La vida versió Champions League

Ara que estic a punt de ratllar l’inici del quart trimestre d’embaràs -és a dir, que estic a tres dies d’eixir de comptes, com diuen per ací-, em sent amb experiència suficient com per a parlar de la panxa del tercer trimestre. És la més famosa, la que ix a les pel·lícules, la que tothom imagina quan sent la paraula “embaràs”, la que es coneix també pel nom de “bombo”, i, definitivament, la més pesada de totes. 

No sóc atleta, però sí acostume a fer algun esport amb una seguida intermitent. Encara no han passat prou mesos com per a oblidar-me de l’agilitat de setembre, quan em vaig apuntar a aquell curset de natació avançada. I ara que m’he convertit jo mateixa en la piscina d’algú altre em meravella l’agilitat que semblen tindre absolutament tots els altres éssers humans per a realitzar accions com alçar-se o asseure’s al sofà amb només un moviment. 

La panxa del tercer trimestre és aquella que converteix la vida diària en un repte d’enginyeria quotidiana. Tanmateix -o potser per això-, aquestes setmanes estic recuperant una primitiva agilitat que no recordava haver tingut mai: la de fer -o arreplegar- coses amb els dits dels peus. És al final de l’embaràs quan hom pressent en carns pròpies les teories evolutives de Darwin -té, mira, enguany que ha fet 200 anys del seu naixement-; això sí, sense haver de tornar a pujar als arbres, per favor!