La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Arxiu de la categoria: Dies de panxa

La panxa (1r trimestre)

La panxa d’una embarassada és hipnòtica. Es tracta d’una redonor on inevitablement van a parar mans conegudes i no tant conegudes, i confesse jo mateixa haver caigut en la temptació de tocar panxes embarassades -després de demanar el permís pertinent-. Desafortunadament, es tracta d’una redonor costosa, que només abarca una part -la meitat?- de l’embaràs. L’altra meitat s’inicia amb una panxa normal, i continua amb una deformació corporal constant, implacable i en ocasions, gens clara.

Ara mateix, no em caben els pantalons normals; he hagut d’anar a buscar ja roba a la tenda de maternitat. La meua redonor, però, no és gens òbvia. Pareix -i en part ho deu ser- una sobredosi de torrons, pastissets de Nadal i pernil salat, combinada amb una definitiva manca d’exercici. Només quan m’amague darrere la roba de maternitat s’endevina un inici de panxa. Però dubte que els meus alumnes, que encara no saben fins a quin punt em resultarà impossible acompanyar-los al viatge de final de curs, puguen culpar les meues redonors de cara i de cos al meu no tan incipient embaràs. 
Mentrestant, a casa, en pijama, comence a adquirir la mania de tocar-me la panxa -sense demanar-me permís- com si a cada carícia se m’arredonira un poquet més. La part positiva de començar el segon trimestre d’embaràs, panxes a banda, és que les nàusees i les manies alimentàries han remitit radicalment. Torne a sentir-me una persona humana, útil i de profit, i amb més energia que mai. La perspectiva és continuar aixina tres mesets més. L’últim trimestre tornarem a parlar, de panxes i energies.  

Una vida nova

Qui espere un post nadalenc demanant tot ple de regals per a l’any nou ja pot redirigir-se a la pàgina d’El Corte Inglés, que ací no trobarà el que busca. Tampoc pretenc escriure un post sobre els propòsits de l’any nou; si m’he de fer a la idea d’alguna nova afició -parapent- o propòsit -aprendre anglès?- faig tard. S’han acabat els dies dels reptes amb data de caducitat. Comencem una vida nova, que espere que perdure més enllà de nosaltres mateixos. 

És una vida que se m’arrauleix a l’interior de les entranyes, i aquestes setmanes només puc seguir amb escasses fotografies mensuals en blanc i negre; una vida que m’ha fet desistir de les cerveses, em fa odiar l’olor del cafè, i em fa dormir com mai no he dormit abans -per molt que coste de creure-. Emili i jo esperem una criatura. 
No podria imaginar un millor projecte per a rematar aquest any esplèndid, que marcaré en roig en el meu calendari vital: una boda, una plaça, un/a fill/a. Imagine que ara només em falta plantar un arbre, escriure un llibre. Però amb el teu permís, convalidaré el meu arbre per les quatre plantes que tinc a casa -inclòs el cactus de l’ordinador-, i el meu llibre per aquest bloc amb sabatilles d’estar per casa i batí -i ara amb panxa, també-, i em centraré en fer créixer una nova personeta en algun lloc de per ací dins.