Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

En el silenci obscur… (Màrius Torres, 1910-1942)

Tot just fa tres mesos i mig, llegíem al cementiri del Poblenou la poesia de Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Màrius Torres, tres poetes que s’havien acarat a la mort amb els seus versos i, encara més, en Rosselló-Pòrcel i Torres molt aviat ho van fer també amb la pròpia vida.

Avui però, que fa cent anys justos que en Màrius Torres va néixer al carrer Major de Lleida és hora d’homenatjar la vida, perquè si aquest poeta es va poder adreçar al Dolç àngel de la mort com ho va fer o ens va dir què és la mort, és perquè empassant-se l’Univers i deixant-se gronxar per la música subtil de l’infinit havia copsat els batecs més profunds del món, havia combregat amb la vida. Si més no, això és el que a mi em fa pensar quan llegeixo aquests versos que el poeta va datar el 18 de març de 1937:

       La musique souvent me prend comme une mer!
                                                        
Baudelaire


En el silenci obscur d’unes parpelles closes
que tanca l’Univers en el meu esperit,
la música s’enlaira. -Talment, en l’alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.-

Ella, divina música!, en el meu cor petit

fa cabre l’infinit, trencades les rescloses,
i se m’emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l’oblit.

Com les algues que avancen en el pit de les ones

entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins, voluptuosament.

I mentre el món es perd, adormit a la platja,

jo somnio -perdut en l’estreta salvatge
dels llavis de l’escuma i dels braços del vent.
                                        

Pèrdues i guanys

Cada passa que
fas,  cada decisió que prens suposa també
haver de renunciar a alguna cosa. I així, dia a dia t’has adonat que construir
una vida és fer un camí ple de pèrdues i és, també, deixar enrere el llast de
tot allò que t’emboira els sentits quan, en lloc de ser fidel a les emocions
que et lliguen amb el món, proves de ser qui els altres diuen que ets. D’alguna
manera has entès que les pèrdues són el preu de la llibertat de pensar sense
haver de pagar peatges ni impostos afegits, que les pèrdues són el preu de
deixar de ser allò que de tu s’espera per enfrontar-te amb qui de debò ets en
cada circumstància i en cada moment.

Potser és per això –tot
i que no saps si te’n sortiràs- que has decidit ser més valent del que has
estat fins ara i anar a l’encontre de qui ets, del que penses i del que sents,
sense por a la soledat, com si tot sol volguessis aprendre el camí de la mort sense
haver-te traït, amb la tranquil·litat de no haver estat l’instrument d’idees ni
de voluntats alienes. Tot sol, sense condicionants i complet més enllà del
judici dels altres, com si la pèrdua fos una manera d’acostar-te més i més a
tu, al teu ésser més mineral.

Automatismes

Acabo d’encetar la lectura d’Un cor intel·ligent d’Alain Finkielkraut. No sé encara com anirà, però d’entrada ja he hagut d’agafar el llapis per marcar alguns paràgrafs i rellegir-los. Us en deixo dues mostres:

La primera és als Prolegòmens del llibre i diu així: Però vet aquí que Déu calla. Pot ser que ens miri, però no respon pas, no surt de la seva reserva, no intervé en els nostres afers. Per més que ens costi de creure, per més que ens empesquem el que sigui per omplir-li l’agenda i convènce’ns del seu activisme, Ell ens abandona a nosaltres mateixos. No és ni directament a Ell ni tampoc a la Història, aquest avatar modern de la teodicea, que podem adreçar la nostra súplica amb alguna esperança de ser escoltats: és a la literatura. Aquesta mediació no és cap garantia; sense ella, tantmateix, la gràcia d’un cor intel·ligent ens seria negada per sempre.

L’altra és al primer paràgraf del capítol sobre La broma de Milan Kundera: L’obra d’art, deia en substància Alain, no és reductible a la categoria del que és útil. Per jutjar-ne el valor, el que cal preguntar-se no és pas per a què serveix, sinó de quin automatisme del pensament ens deslliura.

Des de la lectura de La derrota del pensamiento, i això era l’any 1989, que retorno de tant en tant a en Finkielkraut, perquè més enllà dels acords o els desacords els seus escrits tenen la virtud  de sacsejar el pensament per deslliurar-lo de les rutines i els automatismes. No sé que passarà aquesta vegada, però té bona pinta, oi?

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

Vèncer el silenci: 6 anys!

El 15 d’agost de 2004, sense saber massa que era el que estava fent, vaig penjar el primer apunt d’aquest bloc. Feia uns dies que acabava de descobrir això que ara en diem blocs (o blogs) i que llavors també se’n deia Diaris Interactius Personals, i vaig començar a fer provatures sense pensar que la cosa arribaria fins avui que, aviat és dit!, fa sis anys que m’hi vaig llençar.

L’experiència dels blocs ha estat molt rica per raons diverses. D’entrada i sense saber massa com, van començar a aparèixer lectors i lectores que fins i tot s’atrevien a deixar missatges i comentaris als meus apunts. Entenent que tot allò que fins aquell moment havia escrit gairebé mai no havia sortit de casa, trobar persones a les quals no coneixia de res que s’interessaven pels meus textos resultava molt encoratjador.

Així doncs, escriure en el bloc va ser una manera de sortir al carrer i de conèixer persones que d’altra manera mai no hauria conegut, però també va ser la manera de donar aire a les paraules, és a dir, de deixar d’escriure en la clandestinitat domèstica per començar a escriure amb la voluntat indubtable de fer-ho no només per un mateix, sinó també pensant en els altres.

Aquest canvi, saber que les meves paraules podien ser llegides per qualsevol persona, m’ha fet aprendre a triar quines coses vull dir d’aquelles que  no cal  que siguin dites i a valorar, també, si allò que en un moment determinat a mi em sembla tant important, només ho és per a mi o també pot interessar a algú altre. I no vull dir que hagi deixat d’escriure per a mi -és evident que sóc el meu primer lector-, però si que m’he adonat que la pulcritud necessària a l’hora de penjar un apunt al bloc, m’ha ensenyat a ser més primmirat per tal de no deixar anar en aquestes pàgines virtuals aquelles febleses del caràcter que no aportarien res de profit a qui ho llegeixi i de les quals me’n penediria en tornar-les a llegir.

Escriure és una manera de llegir-se, per això penso que escriure en el bloc també ensenya a llegir-se amb la distància que imposa la lletra d’impremta i amb la fredor de pensar que allò que llegeixes pertany a algú altre. És per això que em sembla que el bloc m’ha permès -i si no és així, m’hauré equivocat del tot- desbrossar el meu discurs de sentimentalismes massa covats, no de sentiments ni d’idees.

A banda de tot això, de l’experiència del bloc n’han sortit moltes coses: amistats virtuals i desvirtualitzades, lectors que no sospitava que podria tenir, l’exercici de l’escriptura, un munt de textos que han anat a parar als meus llibres de poesia, un bloc paral·lel, la participació en un parell d’antologies, una bona colla de blocs amics o la participació en una bona colla d’activitats. Però també n’he tret una altra cosa per a mi molt important, el bloc m’ha permès vèncer el silenci i deixar de ser invisible.

Per tot plegat en dono les gràcies, a l’invent dels blocs i sobretot a totes aquelles persones que durant aquests sis anys, ja sigui puntualment o de manera regular, han passat per aquest bloc i han llegit els meus apunts.  A totes, salut i força!

Terrazel, 20 anys!

Demà, 10 d’agost, farà
20 anys que es va representar el primer Terrazel.
Abans però, el Rafael Capdevila, el Ramon Moix i tota una colla de gent que es
movia al seu voltant havia estat treballant per trobar una idea que ajudés no
només a revifar la Festa
Major de Sant Llorenç d’Hortons, sinó també a aglutinar el
major nombre de persones possible a l’entorn d’un projecte comú. I se’n van
sortir amb la invenció d’un espectacle popular i alhora innovador. Popular perquè
any rere any es pot representar gràcies a l’esforç de la gent del poble de
totes les edats, i innovador perquè basant-se en  la imatgeria dels espectacles de festa major tradicionals,
posa damunt la taula els neguits i els problemes del món rural enfrontat al
creixement desmesurat de la societat industrial.

De la primera
empenta en van néixer tallers de música, de construcció de capgrossos i
gegants, de dança, de vestuari o de pirotècnia que durant tot l’any reuneixen
els més de cent participants directes en l’espectacle i pels quals van passant
no només els adults, sinó sobretot els nens i nenes que han crescut amb el Terrazel com a acte central i significatiu
de les seves festes majors.

El Terrazel comença amb el ball dels
gegants de Sant Llorenç, la
Mare Terra i el Sol, i tot seguit s’hi afegeixen els follets
i la colla de capgrossos, que en lloc de representar personatges són al·legories
dels paisatges del poble. Però aviat s’interromp la dansa perquè entren en
escena els Llefres capitanejats pel Llengot, un drac ple de xemeneies, i ho
contaminen tot de brutícia i fum. Per lluitar contra aquesta situació de
desfeta del territori i defensar la
Terra arribaran els Llambrants, al capdavant dels quals hi ha
un personatge mític, l’Unicorn. Després d’una espectacular lluita de foc entre aquests
dos peculiars exèrcits, es produeix el triomf de la Natura.

Abans de la lluita i com a ambaixador irresponsable de les forces del mal, es
produeix la intervenció del Buscarrons, personatge cínic que convida tothom a
fer calés al preu que sigui i sense tenir en compte ni l’entorn ni els altres. El
Buscarrons, que se’n fot del mort i de qui el vetlla, aprofita el seu discurs
per fer una repassada agra i crua de tot el que ha passat des de la seva
intervenció de l’any passat i és per això que els seus comentaris carregats de
sarcasme poden anar a caure no només sobre el govern, sinó també sobre
qualsevol dels presents -alcalde inclòs- a la representació.

Encara que ja fa un
munt d’anys que no hi visc a Sant Llorenç, encara m’hi sento lligat al Terrazel. Primer perquè en un primer
moment vaig participar en la creació d’alguns dels textos de l’espectacle, i
segon perquè tota una colla d’anys em va tocar posar les paraules i la veu al
Buscarrons, un personatge alhora odiat i estimat de l’espectacle que em
permetia estalviar-me durant unes bones estones això que en diem la correcció
política i deixar anar pel broc gros i amb total impunitat tot allò que en l’àmbit
de la cosa pública m’havia fet emprenyar durant l’any.

No sé què ens dirà demà el Buscarrons, però estic segur que una altra vegada
serà un exercici de memòria prou higiènic del fer i desfer del darrer any, que
no em negareu que ha donat prou temes perquè aquest personatge cínic i sorneguer
vagi ben carregat de metralla.

Vint anys després del primer Terrazel, aquesta festa de carrer amb
bestiari, gegants i capgrossos originals, amb música i amb foc, ja s’ha consolidat com l’acte més emblemàtic i representatiu de la Festa Major de Sant Llorenç d’Hortons. Per això i perquè hi és convidat tothom, us hi esperem demà 10 d’agost a les 11 del vespre a
la confluència dels carrers Diputació i Major. Serà una vegada més, una nit plena
de festa i de màgia.

Publicat dins de Agenda | Deixa un comentari

Udola un gos, un gos infinit… (Hiroshima i Nagasaki, 1945)

“[…]No piso la materia; en
su pedriza
piso al mayor dolor, tiempo deshecho.
Tiempo divino que llegó a ser tiempo
poco a poco, mañana tras su aurora,
mediodía camino de su véspero,
estío que se junta con otoño,
primaveras sumadas al invierno.
Años que nada saben de sus números,
llegándose, marchándose sin prisa,
sol que sale, sol puesto,
artificio diario, lenta rueda
que va subiendo al hombre hasta su cielo.
Piso añicos de tiempo.
Camino sobre anhelos hechos trizas,
sobre los días lentos
que le costó al cincel llegar al ángel;
sobre ardorosas noches,
con el ardor ardidas del desvelo
que en la alta madrugada da, por fin,
con el contorno exacto de su empeño…
Hollando voy las horas jubilares:
triunfo, toque final, remate, término
cuando ya, por constancia o por milagro,
obra se acaba que empezó proyecto.
Lo que era suma en un instante es polvo.
¡Qué derroche de siglos, un momento!
No se derrumban piedras, no, ni imágenes;
lo que se viene abajo es esa hueste
de tercos defensores de sus sueños.
Tropa que dio batalla a las milicias
mudas, sin rostro, de la nada; ejército
que matando a un olvido cada día
conquistó lentamente los milenios.
Se abre por fin la tumba a que escaparon;
les llega aquí la muerte de que huyeron.
Ya encontré mi cadáver, el que lloro.
Cadáver de los muertos que vivían
salvados de sus cuerpos pasajeros.
Un gran silencio en el vacío oscuro,
un gran polvo de obras, triste incienso,
canto inaudito, funeral sin nadie.
Yo sólo le recuerdo, al impalpable,
al NO dicho a la muerte, sostenido
contra tiempo y marea: ése es el muerto.
Soy la sombra que busca en la escombrera.
Con sus siete dolores cada una
mil soledades vienen a mi encuentro.
Hay un crucificado que agoniza
en desolado Gólgota de escombros,
de su cruz separado, cara al cielo.
Como no tiene cruz parece un hombre.
Pero aúlla un perro, un infinito perro
—inmenso aullar nocturno ¿desde dónde?—,
voz clamante entre ruinas por su Dueño.”

[Del poema ‘Cero’ de Pedro Salinas, després dels bombardejos atòmics d’Hiroshima i Nagasaki els dies 6 i 9 d’agost de 1945.]