La vida versió Champions League

-On t’han destinat?- Em pregunta abans que tinga temps per a explicar-li que m’he passat la nit amb la sensació de tindre dues pilotes de ping pong a la gola. Afortunadament la vidència del metge no es deu a cap poder sobrenatural -ja m’estava faltant temps per avisar l’Íker-, sinó a que la pantalleta del superinformatitzat sistema de la seguretat social li dóna raons sobre la meua última visita al metge. 
“El 90% dels mestres són hipocondríacs” em continua explicant, mentre esperem uns minutets a que el termòmetre li confirme si tinc temperatura. Però m’ho diu de bon rotllo, somrient. Malgrat les pilotes -de ping-pong- de la faringe, esclate en una gran riallada. “Sí! No hi ha setmana que no em trobe alguna cosa sospitosa”. 
Afortunadament només em calen dos dies per a recuperar el tamany normal de les angines, reforçar la debilitat del cos, i recuperar la temperatura: dos dies de repòs que han coincidit en cap de setmana. Dos dies que, entre setmana i en alguna de les feines anteriors que he tingut -com quan era la directora i l’única redactora d’una revista local- no m’hauria pogut permetre.
No sé si els mestres som més hipocondríacs que la resta de la població. Però reconec -per l’experiència- que sí és una feina on hom es pot permetre el luxe de caure un o dos dies malalt una volta a l’any. Això no hauria de servir com a crítica al gremi dels mestres, sinó a la inhumanitat de molts altres gremis.

I could not have chosen a worst time to start my new life as an English Teacher, surrounded by the polemic on Education for the Citizenship. The matter has even crossed borders: reporters from BBC came to a couple of schools in order to clear up what is going on inside the class. I have not been to any of the classes with the BBC reporters, but I am an English teacher in Education for the Citizenship in La Vila. My duty consists on translating whatever is that the teacher says in valencian. And it is as stupid as this post.

No podria haver escollit una època pitjor per a començar la meua nova vida com a professora d’anglés, rodejada per la polèmica d’Educació per la Ciutadania. L’afer fins i tot ha creuat fronteres: uns reporters de la BBC vingueren a un parell d’escoler per tal d’esclarir què succeeix realment dins la classe. Jo no he estat en cap de les classes amb els reporters de la BBC, però sóc mestra d’anglés en Educació per a la Ciutacania en La Vila. La meua tasca consisteix a traduir el que siga que el professor diu en valencià. I tot plegat resulta tan estúpid com aquest post.

El principal avantatge de viure “entre fronteres” administratives és que resulta equidistantment incòmode viatjar per les comarques valencianes i per les alacantines. En tot cas, no em queixe: els meus reinicis laborals m’han tocat a una distància raonable per anar i tornar el mes que m’ha tocat cobrir una baixa: La Vila Joiosa. L’únic desavantatge del trajecte és que he de passar pel costat de Benidorm, i això em fa regurgitar la bilis. 

Però encara no sé quin número tinc. Després de tindre’ns unes setmanes menjant-nos les ungles expectants, finalment arriba el que esperàvem en candeletes: la resolució de la borsa oberta als mestres d’anglés. Molta ciutadania i moltes punyetes; que tants mestres d’anglès que falten i ací estàvem, els de la nostra propoció, acabats d’eixir del forn i esperant des del sofà de casa -bé, des de la taula d’estudi, que les oposicions no s’estudien en un dia-. 

Fa uns dies l’osser, a Cafè en Gra -que m’agrada llegir amb feqüència-, posava el dit a la llaga (o vaga) dels docents (o “in-docents”). Ja li vaig comentar que si valia la pena que la societat es molestara per alguna cosa, aquesta cosa era l’educació, la llavor del futur. Sé que aquesta reacció de Josep es legítima, fonamentada per tot el tràfec que es porta el professorat organitzant vagues. Ara bé, ni estan tots els que són, ni són tots els que estan: hi ha coses que als mitjans -i ho diu una ex-periodista- no apareixen mai, perquè no són actualitat.

Com per exemple que el Congrés Internacional d’Interacció Comunicativa i Ensenyament de Llengües de la Universitat de València està ple de mestres, de gent que ve de Portugal, Alemanya, País Basc, Argentina, Anglaterra o Catalunya, per a mostrar projectes educatius engrescadors; que estem efervescents d’idees per aplicar a l’aula; que sabem que tota aquesta feina que fem -o farem-, malgrat la il·lusió, a voltes serà com remar a contracorrent.  
Hi ha alguna gent que s’ha tret dies de vacances del calendari per vindre ací, a millorar la seua feina de mestre. Hi ha altres que tenen el privilegi de poder utilitzar dies per a I + D. I també ens podem trobar, buscant en la geografia escolar, professionals que no volen I + D, i ni ganes. Ací, a València, llegint el post absolutament legítim de Cafè en Gra, em sap greu que la feina que es fa, la il·lusió i els projectes es vegen enfosquits per aquesta fama audiovisual de les vagues. I que el que més greu em sap de tot és que la fama audiovisual, més que dels mitjans de comunicació, vinga potenciada per algunes actituds d’alguna gent del gremi; però doneu temps al temps, i un poc de fe i un molt de feina, i la tasca de la docència tornarà a ser degudament considerada.

Després de viure més de 20 anys com a alumna a 3 escoles i 4 universitats diferents n’he vist de verdes i de madures; i també puc dir que l’alumnat es distribueix en una mena de campana de Gauss. Per exemple, les Olgues del meu curs, de la meua escola, excel·lien cap amunt; una servidora estava al promig, i després vaig trobar fracassos escolars a qui vaig perdre de vista abans d’arribar a COU. Els extrems, però, en arribar a la universitat solen difuminar-se.

En totes les aules -en totes, totes, totes- sempre hi ha alumnes per dalt, pel mig i per baix. I ja no em referisc a capacitat -que també es distribueix en forma de campana-, sinó a una mescla de capacitat, voluntat, entorn, actitud i intel·ligència cristal·lina. Amb aquestes cartes l’alumne pot jugar la partida, i vèncer les dificultats. O no. La tasca del professor és precisament aquesta, ensenyar-los les normes de la partida, i les millors jugades.

Per exemple, al Botànic de vegades hi havia qui havia de vèncer un entorn que no era el més estimulant per a l’estudi; una partida que des de l’inici ja es veia que alguns tenien perduda. Hi havia altres alumnes, els alumnes-formigueta, que dic jo, a qui no els sobrava capacitat; però vencien el handycap amb voluntat i esforç. Aquests, aprofite per a dir-ho, són els meus herois. I després hi havia l’espavilat o l’espavilada que tenia neurones de sobres, guanyadors d’una loteria genètica, a qui les coses no s’havien d’explicar dues vegades.

En la majoria d’assignatures que he cursat, hih avia raons suficients com per a que les notes es distribuiren en una campana de Gauss més o menys allargada. Per això, quan aquesta campana de Gauss ha tingut forma de nap esllanguit, ha estat més un reflex de les aptituds -o inaptituds o, en casos més extrems, mesquinesa- del professor que d’un defecte de l’alumnat. I és una cosa que espere no oblidar mai.

Des que me l’explicaren, tot sovint mire el món a través de la campana de Gauss. Fa més entenedors els fenòmens socials, els comportaments i fins i tot els individus que ens rodegen. Per exemple, en les alçades: hi ha gent altíssima, com Gasol; hi ha gent que té el promig mediterrani, com una servidora, i la cosa va baixant fins a trobar gent superbaixeta, com la Yolandita, la meua companya murciana d’erasmus a Polònia, a qui havia d’acompanyar a comprar perquè li costava arribar al prestatge del sucre. I la vida és aixina, com una campana de Gauss.

La campana de Gauss també és aplicable a altres coses que no es veuen, com la intel·ligència, la mala llet o el tamany dels sexes (bé, això últim es veu, però generalment no es veu aixina com aixina, pel carrer, com el color dels ulls).

La tasca dels mestres també es pot mesurar un poc per la campana de Gauss. Si em gire a mirar enrere, o si em descarregue en PDF les notes del meu expedient, puc vore reflectides les aptituds i actituds dels mestres que m’han acompanyat en la meua formació. Probablement en recordaré a dos o tres com mestres genials -que potser no són els que m’han posat la millor nota, o potser sí, però no és vinculant-, i a dos o tres mestres amb un talent inferior a la mitjana. La resta els puc anar situant al voltant de la campana, pels volts del promig -que és un bon promig, per cert, de notable alt-, i apropant-se a l’excel·lència d’aquells dos o tres mestres de qui n’he après molt més que una assignatura; m’he après una ètica, una manera de fer, d’aprendre i d’ensenyar.

I malgrat que la tasca del mestre es mesura subjectivament i no es veu, la valoració d’aquests mestres per part dels alumnes, de nosaltres, generalment ha coincidit; i potser no sempre ens han posat les millors notes. Però hom sempre té, amb aquells mestres, la sensació que ha obtingut el que ha merescut.

Ser estudiant en els mesos de maig i juny no és molt diferent de ser submarinista: tots dos se sumbergeixen en mars, el submarinista en un mar físic, i s’estudiant en un mar de coneixements -ara em direu que hem d’estudiar durant tot l’any, però a la pràctica que alce el braç qui ho faça, qui es pose a estudiar a principis d’octubre. Ningú, eh?-. Al final de la immersió, l’estudiant i el submarinista han de passar per l’anomenada “etapa de descompressió”.

En què consisteix? En el contrari que una propaganda de cotxe: en passar de 100 a 0 en 7 segons. L’etapa de descompressió significa passar d’estar sotmès a altes pressions -com en el mar, o com enmig d’un examen de matemàtiques-, a sentir la més absoluta llibertat. I aquest procés, que els submarinistes no sé com viuen perquè no n’he fet mai, de submarinisme, en els estudiants es manifesta de moltes maneres, i segons personalitats. A mi em diverteix molt vore la varietat de descompressions.

Pel que fa a la meua, sol consistir en dormir com una marmota fins que se m’apeguen els llençols. Enguany, però utilitzaré el sistema professional dels submarinistes: anar descomprimint poc a poc.

De moment me’n vaig de mig-vacances a Barcelona, per a portar a pasturar les neurones, que les tinc socarrades de la calor i dels nervis. Deixe el bloc inactiu durant mitja setmaneta, i canviaré la pantalla per la llibreta, i els llibres de text pels d’investigació. Si quan torne no estic prou descomprimida, sempre quedarà la Universitat d’Estiu de Gandia… o soterrar-se un cap de setmana sencer sota els llençols.

La quotidianitat demanava fermesa. Entrava tots els dies a l’últim minut, amb la pressa alegre de començar la jornada, repartint somriures al so de Vivaldi -la sirena que anunciava l’inici de l’horari escolar-. Des del moment en què posava el peu dins el recinte, l’assaig de professionalitat demanava una serietat amable, formal; hom s’havia de suposar el model d’adultesa i maduresa on s’han de reflectir els més jóvens. Preparació, amabilitat i presa de decisions immediates i coherents posaven en pràctica la nostra teoria.

Al llarg dels mesos s’han succeït les complicacions, les satisfaccions, l’avorriment o l’interès a parts iguals, segons personalitats, segons els temes. M’omplien les classes de crits, de crítiques, d’ocurrències; de silencis emprenyats, silencis concentrats, silencis intrigants; de músiques, balls, bolígrafs de colors i purpurina.
Hem hagut de fer el mico, la girafa o la tortuga; hem hagut de fer de conselleres, de mestres, de mares -en ocasions-, d’infermeres, de policies i de jutges. Hem ballat, hem saltat, hem concursat i pensat, ens hem examinat, hem descansat o hem parlat de cors trencats. I en totes les ocasions, ens havíem de posar l’armadura d’adultes fetes i dretes, de personificació d’una maduresa sense clivelles, amb la coherència que garanteix la seguretat legislativa, educativa, emocional.

I hui, l’últim dia, entre fotografia i fotografia amb els meus xiquets, notava com les juntures de l’armadura es dislocaven perillosament.
– Està plorant, profe?
– No, és que se m’ha ficat una coseta a l’ull.

La crême de la crême de la meua educació es jubila! Els profes de tota la vida, la columna vertebral de la meua escola, deixa òrfenes les noves generacions. La Fina Vilardaga, la millor profe d’història del món, deixa una bona deixeble, la Maite Bosc, que fins ara competia pel lloc de millor professora d’història. Es jubila la Isabel Samaranch, la professora de català més divertida, -àcida- i útil que he tingut. I dic útil perquè encara hui dia consulte els seus apunts de català de COU. I es jubilen altres professors que han marcat moltes infàncies al meu voltant, alguns d’ells, plens de llegendes urbanes.
En Juan Cruz era -i encara deu ser, imagine- tota una institució. És un home del qual se’n deia que tenia avantpassats bascos -si no ho era ell mateix-; i era enorme. No sé com deu ser ara. Si fa anys que no puge a Barcelona, imagineu els anys que fa que no vaig a l’escola… allà dalt, que pujàvem en tramvia blau; des d’on es veia com el sol innundava els matins de Barcelona. Des de l’escola veiérem meravellosament bé com cremava el Liceu -aquella tarda hi tenia classe, i la meua quimera era si hi havia d’anar o no-; i fèiem sessions senceres d’Educació Física per Collserola, al Parc del Racó, o camí del Tibidabo.
Doncs el Juan Cruz era un home enorme. Un gegant. Tenia una veu profunda, que feia por; als xiquets menuts menuts els espantava només amb cridar un poquet. De més majorets, en Juan Cruz era com Baloo, i les seues excursions eren famoses per les seues temibles dreceres, plens de sorpreses i punxes.
Si arribaria a ser un personatge entranyable, que, de fet, jo mai vaig tindre al Juan Cruz com a professor -tècnicament era professor de matemàtiques-, i és un dels que més m’ha sobtat que es jubilara. Baloo es jubila, i amb ell, gran part de l’estructura òssia de la meua educació. Quins nous mites tindrà la nova xicalla?

Va, qui haja entrat aquest post bucant reclamacions nacionals el deixe tornar-se’n arrere sense necessitat de ruboritzar-se. Al capdavall, el títol de hui pot portar a confusió; les meues reclamacions i denúncies no apunten tan alt, però possiblement són més clares.
Algun atzar entremaliat ha volgut que les trobades del nostre Pràcticum de magisteri -una mena de grans trobades obligatòries on fem teràpies de grup en massa- coincidisca amb tot tipus de mobilitzacions en el camp educatiu. I com la comunicació on he participat al Pràcticum anava de denúnica i reclamació, una lectora ocasional m’ha demanat que me’n fera ressò.

Que la situació laboral, intel·lectual i artística dels barracons on hem donat classe durant els últims mesos no eren dignes, era una evidència. Però el que potser en aquestes contrades no resulta tan evident és la cultura de la queixa -i no em referisc a la cultura del “no”, que és una altra cosa en la qual potser ja m’esplaiaré un altre dia-. I una de les comunciacions on he participat al Pràcticum ha estat aquesta: la de denunciar la situació de la nostra escola, la d’incitar a la reclamació, a la denúncia, a l’exigència, i a l’inconformisme amb la mediocritat.
 
I és curiós que precisament haja parlat d’això aquests dies, perquè precisament hui onze instituts d’Elx fan tot un seguit de reclamacions sobre les condicions educatives que Emili probablement comentaria amb més dades -però té el blog de vacances-. Els mitjans se’n faran ressò.

Un altre escàndol més escandalós i més concret -del qual en tinc més dades- és el d’Almoines: Conselleria no admet la reelecció del director de l’escola d’Almoines en el seu càrrec. Aparentment, Batiste, que és el director afectat, rebé la Creu de Sant Jordi del president de la Generalitat de Catalunya -quan era Pasqual Maragall-. I això el titlla de catalaniste perillós. No sé, em pareix tan ridícul que un fet així li aporte conseqüències. I ja no per res, sinó perquè és precisament donar-li una importància a la Creu de Sant Jordi que em sembla que no els agradaria donar, als de la Generalitat -Valenciana-. Ací han començat les mobilitzacions, les exigències, les reclamacions… i com sempre, com la rosa de paper del poema d’Estellés, la informació no circularà per canals oficials, sinó de mà en mà.
És curiós, tinc l’estranya sensació que aquest mes de juny no només començarà la meua nova vida professional com a docent, sinó també com a professonal en reclamar, denunciar i exigir.

“Em dic Octave (…). Sóc publicitari. Sí, sí, jo contamino l’univers. Sóc l’individu que us ven merda. Que us fa somniar aquestes coses que mai no tindreu. (…) En la meva professió no hi ha ningú que vulgui la vostra felicitat, perquè la gent feliç no consumeix. (…)
Em corro en el vostre hemisferi dret. El vostre desig no us pertany: us imposo el meu. Us prohibeixo que desitgeu a l’atzar. Allò que desitgeu és el resultat d’una inversió que suma milers de milions d’euros. Sóc jo qui decideix, avui, el que voldreu demà.” (fragment extret del llibre 13,99 euros)

Adorable. No?

Reendreçava la meua biblioteca de casa quan vaig topar amb aquest llibre de Frédéric Beigbeder el cap de setmana passat. Immediatament me’n va vindre al cap un altre: Ben educats. Defensa útil de les convencions. De Salvador Cardús.
El vaig llegir “per obligació” l’any passat, i no vaig poder evitar donar-li’n les gràcies a la mestra. Em va trencar molts mites i prejudicis, i em va obrir els ulls en molts aspectes que no hauria imaginat. La conclusió que en vaig traure: la veritable revolució hui en dia és la bona educació. Repapiejos de mestra -direu?-. No ho crec.
La formalitat, la convenció, està lligada a una actitud madura. La maduresa és reflexió; la reflexió és el contrari de l’espontaneïtat. I l’espontaneïtat és el menjar dels Octave al món. Ho dic perquè jo mateixa he caigut en les xarxes de l’espontaneïtat en un gest que suposava revolucionari -i qui estiga lliure de culpa, que tire la primera pedra-. Al capdavall, no hi ha res més fàcil de manipular que un adolescent rebotat. Aquest miniresum no pot reflectir totes les grans idees que Cardús posa a la nostra disposició -gràcies!- a Ben educats: millor anar directament al llibre. El vaig llegir fa exactament un any. I la pols del seu estel encara em dura.

Elena té sis anys, i els cabells llargs fins a la cintura. Li agrada el color roig i el rosa. És carn i ungla amb Jacquelin, i quan pinten juntes, acostumen a pintar-ho tot igual. Mai no sé qui tria els colors, però sembla que a elles tant els fa. Hui Elena m’ha vingut a buscar plorosa. Creient que era per una discussió amb la seua amiga de l’ànima, m’he assegut a una cadira, a escoltar l’origen de les seues llàgrimes.
– És que ma mare m’ha dit que d’ací a un any ens en tornem al meu país. I jo no vull!

Estava preparada per a solucionar tots els problemes menys aquest. Maria Fernanda, que tenia l’antena posada, s’ha tombat per afegir la seua.
– Doncs a mi ma mare també m’ha dit que ens en tornem l’any que ve al meu país. I jo no plore.
Imagine que per a elles “el meu país” deu ser una idea llunyana i borrosa, heretada dels seus pares; però en realitat, als sis anys, el seu país fins ara ha estat aquest, el meu país. En una versió personalitzada, certament. Però sens dubte, pròpia.
Entre els ganàpies d’onze anys, els de sisè, és normal trobar-se amb la pregunta de “I tu quants anys portes ací”. La resposta és exacta, i sempre acompanyada d’un cert recorregut vital “sis en total: dos a segovia i quatre a gandia”. Però en les ninetes de sis anys la pregunta té poc de sentit. Probablement nasqueren en aquell territori borrós anomenat “el meu país”, però dubte que tingueren encara ús de raó quan aterraren a Gandia. Per a elles, ací hi porten tota la vida.
“La mare diu que si d’ací a un any no troba feina, tornem al meu país” m’explicava Elena entre llàgrimes, a l’hora d’anglès. Les tragèndies no entenen d’assignatures. Li he preguntat pel seu país, Armènia, i me n’ha sabut explicar poques coses. Després intentava consolar-la dient-li que potser sa mare trobaria feina abans d’un any, i podria quedar-se més temps pintant amb Jacquelin (si és que ella no se’n va, també). Mentrestant, al cervell se m’apareixia en florescent la paraula “Crisi”.

M’enteste a creure que visc en un país normal, però per dins sé que no és exactament així; però al capdavall, algú em podria dir quin país és normal? Em ve al cap Suècia, però la seua ratio de suïcidis tan elevadament indesitjable deixa de fer-lo normal. Passa un poc com amb les persones. No conec a ningú que siga normal: i si alguna volta he pensat que algú ho era, aquesta creença ha acabat caient com un castell de cartes. I aquests fenòmens paranormals que ocorren en el meu estrany país es reflecteixen en les converses del dia a dia: en frases com “ella és bilingüe” o “ara toca classe de llengua”.

No fa massa em trobava amb un grup de gent a qui coneixia parcialment, i algú m’explicava, per raons que no venen al cas, el coneixement que cadascuna d’elles tenia de la llengua anglesa. “Aquesta xica també és mestra d’anglès, i tal altra també”, “I aquesta d’aquí?”, “Oh, sí, ella és bilingüe”. I si ara tinguera una emoticona a la meua disposició, posaria una emoticona amb la boca oberta. Bilingüe! Vaja! Un fet paranormal en un país amb dues llengües oficials i on a l’escola se n’ensenyen 3. Tenint en compte que parlàvem de saber anglès, i la resposta que em donaren era que era “bilingüe”, em pregunte quina de les dues llengües oficials va ser incapaç d’aprendre. I és que hi ha molta mania de, a la gent que sap anglès, -perquè va tindre la sort d’anara a una escola anglesa, o perquè algun dels seus pares és angloparlant, o pel que siga- dir que és “bilingüe”.
L’altra cosa que em fa gràcia és això de fer classe de llengua. A l’escola, a Barcelona, fèiem classe de català, de castellà, d’anglès, de llatí, i de francès. Però que jo recorde, no fèiem classe de “llengua”. Ací se sol referir a llengua com classe de llengua castellana. De manera que la castellana és La llengua, i el valencià és allò que t’estudies per a traure’t el Certificat de la Junta Qualificadora. Sé que no és així, però en l’insconscient, utilitzant aquestes referències, hi ha aquesta imatge. La primera volta que ho vaig sentir, em va sorprendre molt això de fer classe de llengua. Si als 13 anys m’hagueren donat classe de llengua, la meua adolescència hauria estat molt més divertida del que recorde.

Tots sabem que, malgrat el que diguen els fusos horaris, en realitat el món no roda a la mateixa hora, ni molt menys al mateix segle: mentre uns països es dediquen a fer croades contra el bé i el mal en nom de déu, i uns altres trauen els pirates a batallar, hi ha països, com el meu, que vivim plenament al segle XXI. I nosaltres, que som barrocs i esplèndids per definició, aprofitem la primera ocasió que tenim per a demostrar-ho. En el segle XXI, en l’era cibernètica, allò virtual es posa de moda. Doncs bé, segons puc llegir a la premsa local, Gandia tindrà la segona escola virtual de la ciutat; és a dir, una escola sense ni un sol maó, feta tota d’aules prefabricades.

Investigue el preu de la instal·lació i el lloguer d’aquestes aules a internet, i m’apareixen uns preus que volten els 15.000 euros d’instal·lació i els 840 euros de lloguer MENSUALS. Calculadora en mà, si el Botànic Cavanilles fa 4 anys que està en funcionament, aquesta escola, que encara no està construida, podria haver costat 1.383.000 euros. L’escola, que ha començat a fer-se, en costarà 5, de milions. Ja podrien haver anat fent via, amb aquest milió i escaig que han tirat per la finestra.
I el que deia, que tanta modernor és irresistible, i al costadet del Botànic està a punt de crear-se una altra escola virtual. M’estranya que no siguem els líders mundials en educació, se’m fan increïbles les dades de l’informe PISA. Noooooo. Vols dir, que estem a la cua d’Europa?? Com pot ser?
Moltes voltes des de Conselleria s’ha dit que aquestes aules són com les aules normals, de maó, però que no estan fetes de maó, sino d’una altra cosa.
Ara, el dia que se’ls facen menuts els despatxos de la Generalitat, propose que òmpliguen el carrer Cavallers de despatxos prefabricats, amb els passadissos coberts d’uralita. I quan estiguen treballant-hi, juguem al joc de comptar quants litres d’aigua beuen al dia un mes de juliol, a veure qui guanya. Potser superarien els litres d’aigua que ens demanen al dia en infantil, és veritat, però clar, els xiquets de 3 anys juguen amb desavantatge, perquè són més menuts. I no protesten.