Divendres al vespre, l’Odissea era plena de gent amiga que va
venir a escoltar el que el Jordi Llavina
havia de dir del meu primer llibre de
poemes. La veritat és que n’estic molt content, i tant per aquells
que hi éreu, com per aquells que no vareu poder venir i ahir i avui m’heu
demanat com havia anat la presentació, he mirat de transcriure –més o menys- el
que el Jordi va dir:
Quan vaig rebre el llibre del Ricard em va cridar l’atenció
el títol, suposo que per la qüestió del títol que és molt espriuà. El xiprer és
un arbre que per raons personals, molt més enllà del que és luctuós, a mi em fa
pensar en l’estiu i en l’acolliment, és un arbre que ens convida a passar i a
estar-hi bé. Doncs bé, jo crec que aquest és un llibre hospitalari, malgrat que
també és un llibre dur i amb moltes arestes. És un llibre bell amb b alta,
perquè les imatges que conté són imatges molt belles o molt suggestives. El
Ricard forma part d’una família poètica en la qual jo també m’hi voldria
considerar encabit, per a la qual és més important la imatge que no pas la
metàfora. Jo desconfio una mica dels poetes que fan servir les metàfores. Tot i
que són el que defineix el llenguatge poètic, a mi –si voleu que us digui- cada
vegada em cansen més les metàfores; perquè? Perquè el tipus de poesia que com
més va més m’agrada, és una poesia que
troba…
