I SERÀS UNA DONA

Agafa el cronòmetre. Engega’l. Espera que passi un minut. Atura’l. En aquests 60 segons, a tot el món, a 100.000 dones se’ls han mutilat els genitals d’una manera o altra. Se’ls ha privat la possibilitat de sentir, d’obtenir plaer en les seves relacions sexuals. Se les ha condemnat a què el sexe, portar fills al món, sigui una cosa dolorosa. O si més no, més dolorosa del que hauria de ser normal.

La mutilació genital femenina és una pràctica estesa sobretot a l’Àfrica i també a zones d’Àsia. Arriba un moment, en la vida de tota dona, en què és cridada per les seves famílies i obligada a deixar de ser una nena per passar a ser una dona.

Són moltes les maneres de fer aquest pas. En totes, però, la cerimònia és considerada com quelcom consubstancial al fet de ser dona. Neixes, et mutilen, et cases i mores. Aquesta és la sort de la majoria de dones de l’Àfrica de les zones més humils; igual com van fer les seves mares, les seves àvies…

Tot i que els homes també són cridats a la mateixa sort, és evident que no és el mateix. Mentre que per ells es tracta d’una circumcisió, que d’altra banda també es practica en altres cultures, per la dona és una mutilació en tota regla.

A ells, tret dels problemes de salut que pot comportar que l’acte es faci en condicions higièniques més que dubtoses –la majoria dels casos- no els resultarà cap impediment per continuar gaudint de la seva vida sexual amb total normalitat.

A elles, se les condemna a no saber mai què és el plaer sexual, i el que és més pervers, se’ls negarà de la impossibilitat de reclamar experimentar aquest gaudi. Per què, com es pot exigir res que mai no s’ha sentit? Per sempre més, cada vegada que la dona sigui penetrada, tindrà dolor. I ja no parlem de l’hora de tenir fills.

Hi ha tres tipus de mutilació, depenent de la zona i la tribu o ètnia a la qual pertanyis. La més comuna és la clitoridectomia o el que comunament s’anomena ablació, en la qual es retalla una part del clítoris. En el segon tipus de mutilació, a més de l’extirpació total del clítoris, se suprimeixen els llavis menors. En la infubilació o com de manera més comuna es coneix, faraònica (la més extrema), s’extirpen clítoris, llavis majors i menors deixant a la dona només un petit orifici perquè just pugui menstruar.

L’apel·lació a aquestes pràctiques, sempre acostuma a ser la mateixa: la tradició. Una tradició religiosa?, cultural?, tribal? L’origen es perd en el temps. En cap cas, però, s’apel·la a l’acció castradora d’una societat patriarcal que actua contra les dones, paradoxalment motor econòmic de la majoria d’aquestes comunitats, per tal de reduir-la a ser un instrument reproductor i laboral dins de la configuració de la família.

Els processos migratoris que la globalització ha comportat fa que aquesta realitat que podríem considerar allunyada del nostre dia a dia, no ho sigui tant. A Catalunya, per exemple, hi ha 200.000 senegalesos, la majoria dels quals, aproven i practiquen la Mutilació Genital Femenina (MGF). Caldria matisar, ja que l’ètnia Wolof, per exemple, no practica la MGF.

Qui ens fa obrir els ulls a aquesta circumstància és la Bombo N’Dir, senegalesa, mediadora cultural, i membre de l’Associació de Dones Immigrants Subsaharianes (ADIS) de Granollers. Som al Servei Civil Internacional de Catalunya, al Raval de Barcelona.

Catalunya ha estat l’única comunitat autònoma de l’estat espanyol que ha activat un protocol d’actuació contra la MGF, malgrat això, el dia a dia de la Bombo és la lluita per desfer l’assumpció que una dona no pot ser considerada com a tal si no està mutilada.

En aquest sentit la pedagogia és un element clau per fer canviar les consciències però mai sense oblidar que la MGF és un atemptat contra els drets humans més bàsics. Allà on no arriben les paraules cal que arribi la justícia per tal de protegir aquelles dones que no volen que se’ls practiqui tal aberració.

Per un africà el sentit de comunitat és molt important. Una dona que hagi decidit per ella mateixa que no vol ser mutilada serà considerada sempre com una pària. Afortunadament a Catalunya, el fet que la dona pugui accedir a una feina i per tant, pugui assolir una certa independència respecte al marit, és clau per poder defensar la sort de les seves filles.

A tot això cal afegir l’escolarització de les nenes i els nens i la progressiva adopció d’un seguit de valors diferents dels que la comunitat en la qual viuen els imposen. Hi ha estudis que demostren que com més estudis es tenen, més creix l’oposició a la MGF.

Amb tot, la por al rebuig, al que diran, i a la implacable decisió del pare que veurà en aquesta postura una desacreditació a la seva autoritat, fan que en molts casos, per tal de defugir la justícia, moltes nenes siguin enviades als seus països d’origen familiar per ser mutilades. A Catalunya és l’àvia paterna la que practica la MGF.

Hi ha diverses iniciatives que es dediquen a tractar el problema a la mateixa Àfrica. Per exemple a Kènia, a la regió de Kuria, al sud del país, existeix la Kiburanga women self help group, una associació dedicada, entre altres coses, a la conscienciació entre les dones de tot el que comporta la MGF. Tenim la sort que el seu director el Mike Deo Ngrasi sigui també aquesta tarda a Barcelona i ens parli de la seva experiència, que a grans trets, no difereix del que ens explica la Bombo.

Tot i que a Kenia i també a Tanzània, la MGF està prohibida de manera oficial, la realitat és que la mutilació de nois i noies constitueix un veritable acte social de la màxima importància. Fins a 5 vaques són sacrificades per cada noia que celebra la festa.

S’ha de tenir en compte que una vegada mutilada, la noia, ja preparada per casar-se, deixarà l’escola i per tant qualsevol instrucció per perpetuar la mateixa dissortada existència que les seves predecessores amb el macabre afegit que ignoraran del tot que pugui existir cap altra opció. No passar per aquest ritus significa passar a ser una msagane, algú fora de la societat. Repudiada pels homes.

Per fer-nos una idea de la bestialitat de l’acte, si una noia, durant la mutilació mor dessagnada (passa molt sovint), no pot ser enterrada vora els seus. Sovint el seu cadàver és abandonat al bosc o directament llençada al riu.

La MGF no ha de ser tractat com un ritu cultural respectable, perquè els problemes que en les dones origina (podríem parlar que cada vegada que la dona és penetrada és, de fet, mutilada) són lloses que hauran d’arrossegar durant tota la seva vida.

Afortunadament cada vegada més la pressió social per eliminar aquesta pràctica i la conscienciació de les dones i també dels homes, és clau per arraconar-la i fer-la desaparèixer del tot.

Torna a agafar el cronòmetre. Engega’l. Deixa que passi un minut, dos, tres… La realitat no ha canviat, només que, després de llegir això, ja no pots dir que no ho sabies.

5 pensaments a “I SERÀS UNA DONA

  1. Li enllaço una pàgina web de l’Església Adventista del Setè Dia amb artícles sobre aquest tema de la mutilació genital femenina (MGF).

    Gràcies per la informació i l’artícle tant clarificador.

    Atentament

  2. En les darreres hores he rebut diversos comentaris a aquest article comentant-me que les xifres que s’hi donaven, 100.000 dones mutilades al minut, no podien ser certes.

    La dada va ser dita en la xerrada i confirmada posteriorment per la persona que la va dir.

    L’única cosa per la qual puc demanar excuses, doncs, és per no haver demanat la font de la informació per poder ser contrastada.

    Sigui com sigui, la meva voluntat, no ha estat mai la de buscar el sensancionalisme de manera gratuïta sinó fer obrir els ulls davant una realitat.

    L’Organització Mundial de la Salut estima que uns 140 milons de dones i nenes sofreixen, actualment, les conseqüències de la MGF.

    Es calcula que a Àfrica hi ha 92 milions de dones i nenes que han patit la MGF

    Dades no gens desdenyables.

Respon a JRRiudoms Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *