Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Autisme. Trenquem el silenci amb la poesia.

Fa uns mesos em vaig apuntar a participar en el Projecte Àgatha. La iniciativa, que va néixer d’en Gabriel Maria Pérez, em va arribar a través de la Marta Pérez Sierra i consistia a escriure un poema destinat a un volum de poesia amb què es vol cridar l’atenció sobre aquest trastorn que anomenem autisme i afecta 60 de cada 10000 nens. 

El llibre ara ja és ara una realitat, es titula AUTISME. Trenquem el silenci amb la poesia i Edicions Viena s’ha encarregat d’editar-lo. Recull els poemes de 150 poetes que hem renunciat als drets derivats de l’autoria de manera que els guanys que se n’obtinguin es puguin  cedir a les associacions que treballen donant suport a les persones amb autisme.

Abans de Sant Jordi serà a les llibreries i el podreu comprar per només 17€. De moment, però, el dimecres 2 d’abril se’n farà la presentació al Casal de Metge (Via Laietana, 31. Barcelona) a les 7 de la tarda. En aquest acte comptarem amb la presència de la Laura Borràs, Directora de la Institució de les Lletres Catalanes, i de l’escultor Philippe Lavaill i es farà, també, un recital poètic-musical amb poemes del llibre musicats per Salvador Pané.

Mentrestant no teniu el llibre us convido que aneu fent boca i llegiu Des dels teus ulls…, el poema que vaig escriure expressament per aquest projecte. I ja sabeu, pels volts de Sant Jordi serà a les llibreries, no badeu. 

Publicat dins de Agenda | Deixa un comentari

Això no és sexe


No recordo qui ho va dir, si tu o jo. O si va ser un pensament que ens va recórrer fugaç i agut com una fiblada mentre gravitàvem sense remei l’un cap a l’altre. No sé qui va ser dels dos que ho va dir, però sí que amb les mans a vessar del que som i amb la mirada ancorada als ulls de l’altre, havíem vençut els límits del cos. I que després, paladejant encara l’amor, llavors sí una veu, la teva o la meva, ho va dir: això no és sexe… I des de llavors que no paro de dir-m’ho perquè se’m va clavar a la llengua, com un fibló.

Tan sols la paraula nua (Dia Mundial de la Poesia)

TAN SOLS LA PARAULA NUA

Tan sols la paraula nua
la teva, mai la d’un altre,
la que reflecteix una vida
dins d’una solitud
curulla de promeses,
on tot és possible.

S’esvaneixen els dubtes
la foscor claror es torna
i els sols variants i múltiples
cauen damunt cada mot,
el cobreixen i donen força.

Enllà d’aquest ser-hi
tan precís que
s’allarga en el contingut
de cada paraula clara.

Com ho és la poesia.

             Montserrat Abelló  

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Poma

Gastat per l’ús ha perdut la blancor,
però acull encara una poma nua
i l’òxid que desprenen els minuts,
esmunyedissos al final de la tarda
com una llum feta de groc d’oli.
Mal escampades sobre la taula,
s’assequen i es torcen les peles de la poma
que envelleix revestida d’or brut al plat.
Al terra de la cuina, fora del temps,
hi nia el tall escantellat d’un ganivet.
 

Naufragi


Boqueges, encès i encara gelós,
com el peix que la mar escup
i agònic es rebel·la, nàufrag en terra,
encara uns minuts. Com ell, també tu
sobrevius, aferrant-te als records
que duus al naixent de les ungles,
al tou dels dits amb què llegies
els miracles al seu cos. I amb delit
de tornar a tastar la sal de la seva pell,
de respirar-hi els minuts que el món
va ser vostre, per tot arreu la busques.
Però tot allò que va ser és ara
com el rastre del peix que un peu
ha empès, despietat, per la sorra.
Exhaust naufragues, buides les mans
i amb el cor d’estimar tant, encetat.
 

Mosquits

Inoportunes i molt sovint mancades de cortesia, a tota hora rebem trucades i correus brossa d’empreses amb les quals no volem tenir-hi tracte. Però si això és molest, encara resulta més desagradable quan aquests medis els utilitzen persones que atorgant-se unilateralment un rang o una amistat que no reconeixem, no saben discernir entre el temps i l’espai públics i els de la vida privada.

A la natura són diverses les espècies que han desenvolupat la capacitat de viure de l’energia que xuclen a les seves víctimes, no és res de nou. Però entre els éssers humans també hi ha individus que han desenvolupat l’habilitat de parasitar els altres i viure –no sé fins a quin punt se n’adonen- en funció de la molèstia que causen. Actualment, a més, amb les noves tecnologies de la comunicació, aquestes persones tenen armes cada dia més eficaces per trobar escletxes que els permetin escolar-se en la vida dels altres.

La seva actitud la disfressen de confiança unes vegades i de responsabilitat unes altres, i mentrestant practiquen una mena d’invasió gens subtil que consisteix a fer-se presents permanentment en el dia a dia de les seves víctimes encara que sigui per comunicar nimietats que o bé podrien esperar o fins i tot se’n podria prescindir.  No sé si l’encerto o m’equivoco, però em fa l’efecte que les d’aquests individus són personalitats molt dependents d’allò que els altres en puguem dir i que, aferrades a les seves  petites conquestes, fan el que fan convençudes que transmeten una imatge de triomf o de poder. A ulls de la resta de la gent, però, el que realment estant fent no és altra cosa que buscar una notorietat que els permeti no ser, al seu entendre, oblidades.

Aquestes maneres de fer causen cada dia més enuig, i pel que fa a mi potser és que amb l’edat se m’acusa la misantropia, però amb aquests personatges em passa com amb els mosquits els vespres d’estiu, que si no fos per la coïssor que provoquen les seves picades ni tan sols hi pensaria. I encara que pugui entendre el perquè i el com de les seves actituds invasives, això no treu que quan sento brunzir aquestes persones a prop meu, me’n defensi i me les espolsi com m’espolso els mosquits, tan impertinents ells.