Els dies i les dones

David Figueres

DESCARTES AMB SHORTS

1
Quarts de vuit del matí. A Barcelona ens hem aixecat amb una temperatura agradable. La rebequeta que aquests dies hem recuperat de l’armari, avui, feia una mica de nosa. Elles pugen al tren dues o tres parades després de la meva.

Totes porten shorts. Sembla que competeixin per veure qui els porta més amunt. Cames llargues, colrades. Ortodòncies. Monyos. Perles als lòbuls de les orelles. Àvides per deixar-se veure, per fer-se notar, per fer-se sentir (joventut, diví tresor) comencen a deixar clar de seguida, a la resta dels passatgers, quina és la naturalesa del seu viatge: van a examinar-se.

Jo em pensava que això dels examens de setembre ja no es gastava. Però es veu que no. Ja ho diuen que tot torna. Escampades per terra, comencen a explicar-se la lliçó. Avui toca filosofia. Se la carrega Descartes, que totes pronuncien tal com raja, com si juguessin al pòquer i cap dels naips que els han donat els servissin de res.

L’escena és entre tendre i curiosa. Com que he dormit bé, no entro en l’habitual hivernació fins a la meva parada i em poso a escoltar-les. Vaig estudiar filosofia tard i malament. Sempre ha estat una matèria que m’hagués agradat aprofundir-hi. Tot allò del dubte metòdic, de no deixar-se portar per res del que ens sembla evident. Dubtar sempre, tant del que ens ve dels sentits, com de les racionals veritats.

Estirar el xiclet d’aquesta malfiança ens porta a acceptar, segons el bo d’en Renée, que només podem estar segurs d’una cosa: que pensem. Senzillament perquè dubtant d’aquesta empresa, igualment fem anar el magí, ergo, és indubtable que hi ha un jo -en aquest cas un elles- que pensen i que existeixen. L’arrel de tot. Sum.

Enmig d’aquest món nostre on sembla que tots vivim conformats a habitar un d’aquells avionots de la Segona Guerra Mundial bombardejat per totes bandes per mil bateries antiaeries, prement fort el paracaigudes per si ens fan saltar de les feines, de les parelles, del país, d’un moment a l’altre, començar el dia sabent que abans de res existim perquè pensem, val la pena. 

Encara que sigui per recordar-se de més d’un i de més de dos que esgrimint veritats pomposes i inamovibles, com de pantalons llargs, no s’adonen que fa temps que la gent els ha vist el llautó i saben que la seva doctrina, com a molt, els tapa mitja cuixa. I encara dic massa.

TOT CANVIA, RES CANVIA

0
Són quarts de nou de vespre. Ja gairebé no s’hi veu. No fa pas gaire la llum era més llarga. Durava més. Per il·luminar què, ja seria un altre tema. Que cadascú hi pensi. Goethe va morir, segons diuen, reclamant-ne més de llum. Els dies curts. D’aquí no res també ens la retallaran. Tornarem a aquella pàtina de foscor que presagia l’hivern. Que presagia l’avern.

No ens hi encallem. Els dies passen. La xocolata és espessa. Aquest curs serà diferent? La llum. La claror. La foscor. L’ombra. No pot existir l’una sense l’altra. I tot i saber-ho, som animalets que ens tapem ulls i vergonya amb les primers ulleres de sol que trobem a mà. Som animalets que tot i tenir encara el record viu de les darreres calorades de finals d’agost, reclamarem que tornin quan el borrissol del fred se’ns posi damunt els abrics.

Res canvia, tot canvia. Deia la cançó. I pels que tenen poca feina, la cançó d’emprenyar-se per la calor, per la llum, pel fred, per l’ombra, persistiran eternament; com els bitllets, les gasetilles, que serveixen per fer dits i dir que s’han acabat les vacances, que toca tornar a escriure. Tornar-nos a escriure. Tornar-nos a llegir. Sí.

JOAN REBULL. DIBUIXOS, PINTURES I GRAVATS

0
Fins al 16 de setembre es pot veure a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, l’exposició Joan rebull. Dibuixos, pintures i gravats. Una mostra de la dedicació de l’escultor reusenc nat el 1899, a aquestes activitats artístiques. És la primera gran exposició que es dedica a l’artista d’aquesta temàtica. La mostra la integren 43 obres entre dibuixos, pintures i gravats i 10 escultures. Moltes de les quals s’exposen per primera vegada. (Segueix llegint l’article)

Tot i que la faceta de Rebull com a dibuixant, pintor o gravador és menor dins la totalitat de la seva obra, majoritàriament escultòrica, l’exposició té el valor de complementar l’obra de l’artista doncs moltes vegades, aquests dibuixos, són estudis preparatoris d’obres posteriors. De tota manera, molts dels dibuixos exposats, tenen valor per si mateixos. I cal considerar-los obres acabades i autònomes, tal i com ens diu Albert Mercadé, comissari de l’exposició, al catàleg.

El gruix d’obres que s’hi exposen són del període que va del 1927 al 1929 durant la segona estada que Rebull va fer a París. Una de les etapes més fecundes dins la seva vida artística. Des de la seva residència de Deuil-la-Barre, als suburbis de París, i sense més models que la seva primera dona Anna i el seu fill Jordi, els dibuixos són una síntesi de les influències que Rebull va rebre del París efervescent dels anys vint.

En aquestes dibuixos hi són evidents les influències de Picasso, que va conèixer el 1927, la relació amb el qual donaria per un altre article, i de Matisse. Només cal veure l’edició que va fer Ambroise Vollard del relat de Balzac Le chef d’oeuvre inconnu el 1931 amb il·lustracions de Picasso, per percebre’n el mimetisme. Dels anys 30 també són significatius uns dibuixos amb blanquet damunt paper Canson on la depuració de la línia s’acosten encara més a Picasso.

D’aquest període sorprenen tres dibuixos abstractes que ens remeten directament a Henry Moore. Coincidint amb Mercadé, és una llàstima que aquests dibuixos no tinguessin una plasmació en obra escultòrica. Rebull preferí sempre l’opció figurativa, fet que potser va estroncar un camí escultòric que hauria obert una porta important a nivell internacional. Amb tot, també cal entendre que per Rebull, emprendre aquest camí, volia dir renunciar, en certa manera, als seus plantejaments escultòrics més íntims, lligats a una terra i a una comunitat.

Tot i així Rebull fa més temptatives avantguardistes influenciades per l’influx del París del moment. La més destacada i sabuda, la perfomance que fa al Teatre Bartrina de Reus el maig del 1929 amb un fonògraf i un bloc on exposa diferents sentències mentre fa dibuixos. Sembla que relació que va tenir amb André Cayatte, extravagant personatge parisenc, que al costat de René Char va fundar al revista Méridiens però que no va aconseguir entrar dins el cercle de Breton, tal i com ens ens diu també Albert Mercadé en el catàleg raonat de l’obra de Rebull i publicat el 2011, va inspirar la boutade.

Cal dir que els dibuixos realitzats a París, no van gaudir dels favors de la crítica una vegada exposats a Barcelona. Després d’una exposició a Madrid l’estiu del 1929 a La Galería, màxim exponent de l’avantguarda espanyola, Joan Merli, promotor artístic, va voler repetir l’experiència a Barcelona l’hivern del 1930. Merli havia fundat l’Organització Joan Merli, una associació on els seus socis podien triar semestralment una obra de diversos autors que Merli tenia en nòmina. Entre ells Joan Rebull.

Com ja hem dit, tret del prestigiós crític Sebastià Gasch, els comentaris no foren gaire elogiosos. No sabem si aquest fet va fer desistir a Rebull de continuar amb el dibuix com una disciplina independent. Sí que és veritat, que el juny del 1931 és elegit diputat per Vilanova i la Geltrú per la Diputació Provincial de la Generalitat de Catalunya per Esquerra Republicana de Catalunya i que participa en la redacció de l’Estatut de Núria alhora que emprèn la posada en marxa de el Taller-Escola de Pintura i Escultura de Tarrgona, el 1934, una entitat pedagògica que volia renovar l’ensenyament artístic i que la Guerra Civil va impossibilitar que reeixís. De tota manera, aquest compromís, no suposa una disminució ni el la quantitat ni en la qualitat de l’obra de Rebull.

Sigui com sigui, no trobem després dels anys trenta, dibuixos significatius. Dins l’òrbita del compromís catalanista de l’escultor, també hi podem veure, a l’exposició, el dibuix que Rebull va fer del president Lluís Companys el 1934. Cal dir que Rebull va arribar a fer la màscara mortuòria del president Macià, de la qual se’n conserva una fotografia del mateix artista treballant-hi, avui malauradament desapareguda pels avatars de la mateixa Guerra que va obligar a Rebull i a tants d’altres a exiliar-se.

En el camp de la pintura, també s’hi poden veure els dos únics quadres que es coneixen de Rebull, tots dos del 1930. El primer és un retrat de la seva primera dona Anna i el segon és la que porta per títol Al·legoria. S’hi poden veure tres nens nuus, abraçats. Després de la mort de Rebull, el conjunt, seria conegut com Els tres gitanets. Una versió del 1934 transformat en escultura, mostra el mateix Rebull, al centre, abraçat als seus amics d’infantesa Joaquim Santassusagna, prestigiós geògraf i intel·lectual reusenc, i Aleix Saludes. Tots tres eren veïns, de xiquets, al carrer de Sant Tomàs de Reus, conegut popularment com el carrer dels gitanos.

L’any 1976 Rebull en faria una altra versió en bronze d’aquesta mateixa obra que quedaria just damunt de la seva tomba al cementiri de la ciutat que el va veure néixer i que constitueix un bellíssim monument funerari. Un exemplar d’aquesta tríada d’infants es pot veure també a l’ajuntament de Barcelona donada amb posterioritat per la seva segona muller, Conxa Farré.

De tornada de l’exili, van ser moltes les obres que Reus va encarregar a Joan Rebull. D’entre les més importants, sens dubte, La Pastoreta, ubicada a la plaça del mateix nom i que va ser inaugurada el 1954. D’aquesta obra hi podem contemplar un dels dibuixos preparatoris del 1951. Prenent com a model la seva segona dona, l’aquarel·la i guaix sobre paper, participa d’aquesta voluntat que el dibuix sigui significatiu per ell mateix més enllà que servís com a model per l’obra escultòrica esmentada. Hi ha en la mirada de la noia, aquella sensació que tenen moltes obres de Rebull d’habitar un no temps i un no espai (per dir-ho en paraules de José Corredor-Mateos) que les fan transcendir del moment en què són observades amb la nostra sensibilitat.

Una primera versió de l’obra definitiva que avui es pot veure instal·lada, va ser feta en guix guanyant el Gran Premi de l’Escultura de la I Biennal Hispanoamericana d’Art celebrada a Madrid aquell mateix any. A partir d’aquesta obra, lleugerament modificada, es va fer la versió dels anys cinquanta, lleugerament diferent, fent-se’n el 1975 algunes modificacions més fetes pel propi escultor.

El fet que aquesta exposició s’hagi presentat a la Fundació Palau no és cap trivialitat. Tal i com recull Joan Abelló directament de l’escriptor Josep Palau i Fabre al catàleg de l’exposició que es va poder veure al Museo Nacional de Arte Reina Sofia el 2003 i dedicada a l’obra dels anys 20 i 30 del segle XX, Palau va conèixer personalment a Rebull durant l’exili a París, el 1946.

L’amistat de la família Palau amb Rebull, però, venia d’abans. Concretament del seu pare Josep Palau i Oller que el 1933, va adquirir un baix-relleu a Rebull. Palau i Oller era soci de l’associació que havia creat Joan Merli. Aquell relleu seria instal·lat al domicili familiar dels Palau i traslladat a la Fundació on avui es pot contemplar.

Palau i Fabre també va adquirir dos dibuixos més a la vídua de Salvat-Papasseit que va publicar a la revista clandestina Poesia que va publicar-se entre 1944 i 1945. Seguint l’herència noucentista del seu pare, Palau i Fabre admirava de Rebull, deixant de banda la seva vàlua artística, el seu compromís amb el seu país i amb el seu temps, tal i com van tenir molts artistes de l’època. A l’exposició s’hi pot veure un original mecanografiat del mateix Palau amb algunes màximes al voltant de l’obra de Rebull i que recorda l’actuació de l’escultor el 1929 a Reus i de la qual hem parlat.

El 2007 vaig tenir l’immens plaer de conèixer Palau i Fabre al pis que tenia tot just dalt de la Fundació. Hi vaig anar amb uns companys del PEN català tot just abans de participar en l’edició del festival de poesia que cada any s’hi organitza. Deixant de banda de l’emoció de poder saludar a tot un símbol de la nostra cultura, em va sorprendre gratament que just a tocar on seia, hi havia una reproducció en bronze d’una de les millors obres de Rebull: Cap de càntir (que il·lustra aquest apunt), originalment feta amb pedra calcària d’Ulldecona el 1934 i que el 1970 se’n va fer una versió en bronze. El testimoni impassible de la relació fraternal entre Palau i Rebull.

En els darrers anys, l’obra de Rebull s’ha rescabalat de l’oblit. A aquesta exposició, que recupera moltes de les obres disseminades en diverses col·leccions particulars, cal afegir-hi la publicació, el 2011, del catàleg raonat de l’obra de l’escultor. Al llibre publicat per Corredor-Mateos el 1991 i que ja constituïa una obra de referència, cal ampliar-lo amb aquest nou volum que sota la supervisió del mateix crític d’art i poeta, ha portat a terme amb la mateixa sensibilitat Albert Mercadé també comissari de l’exposició que ressenyem. Cal destacar que el catàleg va ser guardant enguany amb el premi a la millor publicació sobre art del 2011 atorgat per l’Associació Catalana de Crítics d’Art.

(Publicat a Reus Digital el dia 13/7/12)

TREBALLS D’AMOR PERDUTS

0
Us diran que un rei de Navarra amb dos dels seus cortesans, decideixen deixar de tenir tracte amb les dones i amb l’alimentació. Us diran que el seu objectiu, peti qui peti, serà dedicar-se només a l’estudi. Us diran que, malgrat el jurament, se’ls creuran pel mig tres formoses gavatxes dames que els faran abjurar dels seus convenciments. Us diran que hi ha lletres que els enamorats envien a les enamorades. Us diran que les cartes es confondran i aniran a parar a mans de qui no toca. Us diran que hi ha criats babaus i senyors astuts. Us diran que hi ha versos que s’encallen aquí el dedins. Us diran que hi ha bromes dignes dels berenars aquells que perboca Telecinco cada tarda. Us diran moltes coses. Coses que quedaran molt lluny del que veureu.

I és que la bona gent dels Parking Shakespeare hi tornen. De la gosadia n’han fet tradició. Del risc n’han fet litúrgia. De la valentia n’han fet cita ineludible. Seran ja quatre els anys que estiu rere estiu, tornen a William Shakespeare al lloc on va néixer. Al carrer. Senzill? Complicat? Tampoc no us donarem tota la feina feta. Que alguna cosa hi haureu de posar de la vostra part.

A poc a poc i bona lletra. Enguany s’han atrevit amb Treballs d’amor perdut. Obra primerenca. Ho hem llegit no sé on. De les primeres amb què Sir William es va batre amb el vers. I tot i que pel que resumim línies més amunt pot semblar una rucada immensa, fins i tot una rucada com aquesta, passada el sedàs de la ploma de l’anglès, funciona, emociona i sobretot, diverteix. És el que té Txècspirt.

És sabut que cada any es canvia el director. I així, els que ja tenim el carnet d’espectadors residents, podem anar fent de padrina permanentada i dir després davant una xocolateta o un geladet: ai, l’any passat va estar millor o ai, enguany aquell o aquella no ha acabat de… i enfilar batalles estèrils de comparacions encara més inútils, per passar l’estona. Què voleu? Les tardes de juliol és fan llaaaaaaaaaaargues…

Enguany tocava enfrontar-se a la nostra saviesa acumulada a la Marilia Samper. Vès que hi anem. Ha primat, aquest cop i per damunt de tot, l’humor. La Samper ens dóna un Shakespeare on els tres incauts que volien deixar de tastar dona són modernus amb ulleres de pasta i bigoti de Gràcia. De fet tots porten ulleres, ara que ho pensem. Seran per veure-hi millor?, que es deia al conte aquell dels tres porquets? Probablement deuen ser per veure degotar amb més nitidesa la nostra bava espectadora d’agradar-nos el que fan.

A ells ja els tenim. I elles? Ai, elles! Elles riuen, canten i llueixen modelet. Ben mirat tampoc no ens queixarem. Una bella tríada de pin-up girls somrient sempre a càmera, fent anar els malucs i refilant Madonna amb veu de xiclet maduixa àcida, si cal. D’entre elles, la que mana, la Princesa. A mode de mirall amb la tríada de modernus que deuen saber-se més de 45 marques diferents de ginebra on qui mana és el rei, com gairebé sempre.

Com a contrapunt a Ells i a Elles, els criats, veritables txonis, ens donen ja tot una singular diapositiva social digne d’admirar i que malgrat la presumpta astracanada, el fet que no es carreguin les tintes en aquesta direcció s’agraeix. Més que res perquè el xoc que suposa veure tota aquesta colla abillada d’aquesta manera dient el text passat per la brillantor escandidora de versos de Salvador Oliva ja és prou espectacle. El text està ple d’una musicalitat alada que encara el fa més divertit pel què dèiem. Tot i la xocant vestimenta, s’ha respectat el text. El ritme és l’escaient. No ens deixem impressionar pel vernís. 

Potser en altres muntatges, aquí entren les padrines, s’advertia una voluntat d’unitat més gran. Bastida la decoració moral de la qual parlàvem, s’ha fet brillar personatges que porten més pes individual en detriment de la globalitat. La Princesa, Navarra i sobretot Don Armando que s’ha perfilat molt (un autèntic caballero español sobreeixit de gramàtica Radio Teletaxi) Una opció com una altra. No us podeu perdre la filigrana de mossèn Holofernes!

Hi són fins el dia 31 de juliol i estaria bé que hi anéssiu encara que fos per carregar-vos tot el que en aquest humil paperet deixem dit. Ah, i encara que es digui que l’espectacle és gratuït, porteu un bitllet de cinc o de deu per deixar a la gorra que després passen. Que entre cosines arriscades, intervencions i rescats, aquesta trepa de còmics, juliol a juliol, ens fan riure i plorar i tornar a fer riure per no re. I això val tot l’or del món fills meus, paraula de padrina.

REIVINDIQUEM SALVADOR IBORRA

1
El passat dia 9 de juliol el poeta Salvador Iborra hauria fet 34 anys. Els seus amics no ho van voler passar per alt. Per això s’empescaren un premi de poesia que porta el seu nom. Per això, dissabte passat, a l’Ateneu Layret, van decidir tornar a recordar la seva veu. Fer-li un regal d’aniversari.

Amb l’excusa d’atorgar els premis vam poder tornar a sentir els seus poemes. Els seus versos. Les seves paraules. Al mateix lloc on va presentar el seu darrer llibre Els cossos oblidats mesos enrere.

Va ser també a través dels amics de l’Ateneu que jo vaig entrar a la poesia del Salvador. Xerrant de manera casual van ser ells els qui em van donar a llegir el seu darrer recull de poemes. Jo no sabia que l’havia presentat en aquell casal de llibertat i de bona gent.

Recordo que aquella nit vaig anar-me’n a dormir molt tard llegint-lo. Molt més sabent que aquell grapat de poemes serien els darrers que el Salvador ens llegaria. Maleint que els altres dos llibres anteriors, no puguin ja trobar-se. Commocionat per haver trobat una veu tant poderosa i tant vilment assassinada.

 Els cossos oblidats és un llibre important. Sovint els joves poetes, per fer-se sentir, s’auto-exigeixen trencar amb tot. Etzibar piruetes poètiques que la majoria de vegades cauen en el ridícul més espantós. A vegades fruit de la pròpia immaduresa de no dominar encara l’ofici; a vegades perquè ignoren que en camp de les arts del 1900 al 1930 es va fer gairebé tot.

Sigui com sigui, cal agrair al Salvador que no gastés ni una cosa ni l’altra. La seva poesia no és innovadora. S’hi poden veure els rastres d’Estellés, de Ferrater. Un trobador modern, com l’ ha anomenat el seu amic Sebastià Benassar.

Malgrat això, la seva poesia participa d’una intel•ligència poètica innegable. Es percep rere cada poema, rera cada vers. El lirisme desimbolt, lluminós, no és mai gratuït. Sap fer de l’excés, forma. Entre el canemàs de versos s’hi escolta una veu que domina sempre per no caure mai en el fet gratuït de fer pornografia de la vivència malgrat que en aparença l’ús del vers lliure o d’instal•lar-se a vegades com el protagonista de l’acció, defugint tota subjectivitat, puguin fer arronsar el nasset dels puristes.

Salvador Iborra ens ve a dir allò que ja sabíem, que en poesia només hi ha dos grans temes: l’amor i el pas del temps. I una vegada assumit això, opta per deixar lliscar els seus versos bastint-los directament a través de la veu d’aquest trobador malaguanyat que s’empesca i que ens importa poc si correspon amb el de veritat.

 A través d’artefactes purament poètics ens fa ser solidaris amb el seu desànim, amb la seva contemplació patètica de la vida, amb el desamor que sempre sura en la seva poesia. Però torno a repetir. Allò que enlaira els seus versos és precisament el domini d’aquests artefactes per bastir un lirisme arrauxat, d’imatges potents, sempre extremes, on cada temptació de sentimentalitat barata és esborrada del mapa.

No ens hi estendrem perquè aquests papers no volen ser res més que un just i necessari prec perquè alguna editorial amb sentit crític aplegui els tres llibres i molta altra gent pugui dir-hi la seva i deixar-se emocionar pels seus versos.

Per damunt de tot reivindicar el poeta sense caure en falses condescendències. Hi ha molta gent que se l’estimava al Salvador i són aquestes persones els qui tenen el dret de continuar-ho fent.

Als altres, als qui l’hem conegut després, a través dels seus poemes, ens toca dir que sí, que el Salvador Iborra, més enllà de la seva tràgica mort, és un gran poeta i des d’aquesta immortalitat, donar-lo a llegir perquè val la pena.

Fotografia: Acte de lliurament del Premi de Poesia Salvador Iborra a l’Ateneu Layret.

BORDALLS MENUTS

0

Estim els meus i escric amb l’esperança
de no esperar res pus del que hem patit.
Tothom té dret a un tros de paper escrit;
tothom té dret a podrir-se en la terra.

Els arbres vells treuen bordalls menuts.

                                         Damià Huguet. Del llibre De traus badats (1979)

Fotografia: La Roca Foradada. Prades (Baix Camp)

VEUS BAIXES A BARCELONA

0
Publicat el 19 de juny de 2012
Una de les aportacions més importants en aquest 90è aniversari del naixement de Gabriel Ferrater ha estat el número 0 de la revista digital Veus Baixes amb el seu Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater.

Miquel Àngel Llauger, Joan Manuel Pérez i Pinya, Jeroni Salom i Gabriel de la S.T. Sampol i Enric Blanes, han sabut contactar amb aquells que tenien alguna cosa a dir sobre l’intel·lectual reusenc.

Les aportacions són d’un altíssim nivell i aporten un material valuosíssim per entendre i admirar encara més Ferrater. Rigorositat i entusiasme lector.

Aquest dijous dia 21, a les 19:00h, a la Biblioteca Francesca Bonnemaison de Barcelona, Miquel Àngel Llauger, Enric Blanes, de la pròpia revista i Dolors Oller i Narcís Comadira, en faran la presentació.

En acabat tindré el plaer de poder llegir un grapat de poemes de l’homenatjat.

Ferraterians, us hi esperem!

MATERIAL D’ORFEBRERIA

0
Publicat el 14 de juny de 2012
Hi ha una cuina grisa. Llepada d’anys i de ronya. El temps aturat. Una taula. Unes cadires. Una nevera. Una màquina elèctrica de fer cafè. Ginebra barata que té gust de colònia. Quatre perdedors. El primer en sortir de l’ombra –o d’entrar-hi- un barber. Té por que la seva dona el deixi. El perquè, ja el sabrem més endavant. L’actor. De càsting en càsting sempre dient-li que no s’adiu amb l’actor o actriu principal. L’excita robar als supermercats. Un enterramorts. Es folla una prostituta ucraïnesa. Crida molt però només s’esbrava. És un covard. Un professor universitari de matemàtiques. Cada dia es desperta a la cambra del seu pare mort.

Queden periòdicament per jugar a cartes. Pòquer. Queden periòdicament per sentir-se part d’alguna cosa. D’algun lloc. Ho han perdut tot –si és que mai van tenir res- i busquen en el joc, en el risc de perdre o guanyar, una espurna que encengui alguna cosa en les seves vides miserables. La cuina plena de dies i de merda, els reté. Un dia el professor els demana un favor. Això els posarà en circulació cap a un joc perillós que saben d’avançada que no els salvarà de res. És la primera vegada que potser fan alguna cosa plegats que no sigui jugar a cartes. La resta…

A grans trets aquest és el plantejament. Els jugadors la nova proposta escènica de Pau Miró. Veritable Home de Teatre, signa l’obra i la dirigeix. I cal dir que hi excel•leix en tots dos casos. El text és un d’aquells artefactes dramàtics poderosos que et prenen des de la primera rèplica. Com sempre, marca de la casa, allò que es diu és tant o més important com el que no s’explica. Entre mot i mot, entre lletra i lletra, Miró omple de silencis, de mirades, de complicitats, un entramat sublim. Material d’orfebreria dramàtica de gran volada.

Treballar damunt un canemàs tant ben trenat, permet a Miró passar d’allò oníric a allò realista. D’allò dramàtic a allò còmic. Tot pel mateix carril: el de la precisió escènica on els personatges canvien i evolucionen sense que la variació de registres quedin forçats o siguin gratuïts. L’univers d’aquests quatre homes madurs, una vegada bastit, assentat, permet totes les piruetes que Miró s’empesca. Demiürg trapella, se’n surt de totes i amb nota alta.

Per fer-ho, compta amb un quartet de luxe: Boris Ruiz és el barber. Només cal veure com recull el cigarret que l’enterramorts llença a terra només en aparèixer en escena. Un exercici de contenció on cada gest, mil•limètricament traçat, confereix al personatge tot un reguitzell de petites accions corrents fins arribar al seu moment de glòria amb l’anunci que fa, traient-se de la butxaca de la camisa, el guió que pot portar-los, a tots quatre, a tocar el cel. Mesurat. Gran. Molt gran.

Jordi Bosch, l’enterramorts, ratlla sempre l’histrionisme, però se sap domat i contingut malgrat sempre estar a punt de caure en el desvari absolut. Se’l veu pres d’una soledat íntima que el tenalla i on ni tan sols el desfogament usual amb la prostituta eslava aconsegueix apaivagar.

Jordi Boixaderas sap gestionar el patetisme d’aquest actor que no aconsegueix cap paper. Arrogant. Cínic. De tornada de tot. Troba sortida en l’excitació que el provoca que l’enxampin quan roba als supermercats. Al cap i a la fi, un succedani del que representa la descàrrega d’adrenalina subjacent dalt d’un escenari quan s’actua. Com els altres, amb els seus racons i les seves mancances. No sap que està a punt d’interpretar el paper de la seva vida.

Andreu Benito rivalitza en grandesa amb Ruiz. Oposats en la manera d’atacar els seus personatges, la seva presència esdevé gairebé shakesperiana. Un patriarca que Miró defuig de situar en un pla més enlairat que els altres personatges malgrat ser una mica qui aporta els elements argumentals que fan avançar l’acció. A aquest professor, com als altres, també li veiem les dissorts, les pors. Les contradiccions a flor de pell.

Benito és un Lear que ha superat la seva necessitat de saber l’amor que li professen les seves filles, en aquest cas, els seus fills. La seva preeminència només és una excusa dramàtica. Per entendre’ns, Miró no proposa el joc de saber si Cordèlia talla cabells, dóna sepultura a persones o fa escalfaments de veu. Res del que els pot oferir aquest Lear els interessa als seus fills. Tots van a la mateixa barca. Tots plegats fa molt de temps que perden plegats. I amb tot, cada gest de Benito, té una significació especial. Pesa.

La direcció de Miró sap matisar i acaba d’enlairar tot el que diem més amunt. Malgrat l’escenografia realista, no s’encaterina en tancar als personatges en aquesta espai –com potser faria Mamet i que és un referent que sura i hi és palpable-, no. Miró sap obrir l’escenari, aquesta plataforma damunt un fràgil entarimat que de seguida il•lumina per sota mostrant-nos que tot, gairebé sempre, se sosté damunt ben poca cosa.

En tindria prou marcant a cada personatge i ja hauria fet la seva feina, però és ambiciós i juga sàviament a desencaixar el pla sempre que pot. Com dèiem, pot ser només mostrar el que hi ha a sota de tot. Pot ser deixar veure un treballador del Lliure ajudant a un dels actors a posar-se una jaqueta. Són aquestes petites coses el que donen singularitat i alta volada a l’espectacle i l’impregnen d’una certa inquietud que la fan deutora de no entendre el teatre com una cosa morta i estàtica reduïda al text i als actors, sinó com un joc viu i poderosament transgressor fugint de l’adotzenament realista. Vida passada pel sedàs de les acotacions.

Més que personatges de casino luxós, aquests quatre jugadors, els podríem emmarcar més en una d’aquelles sòrdides vetllades de bingo a la recerca de la sort que malgrat que finalment els arriba, no en saben fer res. Perquè perdre o guanyar no importa. Qui cantem bingo som nosaltres, a la butaca, per haver assistit a una lliçó magistral de teatre. Ells, dalt l’escenari, només esperen la propera temptativa. Altrament només juguen i juguen i juguen i juguen… Els jugadors.

Fotografia: Ros Ribas

DE QUAN PLOVIEN BOMBES A BARCELONA

0
Publicat el 11 de juny de 2012
Podia passar en el moment menys esperat. Mentre es dinava. Mentre es portaven els xiquets a escola. Mentre es passejava tranquil•lament pel carrer. Si un era a casa, la ràdio ho avisava. Encara avui, trobaríem, segur, persones grans de Barcelona que ens sabrien acabar la frase: “Atenció catalans, hi ha perill de bombardeig…”. La veu de Teodor Garriga des de Ràdio Associació de Catalunya posava als barcelonins en alerta. “…Aneu als vostres refugis en calma i serenitat. La Generalitat vetlla per vosaltres”.

Mussolini ha fet instal•lar el seu Comando Aviazione Legionaria delle Balearia a Mallorca. Serà des d’aquesta illa des d’on s’enlairaran els avions que una vegada i una altra, deixaran anar bombes damunt la ciutat. Primer, la població no hi està avesada. Veure volar un avió encara és una cosa extraordinària. Aviat, aquesta circumstància, deixarà de ser un esdeveniment curiós per esdevenir un senyal d’alerta i de mort. Els motors dels avions, primer. Tot seguit, el xiulet esfereïdor de les bombes caient.

Les primers víctimes aniran comptabilitzant-se. Moltes vegades, els atacs italians, ni tan sols vénen ordenats pels militars espanyols sublevats. És la primera vegada en la història que en una guerra es castiga a la població civil. L’apel•latiu “Guerra Total” farà que Barcelona sigui la primera ciutat condemnada a experimentar aquesta nova cruel manera de fer la guerra. Ja no es tracta de combatre al front. Cal desmoralitzar i crear el terror a la rereguarda. Es planifica i s’estructura la millor manera de destruir la ciutat. Res d’objectius militars. La destrucció per la destrucció. Barcelona patirà durant la guerra 384 bombardejos. 

Malgrat que són moltes les protestes internacionals denunciant aquesta massacre que no s’havia vist mai, no serviran de res. Barcelona serà bombardejada progressivament fins arribar al març del 1938 al zenit del sadisme. Del 17 al 19 de març de 1938 disset incursions –també hi intervingueren avions alemanys- deixen el centre la ciutat gairebé destruïda. Gairebé un miler de morts i nombrosíssims ferits.

 Els bombardejos damunt la ciutat, seran un entrenament. Mussolini primer, però també Hitler amb la seva Legió Cóndor, faran servir la capital i després altres ciutats catalanes i espanyoles com a macabre banc de proves per tal perfeccionar els seus instruments d’aniquiliació de cara a la Segona Guerra Mundial que s’està gestant. Els homes són al front. A la ciutat queden les dones, els nens i els adolescents. Alguna cosa s’ha de fer per tal de parar el degotall de morts.

A Barcelona el 1937 es crea la Junta de Defensa Passiva. S’utilitzen el metro i totes els llocs que poden servir com a potencials refugis contra les bombes. De seguida, però, es fa necessari la construcció de refugis per tal de protegir les persones de les bombes. A Barcelona es construeixen més de 1400 refugis. Un d’ells, el 307, al barri de Poble-Sec, excavat a la falda de la muntanya de Montjuïc, pot visitar-se. El Museu d’Història de Barcelona en té cura. 

L’altre dissabte hi vaig anar. Era una visita que tenia pendent. La informació que introdueix aquest apunt, a grans trets, és la que es dóna als visitants abans d’entrar pròpiament al refugi. Ho trobo un gran encert. La contextualització és necessària. Cal explicar a la gent on es posarà. La barbàrie que s’instal·la a Barcelona. El perquè, el com i el quan.

Una vegada a dins, els gairebé 400 metres de galeries posen de manifest amb quina tenacitat els veïns de Poble-Sec es donaren a possibilitar un refugi segur davant la pluja de bombes. En algunes roques, encara s’hi poden veure les esgarrinxades dels pics i de les pales. La dinamita és al front. Cal avançar lentament amb la força dels braços.

Cal treure la terra a fora. Instal·lar un mínim de confort que vol dir letrines i una petita infermeria. Bancs perquè la gent pugui seure. Preveure les mínimes contingències com els atacs de pànic o els plors per tal que no s’escampin. Demanar a la gent que no parli de política. De religió. En definitiva, mitigar qualsevol espurna que pugui convertir l’estada, que no se sap mai de quan serà, en un infern semblant al que hi ha instal·lat a fora. 

L’enfocament didàctic, fent pal·lesa que es tractaven de persones del carrer que van haver-se d’espavilar per procurar-se un lloc segur per sobreviure, és del tot encertat. La bestialitat del terror instrumentalitzat contrasta amb la solidaritat no només de la gent del Poble-Sec sinó les d’arreu de la ciutat, del país i d’Espanya que van haver-se d’espavilar com van poder.

Churchill, l’any 1940, en un discurs adreçat a la població londinenca, també sota les bombes, en donava testimoni:  “No vull subvalorar la severitat del càstig que cau damunt nostre, però confio que els nostres conciutadans seran capaços de resistir com va fer-ho el valent poble de Barcelona”.

Una visita molt recomanable que dura uns 45 minuts (obre els dissabtes i diumenges al matí) explicada amb professionalitat i rigor i que sap fer-te viatjar a un període de la nostra història que no s’hauria d’oblidar mai. Una gran experiència.

OMPLINT DE SAL LES PETJADES

0
Publicat el 6 de juny de 2012

EN TI

 

En la sombra de tu nombre

es donde yo me encuentro mejor.

Escondido entre tu pelo,

resguardado entre tus manos.

A salvo cerca de tu sonrisa.

Si levanto la cabeza

solamente es para ver el mar

y sus lamentos lejanos

llevando a otras islas

el rumor de nuestro amor abierto.

No quiero irme nunca de ti

ni que tu de mi te alejes,

aunque sepa que es ley de vida

                                                                                               que el amor perezca

                                                                                               y llegue hasta la playa

                                                                                               solo la espuma de los días buenos,

                                                                                               llenando de sal las pisadas,

                                                                                               de nuestro caminar desnudo y lento.


                                                                                              Alejandro R. Zemeckis

MANIFEST DE GIRONA

0
Publicat el 5 de juny de 2012
El 1996, el Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Internacional va fer pública a Barcelona, impulsada pel PEN Català, la Declaració Universal de Drets Lingüístics.

Commemorant el 15è aniversari de la Declaració, el passat maig del 2011, es va acordar a Girona, també impulsat pel PEN Català, el Manifest de Girona, un decàleg que resumeix la Declaració.

Tenint en compte la persecució que pateix la llengua catalana a València i especialment a les Illes Balears, aquest acte, constitueix un crit en favor dels drets legítims de tots els parlants d’una llengua per proclamar el seu dret per utilitzar-la amb plena llibertat. La diversitat lingüística és quelcom que s’ha de preservar. No hi ha llengües minoritàries, hi ha posicionaments polítics minoritaris ancorats en el passat que veuen amenaces on no n’hi ha.

El PEN Català, des de fa 90 anys, compleix el seu deure fundacional de denunciar aquestes realitats abogant per la defensa de la llibertat de les parles i dels escriptors amb la tenacitat combativa que el caractariza.

El president de la Generalitat, Artur Mas, presidirà avui, dimarts dia 5 de juny, la presentació d’aquest Manifest. L’acte tindrà lloc al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat, a les 19.30 hores.

L’acte començarà amb els parlaments de la presidenta del PEN Català, Carme Arenas, i del president del comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Internacional, Josep M. Terricabras. Seguidament, es donarà pas a la conferència “Llengua i llibertat” (la podeu llegir aquí) a càrrec del professor Johannes Kabatek, de la Universitat de Tübingen. Per acabar, hi haurà parlaments del president del PEN Internacional, John Ralston Saul, i del president Artur Mas, que clourà l’acte.

MANIFEST DE GIRONA 

1. La diversitat lingüística és un patrimoni de la humanitat, que ha de ser valorat i protegit.

2. El respecte per totes les llengües i cultures és fonamental en el procés de construcció i manteniment del diàleg i de la pau en el món.

3. Cada persona aprèn a parlar en el si d’una comunitat que li dóna la vida, la llengua, la cultura i la identitat.

4. Les diverses llengües i els diversos parlars no són només mitjans de comunicació; també són el medi en què els humans creixen i les cultures es construeixen.

5. Tota comunitat lingüística té dret que la seva llengua sigui utilitzada com a oficial en el seu territori.

6. L’ensenyament escolar ha de contribuir a prestigiar la llengua parlada per la comunitat lingüística del territori.

7. El coneixement generalitzat de diverses llengües per part dels ciutadans és un objectiu desitjable, perquè afavoreix l’empatia i l’obertura intel•lectual, alhora que contribueix a un coneixement més profund de la llengua pròpia.

8. La traducció de textos –particularment dels grans textos de les diverses cultures– representa un element molt important en el necessari procés de més coneixement i respecte entre els humans.

9. Els mitjans de comunicació són altaveus privilegiats a l’hora de fer efectiva la diversitat lingüística i de prestigiar-la amb competència i rigor.

10. El dret a l’ús i protecció de la pròpia llengua ha de ser reconegut per les Nacions Unides com un dels drets humans fonamentals.

Girona, 13 de maig de 2012

Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Internacional

Durant tota la setmana el PEN Català (@pencatala) ha anat piulant aquest manifest amb l’etiqueta #ManifestdeGirona.

Us convido a afegir-vos a difondre aquest manifest!

#90AMBFERRATER

3
Publicat el 17 de maig de 2012
El proper dia 20 de maig de 2012 Gabriel Ferrater hagués fet 90 anys.

Considerat com un dels intel·lectuals catalans més importants del segle XX i autor d’una obra poètica que va trencar motlles i va influenciar a tota la poesia que es va escriure després, Ferrater no gaudirà de cap homenatge oficial en aquest aniversari.

Conscients que malgrat aquesta mancança, l’obra i la figura de Ferrater és vigent i estimada per moltes persones, us convido a tots aquells que tingueu alguna mena de tribuna o senzillament als que considereu que val la pena de recordar-se d’ell, que us uniu a aquesta celebració.

Fem que el proper dia 20 de maig la veu de Gabriel Ferrater i Soler torni a fer-se present a la xarxa.

Que els seus versos, les seves paraules, les seves idees, facin possible que almenys per un dia, tot quedi tintat color olor de poma!

S’ha creat un esdeveniment a Facebook

Podeu seguir i piular Ferrater a @GabrielFerrater i proposem #90ambFerrater com a etiqueta.

Participeu-hi!