La vida versió Champions League

A classe, moltes voltes, se’ns deia que havíem de fer dels nostres xiquets “ciutadans del món”. I quan mire a les meues huit distintes nacionalitats en la meua classe de dèsset personetes, pense que el millor que podria fer d’aquestes criatures és fer-les ciutadanes d’algun lloc més concret, més xicotet, i que puga oferir garanties d’afecte. I la idea de convertir-los en ciutadans de Gandia em sembla suficientment ambiciosa com per a ampliar-ho molt més que això.
En tot cas, els meus xiquets no són els primers ciutadans del món que conec. N’he conegut bastantes -generalment xiques, cosa curiosa-; unes ciutadanes del món que em parlaven castellà amb somnis anglo-saxons. Em parlaven dels avantatges de tindre una visió oberta del món com si tingueren la boca plena de xocolata, com si, per voler ser d’alguna banda en concret, l’angle de visió es reduira a 30º, com els burros. Escoltaven grups planetaris -en anglès i en castellà-, i es posaven vestits globalitzats -dissenyats a Londres, fabricats a Taiwan i distribuïts a Madrid-. Com jo. En general, però, el que ens diferenciava a aquestes ciutadanes del món i a mi era que jo utilitzava quotidianament dues o tres llengües, i elles una.
No m’he considerat mai ciutadana del món per diverses raons: per a Nadal menge putxero; quan afirme o negue la religió, afirme o negue la religió catòlica; utilitze una -i només una- llengua per a escriure el meu diari personal; i tinc els meus avantpassats enterrats en un radi d’uns 900 metres quadrats. Com a molt, sóc ciutadana del MEU món: un món xicotet, quotidià i que m’ha sabut donar afecte i seguretat. Quan mire als meus xiquets, als xiquets de la classe, puc comprendre el desarrelament que puguen tindre des de la pertinença al meu món. Puc establir ponts de comunicació perquè ho faig des d’una visió fins a una altra. I entre tots, teixim a poc a poc una comunicació des d’uns punts de vista que espere que mai siguen completament iguals, perquè els xiquets bolivians o ucranians sempre seran bolivians o ucranians. A menys que ells mateixos decidisquen deixar de ser-ho. Mentrestant, la seua consciència de ser d’algun lloc -del que siga-, els donarà seguretat i pau. I no estic segura que un ciutadà del món, que mira a tants llocs alhora que corre el perill de tornar-se guenyo, tinga la sensibilitat suficient com per a comprendre-ho en un xiquet de 10 anys.

El barri de Corea -a Gandia- es diu oficialment així perquè en els seus inicis el dividia per la meitat la via del tren, a mode de paral·lel 38. És l’eixample obrer de la ciutat ducal, on fins fa 4 dies els xiquets es criaven al carrer. Ara, els xiquets es crien a l’escola, a la meua escola; i més que criar-se, l’escola és el lloc on s’ajunten. Com diu el refrany castellà “Dios los cría y ellos se ajuntan”. L’escola -que és on vaig a fer pràctiques- està flanquejada a una banda per un quarter de la Guàrdia Civil, un bloc de pisos marró i trist que cauria a trossos si no fóra que els fantasmes del franquisme hi actuen de contrafort. A l’altra banda, fent de barrera natural, hi ha un dels jardins més grans de la ciutat. I més enllà, lluny del radi d’influència, hi ha uns adosats d’aquells que no saps si els preus estan posats en euros o en pessetes.

El centre, el CEIP Botànic Cavanilles, teòricament és per a tothom que hi viu als voltants. En la pràctica, els xiquets dels adosats pugen tots els matins al 4 x 4 de sons pares i es dirigeixen a les escoles privades o concertades més cares de la ciutat, mentre que el meu Botànic Cavanilles s’omple poc a poc dels fills del veritable proletariat contemporani, aquell que no es pot permetre pagar tots els llibres de text el mateix mes perquè es queden sense menjar. Però això no ho saps fins que no entres al centre. I aquestes situacions no saps ben bé com solucionar-les.
L’altre dia li reclamava a dos xiquets que tragueren el llibre de plàstica -sí, sí, ara hi ha llibre de text fins i tot per a plàstica, perquè hi tenen fitxes que han de fer, dibuixar, enganxar, retallar…-.
– No tengo, profa. Mi mamá no tiene dinero para libros.
I a això, què respons? Quina teoria educativa hi apliques?

Una de les coses que trobe més complicades de ser mestra d’anglès és el ventall increïble d’edats i de capacitats amb què hom s’ha d’enfrontar cada dia. Un xiquet de 3 anys, que individualment és com un joguet amb bateria infinita, quan s’agrupa amb més individus de la seua espècie, en manades de 20 en 20, es converteix en un animalet escapadís i cridaner com una mona. Els joves d’11 anys, per la seua banda, recorden més la pel·lícula Dangerous Minds que no al capítol dels teletubbies que representen els d’infantil. I enmig d’aquestes dues aigües, afig-li tota la gamma evolutiva humana. La varietat resultant és tan confosa que només de pensar-hi m’entra vertígen.
I tanmateix estic vivint una de les èpoques més divertides de la meua vida. Ahir vaig estar fent literalment el mico (el moooonki, a vore, com fa el monki?? Ui, quins monkis tenim per ací!! Mira, mira, aquest monki fins i tot s’enfila per les prestatgeries!) amb els nanos de 3 anys. Les classes d’anglès a infantil duren una mitja horeta, i són molt complicades de plantejar, perquè són unes classes on la majoria de criatures (estic parlant d’entre un 70 i un 90%) tenen el valencià com a llengua estrangera; i pot resultar complicat fer-los distingir entre l’anglès i el valencià. Passa amb freqüència el demanar el nom d’un animal en anglès i que te’l diguen en valencià, amb l’alegria de qui ha estat treballant el concepte metòdicament. 

Els de sisè, per contra, m’han fet trobar la meua vessant Michele Pffeiffer a Dangerous Minds: he mostrat els meus tatuatges vitals a base de captar paraulotes en búlgar -semblants al rus i al polonès-, interceptar-les al vol i imposar la mirada severa pertinent al crit de “Tikho” (que vol dir silenci, en búlgar). Després, però, els seus xicotets èxits representen les nostres grans satisfaccions. De camí cap a casa, en cotxe, no puc evitar un somriure pensant com estic gaudint d’aquesta experiència, encara que el volant em fa mal sota unes llagues que m’han eixit a les mans de tant de fer punta als llapis amb la maquineta.

El més paregut que he fet mai a vore una pel·lícula de terror ha estat vore mítings al telenotícies. No només perquè jo mai no he vist una pel·lícula de terror (excepte una coreana que em va portar a vore Emili  un divendres a les quatre de la vesprada, on un peix gegant s’engolia a mitja ciutat, però això no feia terror, sinó més bé fàstic). Els mítings d’alguns partits i en segons quines èpoques em fan pànic.

Ahir em va entrar el riure fluix quan una de les promeses electorals d’un partit era la de garantir l’ensneyament en castellà en les comunitats bilingües -no hauria de garantir primer l’ensenyament en valencià??-, i després, a la resta de l’estat, fer que els xiquets siguen bilingües. Si el bilingüisme a aquestes comunitats ja resulta un problema per a aquesta gent, com van a implantar el bilingüisme a la resta de l’estat? Ni que siga en anglés. I no em queixe de que intenten implantar el bilingüisme a Espanya. Em queixe que les seues actituds no són coherents.
Hom no pot pretendre tindre un bon parlant d’anglés, o un bon bilingüe en general si l’actitud que es fomenta envers altres llengües és negativa. Sense anar més lluny, ara ací, a la facultat de magisteri, al segle XXI, encara m’he trobat gent que diu que "la obligan a aprender el valenciano". Sí, obliguen a aprendre el valencià, i el castellà, i les matemàtiques. I el que més em fot, m’obliguen a aprendre Teoria i Institucions Contemporànies de l’Educació, una assignatura que s’entesten a fer difícil. I no veig que ningú es queixe que l’obliguen a fer TICE. I per experiència puc dir que els estudiants que tenen una actitud negativa envers una llengua minoritzada (estatal) solen ser menys habilidosos a l’hora de parlar l’anglès, ja que no han entrenat tant l’oïda, la fonètica, i són com caragols tancats en la pròpia closca. Per més que ploga, no podran beure.

Probablement sóc la pitjor persona del món per a parlar de vocacions.  A segon de BUP volia ser dentista, astrònoma i professora de català. I en COU volia ser no sé quantes coses més. Als 28 anys em trobe que vaig començar uns estudis de dret que vaig abandonar per continuar fent filologia, vaig acabar comunicació audiovisual i ara he reiniciat l’època estudiantil fent magisteri. I ara que no em sent ningú, he de confessar que no vaig començar magisteri per cap mena de vocació concreta -com he dit, tinc vocació per pràcticament tot-, sinó buscant noves possibilitats, noves portes.

Afortunadament, professors com la Teresa Hermoso, José Ramon Insa i algun més que encara tinc i a qui no anomenaré en aquesta ocasió, per raons òbvies, em van fer despertar ganes de ser mestra fins al punt que estic arrepentida de no haver començat aquest camí des d’un primer inici. Sobretot estic contenta d’haver agafat l’especialització de llengua anglesa.

Estic segura que de tota la gent que corre per aquests passadissos, excepte la gent d’infantil -per a fer infantil s’ha de tindre vocació-, el 90% no en tenen, de vocació de res. O potser de tot, però no particularment de la docència. Com jo, vaja. I a llengua anglesa he pogut observar-ho especialment. Al meu "grupet", de les companyes que sempre fem els treballs juntes, hi ha 3 periodistes, 1 historiadora i 1 historiadora de l’art. En tot cas, el que sí que s’hauria d’esperar de la gent d’anglesa és que tinguera un cert domini de la llengua; perquè no tenim temps, ni ens donen suficients crèdits d’aquesta llengua com per a que algú que la domine poc es puga sentir segur. I, tanmateix, passa.

L’altre dia sentia com algú de primer deia:- bé, el meu anglés és el de COU, però jo he vingut ací a que m’ensenyen anglés!- Home, sí. Però no de tot. Tinc la sensació que per a voler viure d’una llengua, s’ha de tindre un cert gust per a trobar-se quotidianament amb aquesta llengua. No es pot pretendre vindre a classe, esperar que et donen la lliçó, i tornar a casa simplement. Cal fer esforços extra, com intentar mirar pel·lícules en anglès (una tasca a la qual dedique almenys una hora diària), i tindre una certa vocació "internacionalista" -que no de ciutadà del món, tot i que algun dia ja en parlaré del que pense sobre aquesta concepció-. Al capdavall, per a dedicar-se a l’anglès, potser sí que un ha de tindre una certa vocació. Si no, estarà condemnat de per vida a encadenar-se a un diccionari.

Última setmana lectiva abans d’abandonar aquesta font de coneixements per a tornar a la pau quotidiana de la terreta. Naturalment, és una època plena d’entregues, com també ho és l’època després de reis, on s’espera de nosaltres que ens passem el nadal fent treballs. I estudiar, quan? Ho vaig dir en alguna junta de govern, i no m’he cansat mai de dir-ho a les classes, quan ha fet falta:- No mos deixen estudiar! Mos volen furtar la paciència!

Brometes a banda, es nota aquest esperit "nadalenc": no és possible trobar un llibre a la biblioteca, a l’aula d’informàtica t’has de pegar colzades per a trobar un ordinador -i ara és hora punta! però he tigut sort-, i la gent fa llistes de sopars, i avisa als professors que el divendres no aniran a classe perquè estaran de ressaca: un argument que ha doblegat fins i tot a la professora d’Educació Física. No vullc ser una esgarriacriatures, però això no és seriós. Quan no hi ha pont, ens l’inventem. Quan és l’últim dia, perquè és l’últim, i quan és el primer, també perquè és el primer. El cas és no anar a classe. Clar, després és normal que ens demanen tants treballs.
A mode de comiat, acabe el post furtiu de hui amb una anècdota: l’altre dia una persona en una de les classes va fer el següent comentari:_ Si se suposa que som professors de llengua estrangera, hem de ser capaços d’ensenyar moro, també no?- Literalment, no ho invente. Immediatament em van vindre al cap tot de respostes que no vaig dir, perquè de tantes que en volia dir alhora, se’m va crear un embús a la boca, que afortunadament el professor va tapar amb un comentari. Em vaig quedar amb les ganes de respondre que en primer lloc el moro no existeix, i que després hauria de demostrar tindre una competència suficient en anglès per a atrevir-se a intentar aprendre un altra llengua. Si no m’enganye, era la mateixa persona que afirmava que ensenyar llengües amb poesia resultaria avorrit per als xiquets. Definitivament, a aquesta persona l’han portada a aquest món per a que hi haja de tot!! I és que hi ha gent que ni té vergonya, ni la coneix.

Ahir acabava de llegir un dels llibres que he de ressenyar per a alguna de les assignatures del curs. La veritat és que ens fan llegir llibres com qui menja rosquilles, però això ja em va bé. Preferisc això que endinsar-me en el gimnàs franquista que tenim a l’escola a les deu del matí, un gimnàs màgic, perquè fa més fred a dins que a fora, i no sé com s’ho fa, perquè a fora ja en fa molt, de fred.
El llibre -que sempre me’n vaig del tema- tracta sobre com furtem la innocència als xiquets, i ja no ens queden xiquets.

Ara per ara em fa la sensació que he estat llegint a un beato progressista, que no veu cap cosa positiva al segle xxi per cap dels cantons; és una d’aquelles persones que diria que si vas a l’església, perquè vas, i si no vas, perquè no vas, i és que ja no queden hippies catòlics en aquest planeta.
Bé, no és ben bé aixina; però és certament confús. Sobretot pequè el context a què es refereix l’home constantment és un context americà, on certament l’educació -la societat- està bastant infantilitzada -concursos de bellesa, cheerleaders, exàmens facilíssims, esports i cotxes a l’edat de 16 anys. I no em recolze en mites de la televisió quan afirme totes aquestes coses: les he viscudes en carn i ossos. En aquesta infantilització hi ha una trasvassament de funcions, en què els xiquets passen a comportar-se com a adults -competitivitat, bellesa, responsabilitats, solitud-, i els adults aspiren a l’eterna joventut a través de l’abandonament de les seues pròpies obligacions com a adults -en la vida real i en la vida publicitària, en l’estètica, s’entén. Crec que a Europa no som tan d’aquesta mena. Ens limitem a intenar anar fent. (Bé, qui diu Europa diu La Font d’En Carròs)
D’altra banda, també sembla que no hi haja cap teoria educativa que acabe d’agradar-li al senyor Giroux, l’autor del llibre. Totes tenen algun error profund; ni Dewey, ni Freirem ni…. M’equivoque: només accepta a Gramsci, a qui en la facultat encara no havia sentit anomenar (segur que, segons l’autor, això es deu a un complot mundial contra l’educació, i contra Gramsci, ha ha!)
En tot cas, tanta teoria educativa des del segle XIX per a què? Si revisem el propi sistema educatiu des de totes les teories del segle xx, veurem que vivim en un context decimonònic. Freire té errors? Però si no l’apliquem! Per eixe mal que fóra!

A la classe de sociologia tractàrem la qüestió del feminisme al llarg de les sessions de la setmana passada. No cal dir que el Baron Dandy estava especialment reticent i recel·lós amb la qüestió -no sé perquè, no m’estranya-. Després de veure alguns aspectes relacionats, el professor es disposà a explicar els diversos tipus de feminisme: el de la igualtat, el de la diferència. I és clar, se’m va fer irresistible evitar una intervenció després de sentir-lo parlar sobre el feminisme de la igualtat.
– Home, jo diria que aquest tipus de feminisme és una estafa, perque convida a la dona a fer les tasques tradicionalment fetes per i per a l’home -que està molt bé: vida política, vida laboral, vida intel·lectual-. Però té l’error que no convida a l’home a entrar en el terreny de la dona, amb la qual cosa les dones fem el doble de feina: la doble o triple jornada laboral. Per a estar així més m’estime tornar al segle XVIII. La revolució feminista del segle XX, en aquest sentit, és una estafa.

El professor va estar d’acord amb el que vaig dir, però Baron Dandy, al meu costat, es va remoure amb inquietud, i després de la classe em va dir que jo en el fons també era una masclista, que totes les dones ho érem, i que el dia de demà, quan tinguera fills, jo els ho faria tot, i que criaria xiquets i xiquetes masclistes, com s’havia fet tota la vida. Em va entrar el riure tonto.
El Baron Dandy és la meua particular acció de bona voluntat, paciència i retorn a la societat d’allò que la societat m’ha donat a mi. Com una fundació, vaja, però a nivell particular.

El divendres per la vesprada vaig anar a la facultat de filologia: no només s’inaugurava l’Institut Confucio a la Universitat de València, sinó que també hi havia unes jornades feministes (estranya mescla, si hom s’atura a pensar-ho). Em va saber greu, perque tot eren dones conscienciades, a les jornades. Aquestes jornades no s’han de fer per a dones: s’han de fer per a hòmens. I, preferentment, per a barons dandis.

S’albiren inicis de revolució a la granja on estic ficada: tots els animalets, animalons, bestietes i bestiasses de l’escola, o millor dit, de la classe, descobrim setmana darrere setmana unes tècniques educatives discutibles en segons quins casos. I hui, a l’hora de plàstica -eh, no vull rissetes, que vos veig!- hem posat en un compromís a la professora, comentant precisament aquestes pràctiques que fa un dels professionals del seu gremi (del gremi dels profes, vaja).

No sé ben bé què passarà demà, que és per a quan està prevista la revolució del tipus Pink Floyd -estem més cremats que unes castanyes-. L’any passat recorde que passava una cosa del mateix estil amb un altre professor: unes tècniques pedagògiques incomprensibles que em van fer traure un notable guanyat a base de llàgrmies -literalment- en una assignatura on, en altres circumstàncies, hauria pogut traure un excel·lent sense més dificultats. Una de les classes on ensenyava se li va revoltar -que no la meua, però no per falta de ganes, sinó probablement per falta d’una líder amb geni de matriarca mediterrània. I és que això és el que passa quan la gent, la humanitat, s’entesta a fer les coses més difícils del que són: que la gent se’t rebota.

Sóc conscient que no totes les assignatures poden tindre la mateixa filosofia, i que hem de treballar en totes bastant -si ens aturem a fer memòria, sempre ens enrecordem dels millors professors, d’aquells que eren exigents (i dels que estaven més bons si eren professors de l’adolescència, val ho reconec). Però exigent no és sinònim d’abusiu. L’exigència és un art més subtil, efectiu i útil.

Presentem en una assignatura seria de magisteri una seqüència didàctica; sobre com treballar la fonètica i la poesia en anglés. Hem passat un mes parlant de les perspectives vigotskianes i piagetianes, del conductisme, l’innatisme i el constructivisme, i era hora d’aplicar tota la teoria en una bona pràctica. I posar aquesta pràctica a judici dels companys de classe. I em va tocar primera.

Una seqüència didàctica llarga, amb molta feina, que tenia punts febles. El professor demana quins problemes li podem veure al treball. Silenci. No hi ha tensió; el que hi ha és molta gent adormida i famolenca. Finalment, un comentari.

– Sí, bé, jo li trobe un problema: és que és molt avorrit això de la poesia, i no em sembla un bon mètode per ensenyar anglés als xiquets. Bé, la poesia i la literatura en general. Jo treballaria amb jocs.

Tant de Piaget i Vigotski per a això? Em vaig mossegar la llengua -encara em dura la llaga- per tal de no contestar-li que sí, que així, d’oca en oca, anirien pujant cursos fins arribar a l’ESO, on es fotrien una hòstia com si hagueren caigut a la casella del pou.

Hui ha vingut la professora de plàstica i la seua didàctica, per primera volta, a classe. L’havien operada dels ulls, i ha estat de baixa fins ara; fins a hui no l’hem coneguda. És de Castelló, se li nota per l’accent, i és com un raig de sol que haguera entrat a les classes prefabricades que tenim -anomenades Pavellons (???)- que fan de mal vore.

En la primera sessió alguns ja hem al·legat la poca traça amb què la naturalesa ens havia dotat per al dibuix; ella ha rigut, després d’escoltar-nos, i ens ha dit:

-Açò no és una classe de dibuix, és una classe de didàctica. Jo ja sé que hi ha qui dibuixa millor i pitjor; però jo el que vull és que ho feu, i que disfruteu fent-ho.

Està bé: és la primera volta en la vida en què entre a una classe i em diuen que tant se val si ho faig bé, millor i pitjor, que el que compta és difrutar fent les coses. Per un moment m’havia semblat estar en Alícia i el país de les meravelles, però en comptes d’una reina dolenta, haver-hi trobat una professora-fada.

Ara bé, si el dia de demà arribe mai a donar una classe de plàstica, no sé què pensaran els xiquets quan vegen que la seua professora dibuixa els monyigots pitjor que ells; la professora de dibuix sembla bona persona, però en el món real, els xiquets -especialment a segons quines edats- poden ser molt cruels.

Tinc una assignatura anomenada Noves tecnologies aplicades a l’educació. Encara no m’he endinsat molt en la matèria, però té fama de ser una de les més complicades del tercer curs de magisteri. Ahir, però vaig fer la primera pràctica: havia d’escriure un bloc.

Vaig estar a punt de demanar que, com ja en tenia un, me’l convalidaren. Però sembla que, de la senzilla tasca que tinc ací, voluntària i feliç, d’escriure el que em passa pel cap amb certa periodicitat -ara escric menys, però també perquè la meua vida és més avorrida, o perquè estic més trista, no sé-, el bloc que hem de crear per a l’assignatura -que ni tan sols es diu bloc, sinó blog-, té un nivell de complicació creixent. Qui sap, potser algun dia faré un enllaç de vilaweb a l’altre bloc -perdó, blog- on hi haurà dibuixat el perfil del Micalet, a base d’emas…