Els dies i les dones

Per això, aquest cap de setmana, que t’hem vingut a veure, Xesca, tot m’ha resultat un poc més familiar. I mira que l’hostessa aquella del Ryanair, prima com un filferro, ens ha fet patir d’anada. Per mi que les tanquen a la bodega i les alimenten només de xocolatines i tabac mentolat. Li anava balder l’uniforme. Portava els ulls pintats com un ós rentador (allò que els castellans en diuen mapache). Patíem per si amb una turbulència d’aquelles la faldilla no li tirés avall i és quedés com la Generalitat es queda quan paga les picossades que paga a l’amo de la nina per fer-nos viatjar de qualsevol manera: amb calces.

Son Bieli, a Búger, és un refugi a recer de tot. S’hi veu al fons Sa Pobla. Hi respira l’aire que es veu que corre de la badia de Palma fins a la d’Alcúdia. N’Antoni Caimari és un home savi i tot ple de bondat. Només arribar ens va mostrar el seu Art. Damunt el piano fa anys que hi deixa anar tot de ritmes que venen del seus admirats Bach i Beethoven i que ell n’ha sabut beure i deixar anar en forma de composicions personalíssimes. Música contemporània. Probablement no el vam gaudir com ens mereixíem ni com es mereixia.

I és que hi ha persones, Xesca, que deuen tenir ànima de bolero. Ho dic per aquell del situmedicesvenlodejotodooooooo… Hi ha gent que només coneixes de tecles i pantalles però saps que és igual que només siguin noms i bits. Ja passegen pels que ets sense voler. Perquè hi ha dies que el que trames a això dels blocs no saps si… Vols dir que… Avui no sé… I resulta que de sobte reps l’avís d’un comentari, Xesca, i tot és festa i alegria. Així ens vam conèixer, te’n recordes? Així ens vam fer. Com amb la Victòria. Com amb la Roser… Què se’ls pot negar a aquestes dones? Quines organitzadores no fóreu! i l’Elisenda i en Javier, és clar!

Sempre tinc present allò que deia la Monsterrat Roig: escriure és un plaer solitari i un vici compartit. I si n’hem estat de viciosos aquest cap de setmana! Xiiiiist. Aturem-ho. No caldria passar-nos de frenada. Les procacitats de la nit no van passar de fer tornar a omplir d’aigua el Túria amb la del Tevere. El so dolç d’un batall ens va desfer la una i les dues. Algú m’emocionava perquè havia oblidat de comprar sa sipi per l’arròs brut de l’endemà. Tot entre gintònics i herbes dolces i seques, com són les batalles dialèctiques perpetrades per gent intel•ligent. La gent que fa temps que construeix el país on ja som i que alguns ni volen, ni veuen.

Quin fester no férem Xesca! Hi hagué gent sàvia que ens va dir que ja podíem córrer a posar-hi llacets i cintes al que escrivíem perquè amb això de les tauletes la gent ens voldrà llegir més i millor. Que teníem el dret de dir que des d’una pantalla també se’n pot fer de literatura i de la bona. Que som el demà escandit d’ara. Que som els agosarats que donem el que tenim damunt el teclat perquè el paper, per molt que diguin, ja és una mica d’ahir. I si bé som legió els qui encara quan comprem un llibre, el primer que fem és olorar-lo, també el perfum invisible de la lletra projectada exhala l’aroma secret de les paraules que s’endinsen en el que ets i no et deixen, Xesca. No et deixen.

En Marc ens va donar a conéixer el que escrivies de més íntim. I a mi em va quedar un aforisme que tu deixares escrit en aquella plagueta Warholiana que et regalaren. “Parleu dels altres, perquè de vosaltres, ja en parlen ells”. Que ho podries haver tingut al capçal del llit i que jo penso –penso llegir-te tota de dalt a baix!- que és una màxima que pot resumir el que tu has fet com a escriptora i com a amant de la vida. Si és que una cosa pot fer fora a l’altra.

A Pollença, pel moll, els teus, ens mostraren l’escenari d’alguns dels teus passatges novel•lats. Tamarells arrelats davant la mar. Feia un dia rúfol. El cel era tot ratllat de màstils. I el Gregaló, ara amb un motor nou de trinca, bressolant-se lentament damunt la llenguassa verdosa del port, ens donava la metàfora senzilla però poderosa d’haver guanyat en potència però no pas en velocitat. Com en l’escriure. Ens hem de fer potents en experiències, però encara allò d’apressar-se lentament, guanya.

I és que jo ho sé que t’hagués agradat agrair-nos personalment a tots que hi fóssim. Que haguessis dit al Biel que no pari de ser mai desmesurat i ubèrrim de saviesa plaguetaire i textual. Al Vicent i a l’Assumpta gràcies per deixar-nos formar part del xiringuito. Al Sebastià que teoritzés amb tanta riquesa i sensibilitat allò que som i fem. Al Ricard per fer-nos estremir amb un bocí de pa contra l’oblit i a la Maria per acompanyar-lo tota rialla plena. A la Carme-Laura per fer-nos sentir la força de l’Ebre. Al Benjamí per fer-nos saber el futur. A la Belén per comprovar que les conversions són possibles. Al Joan per la seva senzilla i amatent amabilitat. Al Joan Carles que cada vegada sigui més rizomàtic. Al Josep per haver estat tossut en construir un país que existeix. A l’altre Josep desitjar-li sort pels nous camins que ha d’emprendre. A l’Enric per haver-nos mostrat els estels que tenim al cor i a la Rosa que no s’escaparà, la propera vegada, de fer-nos saber les seves corrandes amb una ximbomba. I a tu Maria, que ho saps que en el contraban que gastes de menges, hi hauràs d’afegir, a la maleta, els somriures que ens deixares i que et tornem. Aquells que no cal facturar.

Del que els diries a la Roser i a la Victòria, és tota cosa vostra i jo no sóc ningú per imaginar-ho, ni dir-ho, ni re.

Blocaires amants de la llibertat i de la paraula. He estat feliç per tres dies en aquesta terra eixuta, seca, on Terra i Mar juguen a un ping-pong dialèctic de contrastos i racons i dóna una gent que t’obre casa seva i et fa sentir un més i et fa participar dels seus trulls fins i tot més enllà de l’univers únicament insular. En dono fe.

Que no passi gaire fins que ens tornem a trobar, blocaires. Que no passi gaire fins que ens tornis a apagar un foc o altre, Xesca.

Seran un parell de dies plens de bons amics blocaires i literatura, tot vigilat per aquest atent hidroavió apagafocs que tot ho esguarda.

Programa

Ens hi veiem?

Gabriel Ferrater. Diré el que em fuig
Lectura dramatitzada de textos de l’autor
Proposa i diu: David Figueres
Entrada gratuïta

Passen núvols com baluernes sordes. I tu fumes amb el cap emboirat de gintònic i de xupitos de tequila. El fum et fa bé. Et desentumeix els records. T’havia trucat la teva amiga Georgina Homedes. Ho fa de mes en mes quan no té ningú que li escalfi la vida. I això que moltes nits t’ha deixat només un sofà per dormir-la la nit, perduda, amb només quatre magrejades a la barra d’un d’aquells locals infectes del Gòtic que tant li agraden, amb parroquians que li diuen obscenitats. La Georgina havia publicat finalment una novel•leta horrorosa i incomprensible plena de punts i coma. La presentava. I tu no tenies res millor a fer.

Total, que la presentació, el dia abans de Sant Jordi, era precisament en un d’aquells locals atapeïts d’escai i de miralls i de senyors i senyores d’edat indeterminada que beuen coses d’abans de la guerra del catorze i no se n’amaguen, al Gòtic. I la vas veure. Allí, asseguda tota recta, molt Rottenmayer, entre un surfista xilè de mandíbula afilada i mans llargues, i un altre element de sexe indeterminat que portava una gorra del Betis i que volia que tot semblés modern. A ella, rossa d’escàndol, d’ulleres de sol, d’enlluernament, rossa, rossa, te la trobaves cada dia a l’autobús que connectava la parada del tren fins a la feina. A ella el bus l’escopia dues parades abans, a una Multinacional plena d’altres rosses i d’altres rossos.

Vas passar de seguida del que la Georgina explicava, amb molts punt i coma, i vas començar a refer la teva companya de bus amb els ulls. Se’n va donar. I primer reia feta una roella entre el blat. Però després ja no. I tu bevies, com sempre fas en casos així, per perdre els papers el més aviat possible. I quan la Georgina va haver acabat i se’t va abraçar exageradament i tu li vas saber a les pupil•les, rere les ulleres de pasta, que eren moltes les coses que t’abraçaven i no pas la Georgina sencera, et vas dirigir cap a la jove valquíria que et feia passar millor cada matí el cafè amb llet amb tot de fantasies poc elaborades donat les hores del dia en què es produïen.

Destruïa el català. Aniquilava el castellà. Esfondrava l’anglès. Però tu li assolaves la pell tancant els ulls així com d’interessant –ultima remesa de lentilles ja una mica caducades- i assenties i li reies les gràcies i les desgràcies, almenys les poques que vas arribar a pescar. I li vas contar tot això de les roses i del drac i del cavaller i de la Georgina que éreu amics de feia mil anys i que era una graaaaan escriptora i ella et va dir que li havia agradat taaaaaant la seva novel•la i tu li vas dir que també, què carai, però que tu eres més de poesia.

Li vas deixar rodolar a l’orella el poema de Carner, enamorar-se, defallir, i Ella va dir-te si nos vamos ahora mismo, ia? I tu li vas contestar de acuerdo, ia. I vas buscar un taxi que tingués l’animeta maragda al sostre. I ja a dins, abans que el taxista li preguntés on s’havia d’anar, ella et va deixar la llengua posada a dins l’esòfag i va donar unes instruccions imprecises al conductor i va continuar la recerca de moltes coses ocultes. I tu et vas sentir una mica violent perquè sonava Chiquetete i tot era una mica borrós de tequila i de Georgina amb molts punts i moltes comes.

I a casa seva el drac i la damisel·la i el paio aquell de la llança es van fer fonedissos. I vau estar tota la nit entre tanques i jardins. Només quatre pauses de sucs de fruita, de galetes de xocolata, per veure-la amb tot el seu esplendor de malucs amples i de pit esmussat i de rialla perenne i tot aquell bé de Déu d’or descenyit pertot….

Ara que a ella tampoc no li fa res sortir al balcó tal i com va venir al món fa una trentena escassa de primaveres al lander de Schleswing-Holstein, t’agafa el cigarret i fuma i estossega i somriu perquè ni ha fumat, ni ha estossegat, ni ha somrigut mai, conilla, un dia de Sant Jordi de Barcelona que us passareu sencer al seu llit, gronxant-vos tendrament i deixant els gessamins, per quan tregui el nas la lluna, com ha de ser.

Afortunadament no sóc l’únic. I cal dir que en els darrers anys, la figura de Gabriel Ferrater, gràcies a l’esforç de moltes persones per allunyar-lo del personatge que va ser i presentar-lo com l’intel·lectual de primer ordre que és, gaudeix del just reconeixement que algú de la seva talla mereix.

A l’encert de publicar l’edició definitiva de Les dones i els dies, el volum que recull la totalitat de la seva obra en vers, en edició de butxaca pel marmessor de la seva obra, Jordi Cornudella (n’esperem amb candeletes la publicació de la seva obra completa) i que ha permès tornar a l’actualitat, si és que mai n’havia marxat, l’obra d’uns dels poetes cabdals per entendre la poesia catalana del segle XX, cal afegir-hi altres iniciatives.

El documental Metrònom Ferrater també ha estat un acte d’amor en vers Ferrater. No m’hi estendré perquè ja vaig dir tot el que havia de dir aquí.

Fins i tot fa uns dies vaig descobrir gratament que Ferrater és present a Twitter (proposen #40senseFerrater per homenatjar-lo). Vaig posar-me en contacte amb els responsables del compte i em van confirmar que els seguidors i els retwitts són constants, una bona mostra de la vitalitat de l’obra del reusenc.

Si no fos per tot el que deia (la vitalitat d’un escriptor és que es llegeixi i es tingui present) probablement hauríem de tocar la cresta als que manen de dalt. Tret d’un homenatge que el Centre de Lectura de Reus va organitzar al mes de març, aquest aniversari del seu decés i al commemoració del seu 90è aniversari quedaran oblidats, com sempre, per l’oficialitat.

Ho deia Jaume Subirana, amb la seva lucidesa habitual, quan afirmava “que no tots els escriptors tenen la sort de tenir un fill contumaç amb columna en un mitjà de primer rengle”, per tal que els de la corbata corrin a llogar el Palau i el Sr. Ollé hagi de treure’s de la màniga un espectacle.

Per cert, no trobeu que es podria fer un espectacle teatral magnífic només amb els poemes In Memoriam i Poema inacabat de Ferrater?

Per tot plegat, us emplaço que si ve el dia d’avui pugi quedar una mica a mercè dels quatre que no oblidem i del reguitzell d’articles pornogràfics que una mort com la de Ferrater, suscità, suscita i suscitarà, sí que estaria bé que almenys el proper dia 20 de maig 90è aniversari del seu aniversari Gabriel Ferrater sigui present pertot.

Posem fil a l’agulla?

Sin ningún tipo de duda,
entre tu y yo,
nunca existió nada parecido
al aburrimiento.
Enzarzados en el amor
furioso que establecimos,
no tuvimos tiempo
para nada más como
no fuera descubrirnos
piel a piel quiénes no éramos.
                                          Siempre dejamos
                                          las derivas conyugales
                                          para mucho más tarde.
                                          Para entendernos: 
                                          ni tu me acompañaste nunca
                                          a comprar unos zapatos,
                                          ni yo jamás te ayudé a escoger
                                          un regalo para tu madre.
                                          Por eso ahora, 
                                          que convivimos ya
                                          con otras personas
                                          que nos aman tanto o más
                                          y son felices los recuerdos
                                          de ese entonces,
                                          se nos aparecen
                                          con una tristeza muy triste
                                          todas esas parejas
                                          que en unos meses de ser dos,
                                          ya muestran semblantes mustios
                                          y discuten en el supermercado
                                          que tipo de lechuga deben comprar.
                                          Me gusta saber, cuando nos vemos,
                                          que todavía no hemos aprendido
                                          a despreciar aquel breve
                                          destello de luz en los ojos
                                          del otro, para tan solo
                                          sonreír y hacernos validar
                                          el amor que lleva otro nombre
                                          que ya no es el tuyo
                                          que ya no es el mío
                                          y satisfacer la verdad sincera
                                          que entre nosotros ya no hay nada
                                          porque hay mucho.

                                                                                       Alejandro R. Zemeckis

De vegades aquests llocs, moments o persones et sobrepassen tant, que és molt difícil, després, quan del viscut només en queden les brases vives del record que aniran fent-se cendra, poder tenir alguna cosa que amb una llambregada et transporti de manera instantània cap a allò que representen.

Avui fa un any, la ciutat de Barcelona, vivia un dia històric. La ciutat de Barcelona decidia. Repartides per tota la ciutat, milers d’urnes s’omplien amb el parer dels barcelonins quan se’ls preguntava:

Està d’acord que la Nació Catalana esdevingui un Estat de Dret independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea? 

Van ser molts mesos de feina. Una feina feixuga i a vegades ingrata, que va mobilitzar a la bona gent que aquesta país té i que no li fa mai peresa d’arromangar-se tantes vegades com faci falta.

No m’hi extendré, perquè ja en vaig fer la crònica quan tocava i tot el que hi deia ho mantinc.

Una de les claus de l’èxit de la consulta va ser al recollida del vot anticipat. Recordo que es va activar al desembre i no va ser precisament aquell hivern, un hivern benigne com el d’enguany.

A més del fred, a les taules de vot anticipat, s’havia de lluitar contra el vent. És per això que en el kit que els voluntaris tornaven a les diferents seus, l’ús de pedres i d’altres materials per posar damunt les butlletes i els sobres, es feren indispensables.

Ara que escric això, entre el ratolí i el pot amb bolígrafs difunts, hi tinc una d’aquestes pedres. És una senzilla pedra de riu. Seria molt fàcil ara mateix empescar-me una metàfora que parlés de rius, de pedres, de destins i de mars. Me n’abstindré.

Posaré la pedra a prop i hi passaré els dits. No pensaré en demàs. El que sigui, serà. Sí que en canvi, n’estic segur que em vindrà al cap l’aroma invisible, indescriptible, d’aquells dies. L’aroma que es fet de coses que no es poden explicar, que són personals i que tots els que hi vam ser en aquell vaixell, tenim.

Potser un dia, quan siguem lliures de veritat, quan puguem mirar-nos als ulls i dir que tenim un país com cal, caldrà anar al mar amb la pedra a la butxaca i llençar-la ben endins perquè les onades se l’empassin.

Ara com ara, però, de moment m’hauré de conformar en resseguir les vetes verdoses que la recorren i faré una cosa més petita com és somriure sabent que avui, un grapat de somriures s’uniran al meu.

Tengo miedo de haberme enamorado
del amor y no de ti.
De haber sido otra vez esclavo
de ese latir desbocado del cuerpo
buscando la primera sonrisa,
los primeros ojos,
las primeras piernas
por los que volver a poner
cara de imbécil y dejar
de dormir por las noches.
                                           Te quise como nadie nunca lo hará.
                                           Eso lo sabes y lo sabrás siempre.
                                           Pero me aguarda nerviosa
                                           una duda honda y pesada
                                           cuando ahora, que vuelvo a amar,
                                           la misma cara de imbécil
                                           y tus labios y los de ella,
                                           se confunden y se estorban
                                           en ese enorme recuerdo de todos
                                           los amores que no he ganado
                                           y de tantos que me quedan por perder.

                                                                                    Alejandro R. Zemeckis

El PEN Català en col·laboració amb Amnistia Internacional, ha organitzat a Mallorca una lectura poètica en honor Liu Xiaobo. La vicepresidenta del PEN a les Illes, Antònia Vicenç ha estat l’encarregada de llegir el poema de l’escriptor xinès M’esperes amb la pols que ha estat traduït pel poeta Jaume Subirana i que és l’eix central de la campanya.

Liu Xiaobo és un dels escriptors dissidents xinesos . Va ser detingut el desembre de 2008, per haver participat en la redacció de la Carta 08, una declaració que demanava una reforma política i més drets humans. El 25 de desembre de 2009, Liu va ser declarat culpable d’ “incitació a la subversió” pel seu paper en la Carta 08, i se autor de diversos articles on line. Va ser condemnat a 11 anys de presó, i no sortirà fins l’any 2020.

M’afegeixo a l’homenatge.

M’esperes amb la pols

                          a la meva dona, que cada dia espera

Liu Xiabo

no tens res teu res
que no sigui esperar-me tu i la pols de casa nostra
aquestes capes
acumulades vessant pertot
no vols descórrer les cortines
i deixar que la claror en pertorbi la quietud

sobre el prestatge l’etiqueta escrita a mà és plena de pols
l’estampat de la catifa inhala la pols
quan m’escrius una carta
i et complaus carregant la punta de la ploma amb pols
que apunyala de dolor els meus ulls

seus allà tot el dia
no goses moure’t
per por que les teves passes trepitgin la pols
mires de controlar la respiració
fent servir el silenci per escriure una història
en moments així
l’única lleialtat l’ofereix
la pols sufocant

el que veus com respires i el temps
absorbeixen la pols
al fons de la teva ànima
la tomba centímetre a centímetre
es va omplint des dels peus
fins arribar al pit
fins arribar a la gola

saps que la tomba
és el teu millor lloc de descans
esperant-m’hi
sense por ni alarma
per això prefereixes la pols
en la fosca la sufocació calmada
esperant esperant-me
m’esperes amb la pols

refuses la llum del sol i l’aire
deixa que la pols t’enterri del tot
deixa’t adormir-te en la pols
fins que jo torni
i tu et despertis
traient-te la pols de la pell i de l’ ànima

quin miracle—retornar de la mort

                                              (Traducció revisada per Jaume Subirana)

La barcelonina biblioteca Agustí Centelles a l’Esquerra de l’Eixample, l’acull. La sala, esglaonada, és plena. Torna a beure aigua. Espera que la persona que l’ha de presentar doni el tret de sortida a l’acte. De seguida es veu que no és necessari que el tradueixin. “Parlo lentamente”. Primers somriures. Pràcticament tot l’acte es farà amb italià.

Erri de Luca (Nàpols, 1950) ha vingut a Barcelona a presentar la seva darrera novel•la Els peixos no tanquen els ulls. Contradiu amb amabilitat moltes de les afirmacions de la seva companya de taula. De mica en mica es relaxa i desgrana què vol dir per a ell ser escriptor i ser un revolucionari. “El segle XX és el segle de les revolucions”. Serà una constant durant tota la xerrada: se sentirà més còmode amb el seu compromís que no pas parlant d’allò que escriu. L’energia que hi gasta, no és la mateixa. Queda enrere el posat de pagès. Hi ha una indignació manifesta. Típica del qui no s’ha quedat a casa sinó que ha sortit al carrer al costat dels companys. Res de revoltes de saló. “La revolució és un afany per buscar la justícia”.

Un representant de la lluita que a Itàlia porten la gent de la Vall de Susa contra el tren d’alta velocitat que el govern hi vol fer passar, fa sorgir de Luca tota la contundència del qui ha donat la cara pels desfavorits. Del que va anar a Bòsnia en un comboi d’ajuda humanitària. Si voleu saber què hi passa a Susa, avui a les 19:45 podeu anar al Centre cívic Sant Pere i us ho explicaran.

Però Luca matisa que el seu compromís no té res a veure amb la literatura. Ell és una persona que es compromet individualment. No és un escriptor compromès, no. “El principal objectiu d’un escriptor és escriure bé les seves històries”. I afortunadament, text a text, Luca hi excel•leix. La seva prosa és bella. Poètica. Directa. Sense escarafalls. Sense ornaments. Potser perquè sap el que és aixecar-se d’hora per anar a la fàbrica a guanyar-se el jornal. Això sí, llegint una estona la Bíblia en els seu hebreu antic original, abans.

Ara li pregunten per les dones de les seves novel•les. Per què són sempre elles les que porten la iniciativa en els afers de l’amor. “És el que m’he trobat a la meva vida”. Somriures. “Dones fortes, potents; dones que no s’han doblegat a res”. Un altre glop d’aigua. I per què passats els anys, el protagonista no recorda el nom d’ella?. “Un nom no és important”. Rebat. “D’una persona prefereixo recordar un rostre, unes paraules…”. Més aigua. Ara una dona del públic li pregunta què pesa una papallona (en italià farfalla, preciós!). Una de les seves novel•les precisament es titula així El pes de la papallona. Admet la ocurrència però es refugia en un somriure burleta i no diu res.

La trobada no s’allarga. Les preguntes-riu típiques d’aquest tipus d’actes on no es pregunta res i es fa un elogi de l’obra de l’escriptor, són acceptades acotant el cap. Somrient. El vespre va davallant lentament cap a la nit. Erri de Luca acaba la seva visita a Barcelona dient que ell se sent honorat de ser un hoste del lector mentre dura la lectura de la novel•la. Ospite, en italià. I que es pot sentir satisfet si en acabar-la, el lector diu que li han faltat unes quantes pàgines més. Disgustat si el lector ha dit que n’hi sobren.

Hi ha una cua de lectors que volen que els signi el llibre. Una cua de lectors que així que arribin a casa, deixaran que Luca s’instal•li amb ells a casa i sigui el seu hoste. El seu ospite.

Els geranis de la finestra
m’amaguen dels estiuejants
que passegen fins Sant Antoni.

De tant en tant, el vent esfulla
les corol•les i els pètals entren
a l’habitació tot omplint
papers i llibres de vermell.

No em molesten ni em fan cap nosa.

Me’ls prenc tot just com el que són.

La metàfora més senzilla
per explicar què significa
                                                        l’arribada d’un nou poema.

                                                                                      David Figueres

                                        (Bon Dia de la Poesia Catalana a Internet a tothom!!!)

Fotografia: Gerard Guiu

Yo sé que existo porque tú me imaginas.
Soy alto porque tú me crees
alto, y limpio porque tú me miras
con buenos ojos,
con mirada limpia.
Tu pensamiento me hace
inteligente, y en tu sencilla 
ternura, yo soy también sencillo
y bondadoso.
Pero si tú me olvidas
quedaré muerto sin que nadie
lo sepa. Verán viva
mi carne, pero será otro hombre
—oscuro, torpe, malo— el que la habita… 

                     Ángel González

Una petita joia La palabra en el aire  , la col·laboració de Pedro Guerra  i el poeta asturià Ángel González. El disc inclou poemes dits pel propi poeta sense cap acompanyament musical i les versions musicades de Guerra.

Aquí podeu escoltar el poema que us transcrit en la veu del propi González i aquí  escoltar bona part del disc.

Aquí els textos sense música.

Que el gaudiu!

Us convido a llegir l’article que avui publico a Vilaweb.

No ens enganyem: les delegacions nostrades del Club de la Crosta, de l’Equip del Dòlar, de la Banda Neoliberal, de l’Una, Gran i Lliure han de satisfer tot un ampli ventall de “socis i patizants” que sortirien al carrer armats i es carregarien tot el que tenim ara, esgrimint arguments polítics tant elaborats com pot ser tocar-se l’entrecuix desafiadors.

Mentrestant, perquè no sigui dit, s’entretenen. Moderació és la clau que obre tots els panys. Mentrestant, fan proves, surten una mica d’aquesta moderació per veure què passa, per veure com s’ho prenen. Així, es poden quedar tant tranquils dient que s’han d’acabar les subvencions a Òmnium Cultural. O poden titlllar d’enemic la canalla que ara tot just puja al carro d’una formació que aneu a saber per a què els servirà el dia de demà.

I tot plegat no pas per demanar platges sota les llambordes, no. Surten al carrer per demanar, entre altres reinvindicacions, coses tant normals com tenir calefacció a les aules.

Al País Valencià ja hem sabut de què són capaços. I és possible que allà ja hagin tancat el cicle de l’espoli desvergonyit. Com un malaurat darrer cop de cua, però, marxaran deixant el pavelló ben alt en forma de blaus i terror sembrat en nens de catorze anys, això sí, servit tot amb molta moderació.