Els dies i les dones

Dissabte a la tarda. Línia verda del metro. S’està repenjat just al costat d’una de les portes d’entrada al vagó. Abric i bambes. Bigoti. Ulleres de pasta. Mòbil esmartíssim. Se’l treu de la butxaca. Hi deixa patinar les gemmes dels dits. Se’l posa a l’orella. “Laura?”. Silenci. Es posa bé les ulleres. “Que qui sóc?”. Pausa. “El Xavi”. Silenci. “No, l’altre; l’amic de l’Albert”. Silenci. “No, trucava per veure si ja havies arribat”. Silenci. “Jo estic a tres parades”. Es rasca el bigoti. “Amb qui vinc més?”. Aquí empassa saliva. “Només jo”. Pausa. “No, només jo; al final ells no…”. Pausa. “Molt bé Laura, doncs fins ara”.