Emili i la música
Emili, el meu home, és un gran aficionat a la música. Entre els dos decidírem triar algunes cançons per a posar-les al xiquet mentre encara era a la panxa. Ara que comence la setmana 35 de gestació farà un mes que vaig començar a posar-li les mateixes peces al meu fill, amb uns auriculars gegants encallats a banda i banda del melic.
D’entre les que li posem, Emili n’ha triat una anomenada Canzona di Ringraziamento. L’escrigué Beethoven -m’explica ara Emili, mentre sopa i jo escric aquest post- per agrair haver-se recuperat d’una malaltia. Es tracta d’un quartet de corda tranquil i repetitiu que sembla haver-li agradat especialment al nostre Emili, que abandona la gimnàstica nocturna cada volta que li pose la cançó. És tan automàtica la calma que l’envolta quan li la pose com immediata la reacció quan l’apague: torna a remoure’s amb impaciència. Els antídots als remolins són aquesta cançó i la meua veu, amb el superhit de “cinc pometes té el pomer” com a interpretació estrella per assolir la calma absoluta dins el refugi matern. És el més semblant a una comunicació bidireccional entre nosaltres i ell, ara per ara. Mentre espere a que s’acabe de coure, em conforme amb això.
deliciós, Marta.
Vaig a escoltar les recomanacions mentre treballo. La música és de les coses que m’alimenten.
Bona nit als tres!
Hola, sóc l’altre Emili, el pare de la criatura. Com mai se sap qui buscarà açò per a informar-se o voldrà intentar-ho a sa casa, vull explicar almenys un parell de detalls. Jo mateix era escèptic respecte de les possibilitats reals que el xiquet escoltara alguna cosa de profit dins la panxa, però si he de fer cas de Marta, sí que nota alguna diferència.
Primer: sembla ser que la classe de música que se li faça escoltar ve a ser irrellevant, sempre que se li puga repetir sovint i acabe identificant-la – igual li dóna una dels Beatles que el Beethoven dels últims quartets. En aquest sentit, vaig dubtar abans de triar una peça, i poc va faltar per a que fos alguna de les suites per a Cello de Bach – per un motiu “físic”, fins on vaig entendre les explicacions llegides ací i allà a la xarxa: la millor propagació dels sons greus en un medi líquid.
http://www.youtube.com/watch?v=S6yuR8efotI
Segon: em vaig decantar per la “Canzona” perquè és una música calmada i bellíssima (no sé si un pèl massa complexa per al nano) i perquè al tractar-se d’un moviment llarg (15 min.) i repetitiu ens hauria de fer més fàcil posar-li-la i que sone durant una estona un cop el xiquet estiga ja “fora”, per si hem de tranquil·litzar-lo. Si aquest darrer és o no un bon criteri és prompte per a confirmar-ho. Això sí: vaig haver de manipular el fitxer d’àudio original per a “normalitzar” i “amplificar” el volum del so i anivellar així la intensitat al llarg de la peça: això darrer és un crim estètic i hauria d’estar penat per la llei, però tenia dubtes que els passatges massa “piano” (fluixets) es pogueren sentir bé submergit en líquid amniòtic… Beethoven, sord com era, segur que m’ho perdonaria.
Això ja hi és!
El meu fill va nàixer amb 37 setmanes i va pesar 3’95 kilos!
La veritat és que abans de nàixer no li posàvem música i després s’adormia mentre li cantava “La Internacional”, “¡A las barricadas!” i l’himne de la Infanteria de Marina:
“¡Infantes de Marina
marchemos a luchar.
La patria defender
y su gloria acrecentar…” etc.
… Trobe que li tenia igual. O que s’adormia per tal que em callara i el deixara en pau.
Salutacions per a tota la família.