranaven versos, va entrar la marinada per alleugerir-nos la calor canicular i donar aire a la piuladissa de l’estol d’orenetes que a aquella hora dansaven a sobre nostre a l’hora que protegien els nius de l’amenaça d’un xoriguer. I així transcorregué el recital, com la dansa dels ocells amb girs i canvis sobtats i sorprenents, amb anades i vingudes de cada poeta a les seves dèries, cadascú amb pas ferm pel camí que havia triat, però tots amb el comú denominador de la feina feta amb rigor i de l’ús del llenguatge per copsar la veritat i la bellesa que viatgen des dels nostres mons més personals a la seva representació en forma de sons i paraules.
Al final, aplaudiments i alegria i, encara, una degustació de vi i de gelats fets amb mel mentre parlàvem distesos els uns amb els altres. Jo amb la Rosa Lentini i el Ricardo Cano, editors magnífics del meu darrer llibre, amb la Mireia Calafell a qui havia llegit però encara no coneixia personalment, amb l’Anna Gual i en Jaume una vegada més encantador i carinyós, amb en Carles Duarte, amb qui ens teníem vistos però mai abans no ens havíem presentat, amb en Xavier Farrè que sabíem l’un de l’altre gràcies als respectius blogs, amb en Joan Rendé… La nit la vam acabar a Montblanc, sopant a la fresca el Xavier, el Joan, la Marta, el Jordi, la Maria i jo mentre explicàvem històries i rèiem, perquè vam riure molt i durant unes hores vam compartir la bondat de sentir-nos feliços… Per la poesia i pel benestar que ens ha donat, llarga vida al RUSC!