Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Carta al poeta que ‘Vetlla’

No ho tinc per costum d’escriure cartes als autors del que he llegit, però aquesta vegada sí que en tinc la necessitat, tot i que no sé explicar ben bé el perquè. Potser perquè m’ha passat una d’aquelles coses que com a lector et passen només de tant en tant i et desassosseguen, i és que un cop acabat de llegir Vetlla, el teu darrer poema, l’he hagut de tornar a començar i m’ha engolit una altra vegada.

No ho sé ni en puc estar del tot segur, però tinc la sensació que de tot el que has escrit i jo he llegit, Vetlla és el poema que més se t’assembla, el que és més ple de vida viscuda i el que amb més força es projecta cap al futur.

D’entrada m’ha sorprès de manera molt agradable que estructuressis el poema en tres parts, cadascuna amb la seva particular mètrica (octosíl·labs en la primera, alexandrins a la segona i decasíl·labs a la tercera), de manera que de forma molt clara s’imposen al lector maneres diferents de llegir els versos corresponents també a diferents moments de la vida. És notable el contrast entre la rapidesa de l’octosíl·lab que encaixa tant bé a les urgències de la joventut i la lectura més pausada i tranquil·la dels alexandrins i els decasíl·labs que corresponen a un moment en el qual importen més els records i la reflexió: Avui he recuperat el llibre d’un prestatge… –dius en començar la segona part.

Tinc clar, però, que quan dius llibre dius vida, o memòria si així ho vols, perquè una altra de les coses que criden poderosament l’atenció d’aquest poema és la barreja indestriable entre vida i literatura que conté; i encara afegiré més,… [Segueix]

…entre vida, literatura i llenguatge. Sense aquest tercer ingredient no quallarien els altres dos, i tu que ho saps molt bé fas girar tota la història al voltant d’un llibre de poemes que l’amiga regala al poeta, un llibre de poemes marcat per una dedicatòria amb un pronom ratllat amb la voluntat d’esborrar-lo: Jo no hi seré, i tu em vetllaràs. Però tots dos sabem com n’és de difícil esborrar res que s’hagi viscut de tot cor i que moltes vegades, i això passa en el teu poema, aquest no ser-hi (l’amiga en aquest cas) es converteix en una presència fantasmal –els pronoms ja ho són una mica com una ombra- que fa de motor de tot plegat: perquè el qui vetlla algú que ja no hi és / vetlla de fet, un fantasma, el seu món, / l’olor que feia, la seva pronúncia, / el color de la veu i el dels seus ulls, / un aire en el vestir i el fer ben propi…

Podria ara aprofitar per parlar de totes les referències que fas als anys de la joventut, a les músiques, les pel·lícules, els primers contactes amb la mort, la sida…, que apareixen sobretot en la primera part del poema, però no cal, ja se’n parla a moltes ressenyes que han sortit als diaris i no ho faré. En canvi, sí que vull parlar-te de la segona i tercera parts del poema perquè, tot i que no sabria explicar-ho massa, he tingut la percepció que el poeta del començament i el d’ara ja no són el mateix home, que han passat prou coses i prou importants per començar a mesurar la vida d’una altra manera. Han quedat enrere els anys del cor desalenat / i el cos malalt, sobreexcitat de nervis i ara toca vetllar / per la salut i la vida dels fills / -per ells, un pare ha de donar la vida, / el cos, la sang i tot el que convingui-[…], i toca vetllar, també, / pel benestar dels pares, que envelleixen, / per garantir-los una mort en pau, / al llit de casa, envoltats de família, / amb un ram de mimosa dins un gerro… 

Suposo que és cosa de l’edat i de què la meva lectura no en té res d’acadèmica i sí molt de personal i això ha fet que m’hi hagi vist en els teus versos i que, sobretot per tot l’aprenentatge que se’n desprèn, en diversos moments m’hagin emocionat. Quin estèril excés de transcendència / solem posar en les coses quan som joves…, dius en un moment determinat com si preparessis el lector per la contundent afirmació dels darrers versos del poema: vaig obrir amb la clau de sempre / la porta d’un pis buit, era migdia. / Tants anys després, llegeixo encara el llibre / i ja no espero el que no ha de tornar.  Jo tampoc, poeta que vetlles, ja no ho espero i com tu he sentit que m’havia de desfer del llast estrany  de la joventut per seguir endavant i escriure la vida amb la llibertat amb què tu ho fas.

M‘ha agradat, també, com trenques a Vetlla les fronteres entre narració i poesia de la mateixa forma que es trenquen entre vida i literatura i m’han interessat molt les reflexions sobre el fet d’escriure, com quan parles del llibre com a casa d’hostes o el compares amb la capçada d’un arbre amb branques on hi penges la corda del gronxador i, més enllà, quan preguntes per què s’escriu o ¿On és, el fonament d’una obra?, ¿on és, el cor / que, en un cos de paper, batega en la lectura?

Però sobretot, el que per a mi és més important del teu poema és la seva dimensió moral, amb el relat despullat, net de falsa literatura, que hi fas dels anys de la joventut i la constatació d’un present marcat per la consciència del temps i el seu pas: l’ahir, el breu passat –perfet-, / i un avui ingrat, primícia del demà encara incert / present continu, l’un; futur, l’altre, hipotètic-. Un temps ple d’absències, amb el cel color de cendres, que ens és difícil de viure i que tot i amb tot mirem de sobreviure’l amb l’ajut dels records i la poesia: I ara, ¿què més me’n queda, sinó versos i llum? / Uns quants records segurs. I tots aquells que el llibre / restaura de l’oblit. És molt i, alhora, és fum. / La corda encara tesa que, tot de sobte, vibra. I també amb l’ajut de la bellesa, com la de moltes de les imatges que hi ha per tot el poema. Jo em quedo, però, amb aquesta –i tu que em coneixes entendràs de seguida el perquè:

Sovint repasso amb l’índex dret
l’ocell gravat de la portada,
que sembla a punt d’abraçar l’aire. 
És una taca de color
de mel, i jo em sento el relleu
al tou del dit: quallada, impresa.
Pardal vulgar, el caparró,
oval de closca d’avellana
-que, en l apunxa del bec, s’afua
tant com l’espina d’una rosa-;
dues potetes que s’arronsen
l’instant abans d’emprendre el vol…
 
Gràcies, poeta que vetlles, pel teu poema. Una abraçada!

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

L’agenda de ‘El llibre que llegies’

Ara que ja fa uns dies que el llibre corre i es pot trobar en algunes llibreries (i si no, sempre es pot encarregar), toca defensar-lo fent una feina que a mi em resulta molt agradable, que és anar a trobar els lectors per presentar-lo i parlar-ne. Convençut, doncs, que el cara a cara és una de les millors maneres d’escampar la llavor de la poesia, m’hi llenço. De moment aquesta és l’agenda de presentacions de El llibre que llegies:

27 d’abril: Entrega del llibre als guanyadors dels Premis Vila de Martorell 2011 i signatura d’exemplars. El Progrés de Martorell a partir de les 9 del vespre.

4 de maig: Presentació del llibre a càrrec de Josep Anton Lafuerza i lectura de poemes. Fundació Vallpalou de Lleida a les 6 de la tarda.
25 de maig: Presentació del llibre a càrrec de Josep Maria Pinto. Biblioteca Jaume Vila i Pascual de Gelida a 2/4 de 8 del vespre.
1 de juny:  Presentació del llibre a càrrec de l’Anna Roig. Biblioteca Ramon Bosch de Noya de Sant Sadurní d’Anoia a les 8 del vespre,
6 de juny: Presentació conjunta de Vetlla de Jordi Llavina i El llibre que llegies de Ricard Garcia a càrrec dels autors. Llibreria Aqualata d’Igualada a les 8 del vespre.
8 de juny: Presentació del llibre a càrrec de Ferran Balanza. Espai Muxart de Martorell a les 8 del vespre.
14 de juny: Presentació del llibre a càrrec de Vicenç Llorca. Vins i Divins de El Masnou a les 8 del vespre.
A banda d’aquestes, s’estan programant dues presentacions i lectures més per aquest estiu. Una es farà a Sant Llorenç d’Hortons en una data encara sense determinar i l’altra a Castelló d’Empúries pels volts del dia de Sant Llorenç. Si algú altre estigués interessat en fer una presentació o una lectura, només cal que m’escrigui un correu o em deixi el seu en els comentaris i en parlem. Segur que ens posem d’acord de seguida.

Publicat dins de Agenda | Deixa un comentari

Tant de veritat com les coses que…

Amb l’Anna Roig fa molts anys que ens coneixem. Vam tenir la sort de coincidir a les aules -com se n’aprèn dels alumnes- i després ens vam perdre de vista fins que un vespre d’estiu la vaig sentir cantar als jardins de l’Enrajolada.

Quin descobriment; aquella nena més aviat tímida que jo havia conegut, era ara una dona valenta que feia el que volia fer. Plantant cara a les dificultats i prescindint de modes, s’havia posat a cantar el que li agradava i com li agradava, amb un estil ben personal. I a més, ho feia -i ho fa- molt bé, amb tècnica i coneixement de l’ofici i, sobretot, amb idees i amor per la feina ben feta. 

Per tot plegat i per l’orgull -no l’amagaré pas- d’haver estat un dels seus mestres, em fa il·lusió trobar-nos demà per parlar de la paraula, dita i escrita, i de la força que té. 

Això serà demà dijous, 19 d’abril, a 2/4 de 9 del vespre a la Biblioteca Francesc Pujols de Martorell. Si voleu venir, trobareu la porta ben oberta.

Publicat dins de Agenda | Deixa un comentari

‘Caminant’ al WeekAnd


L’amic David Madueño es fa ressó, aquesta setmana, de El llibre que llegies al WeekAnd. Fa uns dies em va preguntar quin poema triaria per posar-lo a l’agenda cultural de Sabadell i jo li vaig suggerir que fos ell mateix qui el triés. Doncs bé, el text que ha escollit ha estat una prosa que es titula Caminant. Pertany a la primera part del llibre (El món en suspens) i diu així:

Ni taula ni conversa. No et ve de gust compartir res, només caminar tot sol, endinsar-te per camins on et creues amb altres caminants als quals saludes amb només un lleuger cop de cap, sense badar boca. Ni tan sols segueixes el seu rastre amb la mirada quan s’allunyen; l’únic que vols és seguir caminant per saber si, al final d’aquests camins ignots que transites obsedit, també hi seràs.

Pasqua de Resurrecció


La tenebror de les processons ja ha quedat, afortunadament, enrere. És Pasqua i el cel llueix net  de les rèmores que no deixaven sentir l’escalf del sol. Després de les pluges de la setmana passada, la terra encara és molla i la sang vivíssima de les roselles taca els marges. Voldria recórrer camps i vinyes i deixar que la mirada se m’omplis amb el verd nou, tendre encara, dels brots que la saba empeny, un abril més, per celebrar l’autèntica resurrecció, la de la terra.

Els darrers dies he sentit esclatar el roig de les primeres roselles i he vist  com les cigonyes començaven a covar els ous. Però avui, Pasqua de Resurrecció, se’m fa difícil creure en res i em miro la vida carregat d’escepticisme. No em puc abstreure de la presencia de la mort, d’una mort estranya i cruel perquè mai no acaba de ser-ho del tot, però que hi és.  N’intueixo la presència cada vegada que la miro a Ella, cada vegada que li busco els ulls per mirar d’esbrinar on para, cada vegada que em respon des d’un món que no comprenc, que és molt més enllà del que puc entendre.

I sí, ja ho sé que tot és ben viu a fora i que avui tocava riure, però no he pogut perquè no puc deixar de pensar en Ella, entotsolada, girant lentament però inexorable sobre si mateixa en un moviment centrípet cap a la soledat més absoluta. I no he pogut, tampoc, perquè per més que m’hi esforci no puc entendre la crueltat d’aquest joc -com el del gat que no acaba de matar el ratolí acabat de caçar- d’una mort que fa temps que ens acompanya jugant a ser i no ser.