RENOU
Hi he estat feliç entre aquestes quatre parets. Intensitat. El barri m’adoptà sense reserves. Sóc i seré de l’Esquerra de l’Eixample. De res, però, no serveix la geografia dels carrers, de les places, dels edificis, si no pots associar-hi un grapat de somriures. A tot cos li fa falta una ànima. I jo tinc molt clares les fesomies dels rostres amb què omplir l’aparent fredor de les quadrícules de Cerdà.
Podria dir que es tanca un cicle. Però prefereixo pensar que se n’obre un altre. A l’epíleg viscut a la frontera amb el nou barri que ara m’acollirà, la vida viscuda al costat de l’O. i vull que em permeteu la gosadia sentimental, perquè potser aquest lletraferit hauria tornat amb la cua entre les cames a les primeres de canvi si no hagués topat amb tanta generositat. Sense parlar de les copes de vi engolides, d’haver suportat plegats una desfilada de personatges amb qui hem compartit sostre i que algun dia explicaré amb pèls i senyals. Dels viatges, dels concerts, de les nits, dels matins, dels amors frustrats, els amors correspostos, dels gintònics, de la vida…
Ara ell també comença una nova aventura amb la dona que s’estima més de totes. I sembla que faci milions d’anys d’aquella noia amb qui compartia vagó de tren i no sé, no sé… Inserida entre el nosaltres, amb llicència per escriure postals a la família Bates, experta en fundes per a butaques. Reina i Senyora de Vallvidrera. Se’n van lluny però se’n van a prop. A un cop d’Skype. No re.
Tot gira perquè tot és viu. I som planetes en translació. I som planetes en rotació. I entre tanta giragonsa, moure conscientment una peça comporta moure’n sense voler un miler. Arraulir-se, retreure’s; una mica de res. Veure-les venir. Entomar-les amb el cap alt de plantar cara als temps encara més dolents que, diuen, han de venir. De moment, però, acabar els dies amb una tisana calenta. Una taula rodona on abocar el resum del dia. El teu espai fet illa de tornar a començar un poc. Sense pressa. Amb calma. Renou de bons presagis. Renou.